una entre tants

U. Va anar quadrat: mentre la megafonia anunciava Vilafranca, els meus ulls es clavaven en el punt i final de ‘La conjura de los necios’. Brillant, divertit i sarcàstic. El vaig comprar per casualitat un dia fent temps a la secció de butxaca d’aquell supermercat de llibres de plaça Catalunya. La sinopsi era atractiva: un protagonista que als trenta anys encara viu amb la mare i es passa les hores escrivint una denúncia contra el segle XX, tan mancat de ‘teologia i geometria’ i de ‘decència i bon gust’. Havia guanyat un Pulitzer, i tot fullejant el pròleg de l’editor me’n vaig convèncer: John Kennedy Toole, l’autor, va suicidar-se el 1969, amb 32 anys; gairebé una dècada més tard, la seva mare va presentar-se a l’editor amb un manuscrit que, gràcies a la seva tenacitat, es va convertir en aquesta novel·la.
Feia temps que no reia tant amb un llibre i el cert és que t’acaba caient bé, aquest personatge greixós, brut i pudent que odia tota la humanitat.

Dos. Les setmanes atrafegades m’agraden, em fan sentir útil, tot i que espero amb més delit que mai que arribi dissabte. Entre els factors negatius d’arribar tard a casa, hi ha el de no poder veure l’APM? els dimarts (el millor programa d’entreteniment de TV3, no en tinc cap dubte) i el de no poder actualitzar massa aquest bloc. Això vol dir que encara no he pogut parlar del meu debut al volant (amb una professora al costat, controlant el fre i un cartell d’autoescola damunt del cotxe), però millor deixem-ho per un altre dia.

Un trosset de l’APM? de la setmana passada (crec); em quedo amb el principi i el final: (bo-nís-sim!)