vicentgalduf

Llunàtic

Arxiu de la categoria: Llíria en imatges

El cine a Llíria durant el franquisme

(Des d’ací llegireu l’article complet de Francesc Rozalén Igual)

… Llíria ha sigut una ciutat de gran tradició cinèfila… La difusió principal estigué a càrrec de les dues societats musicals, la Unió i la Primitiva, encara que la ciutat també tingué altres sales en funcionament. En total en foren 7 les que projectaren milers de pel·lícules… l’invent del cine sonor fou com una revolució que seduí tots els espectadors. En el cas de Llíria va ser el cine de la Unió el qui es convertí en una de les primeres sales valencianes que en juny de 1930 incorporà aquest nou invent a la seua sala… a l’octubre de 1931 ho faria El Clarí…

Teatres-cines de la Unió i el Clarí. Llíria anys seixanta

… L’explotació del cine a Llíria també va ser la responsable de la construcció dels actuals dos teatres de les societats musicals, les quals s’arriscaren a construir aquests esplendorosos edificis en els “anys de la fam” (la postguerra) gràcies als beneficis que reportava el cine en els anteriors teatres… L’impacte econòmic de l’explotació del cine va ser tan important per a la Unió i la Primitiva que es convertí en la principal font d’ingressos per a finançar una gran activitat musical i educativa, fins que el cine entrà en crisi a mitjans de la dècada dels anys vuitanta per la competència del vídeo domèstic i posteriorment per les sales dels centres comercials…

Públic eixint del cine de la Primitiva (1960)

… Dels 7 històrics cines de Llíria sols continua funcionant el de la Unió Musical amb una programació estable durant tot l’any que inclou pel·lícules d’estrena. Una sala amb més de 100 anys d’activitat (entre els dos teatres de la Unió) que concentra quasi tota la història del cine, des de l’invent del cine mut fins a les noves tecnologies digitals. Una llarga vida de supervivència, d’entrebancs i dificultats que l’ha portat a convertir-se actualment en la sala degana en actiu més antiga del País Valencià, i també en una de les més antigues d’Espanya, que a més sempre ha estat gestionada  per la mateixa societat Unió Musical…

Actual carrer de la Llibertat als anys seixanta. A la paret de l’esquerra (cantó bar Juanito) podem veure un dels cartells del cine que es repartien pel centre de la ciutat

Un article amb una part gràfica impressionant ja que reforça i complementa el que s’explica detalladament al llarg de tot el text. A través dels prospectes de mà que es repartiren als cines llirians, Paco Rozalen ha fet una selecció de 48 pel·lícules representatives que es varen projectar.

Ací teniu l’índex complet d’aquest excel·lent article:

1 – Els antics teatres que iniciaren a Llíria la tradició cinèfila

2 –  Els actuals teatres de la Unió i la Primitiva construïts en els “anys de la fam” gràcies al cine

3 – Les 7 sales de cine que tingué Llíria

4 – Un repàs a l’ambient en els cines de les societats musicals i l’aparició de la censura franquista 

4.1 – La projecció de propaganda nazi als cines de Llíria

4.2 – Unes sales de cine ben gestionades

4.3 – La importància dels prospectes de mà per a difondre les activitats teatrals i musicals de les societats 

4.4 – El paper de la censura: controlar els valors morals i ideològics

5 – Selecció d’algunes pel·lícules destacades que es projectaren als cines de la Unió i la Primitiva (amb el permís de la censura)

5.1 – El repartiment de les empreses distribuïdores de pel·lícules entre la Unió i la Primitiva: una decisió salomònica

5.2 – La projecció de pel·lícules estrangeres: l’encant pel cine americà 

5.3 –  La projecció de  pel·lícules espanyoles: folklòriques, toreros i el cine catòlic imperial  

(Des d’ací llegireu l’article complet de Francesc Rozalén Igual publicat a “La Veu de Llíria”)

Sorpresos que a l’hivern pot fer fred…

Diuen que a partir de hui els pingüins desplaçaran els pròxims dies als ànecs del parc de Sant Vicent de Llíria… de moment ja han aterrat pel nou aiguamoll de les Fonts… per la selveta estan instal·lant-se…

+info

No és l’única migració inusual d’animals al parc del Camp de Túria. Ja el dia de Sant Vicent de l’abril de 1984 es va veure a les Fonts de Llíria una concentració de balenes en zel…

+info

Temps enrere, farà uns quatre anys, vos informàrem del nou carril bici del Camp de Túria que creua per tot el centre del Parc de Sant Vicent de #LLíria… i va remuntant tota la séquia major fins a acabar al Pouet de Benissanó. A la imatge l’alcalde de Llíria el dia de la seua inauguració a la tardor del 2018.

+info

Avisats esteu… i no és publicitat subliminar… gel0r d’#oratge al País Valencià els pròxims dies… i nits!!! #UnFredQuePela

+info

Quan els de Llíria anàvem a Sant Vicent en bus…

Als anys 60 no existia a Llíria la ruta del colesterol i anar a Sant Vicent caminant era considerat una bogeria. Al bon temps La Gatovense et portava al parc a passar el dia. A l’altura de la piscina, punt de tornada, darrere Les Escoles i els trulls de Gandia, hui supermercat…

+info

El terra del poble encara per asfaltar… a la dreta de l’anterior imatge, a mig carrer, l’enyorat xorret (hi havia molts a tota Llíria, desapareguts tots ells entre els 70 i 80)… hui on estava el fanal hi ha un quiosc… i a la part del que déiem La Biblioteca, eixia el bus…

+info

… més d’una vintena d’anys abans, l’empresa de transport ja existia com ho acredita aquesta imatge de principi dels anys quaranta… i el seu trajecte unia les poblacions del Camp de Túria de Llíria, Olocau, Marines i Gàtova (d’ací el seu nom)…

+info

“A propòsit del Premi Vicent Ventura 2022” article de Josep M. Jordan

Josep M. Jordan:

“He tingut l’honor de rebre la XXIII edició del Premi Vicent Ventura que atorga cada any la Universitat de València (junt amb la Universitat Jaume I de Castelló i altres institucions).

El lliurament del Premi va tindre lloc en dos actes (celebrats els dies 1 i 2 de desembre): un a la seu històrica de la pròpia Universitat (presidit per la Vicerectora de Cultura Ester Alba), i l’altre a l’Ajuntament de Llíria (presidit per l’Alcalde Joanma de Miguel).

En tots dos actes va estar present un representant de la família de Vicent Ventura (la seua neboda Anna Aguilar), va pronunciar unes paraules molt afectuoses sobre mi l’escriptor Alfons Cervera, i vaig sentir-me molt ben acompanyat per un grapat de gent que m’estima i estime.

Aquest és un Premi que s’atorga en virtut d’una trajectòria cívica, democràtica i de compromís amb el País. I jo vull assenyalar, d’entrada, que la meua trajectòria personal no l’he feta en solitari, sinó sempre junt amb moltes altres persones a les quals dec un imprescindible reconeixement i gratitud.  Persones integrades en diversos col·lectius al llarg del temps, com ara l’antiga Associació de Veïns de Llíria, l’Ajuntament, l’IDECO del Camp de Túria, el Patronat Sud-Nord de la Universitat de València, l’Escola de Persones Adultes de Llíria o l’Associació Pentagrama de salut mental…”

(Des d’ací llegireu l’article original i complet de Josep M. Jordan)


+info: des d’aquest enllaç accedireu al programa

“Viatges per la memòria”, pòdcast de Cròniques Edetanes amb Josep M. Jordan

 

Estius oblidats a Llíria

La segona talladora, pel Prat, era la piscina olímpica on aprenguérem a nadar.

Però pel Pla de l’Arc, la séquia Major era l’autèntica platja popular de Llíria… fa més de quaranta-sis anys la taparen per l’avinguda i així naufragaren tots els nostres records en banyador de la infantesa…

La foto és a l’altura de l’actual ubicació del Casal Jaume I del Camp de Túria… a l’esquerra, la trilladora… ca Porcar davant a la dreta…

+info

Animalet acròbata…

… encetant el dia hui a Llíria…

L’amic Cristian després de rentar-se la cara un parell de vegades s’ha adonat que no eren lleganyes als ulls sinó núvols al cel… i ha deixat constància amb la foto…

… i a la imatge, assajant un esquirolet que formarà part del nou espectacle del Cirque du Soleil…

+info

 

Els antics casinos de les dues societats musicals de Llíria: testimonis de dècades passades

… escrit de Paco Rozalen sobre el món dels antics casinos de les dues societats musicals de Llíria, un món que ja ha desaparegut no fa massa temps i que la modernitat ha transformat pels canvis esdevinguts en els costums, els gustos i la forma de vida…

… Els cafés i casinos com els de la Unió i la Primitiva tingueren el seu origen al segle XIX i estigueren vinculats a l’ascens d’una nova burgesia que buscava en aquests locals un lloc per a l’oci,  per  a relacionar-se i fer reunions socials…

(Des d’ací llegireu l’article complet de Francesc Rozalén Igual)

Foto de dalt: casino de la Unió Musical. Any 1974 (arxiu UM). Foto de baix: casino de la Banda Primitiva. Any 1978. Autor i arxiu José Mª Llopart.

… les 18 fotos del casino que apareixen al vídeo són poc conegudes i les va fer un català, José M. Llopart, en l’hivern de 1978, durant les primeres hores de la vesprada d’un dia feiner, quan la sala estava plena de persones majors. Aquest aficionat a la fotografia visqué uns anys a València i en una visita que féu a Llíria entrà per casualitat a un bar de la ciutat per a prendre’s un café. Aquest bar era el casino de la Primitiva i prompte quedà sorprés de l’ambient social que impregnava tot el saló i de les persones que l’omplien. Aleshores tornà al seu cotxe per la màquina de fotos i estigué un temps al bar fins que a poc a poc, amb el gran angular de la màquina, anava fent fotos sense que s’adonaren els protagonistes. A José M. Llopart, com a seguidor del cantautor Paco Muñoz, se li va ocórrer unes dècades després muntar un vídeo amb la cançó “En el bar del poble” i aleshores se’n va recordar que aquelles fotos oblidades que casualment havia fet al casino de la Primitiva eren perfectes per a ambientar el vídeo…

Curiositats que desconeixen en Nàpols

… perquè allí,  a la capital de la Campània,  no saben res de l’existència d’aquest gelat (com tampoc de les galetes “napolitanes” o els dolços, o salats, de pasta de full que també anomenem així o “canya”)…

Però a la “Xixonenca” de Llíria, des del 1963, són els polos prèmium per excel·lència del Camp de Túria… gens de gel, tot crema… i els Napolitans de vainilla, paraules majors: èxtasi pur!!!

+info

Un somriure de pau i plaer a la mirada

Google Fotos em recorda que tres anys enrere, en 2019, així naixia el dia des de Sant Miquel de Llíria, en el Camp de Túria i al cor de l’antiga Edeta…

El sol trencant l’alba entre el Port de Sagunt i la Pobla de Farnals, tot just a la frontera entre el Camp de Morvedre i l’Horta Nord, besant la Mediterrània i amb la Calderona i el Montgó, a cada extrem, com a testimonis…

+info

 

“Llíria prepara la festa”… (vicent andrés estellés)

… la fira… a Llíria tenim la fira en marxa des de fa dies… (i anys, des del 1326 quan Jaume II la va institucionalitzar)… després de Sant Miquel, a la capital del Camp de Túria tot s’apaga i entrarem de ple en l’hivern i això que estem des de la matinada ja en tardor… malgrat tot però, aquests dies a #Llíria amb la fira allargarem festivament l’estiu…

Llíria prepara la festa

de Sant Miquel, el gran dia,

quan arriba als seus carrers

un aire de romeria.

Les opulentes magranes

esclaten ja, d’alegria,

i en l’aire vibren cançons

que diran el goig de Llíria.

Llíria prepara la festa

de manera ben complida.

I en Sant Vicent, si Déu vol,

una paella a migdia.

Vicent  Andrés Estellés (“Las Provincias” 26-09-1964″)

+info: Vicent Andrés Estellés i la romeria a Sant Miquel de Llíria

Romeria a Sant Miquel de Llíria als anys trenta del segle XX

 

L’adéu a Palmira Motes: l’última representant de l’exili republicà a Llíria

El 18 de juny de 2022  moria a Llíria de manera molt discreta Palmira Motes Zorita, a punt de complir els 98 anys, considerada l’última representant a Llíria de l’exili republicà que s’inicià a finals de la Guerra Civil. Palmira ha conservat fins al final plenes facultats mentals i una gran memòria de la seua intensa i llarga existència. La seua vida estigué molt unida a la de son  pare el qual també li va influir en la visió del món, i per tant és necessari prèviament conéixer la personalitat i l’activitat política del progenitor…

(Des d’ací llegireu l’article complet de Francesc Rozalén Igual)

… i amb els Ministrils ens impregnàrem de música: Suite edetana en dos moviments (II). Pòdcast

Segona Temporada – Episodi 8   segona part (programa 13):

AMERATS DE MÚSICA (Joan Bell-lloc)

La música, a les terres edetanes, travessà el llarg carreró medieval acompanyada i guiada de prop per unes institucions que la vetlaven i dirigien amb mà ferma: l’església cristiana i l’aljama musulmana. Si l’Islam, com l’església bizantina, prohibia les imatges, també prohibí els instruments, causa de tants abusos i tanta disbauxa. Al contrari, l’Església catòlica promocionà i promogué les imatges i també la música i els instruments dins dels oficis religiosos. Però el resultat fou el mateix: el control d’una de les expressions més profundes i més elevades de l’ésser humà, la música. A la nostra comarca, la música sacra, i possiblement la profana, estava regulada des del bisbat, però sobretot des de Portaceli i les seues vicaries de Llíria i la Pobla.

Sime Galduf ens mostra, al llarg d’aquests segles, dos aspectes imprescindibles en el desenvolupament musical: els diversos tipus de notacions melòdiques (amb pneumes, xifres, quadrets…) i la riquesa i complexitat de les famílies instrumentals. Posa l’accent en el rei dels instruments, l’orgue, que al s. XV ja està present a la Sang de Llíria i a Sant Jaume de la Pobla, amb partitures incloses. Tanmateix, els organistes necessitaven poc aquestes guies musicals, ja que molts d’ells, generalment els millors, eren cecs i els déus els havien dotat d’una especial sensibilitat que els feia innecessàries les partitures. Després venen els baixos, els baixons i els baixonets, la tuba i el fagot, el sacabutx i les cornetes. També hi ha la gralla, la xirimia, la dolçaina i l’oboé… I entre tants instruments, Sime Galduf ens presenta la figura d’un músic edetà amb nom i cognom, Pere de Pastrana, la relació de Llíria amb la cort musical del Duc de Calàbria i ens fa veure que ací tenim un teixit musical de gran espessor que ja observà també el poeta benaguasiler J. B. Antequera en ple segle XVIII.

I això ens porta al darrer capítol de la música edetana, l’aparició de les bandes, un fenomen lligat a les bandes militars que, en terres valencianes, tingueren una evolució que ens ha portat a la situació actual, una metamorfosi semblant, però no igual, a la que va donar peu al naixement de les bandes de jazz al sud dels EUA, lligades al cant del gòspel. El cercle de la història es tanca tornant al principi. La dona edetana, conservadora i transmissora de les històries de la tribu, per mitjà dels cants, reapareix ara als magatzems de cebes de Benaguasil i la Pobla, en forma d’encaixonadores, que transmeten la música i les històries a un públic femení que, arribat el moment, reprendran el testimoni musical de les seues avantpassades i, com noves trobairitz medievals, com antigues dames ibèriques, continuaran rodant la vella roda de la música edetana.

Cròniques Edetanes

Accedir a l’Episodi 8 de la Segona Temporada, “… i amb els Ministrils ens impregnàrem de música: Suite edetana en dos moviments (II)”, des de les següents plataformes de podcast:

+ Ací des de Anchor FM

+ Ací des de Spotify 

+ Ací des de Google Podcasts

+ Ací des d’ iVoox