Amb la participació de Miquel Sánchez Signes. Presenta Joan Bell-lloc. Gravació Marta Gonzàlez Balaguer.
Llíria. Saló d’actes de l’oficina d’Informació i Turisme. Situats sobre la necròpoli romana d’Edeta i a través del vidre, veiem il·luminats dos mausoleus d’il·lustres edetans, romanitzats, situats a la vora de la via d’accés. En aquest ambient, l’arqueòleg de Llíria, Miquel Sánchez Signes, comença a desgranar pausadament el solemne recorregut per les muralles de la Llíria medieval. Es tracta de quatre recintes, més o menys concèntrics, que mostren l’evolució de la ciutat al llarg de diversos segles de l’edat mitjana. En primer lloc, una fortalesa situada al cim del que avui anomenem la Vila Vella. Era l’alcàsser musulmà, del qual encara resten les bases de les seues muralles. Aquest castell inicial tenia una muralla que tancava la població de la Llíria musulmana.
Amb l’arribada dels cristians el 1238, la ciutat és ocupada per nous pobladors i es fa una nova ampliació del recinte urbà cap a llevant. Els musulmans són expulsats fora dels murs i formen una moreria exterior. Posteriorment, aquest raval musulmà, juntament amb la jueria, quedarien inclosos dins de la ciutat a partir d’una darrera ampliació de les muralles cap al nord que deixaria el castell, finalment, dins de la ciutat.
Miquel Sánchez Signes va mostrar detalladament les restes de cadascun dels fragments de les muralles i les seues ampliacions, les obres de recuperació dels llenços de muralla a punt de desaparéixer, els merlets, les barbacanes i els diversos portals que, a poc a poc, es van traient a la llum. Així és com van fent realitat la restauració arqueològica, però també intel·lectual i sentimental, d’una Llíria que, desdibuixadament, encara conserva al seu si, a l’interior de corrals, coves i racons, els fonaments medievals de la vila moderna.
Documentada exposició dels treballs arqueològics que Miquel Sánchez Signes i el seu equip duen a terme per tal de recuperar les restes i la memòria del nostre passat com a ciutat, una memòria cada dia més clara i diàfana gràcies a l’entusiasme i el treball de l’equip arqueològic municipal.
El 4 de #desembre és la seua festivitat… #TalDiaComAvui del 1620 s’acabava de construir l’actual ermita de Santa Bàrbara i Sant Sebastià de Llíria… va estar a càrrec dels franciscans del Raval… al segle XVIIpassa a ser administrada directament per la vila…
… durant la guerra del francés i les carlines del segle XIX va quedar molt deteriorada i a finals es modifica el camí d’accés, transformant-se a més a més en viacrucis i calvari de Llíria…
… al XX va patir els successos de la guerra del 36-39 que provocaren el seu abandonament i l’estat ruïnós en el que es troba actualment…
El mateix dia, any, i la mateixa hora en la Montieleta de Benaguasil, la muntanya d’enfront, s’apareixia la Pixona, que també volia una altra ermita…
Llíria oblidada… quasi a l’altura del Pont de Vidre al Portal de la Traïció… la séquia Major camí dels banys àrabs… i la magnitud del convent trinitari que encara perdura i construït en terrenys de l’horta vella edetana… serà portada 14 de la revista d’història “Lauro”…
La foto inèdita és de l’arxiu del gran i meticulós cronista edetà José Duran (del que som gran devots i admiradors els que fem “Cròniques Edetanes“) i que la seua neta Marina Climent ha donat a l’arxiu municipal de Llíria…
El mateix carrer de Llíria segle i mig després de la foto de José Duran… aleshores distinguireu allò anomenat “civilització i progrés”…
Amb la participació de Carles Asensi Torres. Presenta Joan Bell-lloc.
Document edetà de l’arxiu municipal on tenen protagonisme Alfons el Benigne, Leonor de Castella, Pere el Cerimoniós, l’infant Joan… i els prohoms llirians Bertomeu Urgellés, Bernat Llagostera, Ferrer d’Aitona i Jaume Gaçol… i on es constata que el nostre poble va estar a un pas de deixar de ser vila reial…
Acabat de gravat a l’arxiu municipal edetà, amb Carles Asensi i Joan Bell-lloc, el pòdcast 56 de Cròniques Edetanes… autèntic “Joc de Trons” a la Llíria de 1339… Alfons el Benigne, Leonor de Castella, Pere el Cerimoniós, l’infant Joan… a un pas de deixar de ser vila reial…👇
👆…👉 editant el programa que publicarem el diumenge… amb documentació que forma part destacada de l’👉Exposició “Pergamins 1314-1670” de l’Arxiu Municipal de Llíria… inauguració el dilluns 2 de desembre a les 18.30 hores… fins al 22 de desembre… Ca la Vila👉 www.lliria.es/es/evento/exposicio-pergamins-1314-1670-larxiu-municipal-lliria
El text d’aquest article és una ampliació de la participació de Francesc Rozalén en el pòdcast en el pòdcast 55 de Cròniques edetanes amb el mateix títol:
1 – L’expansió de les beguines pel Regne de València
El moviment beguí s’estengué ràpidament pel Regne de València durant el regnat de Jaume II, sobretot a partir del suport i protecció que tingueren per part del metge i espiritualista valencià Arnau de Vilanova. Molt probablement durant aquesta època, les primeres dècades del segle XIV, és també quan va ser fundat el beateri de Sant Miquel de Llíria. Arnau de Vilanova fou, a més, conseller de Jaume II, per la qual cosa va influir molt en aquest rei. Vilanova volia restaurar un cristianisme primitiu basat en la pobresa i criticava les altes jerarquies eclesiàstiques, a les quals considerava corruptes i allunyades de l’ensenyament i la moral evangèlics. A més, pensava que Jaume II podia ser un rei capaç de portar endavant la tan necessària reforma de l’Església. Cal també recordar que diversos membres de la família reial de la Corona d’Aragó afavoriren els moviments de beguines. Així, tenim diversos fills de Jaume II i fins i tot el germà del rei, Frederic de Sicília, que protegí els franciscans i les beguines perseguides pel Papa.
Els beateris poblats per beguines foren nombrosos en la Corona d’Aragó. Uns, segons l’Església, caigueren en l’heretgia i foren condemnats per la jerarquia eclesiàstica, però altres es mantingueren més fidels a l’ortodòxia catòlica. El beateri de Sant Miquel de Llíria pertangué a aquests darrers.
2 – El beateri o beguinatge de Sant Miquel de Llíria
En un principi les habitadores de l’ermitori de Sant Miquel de Llíria eren conegudes com a “dones” o “devotes dones eremiticades” i el lloc on residien s’anomenava “la casa de les dones de Sant Miquel de Llíria”, en la qual vivien pobrament i sense reglament. Podia ser beguina qualsevol dona: casada, fadrina, viuda, jove, vella. Tenien plena autonomia i llibertat. Cal recordar que com a seglars no feien vots perpetus de castedat ni, per tant, canònic, és a dir, no tenien vot d’obediència respecte a la jerarquia eclesiàstica. Que les beguines podien ser casades ens ho mostra el llibre que l’escriptor valencià Jaume Roig escrigué al segle XV, l’Espill o llibre de les dones, on el protagonista de la novel·la pensa casar-se amb una beguina.
3 – La reforma del beateri de Sant Miquel de Llíria pel rei Martí l’Humà
Més endavant, l’any 1406, el rei Martí l’Humà portà a terme una profunda reforma en el funcionament del beateri de Sant Miquel de Llíria, que aleshores ja gaudia de prestigi en el regne. En primer lloc, nomenà els jurats de Llíria administradors del beateri i com a tals havien de participar en l’elecció de la superiora de la comunitat, que rebia el nom de majorala. També els facultava perquè intervingueren en l’elecció de les dones candidates a beates. Així el rei assegurava que el beateri de Sant Miquel depenguera del poder civil, representat per les autoritats municipals de la vila de Llíria. En les ordenances que es varen redactar, Martí l’Humà manà als jurats de la vila que muntaren a l’ermitori i analitzaren la vida de cada dona resident. Entre les que allí vivien havien d’elegir quinze dones que portaren una vida molt honesta. D’aquestes, una, que fora antiga i a més honesta, hauria de ser-ne la majorala. Les dones elegides no havien de ser casades ni bastardes. La resta de dones en serien expulsades. Les que hi ingressaren en el futur havien de ser fadrines o viudes, legítimes i honestes, però mai dones casades ni menys filles il·legítimes. A partir d’aleshores les dones de Sant Miquel serien conegudes per beates i el lloc s’anomenaria Reial Beateri de Sant Miquel perquè gaudí de protecció reial fins a finals del segle XIX. La seua vida es caracteritzà per la pobresa i humilitat, a més de preservar la virginitat d’unes dones que pertanyien al món laic i que, per tant, no estaven obligades a respectar el celibat eclesiàstic.
La popularitat que prompte agafaren les beguines o beates de Sant Miquel de Llíria la podem veure ja a principis del segle XV, quan els jurats de València es dirigien a les dones de Llíria demanant que intercediren amb les seues pregàries per tal d’acabar amb sequeres, epidèmies o conflictes que afectaven València, o bé pregaren per la bona elecció dels jurats de la ciutat.
Cal aclarir que la paraula “beata” en un principi no tenia el significat actual. Amb el pas del temps, aquelles beguines o beates que vivien pobrament, com ja hem vist, foren qualificades amb un to despectiu. Posteriorment, s’aplicà el nom pejoratiu de beata a les dones extremadament devotes i que de vegades actuaven amb certa hipocresia.
Tot el que hem dit ens demostra que la bona reputació i la implacable moral que havien de tenir les beates de Llíria preocupava molt al rei reformador, justament en una època en què alguns sectors del beguinisme queien en l’heretgia. Per això, en el transcurs dels segles les beates de Sant Miquel, fidels al rei reformador, continuaren vivint en una estricta moral i portant una vida contemplativa profundament pobra i senzilla. El que havia ocorregut fins aleshores és que el moviment beguí anà a poc a poc essent controlat pel poder tant eclesiàstic com civil. D’ara endavant conservaran l’esperit de pobresa però sense eixir-se’n del dogma catòlic.
Amb la reforma que imposà Martí l’Humà, el beateri de Sant Miquel perdé alguns aspectes que varen caracteritzar l’esperit del moviment beguí i les beates també perderen llibertat i la independència institucional. Ja no podia ser beata qualsevol dona perquè s’excloïa a les dones d’origen il·legítim. A més, el beateri passava a estar controlat per les autoritats municipals, que intervenien en la selecció de les beates i en el de la majorala. No foren sotmeses pel poder de la jerarquia eclesiàstica, que ja és de destacar a finals de l’edat mitjana, però passaren a estar controlades per un altre poder masculí, el civil, representat pels jurats de la vila. Cal recordar que estem parlant d’una societat que per tradició era profundament patriarcal i que les postures misògines ja eren nombroses en la literatura medieval. Com diu la historiadora francesa Régine Pernoud en un dels seus llibres: “El movimiento de las beguinas seduce porque propone a las mujeres existir sin ser ni esposa, ni monja, libre de toda dominación masculina”. Però aquesta característica tan important la perderen les beates de Sant Miquel amb la reforma de Martí l’Humà. Per contra, sí que conservaren el vot de pobresa i el de castedat de manera voluntària, enfront dels tres vots obligatoris que professaven les monges: obediència, castedat i pobresa.
4 – La jerarquia eclesiàstica intentà controlar sense èxit el beateri de Sant Miquel
Al llarg de la història del beateri de Llíria, alguna vegada les autoritats eclesiàstiques han volgut interferir en el mode de vida que portaven les beates. Un cas destacat fou la intervenció al segle XVI de l’arquebisbe de València Joan de Ribera, el qual, com a bon representant de l’esperit del Concili de Trento, volgué dur a terme en la seua arxidiòcesi una reforma dels costums del clero i del poble. Així intentà imposar a les beates unes noves ordenances en les quals reglamentava la vida que a partir d’ara havien de practicar. Davant aquesta intromissió per part de l’autoritat eclesiàstica en una institució civil, els jurats de la vila de Llíria, com a administradors del beateri que pertanyia a la seua jurisdicció, imposaren un litigi davant les autoritats judicials. Al final el guanyaren i foren anul·lades les ordenances de l’arquebisbe. Mai més l’autoritat religiosa intervingué en la forma de vida d’aquestes beates.
Quan els franciscans obriren un convent als afores de Llíria a principis del segle XVII, les beates de Sant Miquel començaren a mantenir una bona relació amb ells. De fet, en moltes ocasions els tenien com a confessors. Cal recordar que els franciscans descalços de Llíria eren alcantarins, la branca més radical de l’orde en el manteniment de la pobresa evangèlica. A més, els franciscans tenien un tercer orde franciscà al qual sols podien pertànyer els laics. Les beates de Llíria intentaren apuntar-se a aquest tercer orde, però prompte els jurats de la vila -com a administradors del beateri- els ho prohibiren perquè la institució continuara conservant el seu caràcter civil.
5 – La injusta aplicació de les lleis desamortitzadores del segle XIX al beateri i el litigi que varen guanyar a l’estat
Amb relació als béns que al llarg del temps pogué acumular el beateri, cal veure primer d’on procedien els seus ingressos. Quan una nova dona ingressava al beateri havia d’aportar una espècie de dot o donació en metàl·lic bastant humil que s’invertia per a produir una renda i així finançar el seu manteniment dins de la comunitat. En morir la beata l’import inicial de la donació passava al beateri per atendre el manteniment de la casa i fer obres de caritat. També reberen al llarg del temps altres donacions per part dels fidels, però el total de béns que pogueren acumular no serien massa importants, ja que la vida al beateri sempre es caracteritzà per ser humil i amb escassesa de recursos econòmics, cosa que també es pot comprovar en la senzillesa dels edificis del beateri que ens han arribat fins a l’actualitat.
Durant segles, les beates o beguines de Sant Miquel tingueren ben present que elles formaven part d’un beateri o beguinatge, i per tant no estaven subjectes a la jurisdicció de les autoritats eclesiàstiques. Una altra prova d’açò és quan en maig de 1836 foren forçades a abandonar el beateri a conseqüència d’una mala aplicació de les lleis desamortitzadores de Mendizábal que sols afectaven els ordes religiosos. Uns mesos després, els béns del beateri foren venuts com a nacionals, de la mateixa manera que a la resta de les comunitats religioses. Davant aquesta injustícia, les beates reclamaren al govern recordant-li que Sant Miquel de Llíria era un beateri i, per tant, una institució civil, per la qual cosa demanaren de tornar al beateri que injustament havien hagut d’abandonar. Finalment ho aconseguiren l’any 1843. Posteriorment, sol·licitaren que els tornaren els béns confiscats, cosa que aconseguiren després d’un procés que durà més de deu anys, quan les autoritats nacionals reconegueren que les beates no pertanyien a un orde religiós, així que els restituïren els béns no venuts i foren indemnitzades pels béns ja alienats.
6 – La popularitat de les beates de Sant Miquel
Les beates de Sant Miquel, al llarg dels segles, es mantingueren fidels als seus principis de pobresa absoluta i conservaren molt bones relacions amb els estaments que representaven la religiositat popular que, a poc a poc, s’anava formant al voltant del santuari, fins a esdevenir la imatge de l’arcàngel i la seua romeria anual, una de les advocacions i pràctiques pietoses més arrelades en els llauradors i veïns de la ciutat de València i la seua horta. Una bona mostra de tot açò són les abundants edicions d’estampes de devoció que s’imprimiren a partir del segle XVIII amb els motius iconogràfics de la imatge de sant Miquel de Llíria acompanyat de dues beates agenollades als seus peus. L’estima i gran respecte que els pelegrins i devots han tingut per les beates de Llíria s’expressa molt bé en la literatura popular de la romeria, quan els pelegrins que anualment visitaven el santuari s’acomiadaven amb cobletes com la següent:
Adéu Sant Miquel de Llíria
i les beates també;
que jo me’n vaig a València
i Déu sap si tornaré.
Una altra variant d’aquesta cobleta és la següent:
Adéu Sant Miquel de Llíria
i les beates també;
que si no tinc epidèmia
ja tornaré l’any que ve.
No sols els pelegrins tingueren en bona estima les beates sinó també les autoritats municipals i els mateixos veïns de Llíria, ja que en moments de necessitats ajudaren el poble com ocorregué en 1876 quan es feren càrrec de l’hospital municipal durant nou anys.
7 – El final d’un dels últims beateris medievals a Espanya en les acaballes del segle XIX
Fins a l’any 1895 Sant Miquel de Llíria funcionà com un típic beateri, un llarguíssim període de més de cinc-cents cinquanta anys per a una institució d’arrels medievals. Però a les acaballes del segle XIX el beateri estava en decadència i amb escassesa de vocacions. Senzillament, el que passava és que el beguinatge -com a moviment- ja era un anacronisme, així és que esgotada la institució i amb ganes d’adaptar-se als nous temps, el beateri deixava d’existir per passar a convertir-se en un orde canònic.
El que estava ocorrent és que durant el segle XIX els beateris que encara estaven en actiu començaren a integrar-se en els ordes religiosos. Pel que fa al beateri de Sant Miquel, el canvi es produí en 1895, després d’un llarg període de conflictes de quasi vint anys amb les autoritats municipals de Llíria, que fins a l’últim moment s’oposaren al canvi perquè això suposava renunciar als drets històrics i al control sobre el beateri. Fins i tot alguns regidors de l’Ajuntament volgueren rectificar i tornar-se’n enrere després d’haver signat l’escriptura de renúncia. Finalment, la comunitat de beates es transformà per primera vegada en religioses diocesanes i fundaren un nou institut religiós que depenia de l’arquebisbe de València. De les 9 beates que formaven la comunitat, 6 acceptaren integrar-se en el nou orde i 3 estigueren en contra de la reforma i abandonaren el beateri. Possiblement, el beateri de Sant Miquel siga dels últims a Espanya que acabaren integrant-se en els ordes religiosos.
L’any 1977 i arran de la falta de vocacions, les religioses de Sant Miquel es fusionaren amb una congregació de religioses franciscanes. Aquesta congregació abandonà el monestir de Sant Miquel l’any 1996, també per falta de vocacions, i fou substituïda per una institució religiosa d’origen mexicà, que l’ocupà fins al mes de desembre de l’any 2000. Novament, la falta de vocacions ha portat que el monestir des d’aleshores ja no tinga una comunitat de religioses.
8 – A manera de conclusió
El beateri de Sant Miquel sobrevisqué tants segles gràcies a la intervenció del rei Martí l’Humà, el qual amb les seues ordenances el preservà de possibles desviacions herètiques, així com a la rigorosa moral que imposà el rei reformador. En contrapartida, les beates perderen llibertat i independència, la qual cosa les allunyava dels principals valors que caracteritzaren el moviment beguí des dels inicis. També perderen la seua independència respete a qualsevol institució masculina, per tant, no serien controlades per la jerarquia de l’Església però sí pel poder civil.
Altres aspectes que també ajudaren perquè el beateri sobrevisquera tant de temps és l’estricte control que exerciren les autoritats municipals de Llíria com a administradors i vigilants del bon funcionament del beateri, així com per la peculiar situació aïllada que hi tenia, ubicat en un tossal als afores de Llíria.
Però malgrat tots els canvis que al llarg de la història ha experimentat el beateri medieval transformat modernament en un monestir, el santuari de Sant Miquel, com a lloc on es practica la religiositat popular, encara conserva una bona vitalitat en una societat més secularitzada. Els milers de valencians que cada any participen en la romeria anual ho avalen. Podem afirmar que l’actual santuari de Sant Miquel, com a hereu de l’antic beateri medieval, és la institució més antiga en actiu a Llíria amb quasi set-cents anys de vida.
A la muntanya del Bardinal conflueixen tres comarques del País Valencià, que s’ajunten al seu punt geodèsic dalt de tot… depén de la senda que tries, aniràs transitant per tres termes locals distints… i a la seua vessant nord-oest naix el barranc de les Vint-i-quatre que arrancant de les Alcubles, passa per Altura i la transcorre principalment per Llíria per a anar a morir a la rambla Primera que, a la fi, desembocarà al Túria…
A la primera imatge… Joanot a l’esquerra tocant la marca que diu que està al Camp de Túria… al centre l’Enric en terres de l’Alt Palància… i a la dreta el que queda deixant constància que hi és als Serrans…
Punt geodèsic del BardinalJoan, a les Alcubles dels Serrans, mirant cap a Llíria al Camp de Túria i a un parell de metres d’Altura a l’Alt PalànciaEnric pujat pel camí que separa el Camp de Túria i els SerransA l’esquerra, a l’altura del camí que veieu, les 23.59… al terme de les Alcubles… a continuació, terres d’Altura, les 24… inici del Barranc de les Vint-i-quatre… i després, continuen sent les 24 però zona ja de Llíria
Ara vos mostrem un parell de curiositats de la caràtula del web i de la gravació…
És un gravat de 1768 basat en un dibuix de José Camarón, veí de Sogorb i un dels bons pintors valencians del segle XVIII.
En la imatge les beates, les beguines, apareixen amb el seu hàbit que en res se sembla a la de les monges…
I, a més, apareixen tots els elements típics de la iconografia de Sant Miquel al fons del gravat:
La Torreta completa i en ple ús, l’original Costa Revessa (l’actual costera és molt posterior) que parteix del carrer del Beateri al Pic i amb tres persones caminant, i l’edifici original i encara no reformat del beateri, amb el campanar que tenia aleshores l’església…
L’ermita de Santa Bàrbara i Sant Sebastià i la vila emmurallada…
L’església de l’Assumpció, la de la Sang, el castell… i el campanar del Remei!!!
… i Sant Miquel apareix amb la indumentària medieval, amb armadura de ferro i, per tant, sense la capa que és un afegit de finals del segle XVIII per amagar els cables que subjectaven la imatge a l’anda…
… i ara un segle després… amb l’actual monestir ja reformat i sense campanar… i amb el fum del fumeral donant-li vida…
… i moments de la gravació el 22 d’octubre… amb Francesc Rozalén… Enric Llopis i Joan Bell-lloc… i Enriqueta Sorio… anàrem a ca Enriqueta, la nostra seguidora més entranyable, constant i crítica, que el 21 d’octubre havia complit noranta-sis anys!!!
Per això aquesta commemoració amb ella com a testimoni…
“Hi ha dones entre nosaltres que no sabem com anomenar, si dones normals o monges, perquè̀ no viuen ni dins del nostre món ni fora”. Així descrivia el franciscà Gilbert de Tournai a les beguines l’any 1274.
A les acaballes del segle XII, dins del triangle format per les regions de Flandes, Brabant i Renània, es crearen unes comunitats anomenades de “mulieres sanctae” i que al segle XIII prengueren el nom de “Beguinatges”. Eren uns espais habitats i governats únicament per dones de diferents estrats socials i econòmicament independents que portaven una vida religiosa en comú, però sense la clausura monàstica.
Al segle XV arribaren també́ als territoris mediterranis de la Corona d’Aragó, on varen ser conegudes com a ‘rescluses o beates’, tant a Catalunya com al Regne de València.
Aquest fou un moviment revolucionari per l’espiritualitat i l’autonomia que les beguines aconseguiren respecte al predomini social masculí, ja que es convertiren en dones independents que superaren el seu destí més habitual en aquella època: o casar-se i tenir fills, o ser monges. Les beguines podien treballar i canviar lliurement de vida, fins i tot si era per esposar-se.
“El santuari de Sant Miquel de Llíria estigué habitat durant més de cinc-cents anys per una comunitat de beguines, també conegudes com a beates… Eren un moviment reformista i espiritual que sorgí en plena crisi religiosa de l’edat mitjana… Estava formada per dones viudes o fadrines que vivien formant una comunitat, però que no depenien de la jerarquia religiosa… Vivien en llibertat al seu aire, apartades del control de l’Església catòlica… A Llíria no les pogueren controlar fins a finals del segle XIX quan es convertiren en un orde canònic ja controlat per l’arquebisbe de València… Les beguines varen ser un moviment europeu que al regne de València implantà Arnau de Vilanova…”
Ja l’havia oblidat… i de sobte he descobert un vídeo que jo mateixa havia publicat fa ja un fum d’anys… i recuperem ara arran de l’Any Estellés…
Dins de l’actuació que els edetans (ja jubilats artísticament i físicament) “Els Últims Romàtics” varen fer en Llíria al Casal del Camp de Túria d’Acció Cultural del País Valencià el ja llunyà 21 de novembre de 2008 interpretaren aquesta “Història ciutadana“, poema de Vicent Andrés Estellés amb música de l’amic Josep Novella (amb la que viatgem al “Paradís“)…
Obra Completa Vicent Andrés Estellés, volum III, pàgines 218-220
Curiositats… una important tele de Ponent emet hui a la nit una nova sèrie de ficció sobre un moviment social i religiós sorgit a les darreries del segle XII a tot Europa… Parlem de “Les beguines” que durant cinc segles varen habitar l’ermitori de Sant Miquel de Llíria…
Ens escriu l’historiador edetà Francesc Rozalén…
“El santuari de Sant Miquel de Llíria estigué habitat durant més de cinc-cents anys per una comunitat de beguines, també conegudes com a beates… Eren un moviment reformista i espiritual que sorgí en plena crisi religiosa de l’edat mitjana… Estava formada per dones viudes o fadrines que vivien formant una comunitat, però que no depenien de la jerarquia religiosa… Vivien en llibertat al seu aire, apartades del control de l’Església catòlica… A Llíria no les pogueren controlar fins a finals del segle XIX quan es convertiren en un orde canònic ja controlat per l’arquebisbe de València… Les beguines varen ser un moviment europeu que al regne de València implantà Arnau de Vilanova…”
Un altre doble arc de Sant Martí enlluernat les terres edetanes…
Des de Marines (el Nou) i mirant cap a Bétera… a les 9.11 del matí de hui, 17 d’octubre, l’amiga Tere Vidal m’envia aquesta encisadora imatge encarada cap al barranc del Carraixet, la part final de la Calderona… des de l’antic mas de la Maimona…
… i altra perspectiva apassionant i fascinadora… m’escriu l’amic Paco Rozalén: “El mateix arc de Sant Martí de hui de matí, però vist ara des de les hortes de l’Alqueria Blanca a Llíria. L’ha feta el meu fill passejant als gossos”… plaers al·lucinants que ens dona la natura…
… i de bell nou, @alexandrenaquera des d’Instagram assenyalava: “Més senyals: un arc de Sant Martí que neix -o acaba- sobre el cim de l’Alt del Pi i altre sobre el castell de Serra. El sant de Tours, tan generós amb els seus colors, ha triat dos muntanyes ben significades per assentar el seu vistós emblema”.,,
Aquesta setmana els Arcs de Sant Martí han inundat el Camp de Túria… si dies enrere eren dobles, ara com és ja cap de setmana i per a la majoria no laboral, el trobem senzill…
L’amic Sebas entrant a Benaguasil, a les 8.31 del matí, era sorprès per aquest arc del cel que li mostrava esplendorosament la Pixona…
Sabíeu que realment són circulars i no un arc? Depén de la posició d’observació tindreu la perspectiva òptica…
… i el mateix Arc que el del poble de la ceba, ara vist des de Llíria sis minuts abans de l’anterior imatge, a les 8.25… Rafa Solaz ens el mostra des de les Casetes Noves i ací sí que és divisa, si vos fixeu, que també és un doble Arc del Cel… esperem que la setmana que ve no vinguen les fletxes!!!🙈🙈🤣🤣
Espectacular actuació del Grup de Danses i Rondalla El Tossal i de la Colla de Dolçainers Camp de Túria (amb els amics de ‘Cròniques Edetanes’ Ferran i Andone pel mig) en la commemoració de l'”Any Vicent Andrés Estellés“, #CentdEstellés, i homenatge a l’admirable i extraordinari Carles Subiela en aquesta gravació del benaguasiler Miquel Castillo… una gran peça musical salvada gràcies a un “fil impressionant” de gent que va des de Joanet el Pastor, Francesc Porcar, Josep Duran, Marina Duran, l’Ajuntament de Llíria… i fins ara, al Tossal. Una combinació increïble de persones que, burlant el pas del temps, han ressuscitat aquesta petita, i al mateix temps enorme, joia musical edetana…
Ja teniu disponible a les plataformes “On Llíria s’acosta al cel“, estrenada per Maria Faubel el passat divendres a la Festa Estellés 2024 de Llíria.
Aquesta gasetilla de Vicent Andrés Estellés ha vist la llum gràcies a la recerca i compilació de l’obra periodística del poeta dirigida al poble de Llíria de l’historiador edetà Francesc Rozalén (“Polsim que es vessa sobre els garrofers“), la veu del qual escoltareu a la cançó com la veu del poeta.
Diu Estellés que “el present junt al passat fa en Llíria bona parella” i com no podria ser d’altra manera, estils del passat i de hui es junten en aquesta cançó que celebra la gran festa dels edetans!!*!!
Concretament a la zona de Mura i a les portes del nou Institut del Camp de Túria… l’acord plenari va ser a principis d’any… i, des de fa uns minuts, la retolació ja és una realitat!!!
La foto inèdita és de l’arxiu del gran i meticulós cronista edetà José Duran (del que som gran devots i admiradors els que fem “
aleshores cal posar en l’arxiu a buscar: Arxiu Municipal de Llíria i el document a buscar: Pergamins. I així accedireu als 62 pergamins històrics de Llíria digitalitzats.
una nova sèrie de ficció sobre un moviment social i religiós sorgit a les darreries del segle XII a tot Europa… Parlem de “Les beguines” que durant cinc segles varen habitar l’ermitori de Sant Miquel de Llíria…
