La Torreta de Llíria… la tradicional que dóna el nom històric a eixa muntanya edetana… esborrada del mapa a les acaballes del 1940 per a posar al seu cim un símbol del “nacional-catolicisme” franquista de l’època… la torre com s’admirava des de qualsevol punt el 1921…
Observem una paret impressionant del castell de Llíria, al trinquet vell… sols resta ara un mur de la part inferior… al costat està l’església de la Sang i la cúpula de la plaça… aquesta imatge del 1921 des del Pla de l’Arc també arreplega el convent trinitari i el Remei…
Foto acolorida des del Pla de l’Arc 1921 per on està ara el pavelló de bàsquet, aproximadament els terrenys on s’instal·là la fàbrica de sacs, que podreu trobar a la segona part del pòdcast:
Després de laprimera part del pòdcast dedicat a la fàbrica de Ríos, on parlàvem de la industrialització de Llíria i de la instal·lació d’aquesta fàbrica de sacs, arribem al segon capítol amb el desenllaç on desenvoluparem altres aspectes relacionats amb aquesta indústria. Parlarem de la conflictivitat laboral, de la construcció de les Casetes Noves i del canvi que suposà, tot plegat, en la xarxa urbana de Llíria, ja que s’aturà l’eixample est-oest i es consolidà el creixement de la vila en direcció cap al parc de Sant Vicent. Al final del programa podreu escoltar, íntegra, l’entrevista a Juanjo Adrià que tingué lloc a la Ser el dia 25 d’agost proppassat. També podreu escoltar l’havanera de les Filadores de Llíria en una versió actualitzada del grup Corbella.
I des de “Cròniques Edetanes” aportem documents complementaris en aquest programa: al principi del pòdcast escoltareu unes gravacions de 1987 sobre cançons edetanes realitzada per Joan Bell-lloc i interpretades en aquell moment per la veïna de Llíria Fina Gil Zapata… comença amb unes estrofes dels 1940 sobre la fàbrica de sacs i una havanera de finals del segle XIX que cantaven en la fàbrica de la seda de Llíria… una anècdota del 1946, des de la Vallbona, de Matilde Garcia amb Rios com a protagonista ‘culinari’… descarregar-se el llibre complet ‘La fàbrica dels sacs de Ríos: una indústria del passat llirià (1929-1974)’ de Joan Josep Adrià i Amparo Castillo Mas… i vos deixem ací als webs imatges històriques sorprenents en alta definició que ens ha realitzat l’amic Roberto Tórtola Contreras i on, ampliant-les, podreu observar perfectament la Llíria oblidada…
Foto acolorida del Pla de l’Arc al 1921, aproximadament els terrenys per on s’instal·là la fàbrica
Llíria sense la fàbrica de Sacs segur que hauria estat molt distinta i estranya a l’actual… amb ella arriba al nostre municipi una gran transformació econòmica i social… però, sobretot, a la llarga una alteració i gran millora urbana que marcà el seu present i futur… I dos noms propis d’alcaldes edetans: José Pérez Cotanda, “Capsa“, aconseguí que Rios portara el 1929 la seua empresa de Russafa a Llíria… i cinquanta-cinc anys després, el 1984, Vicent Soldevila Gómez va guanyar per al nostre poble un solar de 77.000 metres quadrats… el primer té com a reconeixement té un carrer des de 1979 que va del cantó de les Escoles cap a la Venta i el segon ben bé mereixeria donar nom al xicotet parc i recinte de jocs infantils que hi ha enfront del Centre de Salut al cor de l’antiga fàbrica de Rios…
Llíria aèria 1970 acolorida amb la fàbrica dalt
El 14 de març de 1974 fou l’últim dia que la plantilla de Fatex –la denominació última de Ríos- treballà a la fabrica del Pla de l’Arc. El dia 15 no travessaren la porta les onades quotidianes de treballadores i treballadors. L’aventura lliriana dels germans Ríos havia durat 45 anys.
Accedir a l’Episodi 14 de la Quinta Temporada, “Llíria i la fàbrica dels sacs de Ríos, 1929-1974 (segona part)”, des de les següents plataformes de pòdcast:
Al llarg del pòdcast, aquestes imatges formen part del passat de Llíria que vos anem contant…
Llíria principis segle XX, amb el castell, la torreta… i la torreta redona
Plaça Partidors 1958
Séquia Major original 1910, que després seria el camí que anava a parar a l’Institut
Projecte Casetes Noves 1942
Casetes Noves 1960, pont de la séquia Major per la part on està ara l’èsglesia
Carrer del mig 1961, el pont d’abans… i al fons les maces dels Cantó, la fàbrica dels Batoll…
Desmuntatge maquinària fàbrica Rios 1975
Llíria 1927
Primera vaga sols de dones documentada durant el franquisme. A Llíria 85 treballadores la secundaren el 2 i 3 de juny de1943. Ho escoltareu a partir minut 56 del pòdcast
Bàndol municipal llegit a Llíria i Benissanó el 2 de juny de 1943
Novel·la històrica de Vicent Ros
A finals de 1958 hi hagué al País Valencià una detenció de 22 militants comunistes. D’ells, 9 treballadors de la fàbrica edetana, de Llíria i Benissanó, que varen acabar empresonats.
“La lluvia en el muro” és un treball del llirià Vicent Ros Gabarda, publicat l’any 2016 per l’editorial Chiado, i que relata novel·lescament aquests fets.
Una novel·la complexa, matisada i rica de perspectives on l’autor aconsegueix recrear un poble i un ambient en una desventurada època en blanc i negre.
Joan Josep Adrià ha continuat investigant diversos aspectes d’aquesta emblemàtica fàbrica de sacs de Ríos, així com de tot un conjunt d’aspectes històrics i econòmics, de problemes, de la seua repercussió social i de les conseqüències d’aquest important centre industrial que durant dècades va marcar la vida laboral de milers de llirians, especialment de llirianes, i d’altres veïns dels pobles edetans. Fruit de tot açò va ser la publicació, juntament amb Amparo Castillo Mas, del llibre esmentat. Actualment, continua participant en diversos actes, presentacions i jornades en què exposa les conclusions i noves aportacions sobre el tema.
Per això, hem mantingut una llarga i amena conversa amb ell sobre aquest assumpte que, per la quantitat d’informació, dividirem en dos programes. En aquesta ocasió, Juanjo Adrià exposa les línies generals de la industrialització a Llíria, especialment des de mitjan s. XIX fins a mitjan s. XX. I dins d’aquest apartat ens explicarà, fil per randa, l’aparició, el desenvolupament i el final de la fàbrica de Ríos, tot situant, enmig, fets històrics tan importants com la guerra del 36.
Hem deixat per al pròxim programa dos aspectes que són conseqüència de la fàbrica de Ríos: l’aparició de les Casetes Noves i la conflictivitat laboral.
I ja comencem la tertúlia amb el nostre convidat, Juanjo Adrià
Accedir a l’Episodi 12 de la Quinta Temporada, “La fàbrica dels sacs de Ríos, una indústria del passat llirià (primera part)”, des de les següents plataformes de pòdcast:
Bàsquet Llíria “Seguros Mediodía” 1a B… nit del dissabte 15 de desembre de 1984… sopant a Honrúbia… havien aconseguit la victòria eixa vesprada a Madrid contra l’històric rival Dribling, aleshores “Kanterbrau”… això diu la part d’enrere de la foto que he trobat…
… al fons Manolito posant ordre… pel mig… Josep, Leo, Caruso, Ferro, Miñans, Gori, Àngel, Andés, Víctor, Pantera… … Lluís, a la dreta entre Leo Benlloch i Àngel Rodilla… i altres noms ja oblidats o que les llagrimetes d’ara mateix no em deixen reconèixer…
Assagadors de la Concòrdia de Llíria… el Verdinal, on conflueixen tres comarques valencianes: Camp de Túria, els Serrans i l’Alt Palància… edicte de l’Alcaldia d’Alcubles, 1911… partides i ubicacions de la serra edetana…
“Diuen, Joan-Carles Martí i Toni Mollà en el seu llibre que acaba d’aparéixer amb el títol irònic Sobretot que perda el Madrid, diuen que, textualment, el futbol forma part de la memòria dels nostres orígens. I bé, l’entrevista que escoltareu a partir d’ara mateix ve d’eixa acotació que fan Toni i Joan Carles. Jo vaig arribar a Llíria quan tenia onze anys, a finals del 50, i la meua referència, el meu espai, va ser immediatament el futbol. El futbol en aquella època dels xiquets molt menuts, com era el meu cas, eren les dos parròquies de la plaça de l’Assumpció i la de Sant Francesc, eren els aspirants que es deien aleshores. Després vam anar creixent i sobretot vam anar creixent amb unes certes referències que per a nosaltres eren sobretot del futbol. Per a altra gent les referències eren les del bàsquet a Llíria. I les nostres referències del futbol eren fonamentalment dos. Aquests dos foren futbolistes professionals com eren Sime Galduf i VicentNavarro Pareja. Vicent vivia enfront del forn que tenien els meus pares al carrer Major, el forn de Sant Miquel, i molts dies Vicent jugava amb nosaltres, els xiquets, al carrer amb aquelles pilotes de drap o de paper que ens féiem nosaltres mateixos. Aquestes van ser els dos exemples més importants, ho he comentat moltes voltes. Un altre gran exemple per a nosaltres era Pedro García. Per a mi Pedro, a banda de ser un bon futbolista, és una de les millors persones que he trobat en la meua vida. I una altra quarta referència és Taroncher, amb qui vaig jugar encara en la segona refundació del club de futbol a Llíria i que per a la gent que aleshores teníem 17 i 18 anys, Taroncher era el nostre mestre.
El que escoltareu a partir d’ara, com dic, és tota aquesta experiència. Experiències dels que érem uns xiquets, i com jo moltíssims més xiquets a la Llíria dels anys seixanta relacionades amb el futbol i jo crec que res millor que haver pogut parlar d’aquell temps, d’aquell futbol, d’aquella manera d’entendre la vida i el futbol amb Sime Galduf, una de les persones més importants per al futbol a Llíria i sobretot per a una generació com la meua, de joves que aspiraven a jugar al futbol d’una manera o d’una altra, tant des del punt de vista professional com des del punt de vista amateur, de tot. Per tant, espere que gaudiu d’aquesta conversa en la qual participa evidentment Sime Galduf, com a protagonista principal, i on està també el seu nebot Simó Jordan, editor del pòdcast. i on també estic jo, contant tots tres l’experiència de cadascú i del futbol a la ciutat de Llíria. Espere que vos agrade.”
Alfons Cervera
+ Amb l’anècdota d’aquesta fotografia comencem el pòdcast: final de copa 29 maig 1949. València 1- Athletic Club 0. A la part de l’esquerra de la imatge, Simeón Galduf (pare i iaio respectivament dels dos Simes) i Vicent Seguí, edetà d’adopció i autor del gol.
+ En epoques distintes, però Sime Galduf i Alfons Cervera compartiren el mateix equip local, “Aspirantat” vinculat a l’església de la plaça de Llíria. A la primera foto de 1949 Sime és el segon per l’esquerra i a la imatge següent, del 1960, Alfons és el tercer per l’esquerra.
+ Primavera any 1954. Un dels últims partits disputats al camp de futbol del Pla de l’Arc. Darrere, a l’esquerra, s’observa la fàbrica de Rios on actualment està el pavelló. Començant per l’esquerra, dempeus: Enrique el Florero, Pedro Garcia, Benjamin el Gallo, Pasqual, Fermin, Burgos i Soriano el Tranquilo. I acatxats: El Botifarrero, Navarro Pareja, Nácher, Sime Galduf i Silvestre.
+ Anys 50 Sime abans d’un partit amb la Penya Corbata.
+ Temporada 1953-54 amb el València CF juvenil. Sime és el segon per l’esquerra baix.
+ 13 novembre 1955, al Vallejo en un partit de juvenils del Llevant UE i València CF, al minut 73 de cap SimeGaduf marca l’empat a 1, resultat amb el qual acabaria el partit.
+ L’anècdota del Pic de l’Àguila (entre Gàtova i Altura) que narrem al pòdcast i que té com a protagonistes Pedro (segon per l’esquerra dalt) i Sime (tercer per la dreta baix) acabaria podent disputar la Penya Corbata el seu partit a Navaixes en agost de 1956… i golejant!!!
+ Any 1958, Sime debutant amb el CD Tortosa
+ Temporada 1959-60: estadístiques completes del CD Tortosa. Sime Galduf Lapiedra, esportivament ‘Galduf’, de 30 jornades va disputar 28 partits amb un total de 2.520 minuts i va marcar 7 gols.
+ 1960 al Collao, dos edetans il·lustres: Navarro Pareja amb l’Alcoià i Sime Galduf amb l’Alzira.
+ Any 1963, última temporada de Sime Galduf (baix segon per l’esquerra) a l’Alzira UE
+ Any 1966, renaix com a entitat el CF Llíria i allí trobem a Alfons Cervera (dalt, quart per l’esquerra)
Accedir a l’Episodi 10 de la Quinta Temporada, “Pinzellades del futbol llirià als anys 1950 i 60 amb Alfons Cervera i Sime Galduf”, des de les següents plataformes de pòdcast:
Durant els anys 1905-1913 la Unió utilitzà com a teatre l’edifici municipal de l’antic Pòsit (actualment Biblioteca Pública) que era conegut pel “Teatre El Dipòsit o del Poll”. Però ja el 31 d’agost de 1914, tres dies després de començar la Primera Guerra Mundial, s’inaugurà el primer teatre que la Unió va construir, destinat a acollir els concerts de la banda i les obres que representava el quadro artístic: sarsueles, betlems, sainets… on també molt prompte començà a utilitzar-se per a projectar pel·lícules mudes. Als anys vint està documentat que la celebració d’espectacles on es combinava en una mateixa vesprada la projecció d’una pel·lícula, una representació teatral i el concert de la banda, ja era habitual al teatre de la Unió, i també estava molt arrelada les sessions de cine els caps de setmana…
El protagonisme del compositor Asensi i de l’escriptor Maximilià Thous en els inicis del cine a la Unió
… durant la llarga postguerra, el cine a Llíria tornà a agafar més popularitat degut a la precària situació política, econòmica i social del país. El públic assistia al cine massivament i la Unió guanyava molts diners, per eixe motiu es decidí l’any 1949 enderrocar l’anterior teatre que sols tenia 35 anys per a construir l’actual amb un major aforament…
La supervivència d’una de les poques sales històriques
… el cine de la Unió és també un dels pocs que més anys ha estat en actiu des de la seua fundació… les històriques màquines com les que posseeix la Unió que funcionaven amb els clàssics rotllos de cel·luloide de 35 mil·límetres tenien els dies comptats. S’imposaven els moderns equips de projecció digital que milloraven la qualitat de les imatges i el Cine La Unió ho resolgué amb eficàcia instal·lant en desembre del 2012 una nova màquina digital d’alta qualitat i un nou sistema de so Dolby Digital d’alta fidelitat… ha superat guerres, èpoques de fam i necessitats amb la interminable postguerra, la llarga censura fins que fou abolida el 1977, crisis econòmiques, la penetració massiva de la televisió dins la família, l’aparició del vídeo domèstic als anys vuitanta, la competència de les multisales dels centres comercials, canvis en els hàbits de consum del públic…
Amb Miquel Martí… i Manolo Miguel, Sime Jordan, Isma Cantó, José Miguel Ferrandis i Josep Pérez. introducció musical de Sime Galduf i pròleg d’Alfons Cervera…
A principis dels anys setanta del segle passat, una història anava de boca en boca per terres edetanes on tots juràvem i perjuràvem que era verídica i amb ella vàrem créixer… “el maig de 1969 a la fase final del campionat d’Espanya juvenil en Sòria el bàsquet Llíria s’enfrontava al tot poderós Reial Madrid i en un final molt igualat Isma Cantó va driblar al pivot, després mític jugador, Rafa Rullán passant-li per davall les cames… el de Llíria aleshores era prou poqueta cosa mentre el mallorquí de l’equip blanc quasi fregava ja els dos metres… el base edetà va encistellar… però els àrbitres l’anul·laren xiulant uns inexistents passos que varen possibilitar que els de Madrid derrotaren als valencians injustament per tan sols un punt”…
Llegenda urbana? Metàfora? Tant se val!!! La convertirem en el nostre ADN esportiu que reflectia l’esperit del club que s’havia creat trenta anys abans i que mig segle després continuava engrandint-se: la xicoteta nau del Bàsquet Llíria sempre plantant cara a tots els Goliats que s’han posat per davant en el seu viatge cap a Itaca… una mostra? Dies enrere, el maig de 2024 aconseguien brillantment un nou ascens ara a la LEB-Plata… i un 25 de maig de 1991, hui fa exactament trenta-tres anys, el club de Llíria tocava el cel apujant esportivament a la màxima categoria del bàsquet peninsular, l’ACB…
Amb les veus de Joan Bell-lloc, Enric Llopis i Vicent Galduf…
La guerra de Successió deixà profundes marques al Camp de Túria. Els seus habitants es van posar, indubtablement, al costat de l’arxiduc Carles, ja que aquest va ser l’únic que jurà els nostres furs. El borbó, com demostraren els fets, portava des d’un principi unes altres intencions: assimilar el nostre regne als castellans, per això mai no jurà els furs valencians.
La gent dels pobles edetans veien en el borbó un perill i, juntament amb la resta de valencians, catalans i aragonesos, prengueren les armes per tal de defensar el seu territori d’un enemic declarat de les nostres constitucions i llibertats centenàries.
La guerra acabà molt malament per a la nostra causa, amb pobles destruïts i cremats. Alguns, com Xàtiva, Vila-real i Dénia, són ben coneguts, però n’hi hauria molts més que han romàs en un silenci complet. També en terres edetanes hi va haver una forta repressió. Ben conegut és el cas de la vila reial de Llíria, donada i regalada com a “justo derecho de conquista” al duc de Berwick. També coneixem bé el saqueig del monestir de Portaceli amb l’exili del prior i altres monjos. Però el mal d’Almansa fou molt més profund i afectà molts més llocs. Per això, en aquest pòdcast volem traure a la llum un cas tan oblidat com ignorat: el 1706, Pedralba és arrasada per les tropes de Felip V.
Moscoso, el comandant borbònic, manà que fora destruït el poble de Pedralba, situat un poc més amunt de Vilamarxant, perquè els seus habitants havien pres les armes i havien tallat el pont per tal d’evitar el pas de les tropes ocupants “aquel conglomerado petulante y necio de campesinos estaba convencido de que la guerra debía estar sostenida por sus propias fuerzas y cada pueblo, como si fuera un campamento fortificadísimo, debía enfrentarse al enemigo. Por tanto, cuando tomaron las armas y atacaron al ejército borbónico lanzaron sobre sí el peso de la guerra y fueron castigados y sometidos a los ultrajes de las iras de los soldados”.
(Text extret del llibre escrit en llatí: De bello rustico valentino, redactat entre el 1706 i el 1709 pel cronista botifler Josep Manel Miñana.)
Però prèviament, i que provocaria l’acció anterior, documentem la batalla de Vilamarxant arreplegada als arxius del monestir de Sant Miquel de Llíria i on relatem la part principal del text:
“L’exèrcit de Felip de Borbó estava acampat a Torrent e vingué a plantar-se entre Riba-roja e Vilamarxant ab la intenció de passar a Benaguasil, Llíria, Bétera, Portaceli e altres llocs per saquejar-los, tal com havien amenaçat. Però los de Llíria, com a enemics que eren de Felip de Borbó, des de l’altra banda del riu atacaven los soldats que s’acostaven a prendre aigua ab una bona pluja de bales. Llavors, el capità de l’exèrcit borbònic trià un nombrós grup de soldats per atacar aquestes viles… E quan los soldats estaven disposts a travessar lo riu de Guadalaviar per a passar a sang i foc los moradors de Llíria, cresqué tant lo riu, estant lo cel seré, que lo general mudà l’intent per no perdre tot lo exèrcit i se n’anà. Aquest fet miraculós s’atribuí a la protecció especial de l’Arcàngel Sent Miquel, tal com contà lo comandant don Gaspar de Sobremonte, qui declarà que la muntanya de Sent Miquel estava circuïda d’un formidable exèrcit de soldats, amb varietat d’uniformes, a la vista de la qual, l’exèrcit borbònic es va sobresaltar i alcà el campament”.
En aquest pòdcast de Cròniques Edetanes l’hem elaborat al voltant del nostre 25 d’Abril. En aquest capítol hem tret a la llum el text del document del monestir de Sant Miquel on es recull el testimoni de la batalla de Vilamarxant i la divina protecció de l’Arcàngel que omplí la seua muntanya de miquelets disposats a enfrontar-se a les tropes invasores borbòniques. Com a conseqüència negativa d’aquest revés, l’exèrcit felipista descarregà la seua ira salvatge tot destruint la vila de Pedralba que havia resistit i defensat la terra per tal d’impedir el pas dels borbons cap a Llíria, cosa que van aconseguir tot pagant un alt preu per la seua audàcia.
Accedir a l’Episodi 5 de la Quinta Temporada, “Abril 1706, Pedralba és arrasada per les tropes de Felip V”, des de les següents plataformes de pòdcast:
Ben fondo… a la imatge és ben evident que el camí és fondo… per això s’anomena Camí Fondo… a la imatge el tram quasi final des de Benaguasil a Llíria… i Barrabàs, al tossal, com a testimoni que és fondo… el camí…
Trastejant per un disc dur vell, he trobat una foto preciosa de Llíria que sembla actual, però és de fa quasi catorze anys… de cara tenim el tossal on un dia ja moooooolt llunyà haguerem trobat Edeta en plena ebullició quotidiana…
parlàvem de la industrialització de Llíria i de la instal·lació d’aquesta fàbrica de sacs, arribem al segon capítol amb el desenllaç on desenvoluparem altres aspectes relacionats amb aquesta indústria. Parlarem de la conflictivitat laboral, de la construcció de les Casetes Noves i del canvi que suposà, tot plegat, en la xarxa urbana de Llíria, ja que s’aturà l’eixample est-oest i es consolidà el creixement de la vila en direcció cap al parc de Sant Vicent. Al final del programa podreu escoltar, íntegra, l’
Hem arribat al pòdcast número 50 de ‘
