+info
+info
… perquè allí, a la capital de la Campània, no saben res de l’existència d’aquest gelat (com tampoc de les galetes “napolitanes” o els dolços, o salats, de pasta de full que també anomenem així o “canya”)…
Però a la “Xixonenca” de Llíria, des del 1963, són els polos prèmium per excel·lència del Camp de Túria… gens de gel, tot crema… i els Napolitans de vainilla, paraules majors: èxtasi pur!!!
+info
+info
+info: Vicent Andrés Estellés i la romeria a Sant Miquel de Llíria
… des del cim més alt de la Vallbona!!!!
… des de la Lloma de l'Ermita, abraçant quasi tot el Camp de Túria… Vilamarxant, Riba-roja, Sant Antoni, l'Eliana, la Vallbona, la Pobla, les Ventes, als peus Benaguasil, Benissanó, Llíria, Marines, Olocau, la Torre Portaceli, Molí Mulló, el Gorg, Penya d'Ali Maimó… pic.twitter.com/ZmFClLk3zm
— 🌛Llunàtic🎗️🌟 (@vicentgalduf) September 11, 2022
AMERATS DE MÚSICA (Joan Bell-lloc)
La música, a les terres edetanes, travessà el llarg carreró medieval acompanyada i guiada de prop per unes institucions que la vetlaven i dirigien amb mà ferma: l’església cristiana i l’aljama musulmana. Si l’Islam, com l’església bizantina, prohibia les imatges, també prohibí els instruments, causa de tants abusos i tanta disbauxa. Al contrari, l’Església catòlica promocionà i promogué les imatges i també la música i els instruments dins dels oficis religiosos. Però el resultat fou el mateix: el control d’una de les expressions més profundes i més elevades de l’ésser humà, la música. A la nostra comarca, la música sacra, i possiblement la profana, estava regulada des del bisbat, però sobretot des de Portaceli i les seues vicaries de Llíria i la Pobla.
Sime Galduf ens mostra, al llarg d’aquests segles, dos aspectes imprescindibles en el desenvolupament musical: els diversos tipus de notacions melòdiques (amb pneumes, xifres, quadrets…) i la riquesa i complexitat de les famílies instrumentals. Posa l’accent en el rei dels instruments, l’orgue, que al s. XV ja està present a la Sang de Llíria i a Sant Jaume de la Pobla, amb partitures incloses. Tanmateix, els organistes necessitaven poc aquestes guies musicals, ja que molts d’ells, generalment els millors, eren cecs i els déus els havien dotat d’una especial sensibilitat que els feia innecessàries les partitures. Després venen els baixos, els baixons i els baixonets, la tuba i el fagot, el sacabutx i les cornetes. També hi ha la gralla, la xirimia, la dolçaina i l’oboé… I entre tants instruments, Sime Galduf ens presenta la figura d’un músic edetà amb nom i cognom, Pere de Pastrana, la relació de Llíria amb la cort musical del Duc de Calàbria i ens fa veure que ací tenim un teixit musical de gran espessor que ja observà també el poeta benaguasiler J. B. Antequera en ple segle XVIII.
I això ens porta al darrer capítol de la música edetana, l’aparició de les bandes, un fenomen lligat a les bandes militars que, en terres valencianes, tingueren una evolució que ens ha portat a la situació actual, una metamorfosi semblant, però no igual, a la que va donar peu al naixement de les bandes de jazz al sud dels EUA, lligades al cant del gòspel. El cercle de la història es tanca tornant al principi. La dona edetana, conservadora i transmissora de les històries de la tribu, per mitjà dels cants, reapareix ara als magatzems de cebes de Benaguasil i la Pobla, en forma d’encaixonadores, que transmeten la música i les històries a un públic femení que, arribat el moment, reprendran el testimoni musical de les seues avantpassades i, com noves trobairitz medievals, com antigues dames ibèriques, continuaran rodant la vella roda de la música edetana.
Accedir a l’Episodi 8 de la Segona Temporada, “… i amb els Ministrils ens impregnàrem de música: Suite edetana en dos moviments (II)”, des de les següents plataformes de podcast:
+ Ací des de Anchor FM
+ Ací des de Spotify
+ Ací des de Google Podcasts
+ Ací des d’ iVoox
+info
EDETA I LA MÚSICA RESPIRABLE (Joan Bell-lloc)
Entre les boires equinoccials de la lluna de Nissan, se’ns apareix un ministrer que, cobrant vida des del fang on va ser pintat, sobrevola les ruïnes fumejants d’Edeta. Ha pres cos i ànima, de nou i, sense deixar el seu aulos, ens guia pel passat musical de la seua terra. Sime Galduf ens acompanya en una càlida conversa i va deslligant, una darrere l’altra, les qüestions que van sorgint sobre la música, en general, aplicada a la nostra terra.
Una primera època, de la qual desconeixem el llenguatge però tenim lluminoses i magnífiques imatges, és la Edeta ibèrica, als fonaments de Sant Miquel. Les figures són datables entre finals del segle III i les primeres dècades del segle II aC. Entre altres trobem el conegut “vas del combat dels flautistes”, un recipient que presenta una decoració en què apareixen uns combatents. Una mica al marge de la batalla, dos músics toquen els seus instruments enfrontats entre si: un home que toca una llarga tuba, i un segon individu que manipula un aulos. L’escena potser representa una competició entre els dos músics, desvinculada del combat que ocupa la resta de la decoració.
Sime Galduf no comprén què passa ací, però té molt clar, i ell ho sap molt bé, que des dels aulos i tubes del vas de la Dansa Guerrera fins a les tubes i els oboés de les bandes de hui, la gent de tota l’Edetània naix i mor amb la música ficada dins del cos.
Els ibers, amb els grecs i els romans, van marcar una primera època daurada de la música edetana; després vingueren els moros i els cristians que amb tabalets i dolçaines ompliren de notes els carrers i de monodies els temples i les mesquites. I amb el Renaixement apareix la polifonia, que revolucionarà tot el món musical i ens retorna als mites clàssics. I arribats en aquest punt, Sime Galduf ens resol la qüestió central de la conversa per mitjà del mite de Màrsias, l’heroi semihumà que s’enfronta als déus en una competició musical desigual. Només la música, que parla i acompanya, ens iguala a les bèsties, als humans i als déus. Els déus no ho pogueren resistir, però Màrsias, tot i saber el gran risc que corria, no podia deixar de tocar. És la música que es respira a la nostra terra, des d’Edeta fins als Certàmens de Juliol…
Accedir a l’Episodi 7 de la Segona Temporada, “Amb Edeta nasquérem com a músics: Suite edetana en dos moviments”, des de les següents plataformes de podcast:
+ Ací des de Anchor FM
+ Ací des de Spotify
+ Ací des de Google Podcasts
+ Ací des d’ iVoox
També ens envia l'enllaç al documental sencer, d'uns 25 minuts, perquè finalitza amb una altra curiositat, amb Raimon cantant "Al vent" amb imatges de l'albufera, cosa estranya quan el franquisme estava celebrant els "25 años de paz"…
👇👇👇👇https://t.co/vTbBeNedEj— 🌛Llunàtic🎗️🌟 (@vicentgalduf) June 16, 2022
+info
«Llegir Fuster és sempre una ocasió per a la sorpresa, per a l’assentiment o per a la discrepància. Són les respostes que ell demanava» (Francesc Pérez Moragón)
«Fuster ens fa reflexionar sobre la nostra idiosincràsia. Va somoure els fonaments de l’ordre, va sacsejar consciències i ens va obligar a pensar sobre qui érem i quin era el futur a que podríem arribar com a poble en funció dels moviments que férem» (Juli Capilla)
… Sabíem que aquest dia es va celebrar a la Font de Sant Vicent el Primer Aplec de la Joventut del País Valencià, que es pot considerar el primer acte públic de l’incipient valencianisme que havia estat organitzat pel sector de joves més inquiets de Lo Rat Penat. En l’escrit de crida, així es dirigiren als joves:
«Els joves de València criden als joves tots del País Valencià (…). Perquè cal conéixer-nos tots els qui sentim la valencianitat amb força de contemporaneïtat exigent (…). Té necessitat de nosaltres el recobrament de la personalitat del País Valencià, la nostra llengua, la nostra literatura, el nostre art, la nostra economia, el nostre estil de fer la història, les nostres possibilitats cara la nova Europa.»…
… El 1962 Fuster va publicar en castellà la guia de viatges El País Valenciano, un llibre descriptiu de les terres valencianes però escrit amb la intenció de desmitificar els tòpics més arrelats del tipus jardín de flores. En aquest llibre dedica unes quantes pàgines a Llíria a través de les quals podem observar que Fuster la va recórrer bé i per tant també la visitaria…
… sopar al qual assistí moltíssima gent, omplint totes les dependències d’aquell antic i gran casalot amb la seua llarga i típica entrada per al carro. També participaren algunes autoritats municipals com l’alcalde Josep Maria Jordan i el regidor de cultura, Enric Llopis. El qui va fer les gestions perquè Fuster vinguera a Llíria fou el seu amic i escriptor Vicent Ventura el qual també va assistir al sopar. Aquest fet ens ho confirma una carta que Fuster dirigí a Ventura en gener de 1981 la qual entre altres coses li deia:
«També he repassat el meu calendari, i el sopar de Llíria podria ser el dissabte dia 21 (de febrer). Ja em diràs el diumenge si et convé la data.»…
…En el sopar, Fuster també va dirigir unes paraules en defensa de la llibertat d’expressió i es va solidaritzar amb la revista La Veu de Llíria que publicava l’Associació de Veïns i en aquell moment estava en procés de judici. Cal recordar que en desembre de 1979 els regidors de l’Agrupación Independiente Valenciana de l’Ajuntament havia denunciat la revista per «desacato a la autoridad» i la Guàrdia Civil la va segrestar de les llibreries…
… Fuster i l’escriptor i periodista Vicent Ventura eren amics, millor dit, gaudiren d’una intensa amistat que ja era antiga, de més de 40 anys. Ventura, almenys des dels inicis dels setanta, ja tenia un xalet a la urbanització Sant Gerard de Llíria (situada a 2 quilòmetres del nucli urbà) on residia tant els caps de setmana com a l’estiu i li servia per a treballar amb més solitud. De fet en octubre de 1975 Ventura escrivia una carta a Fuster dient que «he estat uns dies reclòs a Llíria per acabar el llibre El País Valencià i després he rodat pel món uns altres dies»…
… En aquestes visites Ventura portava a Fuster a Ca Susi, el forn llirià més popular, del qual era un fidel client a més de mantindre bona amistat amb la propietària. Vicent Ventura era partidari de comprar en les botigues tradicionals de Llíria i per això també era client de la Bodega Ca Tino…
+info
“… Els qui érem xiquets allà per la dècada dels anys 60 anomenàvem La Selveta a la zona que està entre el xalet modernista i l’eixida del canal d’aigua de les Fonts. Era un espai amb una vegetació espessa plena de joncs i amb aigua durant algunes èpoques de l’any, que utilitzàvem com a lloc de jocs i amagatalls. Aquesta zona humida on sorgia l’aigua quan augmentava el nivell freàtic de l’aqüífer que alimenta els ullals, s’intentà dessecar en la dècada dels anys cinquanta plantant eucaliptus, ja que aquests arbres redueixen el nivell d’aigua en zones pantanoses, però tenien l’inconvenient que la varietat que plantaren no desenvolupava arrels en profunditat. Són els majestuosos eucaliptus de gran altura i grossor que tots coneguem. Però el procés de dessecar la zona continuà en les dècades posteriors tirant camions i camions de terra amb la intenció d’aterrar l’espai humit que s’havia format de manera natural. Ara bé, la natura sempre és constant i a les llargues torna a buscar els seus camins primitius. Per això, quan ha augmentat el nivell freàtic de l’aqüífer de les fonts, els ullals brollen amb més intensitat i ha tornat a eixir aigua en la zona humida de l’antiga Selveta malgrat l’aterrament que es féu…”
