vicentgalduf

Llunàtic

  • @vicentgalduf
  • País Petit
  • raonaments
  • d'oblits i des-oblits
  • Destarifos
  • Terres Edetanes
  • Pòdcast
  • Llíria en imatges
  • València Oblidada

    • Arxiu de la categoria: Llíria en imatges

    La riuada de 1957 a Llíria, per Josep Duran

    14 d'octubre de 2023
    d'oblits i des-oblits, Llíria en imatges, , València Oblidada

    Recuperem el capítol 54 del llibre “Perfiles, Siluetas. Glosas de mi tierra” on el cronista edetà Duran el 2 de novembre de 1957 narrava la tràgica jornada viscuda al País Valencià el negre 14 d’octubre d’eixe mateix any, dinou dies enrere…

    … a Llíria els danys han sigut avaluats per les autoritats en 56 milions de pessetes de l’època… es van desbordar la Rambla Primera i la Castellarda, que anaven dos metres per damunt dels ponts… dels dos milions de tones de fang que ensorraren València ciutat, la meitat d’eixa terra provenia dels camps de Llíria que havien anat a parar per les rambles i barrancs a les aigües del Túria… al veí poble de Marines a conseqüència d’un fort tro i caiguda d’un llamp es va arronsar el cim de la muntanya que corona el poble, la qual cosa va originar un despreniment de diverses tones de pedres que va assolar algunes cases, ocasionant set morts…

    (Bon moment també per a escolta el pòdcast de Cròniques Edetanes “Fira de Llíria 1949, el diluvi oblidat narrat pel cronista Duran”)

    + Llíria, 28 de setembre de 1949: l’horrorosa tempestat

    +info

    El punt exacte del País Valencià on conflueixen el Camp de Túria, els Serrans i l’Alt Palància…

    12 d'octubre de 2023
    d'oblits i des-oblits, Llíria en imatges, País Petit, Terres Edetanes,

    Des del punt geodèsic del Bardinal a l’edetana Concòrdia, la serra cosina-germana dels cims de la Calderona que està apegada cap a l’est i de la carena d’Andilla pel nord… jo fent la foto, i la meua trista ombra, a Les Alcubles, els dos de la dreta a Llíria i la parella d’enfront a Altura… Serrans, Camp de Túria i Alt Palància respectivament i amb un agermanament total… d’ací el nom…

    … i ara, sobre el plànol, el lloc exacte on estàvem a la imatge anterior mirant les Vint-i-quatre, les Bodegues Velles de Torres i Torres…

    Això sí, semblem astronautes edetans made in Jules Verne amb el nostre coet “Concòrdia I” a punt d’iniciar el vol cap a la galàxia d’Andròmeda… com a mínim!!!

    +info

     

    Llíria, 28 de setembre de 1949: l’horrorosa tempestat

    28 de setembre de 2023
    d'oblits i des-oblits, Llíria en imatges, País Petit, Pòdcast, Terres Edetanes,

    Arran de la darrera gota freda que patírem al setembre d’enguany al Camp de Túria, al pòdcast “Cròniques Edetanes” editàrem el programa “Fira de Llíria 1949, el diluvi oblidat narrat pel cronista Duran” on recuperàrem aquells dramàtics esdeveniments de fa justet hui setanta-quatre anys… Per això aprofitem la data per a publicar el guió que realitzàrem, segons els textos de José Durán, i recuperar la memòria d’uns fets penosament oblidats…

     

    Llíria i el context climatològic d’aquella època…

    Llíria en particular, i una part important del Camp de Túria, als anys 40 i 50 del segle XX, van viure unes èpoques catastròfiques de dures proves per a la seua agricultura, que era el pilar principal de la seua font de riquesa:

    Les grans gelades dels anys 1946 i 1956 van destruir la vida de moltes de les seues garroferes i oliveres.

    Entremig del fred, la sequera de quatre anys que del 1953 al 1956 deixà eixuts els camps i on Sant Vicent es va quedar reduït a un quart de fila.

    I si açò no era prou, en aquest període patírem dos diluvis que varen ofegar totes les esperances dels nostres llauradors: l’enorme tempesta d’aigua a Llíria i voltants, del 28 de setembre de 1949, i la coneguda riuada d’octubre de 1957.

    Així va ser la tempesta de 1949 a Llíria

    28 de setembre de 1949, una data maldita que hauria de ser recordada per la gent lliriana, però que la tragèdia de la riuada del 57 va dur a l’oblit.

    Una desorbitada tronada d’aigua, granís i vent es va desencadenar eixe dia entre les 2 i les 4 de la vesprada i va convertir els carrers del poble en impetuosos torrents que arrossegaven pedres d’enorme grandària, causant danys descomunals en l’horta edetana i la part baixa del secà.

    Només cal dir que eixes dues hores de tempesta, els núvols van precipitar sobre Llíria 165 litres d’aigua per metre quadrat registrat en el pluviòmetre local, que són 165.000 metres cúbics o tones d’aigua per quilòmetre quadrat.

    Aquesta torrencial pluja va provocar que s’inundaren un gran nombre de cases del carrer Major així com la quasi totalitat de les del carrer que va a Sant Francesc i les de la Part d’Avall, veient-se els veïns d’aquesta última, obligats a apujar-se’n al pis alt de la casa. Així mateix, es van inundar infinitat de soterranis i cellers.

    Carrer Sant Francesc Llíria, 28 setembre 1949

    En parar la pluja, les campanes de Llíria van començar a tocar a arravatament perquè els veïns acudiren a prestar els seus auxilis a Sant Francesc, on l’aigua havia inundat l’església, i la contigua Caserna de la Guàrdia Civil, arribant a una altura de prop d’un metre, banyant l’anda de la Puríssima que ja estava preparada per a la processó Sant Miquel de l’endemà. I també va afectar enormement a l’Església de la plaça a causa de la gran quantitat d’aigua que entrava pel corralet de darrere que dóna a la Sang. Així mateix, es va inundar l’estació del trenet amb més d’un metre d’aigua.

    Els carrers de major pendent van quedar desfets i amb grans clots i els carrers plans coberts de fang, arenes, grava i roques. 300 tones va ser la quantitat de pedra acumulada al carrer de Sant Francesc per la part que dóna a la Puríssima. També en la part d’Avall per la cantonada al Pic, i baix de l’estació en la confluència que va cap a Benissanó.

    Llíria, 28 setembre 1949: casa del Tabacalero (actual farmàcia Cañizares) al carrer Sant Francesc cantó amb la Puríssima i al fons el Pati.

    Van morir tres persones, un pastor en el camp i dos indigents que es varen refugiar en una cova per la Rascanya. En la Vila Vella, al costat del fossar vell es va afonar una casa, matant a quatre vaques i una cavalleria. I en l’instant més fort de la tempesta, una mare i una filla van ser arrossegades per la violència del corrent d’aigua, al carrer del Duc de Llíria, sent salvades. No li va ocórrer així a un carro, el burro del qual va morir sepultat entre pedres en la carretera a l’altura del Remei. Una paret de set metres d’altura del cinema d’estiu de la Unió va caure íntegrament. I tonells i ferramentes de cultiu que estaven ja instal·lats per a la fira a la plaça dels gaiatos (actual 9 d’Octubre) van baixar cap Remei i la Unió.

    Però on també els fets van adquirir caràcters dramàtics va ser en la Pobla. Va quedar detingut per la inundació el tren que va eixir de València a les 13.40. L’aigua va sobrepassar la plataforma dels vagons. I allí van passar la nit els passatgers, sense llum, ni menjar, fins a les 5 de la matinada, en què es va iniciar el salvament amb barques.

    Si bé l’aigua va ser torrencial a tot arreu, on indubtablement va provocar major precipitació va ser entre Sant Vicent, l’anomenada Canyada de Serra i el poble. Per darrere del Clarí tot l’ample del carrer era séquia major. El Prat estava inundat fins a la copa dels arbres, de tal manera que el nivell de l’aigua anava mig metre més alt que la Séquia Major, la qual es precipitava sobre el Canó, per l’Alqueria i la Foia, buscant la Rambla Primera. En la Foia de Turbanyes l’aigua va assolir quasi huit metres d’altura, tant que 24 hores després encara cobria completament els canyars i les copes dels arbres. I això que el Prat no té més avingudes que la Canyada de Tello i el Caramello. Inútil és a dir que la Closa i el Praet van desaparèixer inundats.

    Tanmateix, a Casinos no va ploure. La Rambla Castellarda no va portar aigua.

    No es van desbordar més que la Rambla Primera, i els barrancs d’Olocau, Montearagón i el del Forat. En Caicons, i la resta del camp de Llíria, va ser una pluja bona per a la muntanya, però sense cap ímpetu salvatge que destrossés ribassos ni collites.

    Des de Sant Miquel l’endemà, 29 de setembre, es veien dues llacunes enormes: una en la Foia i una altra major en la Pobla.

    Llíria a més de quedar-se a fosques per avaries de les tres companyies de llum, va quedar també incomunicada amb la capital per telèfon, telègraf i tren.

    Llíria, 28 setembre 1949: des del cantó de la Puríssima (actual bar Gijón) cap a la placeta del Juanito.

    El dia de Sant Miquel va ser per a Llíria una jornada de dol, molt trista, sense llum, sense músiques ni processó, que va caldre suspendre.

    A València ciutat no plogué eixe 28 de setembre fins a les set de la vesprada i molt lleugerament. Però mitja hora abans, a les 18.30, va arribar al Cap i Casal sobtadament una imponent riuada, que venia de la tempesta de Llíria que va desembocar al Túria, i va enderrocar, amb 2.000 metres cúbics per segon, el Pont de Fusta de l’estació del trenet.

    Per la part de les aigües que anaren a parar al del Barranc de Carraixet, van inundar Alboraia i Tavernes, on l’aigua va arribar en algunes cases a altures de dos metres i mig. El Carraixet no s’havia desbordat des del dia de Santa Teresa de 1908. Però sens dubte aquesta ha sigut una de les majors de les quals es guarda memòria, perquè l’aigua anava 1,50 metres per damunt del pont de la carretera de Tavernes. Segurament el cabal sobrepassaria de 1500 metres per segon, inundant també Massamagrell, Bétera, Montcada, Albalat, Bonrepòs i Meliana. Sent tot una llacuna des de Sant Miquel dels Reis a Massamagrell.

    Llíria va ser l’epicentre d’una zona que abraçava des del Carril a Riba-roja de Túria i des de Xest a la Maimona (actual Marines).

    I encara sort que va arribar la fúria dels elements quan la verema estava quasi acabada, i que fora en les hores centrals del dia, perquè d’esdevindre els fets durant la nit i sense llum, el succeït haguera revestit caràcters de vertadera catàstrofe.

    A Llíria els danys provocats per aquesta tempesta varen superar en tres milions de pessetes de l’època.

    José Durán, octubre 1949

    “Perfiles, Siluetas. Glosas de mi tierra“

    José Durán als 29 anys (1915)

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    + Fira de Llíria 1949, el diluvi oblidat narrat pel cronista Duran

    +“Fira de Llíria 1949, el diluvi oblidat narrat pel cronista Duran” pòdcast de ‘Cròniques Edetanes’

    “Fira de Llíria 1949, el diluvi oblidat narrat pel cronista Duran” pòdcast de ‘Cròniques Edetanes’

    21 de setembre de 2023
    d'oblits i des-oblits, Llíria en imatges, Pòdcast, Terres Edetanes,

    Quarta Temporada – Episodi 4  (programa 31)

    La gran tempesta que visquérem en terres edetanes el 28 de setembre d’eixe any contada sobre textos de l’historiador edetà Josep Duran. Presenta Joan Bell-lloc. Narracions Joan Bell-lloc, Vicent Galduf i Vicent Murgui. Producció Vicent Galduf.

    “La Pixona ha passat,

    quatre gotes ha deixat.

    Ara arriba Barrabàs

    i el diluvi ha escampat.”

    (A Llíria anomenen Pixona a la Montieleta, perquè cap al 8 de setembre solen caure quatre gotes, i a Benaguasil diuen Barrabàs a Sant Miquel perquè a final de mes, cap al 29 de setembre, solen arribar els grans diluvis.)

    Estem a mitjan setembre, entre la Montieleta i Sant Miquel. Sembla que les portes del cel s’han obert de pint en ample, però no per deixar pas a uns alegres arcàngels i marededeus amb ganes de festa. No. S’han obert per deixar caure, de colp, tota l’aigua, llamps i pedra que tenien acumulada des de feia molts mesos, molts mesos de sequera i de calor infernal mai vista. Ara ho han amollat tot d’una, sense miraments cap a uns pobles que els veneren des de fa segles, sense pensar que, des de fora, ha arribat una gentada de venedors ambulants, artefactes de fira, xarraires de tómbola, artistes, músics i altres firaires que alegren els carrers de Llíria i les nits de Benaguasil. Res. Tot en l’aire, amb greus destrosses, als pobles i al camp.

    La gent dels nostres pobles edetans ja fasegles que s’ha fet a la idea i empoma, com pot, les malvestats i barrabassades que el cel o el centre meteorològic prediu per als nostres dies de “festa major”. Davant la impossibilitat de canviar els designis divinals, mentre els Benissants de la Pedra miren cap a un altre costat, els llauradors de la Vallbona i del Camp de Llíria han assimilat a poc a poc la porga que, en forma de riuada i pedra, els toca aquests dies tardorals. Per això, en venjança, han rebatejat els seus patrons com “la Pixona” i “el Barrabàs”, dues metàfores celestials i pluviomètriques que descriuen, més o manco, la quantitat de m3 d’aigua i pedra que els venen de “dalt”aquests dies de setembre.

    Però la cosa ja ve de lluny i els periodistes i cronistes en donen fe abundantment. Són moltes les notícies arreplegades als diaris, llibres i revistes sobre aquest tema. Per això, hem volgut recuperar i traure a la llum un magnífic text d’un magnífic cronista de Llíria, Josep Duran. Aquest prohom va ser un observador metòdic, entusiasta i minuciós del temps i el lloc on li tocà viure. Va regirar arxius, va col·laborar en revistes i programes de festes locals on va deixar, per escrit, una fotografia descriptiva i perfilada de la Llíria i pobles pròxims del final del s. XIX i primera part del s. XX.

    Sortosament, la seua filla, l’entranyable Marina Madre, tot superant els entrebancs de les noves tecnologies, va arreplegar en un fascinant volum el bo i millor de l’obra esparsa de son pare: Perfiles. Siluetas. Glosas de mi tierra, editat per l’Ajuntament de Llíria el 1995. Dins d’aquest compendi de cultura popular, etnologia i onomàstica hi ha la descripció de la riuada del 1949 que, tot seguit, exposarem. Suposava aquest cronista que la barrabassada viscuda a Llíria la vespra de Sant Miquel d’aquell any quedaria en la memòria col·lectiva de la gent com un fet impossible d’oblidar, però malauradament, al cap de vuit anys, una altra riuada s’acarnissà en la ciutat de València, apujant el llistò de l’horror a un nivell més alt encara.

    Llíria, 28 setembre 1949: casa del Tabacalero (actual farmàcia Cañizares) al carrer Sant Francesc cantó amb la Puríssima i al fons el Pati.

    Aquest és el relat del cronista Duran, amb fets i dades objectives. Però també amb un desig de millora, va fer unes encertadíssimes propostes que resultaren ben efectives. Fins i tot, intentà una explicació racional d’aquests fets irracionals: “el desequilibri de l’atmosfera”, un concepte que Duran esmenta ja a mitjan s. XX i que, passat el temps, hem convertit en l’actual “escalfament global” i el “canvi climàtic”. Però no ens enganyem, els llauradors edetans ja ho havien definit molt bé: el Barrabàs i la Pixona.

    Joan Bell-lloc

     

    + Llíria, 28 de setembre de 1949: l’horrorosa tempestat

     

    Cròniques Edetanes

    (tots els programes)

    Accedir a l’Episodi 4 de la Quarta Temporada, “Fira de Llíria 1949, el diluvi oblidat narrat pel cronista Duran”, des de les següents plataformes de pòdcast:

    + Ací des d’Spotify for Podcasters

    + Ací des d’Spotify

    + Ací des de Google Podcasts

    + Ací des d’iVoox

    + Ací des de TuneIn

    + Ací des d’Amazon Music

    La gota freda del 15 setembre 2023 a Llíria…

    18 de setembre de 2023
    Llíria en imatges,

    Ací teniu complet tota la seqüència de piulades publicades en el transcurs de la tempesta que patirem al Camp de Túria…

    +info

    Tradició, del 8 de setembre, quasi perduda a Llíria…

    8 de setembre de 2023
    d'oblits i des-oblits, Llíria en imatges, Terres Edetanes,

    Uns edetans de Llíria anant cantant a Benissanó hui a la vesprada, dia de les verges aparegudes, pel camí del Pouet a berenar allí una tonya el dia de la festa gran manresana… com s’ha fet tota la vida!!!

    +info

    … aquesta data, a la capital del Camp de Túria, és el dia de “la Tonya”, una torta d’ametla única de Llíria i feta amb “farina de blat, aigua, oli i ametla”… costum, hàbit i transmissió popular que en l’actualitat està pràcticament ignorada i oblidada…

    +info

     

    Concert de Manolo Miralles a Llíria el 1973

    30 de juliol de 2023
    d'oblits i des-oblits, Llíria en imatges, País Petit,

    Manolo Miralles al cor, sempre!

    Ens refresca la memòria l’amic Enric Llopis: “Allà per la primavera (quasi a les portes de l’estiu) de 1973 un grup cultural del poble vàrem dur a Llíria a Manolo Miralles i els Pavesos, amb Monleón, a la pista de bàsquet (actualment pavelló vell) de la piscina. Manolo acompanyat de la seua guitarra era l’estrella i els Pavesos, que pràcticament començaven, feren de teloners. Tractàvem de recollir algun fons per a les nostres activitats, entre elles el cinefòrum que era la més exitosa. Els pagàrem el sopar d’entrepans, la gasolina i ja està!!!

    Manolo Miralles al Festival de la Fira de Juliol de 1971, a l’Albereda, València. ©RAFA SENA

    Amb Manolo Miralles vaig compartir pupitre i confidències diversos anys a mitat dels seixanta. Després ens retrobàrem a la facultat de Medicina… i més tard en tantíssimes altres ocasions, com en aquell concert d’Al Tall de Llíria de juny de 2007 on l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria commemorava els tres-cents anys del Decret de Nova Planta… Una gran perduda! Com a persona i com un referent excepcional i mai doblegat de la recuperació de la nostra cultura i sobirania. Sempre en el record, sempre!!!”

    +info

    Severí Albarracín, líder llirià de l’alçament obrer més important del segle XIX: Alcoi juliol de 1873

    3 de juliol de 2023
    d'oblits i des-oblits, Llíria en imatges, País Petit, Terres Edetanes,

    (Des d’ací llegireu l’article complet de 

    Francesc Rozalén Igual)

    Severí Albarracín Broseta

    Els pròxims dies es compliran 150 anys de la revolució obreroanarquista d’Alcoi que tingué lloc durant els dies 7 al 12 de juliol de 1873, la qual comptà com a líder a un destacat dirigent anarquista nascut a Llíria, el mestre Severí Albarracín Broseta, encara a hores d’ara un desconegut per a la societat en general… Aquesta revolució i els seus protagonistes, tan vilipendiats per la història oficial, no han sigut objecte d’una investigació profunda i objectiva que superara els tòpics més infames. Almenys els estudis  d’alguns historiadors ens han aproximat als fets distorsionats  de la revolució alcoiana, així com també l’elaboració d’uns pocs treballs acadèmics durant aquesta última etapa… Pel que fa al jove Severí Albarracín, com a líder de la insurrecció de caràcter llibertari i sindicalista, també recaigué sobre ell una espècie de llegenda negra manipulada per la historiografia burgesa. Fins i tot també rebé crítiques despiadades d’algun teòric marxista oposat a l’anarquisme bakuninista que professava Severí… Per a la història del moviment obrer, és clar que Severí Albarracín no és un personatge desconegut, com tampoc no ho és per a la història obrera d’Alcoi, on realitzà una breu però important part de la seua activitat política… Severí Albarracín nasqué a Llíria l’any 1850, fill d’un jornaler anomenat Julian Albarracín i de Maria Àngela Broseta. És a dir, els seus orígens eren molt humils. Passà la seua infantesa a Llíria, un poble amb una economia majoritàriament agrícola i bastant endarrerida; la ciutat, segons Madoz, tenia 8524 habitants l’any 1847… Albarracín trobà a Alcoi un lloc ideal per a posar en funcionament les seues idees anarquistes. Alcoi havia esdevingut una ciutat atípica al País Valencià, ja que era l’única que s’havia industrialitzat plenament i comptava amb una vertadera classe obrera que era conscient de la seua opressió. Per aquest motiu, la Primera Internacional hi arrelà ràpidament. El proletari alcoià ja tenia consciència de classe perquè vivia en un estat de contínua explotació, amb uns salaris tan baixos que no cobrien el nivell de subsistència. Les esgotadores jornades laborals de 12 hores, massa sovint s’allargaven fins a les 16 i 18 hores.  En aquest escenari de superexplotació obrera, Albarracín i el Consell de la Internacional d’Alcoi realitzaren una intensa activitat fins al mes  de juliol de 1873… El dia 8 de juliol la vaga general fou un èxit, amb la possibilitat d’estendre-la als pobles de la comarca. Seguint les narracions dels fets de Josep Termes i Manuel Cerdà, a la vista dels desacords i de la impossibilitat de resoldre el conflicte amb les autoritats existents, una comissió d’internacionalistes encapçalada per Albarracín exigí a l’alcalde que declinara el comandament en una junta revolucionària que s’encarregaria de solucionar les dificultats…

    (Des d’ací llegireu l’article complet de

    Francesc Rozalén Igual publicat a “La Veu de Llíria”)