Des del punt geodèsic del Bardinal a l’edetana Concòrdia, la serra cosina-germana dels cims de la Calderona que està apegada cap a l’est i de la carena d’Andilla pel nord… jo fent la foto, i la meua trista ombra, a Les Alcubles, els dos de la dreta a Llíria i la parella d’enfront a Altura… Serrans, Camp de Túria i Alt Palància respectivament i amb un agermanament total… d’ací el nom…
… i ara, sobre el plànol, el lloc exacte on estàvem a la imatge anterior mirant les Vint-i-quatre, les Bodegues Velles de Torres i Torres…
Això sí, semblem astronautes edetans made in Jules Verne amb el nostre coet “Concòrdia I” a punt d’iniciar el vol cap a la galàxia d’Andròmeda… com a mínim!!!
L’arbreda del parc de Sant Vicent en primer terme… per darrere la Vila Vella i ciutat de Llíria… la Torreta i el Pic d’Edeta amb el monestir de Sant Miquel… i tancant la imatge per la dreta, la Buitrera i Santa Bàrbara… plaers de passejar pel Camp de Túria…
Arran de la darrera gota freda que patírem al setembre d’enguany al Camp de Túria, al pòdcast “Cròniques Edetanes” editàrem el programa “Fira de Llíria 1949, el diluvi oblidat narrat pel cronista Duran” on recuperàrem aquells dramàtics esdeveniments de fa justet hui setanta-quatre anys… Per això aprofitem la data per a publicar el guió que realitzàrem, segons els textos de José Durán, i recuperar la memòria d’uns fets penosament oblidats…
Llíria i el context climatològic d’aquella època…
Llíria en particular, i una part important del Camp de Túria, als anys 40 i 50 del segle XX, van viure unes èpoques catastròfiques de dures proves per a la seua agricultura, que era el pilar principal de la seua font de riquesa:
Les grans gelades dels anys 1946 i 1956 van destruir la vida de moltes de les seues garroferes i oliveres.
Entremig del fred, la sequera de quatre anys que del 1953 al 1956 deixà eixuts els camps i on Sant Vicent es va quedar reduït a un quart de fila.
I si açò no era prou, en aquest període patírem dos diluvis que varen ofegar totes les esperances dels nostres llauradors: l’enorme tempesta d’aigua a Llíria i voltants, del 28 de setembre de 1949, i la coneguda riuada d’octubre de 1957.
Així va ser la tempesta de 1949 a Llíria
28 de setembre de 1949, una data maldita que hauria de ser recordada per la gent lliriana, però que la tragèdia de la riuada del 57 va dur a l’oblit.
Una desorbitada tronada d’aigua, granís i vent es va desencadenar eixe dia entre les 2 i les 4 de la vesprada i va convertir els carrers del poble en impetuosos torrents que arrossegaven pedres d’enorme grandària, causant danys descomunals en l’horta edetana i la part baixa del secà.
Només cal dir que eixes dues hores de tempesta, els núvols van precipitar sobre Llíria 165 litres d’aigua per metre quadrat registrat en el pluviòmetre local, que són 165.000 metres cúbics o tones d’aigua per quilòmetre quadrat.
Aquesta torrencial pluja va provocar que s’inundaren un gran nombre de cases del carrer Major així com la quasi totalitat de les del carrer que va a Sant Francesc i les de la Part d’Avall, veient-se els veïns d’aquesta última, obligats a apujar-se’n al pis alt de la casa. Així mateix, es van inundar infinitat de soterranis i cellers.
Carrer Sant Francesc Llíria, 28 setembre 1949
En parar la pluja, les campanes de Llíria van començar a tocar a arravatament perquè els veïns acudiren a prestar els seus auxilis a Sant Francesc, on l’aigua havia inundat l’església, i la contigua Caserna de la Guàrdia Civil, arribant a una altura de prop d’un metre, banyant l’anda de la Puríssima que ja estava preparada per a la processó Sant Miquel de l’endemà. I també va afectar enormement a l’Església de la plaça a causa de la gran quantitat d’aigua que entrava pel corralet de darrere que dóna a la Sang. Així mateix, es va inundar l’estació del trenet amb més d’un metre d’aigua.
Els carrers de major pendent van quedar desfets i amb grans clots i els carrers plans coberts de fang, arenes, grava i roques. 300 tones va ser la quantitat de pedra acumulada al carrer de Sant Francesc per la part que dóna a la Puríssima. També en la part d’Avall per la cantonada al Pic, i baix de l’estació en la confluència que va cap a Benissanó.
Llíria, 28 setembre 1949: casa del Tabacalero (actual farmàcia Cañizares) al carrer Sant Francesc cantó amb la Puríssima i al fons el Pati.
Van morir tres persones, un pastor en el camp i dos indigents que es varen refugiar en una cova per la Rascanya. En la Vila Vella, al costat del fossar vell es va afonar una casa, matant a quatre vaques i una cavalleria. I en l’instant més fort de la tempesta, una mare i una filla van ser arrossegades per la violència del corrent d’aigua, al carrer del Duc de Llíria, sent salvades. No li va ocórrer així a un carro, el burro del qual va morir sepultat entre pedres en la carretera a l’altura del Remei. Una paret de set metres d’altura del cinema d’estiu de la Unió va caure íntegrament. I tonells i ferramentes de cultiu que estaven ja instal·lats per a la fira a la plaça dels gaiatos (actual 9 d’Octubre) van baixar cap Remei i la Unió.
Però on també els fets van adquirir caràcters dramàtics va ser en la Pobla. Va quedar detingut per la inundació el tren que va eixir de València a les 13.40. L’aigua va sobrepassar la plataforma dels vagons. I allí van passar la nit els passatgers, sense llum, ni menjar, fins a les 5 de la matinada, en què es va iniciar el salvament amb barques.
Si bé l’aigua va ser torrencial a tot arreu, on indubtablement va provocar major precipitació va ser entre Sant Vicent, l’anomenada Canyada de Serra i el poble. Per darrere del Clarí tot l’ample del carrer era séquia major. El Prat estava inundat fins a la copa dels arbres, de tal manera que el nivell de l’aigua anava mig metre més alt que la Séquia Major, la qual es precipitava sobre el Canó, per l’Alqueria i la Foia, buscant la Rambla Primera. En la Foia de Turbanyes l’aigua va assolir quasi huit metres d’altura, tant que 24 hores després encara cobria completament els canyars i les copes dels arbres. I això que el Prat no té més avingudes que la Canyada de Tello i el Caramello. Inútil és a dir que la Closa i el Praet van desaparèixer inundats.
Tanmateix, a Casinos no va ploure. La Rambla Castellarda no va portar aigua.
No es van desbordar més que la Rambla Primera, i els barrancs d’Olocau, Montearagón i el del Forat. En Caicons, i la resta del camp de Llíria, va ser una pluja bona per a la muntanya, però sense cap ímpetu salvatge que destrossés ribassos ni collites.
Des de Sant Miquel l’endemà, 29 de setembre, es veien dues llacunes enormes: una en la Foia i una altra major en la Pobla.
Llíria a més de quedar-se a fosques per avaries de les tres companyies de llum, va quedar també incomunicada amb la capital per telèfon, telègraf i tren.
Llíria, 28 setembre 1949: des del cantó de la Puríssima (actual bar Gijón) cap a la placeta del Juanito.
El dia de Sant Miquel va ser per a Llíria una jornada de dol, molt trista, sense llum, sense músiques ni processó, que va caldre suspendre.
A València ciutat no plogué eixe 28 de setembre fins a les set de la vesprada i molt lleugerament. Però mitja hora abans, a les 18.30, va arribar al Cap i Casal sobtadament una imponent riuada, que venia de la tempesta de Llíria que va desembocar al Túria, i va enderrocar, amb 2.000 metres cúbics per segon, el Pont de Fusta de l’estació del trenet.
Per la part de les aigües que anaren a parar al del Barranc de Carraixet, van inundar Alboraia i Tavernes, on l’aigua va arribar en algunes cases a altures de dos metres i mig. El Carraixet no s’havia desbordat des del dia de Santa Teresa de 1908. Però sens dubte aquesta ha sigut una de les majors de les quals es guarda memòria, perquè l’aigua anava 1,50 metres per damunt del pont de la carretera de Tavernes. Segurament el cabal sobrepassaria de 1500 metres per segon, inundant també Massamagrell, Bétera, Montcada, Albalat, Bonrepòs i Meliana. Sent tot una llacuna des de Sant Miquel dels Reis a Massamagrell.
Llíria va ser l’epicentre d’una zona que abraçava des del Carril a Riba-roja de Túria i des de Xest a la Maimona (actual Marines).
I encara sort que va arribar la fúria dels elements quan la verema estava quasi acabada, i que fora en les hores centrals del dia, perquè d’esdevindre els fets durant la nit i sense llum, el succeït haguera revestit caràcters de vertadera catàstrofe.
A Llíria els danys provocats per aquesta tempesta varen superar en tres milions de pessetes de l’època.
La gran tempesta que visquérem en terres edetanes el 28 de setembre d’eixe any contada sobre textos de l’historiador edetà Josep Duran. Presenta Joan Bell-lloc. Narracions Joan Bell-lloc, Vicent Galduf i Vicent Murgui. Producció Vicent Galduf.
“La Pixona ha passat,
quatre gotes ha deixat.
Ara arriba Barrabàs
i el diluvi ha escampat.”
(A Llíria anomenen Pixona a la Montieleta, perquè cap al 8 de setembre solen caure quatre gotes, i a Benaguasil diuen Barrabàs a Sant Miquel perquè a final de mes, cap al 29 de setembre, solen arribar els grans diluvis.)
Estem a mitjan setembre, entre la Montieleta i Sant Miquel. Sembla que les portes del cel s’han obert de pint en ample, però no per deixar pas a uns alegres arcàngels i marededeus amb ganes de festa. No. S’han obert per deixar caure, de colp, tota l’aigua, llamps i pedra que tenien acumulada des de feia molts mesos, molts mesos de sequera i de calor infernal mai vista. Ara ho han amollat tot d’una, sense miraments cap a uns pobles que els veneren des de fa segles, sense pensar que, des de fora, ha arribat una gentada de venedors ambulants, artefactes de fira, xarraires de tómbola, artistes, músics i altres firaires que alegren els carrers de Llíria i les nits de Benaguasil. Res. Tot en l’aire, amb greus destrosses, als pobles i al camp.
La gent dels nostres pobles edetans ja fasegles que s’ha fet a la idea i empoma, com pot, les malvestats i barrabassades que el cel o el centre meteorològic prediu per als nostres dies de “festa major”. Davant la impossibilitat de canviar els designis divinals, mentre els Benissants de la Pedra miren cap a un altre costat, els llauradors de la Vallbona i del Camp de Llíria han assimilat a poc a poc la porga que, en forma de riuada i pedra, els toca aquests dies tardorals. Per això, en venjança, han rebatejat els seus patrons com “la Pixona” i “el Barrabàs”, dues metàfores celestials i pluviomètriques que descriuen, més o manco, la quantitat de m3 d’aigua i pedra que els venen de “dalt”aquests dies de setembre.
Però la cosa ja ve de lluny i els periodistes i cronistes en donen fe abundantment. Són moltes les notícies arreplegades als diaris, llibres i revistes sobre aquest tema. Per això, hem volgut recuperar i traure a la llum un magnífic text d’un magnífic cronista de Llíria, Josep Duran. Aquest prohom va ser un observador metòdic, entusiasta i minuciós del temps i el lloc on li tocà viure. Va regirar arxius, va col·laborar en revistes i programes de festes locals on va deixar, per escrit, una fotografia descriptiva i perfilada de la Llíria i pobles pròxims del final del s. XIX i primera part del s. XX.
Sortosament, la seua filla, l’entranyable Marina Madre, tot superant els entrebancs de les noves tecnologies, va arreplegar en un fascinant volum el bo i millor de l’obra esparsa de son pare: Perfiles. Siluetas. Glosas de mi tierra, editat per l’Ajuntament de Llíria el 1995. Dins d’aquest compendi de cultura popular, etnologia i onomàstica hi ha la descripció de la riuada del 1949 que, tot seguit, exposarem. Suposava aquest cronista que la barrabassada viscuda a Llíria la vespra de Sant Miquel d’aquell any quedaria en la memòria col·lectiva de la gent com un fet impossible d’oblidar, però malauradament, al cap de vuit anys, una altra riuada s’acarnissà en la ciutat de València, apujant el llistò de l’horror a un nivell més alt encara.
Llíria, 28 setembre 1949: casa del Tabacalero (actual farmàcia Cañizares) al carrer Sant Francesc cantó amb la Puríssima i al fons el Pati.
Aquest és el relat del cronista Duran, amb fets i dades objectives. Però també amb un desig de millora, va fer unes encertadíssimes propostes que resultaren ben efectives. Fins i tot, intentà una explicació racional d’aquests fets irracionals: “el desequilibri de l’atmosfera”, un concepte que Duran esmenta ja a mitjan s. XX i que, passat el temps, hem convertit en l’actual “escalfament global” i el “canvi climàtic”. Però no ens enganyem, els llauradors edetans ja ho havien definit molt bé: el Barrabàs i la Pixona.
Accedir a l’Episodi 4 de la Quarta Temporada, “Fira de Llíria 1949, el diluvi oblidat narrat pel cronista Duran”, des de les següents plataformes de pòdcast:
Un desastre el que ha fet el tornado que hem patit pel Camp de Túria al parc de la Bombilla de Llíria… (el parc de Sant Vicent serà ell!!!) pic.twitter.com/Db6QBH9u5v
Les Fonts de Llíria, al parc de Sant Vicent, plenes de gom a gom després de la tempesta… i la séquia Major camí de la segona talladora a parir d'aigua… pic.twitter.com/anhkDEJjCS
Després de l'aigua a Llíria, de sobte apareix una jardinera que pesa un ou a meitat de la carretera… baixant de la piscina cap a la Unió per la part del cinema… pic.twitter.com/2odFlSxaKk
Després de la tempesta, la neteja… a Bétera (i molt més a Benaguasil) caigueren autèntiques boles grans de gel… i al carrer Bétera de Llíria (i a la Bombilla, i a Sant Vicent, i a…) uns quants arbres… i diuen que el dimecres tornarà a sobrevolar-nos altra gota freda… pic.twitter.com/ENkHFg03TT
Uns edetans de Llíria anant cantant a Benissanó hui a la vesprada, dia de les verges aparegudes, pel camí del Pouet a berenar allí una tonya el dia de la festa gran manresana… com s’ha fet tota la vida!!!
… aquesta data, a la capital del Camp de Túria, és el dia de “la Tonya”, una torta d’ametla única de Llíria i feta amb “farina de blat, aigua, oli i ametla”… costum, hàbit i transmissió popular que en l’actualitat està pràcticament ignorada i oblidada…
Ens refresca la memòria l’amic Enric Llopis: “Allà per la primavera (quasi a les portes de l’estiu) de 1973 un grup cultural del poble vàrem dur a Llíria a Manolo Miralles i els Pavesos, amb Monleón, a la pista de bàsquet (actualment pavelló vell) de la piscina. Manolo acompanyat de la seua guitarra era l’estrella i els Pavesos, que pràcticament començaven, feren de teloners. Tractàvem de recollir algun fons per a les nostres activitats, entre elles el cinefòrum que era la més exitosa. Els pagàrem el sopar d’entrepans, la gasolina i ja està!!!
Els pròxims dies es compliran 150 anys de la revolució obreroanarquista d’Alcoi que tingué lloc durant els dies 7 al 12 de juliol de 1873, la qual comptà com a líder a un destacat dirigent anarquista nascut a Llíria, el mestre Severí Albarracín Broseta, encara a hores d’ara un desconegut per a la societat en general… Aquesta revolució i els seus protagonistes, tan vilipendiats per la història oficial, no han sigut objecte d’una investigació profunda i objectiva que superara els tòpics més infames. Almenys els estudis d’alguns historiadors ens han aproximat als fets distorsionats de la revolució alcoiana, així com també l’elaboració d’uns pocs treballs acadèmics durant aquesta última etapa… Pel que fa al jove Severí Albarracín, com a líder de la insurrecció de caràcter llibertari i sindicalista, també recaigué sobre ell una espècie de llegenda negra manipulada per la historiografia burgesa. Fins i tot també rebé crítiques despiadades d’algun teòric marxista oposat a l’anarquisme bakuninista que professava Severí… Per a la història del moviment obrer, és clar que Severí Albarracín no és un personatge desconegut, com tampoc no ho és per a la història obrera d’Alcoi, on realitzà una breu però important part de la seua activitat política… Severí Albarracín nasqué a Llíria l’any 1850, fill d’un jornaler anomenat Julian Albarracín i de Maria Àngela Broseta. És a dir, els seus orígens eren molt humils. Passà la seua infantesa a Llíria, un poble amb una economia majoritàriament agrícola i bastant endarrerida; la ciutat, segons Madoz, tenia 8524 habitants l’any 1847… Albarracín trobà a Alcoi un lloc ideal per a posar en funcionament les seues idees anarquistes. Alcoi havia esdevingut una ciutat atípica al País Valencià, ja que era l’única que s’havia industrialitzat plenament i comptava amb una vertadera classe obrera que era conscient de la seua opressió. Per aquest motiu, la Primera Internacional hi arrelà ràpidament. El proletari alcoià ja tenia consciència de classe perquè vivia en un estat de contínua explotació, amb uns salaris tan baixos que no cobrien el nivell de subsistència. Les esgotadores jornades laborals de 12 hores, massa sovint s’allargaven fins a les 16 i 18 hores. En aquest escenari de superexplotació obrera, Albarracín i el Consell de la Internacional d’Alcoi realitzaren una intensa activitat fins al mes de juliol de 1873… El dia 8 de juliol la vaga general fou un èxit, amb la possibilitat d’estendre-la als pobles de la comarca. Seguint les narracions dels fets de Josep Termes i Manuel Cerdà, a la vista dels desacords i de la impossibilitat de resoldre el conflicte amb les autoritats existents, una comissió d’internacionalistes encapçalada per Albarracín exigí a l’alcalde que declinara el comandament en una junta revolucionària que s’encarregaria de solucionar les dificultats…
“El compromís des de la càmera: Armand Guerra (1886-1939) Silenci i Oblit d’un director de cinema de Llíria”
Estem al 14 de juny de 2023, a les portes de l’estiu. Són les 7 de la vesprada i l’entrada a l’IES Laurona és un formigueig de gent que va i ve, pregunten ací i van cap allà. L’Aula de Ciutadania de l’Escola d’Adults de Llíria, gestionada per l’incansable Pep Jordà, celebra al Saló d’Actes el final de temporada amb una xarrada sorprenent. L’invitat és Josep Antoni Llibrer Escrig, un historiador medievalista i investigador de la localitat que ha anunciat el rescat de l’oblit d’un insigne llirià, gairebé desconegut actualment. Quan el públic, pacient, esperava una historieta de moros i cristians, Toni Llibrer, partint d’unes dades publicades per un altre historiador de Llíria, Francesc Rozalén, assistent en primera fila, desenvolupà una brillant i extraordinàriament amena, insospitada relació de la biografia i l’obra d’Armand Guerra, amb un públic vibrant i incrèdul de les dades, fotos, mapes i fragments de pel·lícules i textos que Toni Llibrer ens va exposar. Aquest historiador va exhumar, des del silenci programat de la postguerra, la figura d’un extraordinari llirià, anarquista i artista per parts iguals, que a partir de les seues paraules ha tornat a cobrar vida i a brillar de nou en l’espai d’Edetània.
Amb aquest pòdcast recuperem un nou personatge, de cine i de museu, que ens il·lumina amb les seues idees i obres pensades per i per al poble…
Joan Bell-lloc
Música del programa: Paco Ibáñez “Les Anarchistes” (de Leo Ferre) i Jean Ferrat “Potemkine”
Accedir a l’Episodi 9 de la Tercera Temporada, “Qui va ser aquell llirià de llegenda anomenat Armand Guerra? Escriptor, periodista i cineasta llibertari”, des de les següents plataformes de pòdcast:
José Estivalis Cabo, Armand Guerra, José Silavitse, Cantaclaro…
… Armand Guerra, un cineasta, director, guionista i actor nascut a Llíria que va marcar el principi del cinema mut… El professor d’Història de la Universitat de València, Antoni Llibrer ha rescatat aquesta figura amb la xarrada “El compromís des de la càmera: Armand Guerra (1886-1939) Silenci i Oblit d’un director de Llíria“… En la seua joventut va començar a treballar en una impremta on va conéixer les idees anarquistes i revolucionàries que volien transformar la societat de l’època. Encoratjat per les seues idees llibertàries va treballar en diferents diaris anarquistes des de València, a París, Atenes, Constantinoble, Constança, Belgrad, Salònica… fins i tot en Egipte on va ser empresonat i l’any 1917 viatjà a Rusia, atret per la revolució, on va residir poc més d’un any… A més de periodista, en París en 1913 va establir relacions amb el món artístic i polític de l’època i va dirigir una pel·lícula: “Un crit en la jungla”. La cinta va ser observada pel secretari de la Unió de Sindicats de França qui li van proposar rodar pel·lícules de caràcter social. Serà l’aventura de la cooperativa “Cinema du peuple”, en el curs de la qual va aparéixer per primera vegada el seu pseudònim, Armand Guerra… L’historiador valencià, Francesc J. Hernández va escriure el llibre “José Estivalis (Armand Guerra) o la tenacitat llibertària” on assegura que Armand Guerra destaca, entre altres coses, per dues significatives fites vinculades a la història del cinema. Guerra va dirigir i va produir a París, en 1913, ‘Les misèries de l’agulla‘, considerada pels experts com la primera pel·lícula feminista del cinema. Així, utilitzant encara els habituals recursos del teatre, aconsegueix desplegar elements tècnics molt innovadors per a l’època, i sobretot, situar la figura femenina com a protagonista en les denúncies contra l’assetjament a les dones i les misèries de la societat urbana… L’altra fita ineludible va ser la projecció de la primera pel·lícula sonora a Espanya. L’esdeveniment va tindre lloc a la ciutat de València, en el desaparegut Teatre Líric, en 1926, amb l’ajuda d’uns tècnics que van vindre expressament des de Dinamarca… Des de l’aula de ciutadania s’ha demanat la recuperació per part de les Institucions locals d’aquest llirià…
Un cri dans la jungle [Un crit dins la jungla], 1912 o 1913. Direcció d’Armand Guerra. Producció: L’Éclaire, París. No s’ha identificat metratge.
Les misères de l’aiguille [Les misèries de l’agulla], 1913. Drama. Direcció, guió i actuació d’Armand Guerra, Producció: Le Cinéma du Peuple, París. Recuperada parcialment per la Cinémathèque française.
Les Obsèques du citoyen Francis de Pressensé [Les exèquies del ciutadà Francis de Pressensé], 1914. Documental. Possible direcció d’Armand Guerra. Producció: Le Cinéma du Peuple, París. No s’ha identificat metratge.
¡Hiver!… Plaisirs de riches, Souffrances de pauvres! [Hivern!… Plaers de rics, sofriments de pobres], 1914. Documental. Possible direcció d’Armand Guerra. Producció: Le Cinéma du Peuple, París. No s’ha identificat metratge.
[Una visita a l’Orfenat d’Avesnes], 1914. Documental. Possible direcció d’Armand Guerra. Producció: Le Cinéma du Peuple, París. No s’ha identificat metratge.
Victimes de l’explotation [Víctimes de l’explotació]. Documental. Possible direcció d’Armand Guerra. Producció: Le Cinéma du Peuple, París. No s’ha identificat metratge.
Le vieux docker [El vell estibador], 1914. Drama. Direcció, (co)guió i actuació d’Armand Guerra (paper: Durand). Producció: Le Cinéma du Peuple, París. Recuperada parcialment per la Cinémathèque française.
La Commune! Du 18 au 28 mars 1871 [¡La Comuna! Del 18 al 28 de març de 1871]. 1914. Drama. Direcció, (co)guió i actuació d’Armand Guerra (papers: Thiers i Lecomte). Producció: Le Cinéma du Peuple, París. Recuperada parcialment per la Cinémathèque française.
[Biografia de Francisco Ferrer i Guàrdia]. 1914. Documental. Possible direcció d’Armand Guerra. Producció: Le Cinéma du Peuple, París. Projecte cinematogràfic.
[Biribi]. 1914. Documental. Possible direcció d’Armand Guerra. Producció: Le Cinéma du Peuple, París. Projecte cinematogràfic.
El crimen del bosque azul. 1918. Drama. Direcció, guió i possible actuació d’Armand Guerra. Producció: Cervantes Films, Madrid. No s’ha identificat metratge.
Melagano y Manivela hacen películas, 1918. «Disparate cómico-bufo-taurómaco». Direcció i guió d’Armand Guerra. Producció: Cervantes Films, Madrid. No s’ha identificat metratge.
La zarpa del paralitico. 1918. Drama de costums madrilenys. Direcció, guió i actuació d’Armand Guerra. Producció: Cervantes Films, Madrid. No s’ha identificat metratge.
La maldición de la gitana. 1918. Drama. Direcció, guió i possible actuació d’Armand Guerra. Producció: Cervantes Films, Madrid. No s’ha identificat metratge.
Suicidio libertador. 1918. Drama. Direcció, guió i possible actuació d’Armand Guerra. Producció: Cervantes Films, Madrid. No s’ha identificat metratge.
Ein Sommernachtstraum [Somni d’una nit d’estiu], 1924. Direcció de Hans Neumann. Actuació d’Armand Guerra (paper: Wenzel). Producció: Neumann-Film-Produktion, Berlín. S’han recuperat fragments de metratge.
[Presentació del cinema sonor]. 1926. Enregistrament sonor. Producció: d’Electrical Fono-Film Company Ltd, Berlin. No s’ha identificat metratge.
Luis Candelas o el bandido de Madrid. 1926. Drama. Direcció i coguió d’Armand Guerra, Producció: Tomás Álvarez Angulo, Madrid. No s’ha identificat metratge.
Batalla de damas / Der Kampf um den Mann (La lluita per un home]. 1927. Codirecció d’Armand Guerra. Producció: Parma Film, Berlín. No s’ha identificat metratge.
Die geschenkte Loge [La llotja oferida]. 1928. Direcció d’Armand Guerra. Producció: Ring-Film, Berlin. No s’ha identificat metratge.
Ayax. 1929. Direcció i guió d’Armand Guerra. Producció i protagonista Carlo Aldini. Projecte cinematogràfic, no realitzat.
Inocente o culpable. 1929. Direcció i guió d’Armand Guerra. Producció: Koop-Film, Berlín. Projecte, tal vegada no realitzat.
Tres almas al desnudo. 1929. Direcció i guió d’Armand Guerra. Producció UFA, Berlin. Projecte, tal vegada no realitzat. Possible probatura de 1927 amb el títol Drei Seelen, ein Gedanke [Tres ànimes, un pensament].
La alegría que pasa. 1930. Drama. Direcció de Sabino A. Micón. Producció de Sonofilm. Armand Guerra interpreta el paper del Clown.
Silberkondor über Feuerland [El condor d’argent sobre la Terra de Foc). 1930. Documental realitzat per Gunther Plüschow. Armand Guerra traduí els intertitols al castellà.
El amor solfeando / Komm zu mir zu rendez-vous?/ L’Amour chanté. 1930. Comèdia sonora. Codirecció d’Armand Guerra. S’han recuperat fragments de metratge.
[Documental sobre motius espanyols]. 1931-1932. Documental sonor. Direcció i guió d’Armand Guerra. Producció d’Hispano-Cineson. No arribà a realitzar-se.
Carne de fieras. 1936. Comèdia sonora. Direcció, guió i interpretació (Lucas) d’Armand Guerra. Producció Arturo Carballo. Primer muntatge no estrenat. Segon muntatge i estrena en 1992
Gestas proletarias. 1936. Drama amb filmació documental. Direcció i guió d’Armand Guerra. Producció CNT. Es rodà material, però CNT decidí abandonar el projecte.
Durruti. 1937. Drama amb filmació documental. Direcció i guió d’Armand Guerra. Projecte cinematogràfic.
[Reportatge ir en el front]. 1936. Documental. Direcció i guió d’Armand Guerra. Producció CNT. Com en els altres reportatges, es rodà material, però no es conclogué el projecte o no s’ha conservat.
[Reportatge 2n en el front]. 1936. Documental. Direcció i guió d’Armand Guerra. Producció CNT.
[Reportatge 3r en el front]. 1936. Documental. Direcció i guió d’Armand Guerra. Producció CNT.
[Sense títol), 1938. Documental propagandistic. Producció: Comités d’Acció Antifeixista de Perpinyà. No s’ha identificat metratge.
José María Estivalis Cabo, que adopta el pseudònim d’Armand Guerra, fou un destacat intel·lectual llibertari marginat per la historiografia oficial i, per tant, a hores d’ara un desconegut. Gràcies a la recerca de la Fundació Salvador Seguí de València i a Francisco Agramunt que publicà en el diari Levante-EMV dels dies 23 i 30 de desembre de 2001 uns reportatges sobre la seua vida, podem aproximar-nos al coneixement d’aquest interessant llirià oblidat.
En la informació que s’ha escrit sobre José María Estivalis hi ha uns errors en la data de naixement i en el segon cognom que era Cabo i no Calvo. Segons la seua partida de naixement, nasqué a Llíria el dia 4 de febrer de 1886 i era fill de Lluís i de Vicenta, un matrimoni d’origen molt humil domiciliat al carrer de Dalt de Xelva. Més endavant, la seua família traslladà la residència a València on inicià els estudis primaris en l’escola pública. Posteriorment, ingressà en el seminari, però l’abandonà després d’una crisi personal i espiritual. Al cap de tretze anys començà a treballar en una impremta de València. El 1907 una vaga de tipògrafs el portà a la presó. L’any 1913 abandonà Espanya i es traslladà a París on entrà en contacte amb la intel·lectualitat anarquista. Allí alternà el treball de corresponsal de premsa amb el de cineasta i el de crític de cine. L’any 1913 ja realitzà una pel·lícula i poc després creà en companyia d’un grup d’anarquistes la cooperativa “Le cinema du peuble” amb la intenció de fer pel·lícules que exaltaren els problemes socials de la classe treballadora.
Durant la Primera Guerra Mundial viatjà pels països balcànics i treballà com a corresponsal de guerra per a diversos periòdics francesos i espanyols. L’any 1917 es desplaçà a Rússia atret per la revolució i hi residí poc més d’un any. De tornada a Espanya fundà a Madrid l’empresa Cervantes Films per a la producció de les seues pel·lícules. Com a persona inquieta i amb ganes de conéixer, va recórrer Egipte i altres diversos països europeus, arribant a parlar correctament set llengües.
Durant la Guerra Civil de 1936 i seguint un encàrrec del seu sindicat, la CNT, es convertí en documentalista de la guerra i dirigí un equip que rodà en el front nombrosos reportatges sobre el conflicte bèl·lic. També gravà a Pedralba un documental sobre el funcionament del nou sistema de comunisme llibertari que s’hi havia implantat. La seua experiència cinematogràfica i bèl·lica pels diversos fronts de batalla la recollí en les seues memòries A través de la metralla, que foren publicades el 1938.
El febrer de 1939 aconseguí fugir de València i dirigir-se cap a França on també s’escapà dels camps de concentració que havia organitzat el govern socialista francés per acollir-hi els antifeixistes espanyols. Morí a París al principi de març de 1939 a conseqüència d’un aneurisma.
(Extracte del seu llibre “José Estivalis (Armand Guerra) o la tenacitat llibertària”. Més informació al pòdcast de ‘
Un cri dans la jungle [Un crit dins la jungla], 1912 o 1913. Direcció d’Armand Guerra. Producció: L’Éclaire, París. No s’ha identificat metratge.
José María Estivalis Cabo, que adopta el pseudònim d’Armand Guerra, fou un destacat intel·lectual llibertari marginat per la historiografia oficial i, per tant, a hores d’ara un desconegut. Gràcies a la recerca de la 