vicentgalduf

XafaNúvols

Arxiu de la categoria: Llíria en imatges

Els Carnestoltes històrics de Llíria. Pòdcast 61 Cròniques Edetanes


Sisena temporadapòdcast 61.

Joan Bell-lloc entrevista a Manolo Sànchez Vidagany:

“… Tota la cristiandat occidental celebrava aquestes festes i també Llíria té un passat ben ric de tradicions carnavalesques. Manolo Sánchez Vidagany ha tingut el bon gust d’arreplegar tot aquest llegat que uneix Llíria a les més velles tradicions del centre europeu i que es remunten al nostre passat medieval i, fins i tot, romà. Els personatges, les vestimentes, la gastronomia, la literatura i l’enginy popular, l’itinerari ple de records de la vella Llíria medieval, els carrerons, les placetes i els racons arrenglerats en una rua que travessava fantàsticament els anys i els segles i ens fa reviure el passat fet present. Tot aquest material etnogràfic ha estat recollit i publicat per l’Ajuntament de Llíria i nosaltres, ara i ací, el volem donar a conéixer als nostres seguidors. “Sigueu devots i feu Carnestoles”, com deia la dita, i gaudiu la posada al dia d’aquesta vella festa, acompanyats de la mà experta de Manolo Sánchez Vidagany

Amb aquest pòdcast hem volgut reviure uns fets que, el pas del temps i diverses circumstàncies, han fet desaparéixer del nostre calendari actual de Llíria. I no fou només una ordre arbitrària dictada per un dictador, també en un món on uns moren de fam i altres llancem tones d’aliments, fer uns dies de Carnes Tolendas tampoc té massa sentit, almenys etimològicament.

Però aquesta festa ens unia a tot un clamor europeu, gairebé mundial, i ens feia sentir que formàvem part de tot un gran conjunt humà que gaudia bojament les darreres hores de disbauxa abans dels dies d’austeritat i dol que venien després.

Recordar-ho i reviure-ho ha estat la nostra tasca. Deixar-ho morir al profund llac de l’oblit, tampoc no té cap sentit. Siga com siga: Carnestoltes, bones voltes!”

Joan Bell-lloc

+ Des d’ací podreu accedir al web de la Biblioteca de Llíria on poder llegir i descarregar-vos gratuïtament la publicació: Carnestoltes de Llíria: la celebració dels humils de Manuel Sánchez Vidagany

Cròniques Edetanes

Accedir a l’Episodi 61, “Els Carnestoltes històrics de Llíria”, des de les següents plataformes de pòdcast:

+ Ací des d’Spotify for Podcasters

+ Ací des d’Spotify

+ Ací des d’iVoox

+ Ací des de TuneIn

+ Ací des d’Amazon Music

+ Ací des de YouTube Music

+ Ací des d’Instagram

+ Ací des de Facebook

+ … i des d’ací tots els pòdcasts complets a YouTube

On Llíria s’acosta al cel: l’Estellés més edetà. Pòdcast 60 Cròniques Edetanes

Sisena temporada, pòdcast 60.

Amb les col·laboracions de Maria Faubel, Francesc Rozalén, Rubén Pitarch, Joan Castellano, Carme Cardona i Alexandre Navarro. Presenta Joan Bell-lloc.

Comencem el viatge per les terres edetanes amb l’obra poètica de Vicent Andrés Estellés sobre Llíria i els pobles del Camp de Túria:

El desembre de 2023 ens avançàrem al centenari del poeta de Burjassot publicant el pòdcast 39 de Cròniques Edetanes Passeig per la Llíria dels versos de Vicent Andrés Estelles, amb Clara Rozalén. El maig de 2024 entràrem de ple a la commemoració dels #CentdEstellés amb el nostre programa 44 Vicent Andrés Estellés: una tendresa oculta, amb Jaume Pérez-Montaner. I ara, febrer de 2025, tanquem el cercle celebrant els Cent +1 del millor poeta valencià amb aquest treball´, el 60, “On Llíria s’acosta al cel: l’Estellés més edetà”.

Des d’ací podeu descarregar-vos gratuïtament, del web de la Biblioteca de Llíria, el llibre de Paco Rozalén sobre Estellés i Llíria

Octubre 1981, sopar en Casinos després d’una conferència de Vicent Andrés Estellés en aquest poble del Camp de Túria

Comencem el pòdcast llegint un article que Vicent Andrés Estellés va publicar el 30 de setembre de 1987 i on el poeta tanca el conjunt de poemes estellesians sobre Sant Miquel i Llíria. El poeta, tal com explica al text, fa un resum global de les seues experiències personals i familiars de les visites o pelegrinatges a Llíria i la pujada a l’Ermita. Hi apareixen els tòpics que havia exposat en molts altres poemes anteriors: la pols, les misèries humanes, la pobresa, els miracles, els ciris, les magranes i els fruits de tardor, el vi, el carro, la paella, Sant Vicent, etc.

Una de les característiques de l’obra d’Estellés és la fotografia descarnada i viva de la gent del seu Poble, amb majúscula, dels valencians en el seu conjunt, amb les seues virtuts i defectes. Ell descriu aquesta gent en un context històric concret, la miserable postguerra, amb enormes mancances econòmiques i també culturals. Però paral·lelament, aquesta globalitat apareix especificada en els seus espais concrets, en les seues viles, ciutats i pobles, amb els seus noms de lloc, amb els seus topònims.

1.- “Polsim que es vessa sobre els garrofers” amb Francesc Rozalen

I així, el poeta de Burjassot presenta al llarg de la seua obra viles i viles, pobles i pobles. Algunes ciutats van tenir la sort de ser protagonistes de tot un llibre de versos dedicat a elles per Vicent Andrés Estellés. No va ser aquest el cas de Llíria. Tanmateix, la vella Edeta es trobava disseminada, per tot arreu, dins de nombrosos versos del poeta. Per això hem d’agrair la magnífica i pacient obra de Francesc Rozalén que ha sabut triar i rejuntar, com qui amuntona granets de mangrana, totes les referències estellesianes dedicades a Llíria i a la seua festa de Sant Miquel.

El llibre resultant és una bellíssima publicació de l’Ajuntament de Llíria que apareix com una ofrena, com un nou exvot, en el centenari del naixement del poeta de Burjassot. Creiem que ha estat una obra pertinent i exacta on s’han ajuntat la bona voluntat política, el bon gust literari i l’amor a la terra de proximitat. A les seues pàgines trobem un estudi introductori sobre l’ermita i el monestir, la col·lecció completa de gasetilles sobre la festa de Sant Miquel, amb el pseudònim estellesià de “Roc” i la gran quantitat de versos i referències poètiques a Llíria dins dels diversos llibres de poemes, especialment, al Mural del País Valencià. El llibre es tanca amb l’aportació d’altres poetes i literats que han cantat també les festes miquelines de la vella Edeta. I ningú millor per explicar tot açò que la veu del mateix Francesc Rozalén.

2.- El Camp de Túria al Mural del País Valencià amb Joan Castellano, Carme Cardona i Alexandre Navarro

Però a les Cròniques Edetanes hem volgut estendre la mirada sobre el conjunt de tots els pobles edetans que també van ser objecte poètic del gran Estellés. Els poetes dels pobles del Carraixet, de la Vallbona i dels pobles del Camp de Llíria també aporten la seua visió sobre aquesta qüestió. Tot i que no apareixen al llibre de Llíria, nosaltres hem volgut donar-los la paraula i completar, així, el conjunt de les terres edetanes.

En primer lloc, Joan Castellano ens dona la seua visió de Benisanó, com un preàmbul de l’arribada a Llíria.

Des de Benaguasil, l’escriptora Carme Cardona fa una reflexió sobre l’obra d’Estellés i els seus versos dedicats a les perfumades i productives hortes dels pobles de la Vallbona.

Per últim, el poeta Alexandre Navarro acompanya l’Estellés més roder i secatiu caminant pels plans i les pinades de la Calderona, descrivint cada racó de l’alta vall del Carraixet.

3.- Maria Faubel “On Llíria s’acosta al cel” i “Els amants”

Però Llíria no és únicament paraula. La mesura i la sonoritat de les síl·labes poètiques ha esdevingut música, un miracle que va lligat a aquesta terra des de la vella Edeta, als fonaments de Sant Miquel. Ara, la lliriana Maria Faubel, tot rescatant uns versos que han passat desapercebuts a tots els estudiosos de l’obra estellesiana, ha compost una cançó que resumeix en un vers meravellós el santuari i la vila: “On Llíria s’acosta al cel”. Es tracta d’un poema publicat el dia de Sant Miquel del 1960 amb el pseudònim de Roc. Si els versos són emotius, amb la música i la veu de Maria Faubel són colpidors i et transporten a regions situades molt a dins de l’ànima. Rubén Pitarch fa una presentació d’aquest treball. Com a perla final sentireu la bellíssima versió que Maria Faubel fa del conegut poema dels Amants.

Cròniques Edetanes

Accedir a l’Episodi 60, “On Llíria s’acosta al cel: l’Estellés més edetà”, des de les següents plataformes de pòdcast:

+ Ací des d’Spotify for Podcasters

+ Ací des d’Spotify

+ Ací des d’iVoox

+ Ací des de TuneIn

+ Ací des d’Amazon Music

+ Ací des de YouTube Music

+ Ací des d’Instagram

+ … i des d’ací tots els pòdcasts complets a YouTube

 

Juny 1979, Llíria i terrorisme d’Estat…

Entre els papers guardats i oblidats trobe aquest record de fa ja més de quaranta-cinc anys… manifestació antinuclear en Cofrents… i a més d’un fum d’hòsties, la policia espanyola va disparar bales de goma contra l’autobús que des de Llíria ens havíem desplaçat allí… va caldre realitzar diversos actes per a recaptar fons per a fer front a les despeses ocasionades pel “terrorisme d’Estat”…

Ací teniu l’extracte dels fets que va publicar una revista del Camp de Túria…

I ací l’article complet publicat a “La Veu de Llíria” de juny de 1979

+info a X,  Bluesky i Instagram

La riuà de 1957 al Camp de Túria i la tragèdia de Marines. Pòdcast 58 Cròniques Edetanes

Quinta TemporadaEpisodi 20 (programa 58)

Amb la participació de David Tesías. Presenta Joan Bell-lloc. Narracions d’Enric Llopis i Vicent Galduf i la col·laboració  del CEL-Marines.

+ Info: “LA TRAGEDIA DEL 57, LA GRAN GOTA QUE COLMÓ EL VASO” article de David Tesías

+ Info: “¿QUÉ OCURRIÓ EL 14 DE OCTUBRE DE 1957 EN MARINES?” article d’Almudena Rozalén

… dels dos milions de tones de fang que ensorraren València ciutat a partir de la una del migdia del 14 d’octubre de 1957, més de la meitat d’eixa terra provenia dels camps de Llíria que havien anat a parar per les rambles i barrancs a les aigües del Túria…

Escrivia el cronista edetà José Duran el 2 de novembre de 1957

 

Aquest pòdcast volem dedicar-lo a la memòria, mare de totes les ciències, motor de la Història i protectora del gènere humà. El teníem en projecte, ja fa uns mesos, però malauradament la mare Natura se’ns ha avançat. Volíem recordar diversos desastres pluvials que ha patit el País Valencià i que han marcat, i marquen, el nostre tarannà com a poble, malgrat la monumental desconeixença que mostren alguns irresponsables dirigents aponentats. Ens centrarem, d’una manera especial, en la riuada del 1957 i les greus conseqüències que va tenir a la ciutat de València i al Camp de Túria. Finalment, David Tesías, geògraf, cartògraf i educador ambiental, ens descriurà de primera mà una de les pitjors seqüeles que va ocasionar aquella riuada, la destrucció parcial d’una part del poble de Marines i el trasllat forçós de la vila a un altre indret del Camp de Túria, una desgràcia vanament anunciada per les autoritats locals.

Aneu a escoltar el recompte de catàstrofes que cíclicament tenen com a escenari les nostres terres. Esperem que programes com aquest servisquen per a curar parcialment la desmemòria, tot adaptant el País Valencià a la climatologia que ens és pròpia.

 

Cròniques Edetanes

Accedir a l’Episodi 20 de la Quinta Temporada, “La riuà de 1957 al Camp de Túria i la tragèdia de Marines”, des de les següents plataformes de pòdcast:

+ Ací des d’Spotify for Podcasters

+ Ací des d’Spotify

+ Ací des d’iVoox

+ Ací des de TuneIn

+ Ací des d’Amazon Music

+ Ací des de YouTube Music

+ Ací des d’Instagram

+ … i des d’ací tots els pòdcasts complets a YouTube

LA RIUADA DE L’ANY 1957 A LLÍRIA i EL CAMP DE TÚRIA

(A penes vint dies després de la riuà de 1957, el 2 de novembre,  el cronista llirià Jose Duran escrivia aquest article narrant els desastres que havia ocasionat)

José Durán

“El nostre poble està passant un període d’anys catastròfics, amb una dura prova per a la seua agricultura, que és tant com dir la seua principal font de riquesa.

En primer lloc, les gelades dels anys 1946 i 1956, que van posar fi a la vida de moltes de les seues garroferes i oliveres. Després, la tempesta d’aigua del 28 de setembre de 1949, en la qual caigueren 165 litres per metre quadrat en poc més d’una hora. Aquesta pluja produí la gran riuada del Túria i del Carraixet i va destrossar la gran majoria dels ribassos del camp de Llíria. Tot seguit vingué la sequera dels anys 1953 a 1956, en què la font de Sant Vicent es va quedar reduïda a un quart de fila. I finalment, la riuada d’octubre de 1957, un intens xàfec, el major dels coneguts, en el qual plogué a bots i barrals durant catorze hores consecutives, des de les 11 de la nit del dia 13 d’octubre, fins a la una del migdia del dia 14. En aquest període de temps van caure a Llíria 610 litres per metre quadrat; a València, 630; a la Pobla, 840 i a Sot de Xera, 850, o siga el doble o més de la pluja mitjana de tot un any.

El Prat de Llíria una setmana després de la riuada del 57

Cal afegir que en la famosa riuada del Túria del 10 de novembre de 1897, havien caigut sobre València 250 litres per metre quadrat, en 24 hores, la qual havia estat la màxima precipitació coneguda a Espanya en aquella data. Doncs bé, ara han caigut 850 litres a Sot.

Tal diluvi ocasionà a València dues riuades, una a les tres de la matinada i una altra a la una del migdia del mateix 14 d’octubre. La primera va saltar el llit del riu, però en la segona l’aigua anava un metre i mig per dalt del Túria, cosa que originà una inundació en què l’aigua va cobrir 2/3 parts de la capital. Arribà a la plaça de l’Ajuntament, amb un metre d’altura en la vorera de l’Ateneu Mercantil i Correus; al carrer d’en Colom, un metre i mig; a la Porta de la Mar n’hi havia dos metres i al carrer Baix del Carme 2,75 m. Quedaren inundades moltes plantes baixes i soterranis. Va ser una catàstrofe de dimensions apocalíptiques, com no s’havia conegut mai.

La major calamitat patida per València va ser la de l’any 1517, en què l’aigua arribà a la Universitat, al carrer de la Nau, i la plaça de l’Àngel. La present, de 1957, ha aconseguit 1,50 m més d’altura que aquella. Segons declara l’observatori de Madrid, aquesta pluja ha estat com les que cauen sobre l’Índia o les illes del Pacífic, completament desconeguda, no sols en aquelles latituds, sinó en tota Europa.

Així quedà el pont de la rambla, camí de Casinos, l’octubre del 57

A Llíria els danys s’han avaluat per les autoritats en 56.000.000 ptes. S’ha desbordat la rambla Primera i la Castellarda, que anaven dos metres per damunt dels ponts. A conseqüència d’aquesta avinguda s’han trencat els ponts de les carreteres del Cabeçó Roig i de Casinos i també el del camí de les Alcubles. Així mateix, s’ha esfondrat el pont de pedra de Vilamarxant i el de ferro de la via ampla, que ja s’havia trencat en la riuada de 1897; també els de Riba-roja al Pla, el d’Olocau a Bétera i els de Benaguasil a Pedralba.

Aquesta avinguda provocà la segona inundació de València, la de les 13 hores. Dels dos milions de tones de fang que van quedar a València, la meitat era la flor i nata de la terra del Camp de Túria.

A més de les rambles, unes altres torrenteres que també es van desbordar foren el barranc del Forat i el de Crispina. El primer, no podent donar cabuda a l’aigua, es trencà pel maset d’Izquierdo i els olivars de Lapiedra i els Collado, al camí de Gilet, on l’aigua anava un metre per damunt de les finques i arrossegava al seu pas infinitat d’oliveres i ribassos. Aquests últims han patit molts danys. En algunes finques ha llevat un metre de terra i en altres n’ha posat.

L’aigua de la Foia de Turbanyes cobria les puntes dels arbres. Era un immens estany, i també la Foia o la Canal de la Pobla. En una olivera, situada al voltant de la rambleta del Mas del Frare, l’impetuós corrent de l’aigua deposità en la “forcallaura” de l’arbre una pedra que pesava trenta arroves. Les carreteres i els camins han esdevingut barrancs intransitables. Els trens deixaren de circular i el trenet dels ferrocarrils econòmics no va començar a funcionar fins al dia 20, si bé amb restriccions.

Al veí poble de Marines, a conseqüència d’un fort tro i la caiguda d’un llamp, es va arronsar el cim de la muntanya que corona el poble, la qual cosa originà un despreniment de diverses tones de pedres que assolaren algunes cases i ocasionaren set morts. La Diputació ha acordat traslladar el poble a la Maimona de Llíria, sota els auspicis de l’Institut Nacional de Colonització…”

El tossal d’Edeta seria així…

Edeta fa dos mil cinc-cents anys seria molt, però que molt, semblant…

Si veniu de Benaguasil pel camí Fondo, o des de Benissanó pel del Pouet, o esteu per Beniali a Llíria… si mireu el Tossal, sols trobareu el monestir de Sant Miquel i una lloma en estat pur i completament nua de les petjades dels humans… però si tanqueu els ulls i viatgeu en el temps abans de l’ocupació romana trobareu una ciutat edetana ben viva i laboriosa, impregnada de rica cultura i tradicions iberes… i quasi idèntica a les imatges adjuntes…


Quan torneu a mirar des de llevant les muntanyes que envolten Llíria, amb imaginació descobrireu un món que va ser ben real… i ara oblidat…

+info a X,  Bluesky i Instagram

El Metro de Llíria torna a funcionar…

Els “Ferrocarrils Econòmics” anomenats inicialment… el “Trenet” , com s’ha conegut popularment… i l’actual “Metro”… començat a construir al març de 1882… i inaugurat el juliol de 1888… des de hui, el retorn!!!

“Aquesta matinada, ja 24 desembre, he vist un monstre de ferro que eixia de Llíria cara a Benaguasil… Després l’he vist entrant a Llíria… M’han dit que s’anomena Metro i que aplega fins a València!!!”… m’escriu l’amic Sebas com a testimoni fidel de que és veritat…


Quasi dos mesos de la Barrancà, de la #Dana, el trenet Llíria – València torna a funcionar!!

+info a X,  Bluesky i Instagram

Les quatre muralles de la Llíria medieval. Pòdcast 57 Cròniques Edetanes

Quinta TemporadaEpisodi 19 (programa 57)

Amb la participació de Miquel Sánchez Signes. Presenta Joan Bell-lloc. Gravació Marta Gonzàlez Balaguer.

Llíria. Saló d’actes de l’oficina d’Informació i Turisme. Situats sobre la necròpoli romana d’Edeta i a través del vidre, veiem il·luminats dos mausoleus d’il·lustres edetans, romanitzats, situats a la vora de la via d’accés. En aquest ambient, l’arqueòleg de Llíria, Miquel Sánchez Signes, comença a desgranar pausadament el solemne recorregut per les muralles de la Llíria medieval. Es tracta de quatre recintes, més o menys concèntrics, que mostren l’evolució de la ciutat al llarg de diversos segles de l’edat mitjana. En primer lloc, una fortalesa situada al cim del que avui anomenem la Vila Vella. Era l’alcàsser musulmà, del qual encara resten les bases de les seues muralles. Aquest castell inicial tenia una muralla que tancava la població de la Llíria musulmana.

Amb l’arribada dels cristians el 1238, la ciutat és ocupada per nous pobladors i es fa una nova ampliació del recinte urbà cap a llevant. Els musulmans són expulsats fora dels murs i formen una moreria exterior. Posteriorment, aquest raval musulmà, juntament amb la jueria, quedarien inclosos dins de la ciutat a partir d’una darrera ampliació de les muralles cap al nord que deixaria el castell, finalment, dins de la ciutat.

Miquel Sánchez Signes va mostrar detalladament les restes de cadascun dels fragments de les muralles i les seues ampliacions, les obres de recuperació dels llenços de muralla a punt de desaparéixer, els merlets, les barbacanes i els diversos portals que, a poc a poc, es van traient a la llum. Així és com van fent realitat la restauració arqueològica, però també intel·lectual i sentimental, d’una Llíria que, desdibuixadament, encara conserva al seu si, a l’interior de corrals, coves i racons, els fonaments medievals de la vila moderna.

Documentada exposició dels treballs arqueològics que Miquel Sánchez Signes i el seu equip duen a terme per tal de recuperar les restes i la memòria del nostre passat com a ciutat, una memòria cada dia més clara i diàfana gràcies a l’entusiasme i el treball de l’equip arqueològic municipal.

Cròniques Edetanes

Accedir a l’Episodi 19 de la Quinta Temporada, “Les quatre muralles de la Llíria medieval”, des de les següents plataformes de pòdcast:

+ Ací des d’Spotify for Podcasters

+ Ací des d’Spotify

+ Ací des d’iVoox

+ Ací des de TuneIn

+ Ací des d’Amazon Music

+ Ací des de YouTube Music

+ Ací des d’Instagram

+ … i des d’ací tots els pòdcasts complets a YouTube

L’ermita de sant Bàbara i Sebastià de Llíria…

El 4 de #desembre és la seua festivitat… #TalDiaComAvui del 1620 s’acabava de construir l’actual ermita de Santa Bàrbara i Sant Sebastià de Llíria… va estar a càrrec dels franciscans del Raval… al segle XVIIpassa a ser administrada directament per la vila…

 

… durant la guerra del francés i les carlines del segle XIX va quedar molt deteriorada i a finals es modifica el camí d’accés, transformant-se a més a més en viacrucis i calvari de Llíria…

… al XX va patir els successos de la guerra del 36-39 que provocaren el seu abandonament i l’estat ruïnós en el que es troba actualment…

El mateix dia, any, i la mateixa hora en la Montieleta de Benaguasil, la muntanya d’enfront, s’apareixia la Pixona, que també volia una altra ermita…

Moment per a recordar Cròniques Edetanes i el pòdcast “Sants, Verges i Arcàngels revolotejant pel cel d’Edeta“👉

+info a X,  Bluesky i Instagram

El pas del temps al carrer de Llíria que arranca en el Remei…

Llíria oblidada… quasi a l’altura del Pont de Vidre al Portal de la Traïció… la séquia Major camí dels banys àrabs… i la magnitud del convent trinitari que encara perdura i construït en terrenys de l’horta vella edetana… serà portada 14 de la revista d’història “Lauro”…

D’aquest safareig parlàvem al pòdcast 37 de Cròniques Edetanes quan el varen fer al 1851…

La foto inèdita és de l’arxiu del gran i meticulós cronista edetà José Duran (del que som gran devots i admiradors els que fem “Cròniques Edetanes“) i que la seua neta Marina Climent ha donat a l’arxiu municipal de Llíria…

El mateix carrer de Llíria segle i mig després de la foto de José Duran… aleshores distinguireu allò anomenat “civilització i progrés”…

+info a XBluesky i Instagram

Joc de Trons a la Llíria de 1339. Pòdcast 56 Cròniques Edetanes

Quinta TemporadaEpisodi 18 (programa 56)

Amb la participació de Carles Asensi Torres. Presenta Joan Bell-lloc.

Document edetà de l’arxiu municipal on tenen protagonisme Alfons el Benigne, Leonor de Castella, Pere el Cerimoniós, l’infant Joan… i els prohoms llirians Bertomeu Urgellés, Bernat Llagostera, Ferrer d’Aitona i Jaume Gaçol… i on es constata que el nostre poble va estar a un pas de deixar de ser vila reial…

+Des d’ací, enllaç a SAVEX (Sistema d’ Arxius Valencians En Xarxa):  seleccioneu “Accés al Catàleg públic en línea” i aleshores cal posar en l’arxiu a buscar: Arxiu Municipal de Llíria i el document a buscar: Pergamins. I així accedireu als 62 pergamins històrics de Llíria digitalitzats.

+Des d’ací entrareu a la revista Lauro 3, pag. 251, «Catálogo de los pergaminos en el Archivo Municipal de Llíria», per Jesús Villalmanzo.

Cròniques Edetanes

Accedir a l’Episodi 18 de la Quinta Temporada, “Joc de Trons a la Llíria de 1339”, des de les següents plataformes de pòdcast:

+ Ací des d’Spotify for Podcasters

+ Ací des d’Spotify

+ Ací des d’iVoox

+ Ací des de TuneIn

+ Ací des d’Amazon Music

+ Ací des de YouTube Music

+ Ací des d’Instagram

+ … i des d’ací tots els pòdcasts complets a YouTube

Joc de Trons… a la Llíria de 1339…

Acabat de gravat a l’arxiu municipal edetà, amb Carles Asensi i Joan Bell-lloc, el pòdcast 56 de Cròniques Edetanes… autèntic “Joc de Trons” a la Llíria de 1339… Alfons el Benigne, Leonor de Castella, Pere el Cerimoniós, l’infant Joan… a un pas de deixar de ser vila reial…👇

👆…👉 editant el programa que publicarem el diumenge… amb documentació que forma part destacada de l’👉Exposició “Pergamins 1314-1670” de l’Arxiu Municipal de Llíria… inauguració el dilluns 2 de desembre a les 18.30 hores… fins al 22 de desembre… Ca la Vila👉  www.lliria.es/es/evento/exposicio-pergamins-1314-1670-larxiu-municipal-lliria

+info i a Instagram

 

Beguines: les beates de Sant Miquel de Llíria – Francesc Rozalen

(Des d’ací llegireu l’article complet de  Francesc Rozalén Igual a “La Veu de Llíria)

El text d’aquest article és una ampliació de la participació de Francesc Rozalén en el pòdcast en el pòdcast 55 de Cròniques edetanes amb el mateix títol:

1 – L’expansió de les beguines pel Regne de València  

El moviment beguí s’estengué ràpidament pel Regne de València durant el regnat de Jaume II,  sobretot a partir del suport i protecció que tingueren per part del metge i espiritualista valencià Arnau de Vilanova. Molt probablement durant aquesta època, les primeres dècades del segle XIV, és també quan va ser fundat el beateri de Sant Miquel de Llíria. Arnau de Vilanova fou, a més, conseller de Jaume II, per la qual cosa va influir molt en aquest rei. Vilanova volia restaurar un cristianisme primitiu basat en la pobresa i criticava les altes jerarquies eclesiàstiques, a les quals considerava corruptes i allunyades de l’ensenyament i la moral evangèlics. A més, pensava que Jaume II podia ser un rei capaç de portar endavant la tan necessària reforma de l’Església. Cal també recordar que diversos membres de la família reial de la Corona d’Aragó afavoriren els moviments de beguines. Així, tenim diversos fills de Jaume II i fins i tot el germà del rei, Frederic de Sicília, que protegí els franciscans i les beguines perseguides pel Papa.

Els beateris poblats per beguines foren nombrosos en la Corona d’Aragó. Uns, segons l’Església, caigueren en l’heretgia i foren condemnats per la jerarquia eclesiàstica, però altres es mantingueren més fidels a l’ortodòxia catòlica. El beateri de Sant Miquel de Llíria pertangué a aquests darrers.

2 – El beateri o beguinatge de Sant Miquel de Llíria  

En un principi les habitadores de l’ermitori de Sant Miquel de Llíria eren conegudes com a “dones” o “devotes dones eremiticades” i el lloc on residien s’anomenava “la casa de les dones de Sant Miquel de Llíria”, en la qual vivien pobrament i sense reglament. Podia ser beguina qualsevol dona: casada, fadrina, viuda, jove, vella. Tenien plena autonomia i llibertat. Cal recordar que com a seglars no feien vots perpetus de castedat ni, per tant, canònic, és a dir, no tenien vot d’obediència respecte a la jerarquia eclesiàstica. Que les beguines podien ser casades ens ho mostra el llibre que l’escriptor valencià Jaume Roig escrigué al segle XV, l’Espill o llibre de les dones, on el protagonista de la novel·la pensa casar-se amb una beguina.

3 – La reforma del beateri de Sant Miquel de Llíria pel rei Martí l’Humà 

Més endavant, l’any 1406, el rei Martí l’Humà portà a terme una profunda reforma en el funcionament del beateri de Sant Miquel de Llíria, que aleshores ja gaudia de prestigi en el regne.  En primer lloc, nomenà els jurats de Llíria administradors del beateri i com a tals havien de participar en l’elecció de la superiora de la comunitat, que rebia el nom de majorala. També els facultava perquè intervingueren en l’elecció de les dones candidates a beates. Així el rei assegurava que el beateri de Sant Miquel depenguera del poder civil, representat per les autoritats municipals de la vila de Llíria. En les ordenances que es varen redactar, Martí l’Humà manà als jurats de la vila que muntaren a l’ermitori i analitzaren la vida de cada dona resident. Entre les que allí vivien havien d’elegir quinze dones que portaren una vida molt honesta. D’aquestes, una, que fora antiga i a més honesta, hauria de ser-ne la majorala.  Les dones elegides no havien de ser casades ni bastardes. La resta de dones en serien expulsades. Les que hi ingressaren en el futur havien de ser fadrines o viudes, legítimes i honestes, però mai dones casades ni menys filles il·legítimes. A partir d’aleshores les dones de Sant Miquel serien conegudes per beates i el lloc s’anomenaria Reial Beateri de Sant Miquel perquè gaudí de protecció reial fins a finals del segle XIX. La seua vida es caracteritzà per la pobresa i humilitat, a més de preservar la virginitat d’unes dones que pertanyien al món laic i que, per tant, no estaven obligades a respectar el celibat eclesiàstic.

La popularitat que prompte agafaren les beguines o beates de Sant Miquel de Llíria la podem veure ja a principis del segle XV, quan els jurats de València es dirigien a les dones de Llíria demanant que intercediren amb les seues pregàries per tal d’acabar amb sequeres, epidèmies o conflictes que afectaven València, o bé pregaren per la bona elecció dels jurats de la ciutat.

Cal aclarir que la paraula “beata” en un principi no tenia el significat actual. Amb el pas del temps, aquelles beguines o beates que vivien pobrament, com ja hem vist, foren qualificades amb un to despectiu. Posteriorment, s’aplicà el nom pejoratiu de beata a les dones extremadament devotes i que de vegades actuaven amb certa hipocresia.

Tot el que hem dit ens demostra que la bona reputació i la implacable moral que havien de tenir les beates de Llíria preocupava molt al rei reformador, justament en una època en què alguns sectors del beguinisme queien en l’heretgia. Per això, en el transcurs dels segles les beates de Sant Miquel, fidels al rei reformador, continuaren vivint en una estricta moral i portant una vida contemplativa profundament pobra i senzilla. El que havia ocorregut fins aleshores és que el moviment beguí anà a poc a poc essent controlat pel poder tant eclesiàstic com civil.  D’ara endavant conservaran l’esperit de pobresa però sense eixir-se’n del dogma catòlic.

Amb la reforma que imposà Martí l’Humà, el beateri de Sant Miquel perdé alguns aspectes que varen caracteritzar l’esperit del moviment beguí i les beates també perderen llibertat i la independència institucional. Ja no podia ser beata qualsevol dona perquè s’excloïa a les dones d’origen il·legítim. A més, el beateri passava a estar controlat per les autoritats municipals, que intervenien en la selecció de les beates i en el de la majorala. No foren sotmeses pel poder de la jerarquia eclesiàstica, que ja és de destacar a finals de l’edat mitjana, però passaren a estar controlades per un altre poder masculí, el civil, representat pels jurats de la vila. Cal recordar que estem parlant d’una societat que per tradició era profundament patriarcal i que les postures misògines ja eren nombroses en la literatura medieval. Com diu la historiadora francesa Régine Pernoud en un dels seus llibres: “El movimiento de las beguinas seduce porque propone a las mujeres existir sin ser ni esposa, ni monja, libre de toda dominación masculina”.  Però aquesta característica tan important la perderen les beates de Sant Miquel amb la reforma de Martí l’Humà. Per contra, sí que conservaren el vot de pobresa i el de castedat de manera voluntària, enfront dels tres vots obligatoris que professaven les monges: obediència, castedat i pobresa.

4 – La jerarquia eclesiàstica intentà controlar sense èxit el beateri de Sant Miquel  

Al llarg de la història del beateri de Llíria, alguna vegada les autoritats eclesiàstiques han volgut interferir en el mode de vida que portaven les beates. Un cas destacat fou la intervenció al segle XVI de l’arquebisbe de València Joan de Ribera, el qual, com a bon representant de l’esperit del Concili de Trento, volgué dur a terme en la seua arxidiòcesi una reforma dels costums del clero i del poble. Així intentà imposar a les beates unes noves ordenances en les quals reglamentava la vida que a partir d’ara havien de practicar. Davant aquesta intromissió per part de l’autoritat eclesiàstica en una institució civil, els jurats de la vila de Llíria, com a administradors del beateri que pertanyia a la seua jurisdicció, imposaren un litigi davant les autoritats judicials. Al final el guanyaren i foren anul·lades les ordenances de l’arquebisbe. Mai més l’autoritat religiosa intervingué en la forma de vida d’aquestes beates.

Quan els franciscans obriren un convent als afores de Llíria a principis del segle XVII, les beates de Sant Miquel començaren a mantenir una bona relació amb ells. De fet, en moltes ocasions els tenien com a confessors. Cal recordar que els franciscans descalços de Llíria eren alcantarins, la branca més radical de l’orde en el manteniment de la pobresa evangèlica. A més, els franciscans tenien un tercer orde franciscà al qual sols podien pertànyer els laics. Les beates de Llíria intentaren apuntar-se a aquest tercer orde, però prompte els jurats de la vila -com a administradors del beateri- els ho prohibiren perquè la institució continuara conservant el seu caràcter civil.

5 – La injusta aplicació de les lleis desamortitzadores del segle XIX al beateri i el litigi que varen guanyar a l’estat    

Amb relació als béns que al llarg del temps pogué acumular el beateri, cal veure primer d’on procedien els seus ingressos. Quan una nova dona ingressava al beateri havia d’aportar una espècie de dot o donació en metàl·lic bastant humil que s’invertia per a produir una renda i així finançar el seu manteniment dins de la comunitat. En morir la beata l’import inicial de la donació passava al beateri per atendre el manteniment de la casa i fer obres de caritat. També reberen al llarg del temps altres donacions per part dels fidels, però el total de béns que pogueren acumular no serien massa importants, ja que la vida al beateri sempre es caracteritzà per ser humil i amb escassesa de recursos econòmics, cosa que també es pot comprovar en la senzillesa dels edificis del beateri que ens han arribat fins a l’actualitat.

Durant segles, les beates o beguines de Sant Miquel tingueren ben present que elles formaven part d’un beateri o beguinatge, i per tant no estaven subjectes a la jurisdicció de les autoritats eclesiàstiques. Una altra prova d’açò és quan en maig de 1836 foren forçades a abandonar el beateri a conseqüència d’una mala aplicació de les lleis desamortitzadores de Mendizábal que sols afectaven els ordes religiosos. Uns mesos després, els béns del beateri foren venuts com a nacionals, de la mateixa manera que a la resta de les comunitats religioses. Davant aquesta injustícia, les beates reclamaren al govern recordant-li que Sant Miquel de Llíria era un beateri i, per tant, una institució civil, per la qual cosa demanaren de tornar al beateri que injustament havien hagut d’abandonar. Finalment ho aconseguiren l’any 1843. Posteriorment, sol·licitaren que els tornaren els béns confiscats, cosa que aconseguiren després d’un procés que durà més de deu anys, quan les autoritats nacionals reconegueren que les beates no pertanyien a un orde religiós, així que els restituïren els béns no venuts i foren indemnitzades pels béns ja alienats.

6 – La popularitat de les beates de Sant Miquel 

Les beates de Sant Miquel, al llarg dels segles, es mantingueren fidels als seus principis de pobresa absoluta i conservaren molt bones relacions amb els estaments que representaven la religiositat popular que, a poc a poc, s’anava formant al voltant del santuari, fins a esdevenir la imatge de l’arcàngel i la seua romeria anual, una de les advocacions i pràctiques pietoses més arrelades en els llauradors i veïns de la ciutat de València i la seua horta. Una bona mostra de tot açò són les abundants edicions d’estampes de devoció que s’imprimiren a partir del segle XVIII amb els motius iconogràfics de la imatge de sant Miquel de Llíria acompanyat de dues beates agenollades als seus peus. L’estima i gran respecte que els pelegrins i devots han tingut per les beates de Llíria s’expressa molt bé en la literatura popular de la romeria, quan els pelegrins que anualment visitaven el santuari s’acomiadaven amb cobletes com la següent:

Adéu Sant Miquel de Llíria

i les beates també;

que jo me’n vaig a València

i Déu sap si tornaré.  

Una altra variant d’aquesta cobleta és la següent:

Adéu Sant Miquel de Llíria

i les beates també;

que si no tinc epidèmia

ja tornaré l’any que ve.

No sols els pelegrins tingueren en bona estima les beates sinó també les autoritats municipals i els mateixos veïns de Llíria, ja que en moments de necessitats ajudaren el poble com ocorregué en 1876 quan es feren càrrec de l’hospital municipal durant nou anys.

7 – El final d’un dels últims beateris medievals a Espanya en les acaballes del segle XIX 

Fins a l’any 1895 Sant Miquel de Llíria funcionà com un típic beateri, un llarguíssim període de més de cinc-cents cinquanta anys per a una institució d’arrels medievals. Però a les acaballes del segle XIX el beateri estava en decadència i amb escassesa de vocacions. Senzillament, el que passava és que el beguinatge -com a moviment- ja era un anacronisme, així és que esgotada la institució i amb ganes d’adaptar-se als nous temps, el beateri deixava d’existir per passar a convertir-se en un orde canònic.

El que estava ocorrent és que durant el segle XIX els beateris que encara estaven en actiu començaren a integrar-se en els ordes religiosos. Pel que fa al beateri de Sant Miquel, el canvi es produí en 1895, després d’un llarg període de conflictes de quasi vint anys amb les autoritats municipals de Llíria, que fins a l’últim moment s’oposaren al canvi perquè això suposava renunciar als drets històrics i al control sobre el beateri. Fins i tot alguns regidors de l’Ajuntament volgueren rectificar i tornar-se’n enrere després d’haver signat l’escriptura de renúncia. Finalment, la comunitat de beates es transformà per primera vegada en religioses diocesanes i fundaren un nou institut religiós que depenia de l’arquebisbe de València. De les 9 beates que formaven la comunitat, 6 acceptaren integrar-se en el nou orde i 3 estigueren en contra de la reforma i abandonaren el beateri. Possiblement, el beateri de Sant Miquel siga dels últims a Espanya que acabaren integrant-se en els ordes religiosos.

L’any 1977 i arran de la falta de vocacions, les religioses de Sant Miquel es fusionaren amb una congregació de religioses franciscanes. Aquesta congregació abandonà el monestir de Sant Miquel l’any 1996, també per falta de vocacions, i fou substituïda per una institució religiosa d’origen mexicà, que l’ocupà fins al mes de desembre de l’any 2000. Novament, la falta de vocacions ha portat que el monestir des d’aleshores ja no tinga una comunitat de religioses.

8 – A manera de conclusió  

El beateri de Sant Miquel sobrevisqué tants segles gràcies a la intervenció del rei Martí l’Humà, el qual amb les seues ordenances el preservà de possibles desviacions herètiques, així com a la rigorosa moral que imposà el rei reformador. En contrapartida, les beates perderen llibertat i independència, la qual cosa les allunyava dels principals valors que caracteritzaren el moviment beguí des dels inicis. També perderen la seua independència respete a qualsevol institució masculina, per tant, no serien controlades per la jerarquia de l’Església però sí pel poder civil.

Altres aspectes que també ajudaren perquè el beateri sobrevisquera tant de temps és l’estricte control que exerciren les autoritats municipals de Llíria com a administradors i vigilants del bon funcionament del beateri, així com per la peculiar situació aïllada que hi tenia, ubicat en un tossal als afores de Llíria.

Però malgrat tots els canvis que al llarg de la història ha experimentat el beateri medieval transformat modernament en un monestir, el santuari de Sant Miquel, com a lloc on es practica la religiositat popular, encara conserva una bona vitalitat en una societat més secularitzada. Els milers de valencians que cada any participen en la romeria anual ho avalen. Podem afirmar que l’actual santuari de Sant Miquel, com a hereu de l’antic beateri medieval, és la institució més antiga en actiu a Llíria amb quasi set-cents anys de vida.

+ Des d’ací llegireu l’article complet de  Francesc Rozalén Igual a “La Veu de Llíria

Curiositats de la imatge de Sant Miquel de Llíria del pòdcast 54 de Cròniques Edetanes

+ Beguines: les beates de Sant Miquel de Llíria. Pòdcast 54 Cròniques Edetanes

El cim tri-curiós de la serra edetana de la Concòrdia…

A la muntanya del Bardinal conflueixen tres comarques del País Valencià, que s’ajunten al seu punt geodèsic dalt de tot… depén de la senda que tries, aniràs transitant per tres termes locals distints… i a la seua vessant nord-oest naix el barranc de les Vint-i-quatre que arrancant de les Alcubles, passa per Altura i la transcorre principalment per Llíria per a anar a morir a la rambla Primera que, a la fi, desembocarà al Túria…

 

A la primera imatge… Joanot a l’esquerra tocant la marca que diu que està al Camp de Túria… al centre l’Enric en terres de l’Alt Palància… i a la dreta el que queda deixant constància que hi és als Serrans…

Punt geodèsic del Bardinal
Joan, a les Alcubles dels Serrans, mirant cap a Llíria al Camp de Túria i a un parell de metres d’Altura a l’Alt Palància
Enric pujat pel camí que separa el Camp de Túria i els Serrans
A l’esquerra, a l’altura del camí que veieu, les 23.59… al terme de les Alcubles… a continuació, terres d’Altura, les 24… inici del Barranc de les Vint-i-quatre… i després, continuen sent les 24 però zona ja de Llíria

+info X i a Instagram

Curiositats de la imatge de Sant Miquel de Llíria del pòdcast 54 de Cròniques Edetanes

El 24 d’octubre publicàvem el programa Beguines: les beates de Sant Miquel de Llíria:

Ara vos mostrem un parell de curiositats de la caràtula del web i de la gravació…

És un gravat de 1768 basat en un dibuix de José Camarón, veí de Sogorb i un dels bons pintors valencians del segle XVIII.

En la imatge les beates, les beguines, apareixen amb el seu hàbit que en res se sembla a la de les monges…

I, a més, apareixen tots els elements típics de la iconografia de Sant Miquel al fons del gravat:

La Torreta completa i en ple ús, l’original Costa Revessa (l’actual costera és molt posterior) que parteix del carrer del Beateri al Pic i amb tres persones caminant, i l’edifici original i encara no reformat del beateri, amb el campanar que tenia aleshores l’església…

L’ermita de Santa Bàrbara i Sant Sebastià i la vila emmurallada…

L’església de l’Assumpció,  la de la Sang, el castell… i el campanar del Remei!!!

… i Sant Miquel apareix amb la indumentària medieval, amb armadura de ferro i, per tant, sense la capa que és un afegit de finals del segle XVIII per amagar els cables que subjectaven la imatge a l’anda

… i ara un segle després… amb l’actual monestir ja reformat i sense campanar… i amb el fum del fumeral donant-li vida…

… i moments de la gravació el 22 d’octubre… amb Francesc Rozalén… Enric Llopis i Joan Bell-lloc… i Enriqueta Sorio… anàrem a ca Enriqueta, la nostra seguidora més entranyable, constant i crítica, que el 21 d’octubre havia complit noranta-sis anys!!!

Per això aquesta commemoració amb ella com a testimoni…