Mails per a Hipàtia

Des de fa mesos es fa notar l’existència de diverses editorials noves que editen els llibres a la carta. Això vol dir que no fan la tradicional tirada en offset sinó que ho fan per mitjans digitals ajustant molt el nombre d’exemplars que posen al carrer i afinant molt més encara els costos.

M’agrada Pessoa, sempre m’ha agradat molt. Per això aquest cap de setmana em vaig prendre amb ganes el llibre publicat per L’Avenç amb el títol de “Escrits sobre Catalunya i Ibèria”.

Una volta llegit no sé massa bé què pensar-ne. El títol és enganyós. Pessoa hi escriu sobre Ibèria (concepte de nou d’actualitat) però ben poc sobre Catalunya. I després el que hi escriu sobre Ibèria, amb aquell poti-poti intel·lectual pseudo-feixista però anglòfil que ja coneixíem els seus lectors assidus, no acabe de saber si té molt sentit publicar-ho. Algunes coses ja eren conegudes però d’altres només són apunts i notes que m’he preguntat si l’autor voldria veure publicades, ja que semblen més aviat esborranys.

En qualsevol cas llegir Pessoa és bo i s’agraeix la publicació encara que et deixe amb un sabor de boca poc agradable -també, però no només, perquè el seu despreci per Catalunya és un pèl excèntric, francament.

Una de les moltes coses fantàstiques que et passen quan tens filles és que en arribar una certa edat comencen a llegir les coses que tu llegies i t’obliguen a tornar-hi.

Ahir i avui llegíem Max Weber mentre el PSOE a través dels seus mitjans fa circular que una constructora ha reparat gratia et amore el pis de Joan Ignasi Pla (que sembla que és també del PSOE). En la magnífica traducció feta per les Publicacions de la Universitat de València de “La ciència i la política” tot això ja està explicat a partir de la pàgina cent.

En tot cas resulta depriment observar que seguim allà mateix, noranta anys després.

Diu Hugo Von Hofmannsthal: “Des de fa molts segles, tot allò que és elevat i digne de ser recordat s’ha transmès per escrit.” És cert. Però també ho és que s’han transmès al seu costat coses indignes i de les més baixa qualitat moral i literària.

Crec que ja he explicat alguna altra vegada que el llibre “The Nine Nations of North America” és un dels millors que mai no he llegit. El va escriure ja fa molts anys Joel Garreau, que era el cap de nacional del Post, i parteix de la idea que més enllà dels Estats Units, Canadà i Mèxic hi ha àrees evidentment comunes i molt distintes de la resta que ell anomena nacions. A partir d’aquesta tesi fa un retrat de la societat americana absolutament impagable, detallista i excitant en extrem.

Explique això perquè acabe de descobrir que Garreau manté un bloc on va actualitzant permanentment dades en la línia argumental del seu llibre. Així que vos el recomane.

A la vista que la primera tria del meu habitual llibre científic de l’agost no m’agradava el Juli em regala “Así es la biologia” d’Ernst Mayr, un llibre aquest sí molt bo.
A la pàgina 275 trobe una frase que diu que de fet l’Homo Sapiens, nosaltres, encara no estem del tot acostumats a caminar drets. I per això sembla que tenim tants problemes d’esquena. No el meu d’ahir o el teu de dimarts sinó en general. Vist en la perspectiva de mil·lennis d’evolució és possible que siga així però la cella se m’ha disparat cap amunt.

He acabat de llegir “The State of Africa” de Martin Meredith, un recompte extraordinari del desastre africà, documentat des de l’época de les independendències. El volum és brutal, demolidor i pessimista. Fa el repàs de l’enorme desgràcia que ha tingut Àfrica amb els seus ineptes dirigents però no amaga les dificultats que tots els altres li hem afegit. Exemples: els subsidis agrícoles de la Unió Europea són superiors al Producte Interior Brut de tota l’Àfrica subsahariana. Cada vaca que viu a la Unió Europea rep en subsidis més del que cobra de mitjana un africà. El govern dels Estats Units subvenciona el cotó dels seus productors (que costa el doble de pujar) per un preu que supera el de la collita de cotó de tot Àfrica. I així seguim.
Però per damunt de tot el llibre és un retrat demolidor de la incapacitat, la corrupció i fins i tot la bogeria dels governants de la major part de l’Àfrica. Les seues excentricitats, els seus robatoris, les seues massacres. El poder colonial no ha estat mai una ajuda, és cert. Ni els interessos geopolítics dels uns o els altres. Però realment la llista dels dictadors africans posats un al costat de l’altre fa feredat.
Supose també que aquest llibre m’ha agradat tant perquè m’ha tornat a una época en la qual vaig estudiar molt els temes africans. Quan va començar el meu interés per la política internacional, devia ser finals dels setanta, l’Àfrica va ser el meu primer objecte d’estudi. Recorde que comprava en un quiosc del centre de València una revista que encara avui ix i que es diu Jeune Afrique. Jeune Afrique em va obrir tot un panorama informativament desconegut. Més enllà de les poques i tòpiques informacions que ens arribaven per altres mitjans allà vaig saber de Mandela, de les complicades implicacions de les guerres civils a Angola i Moçambic, dels diamants del Zaire i el seu valor estratègic, dels intents de crear un socialisme africà de Burkina Fasso a Zimbawe, de la fam assolant Etiopia…
Allò ho complementí amb tot de llibres que després han quedat a ma casa de Bétera. Estanteries plenes de tot, fins i tot novel·les, per a intentar entendre millor el continent. De fet el meu primer article que em publicaren a La Vanguardia va ser sobre la Kaduna Mafia nigeriana i les seues implicacions polítiques.
Després la vida et va portant per ací i per allà. Amb els anys he aprés que quan et concentres en un tema durant uns anys després no pots aspirar a seguir el mateix ritme sempre. Després d’Àfrica em vaig interessar per la geopolítica i d’això va néixer “Catalunya en l’estratègia militar d’occident” (La Magrana). I després vingué la URSS i els moviments nacionalistes i piles de llibres, que aquests s’acumulen en una altra estanteria a Barcelona. I internet.
Però els ecos no s’acaben mai d’anar de dins teu i reconec que rellegint aquest apassionat relat africà els noms m’han tornat a ballar pel cap amb la passió de fa trenta anys i, per desgràcia, amb la mateixa desesperació o més que aleshores.

En resposta a la demanda de’n Salvador Gifrell ací hi ha el relat de la tauleta de nit de l’agost.

-Chistopher Meyer. “DC Confidential”. Weidenfeld & Nicolson. 2006. Decebedor. En teoria un relat de l’ex-ambaixador britànic a Washington durant l’11 S i l’inici de la guerra de l’Irac prometia. Però m’ha avorrit amb tot de banalitats.

-Hugh Miles. “Al Jazzera”. Abacus. 2005. Un magnífic relat sobre com s’ha posat en marxa la cadena de televisió més interessant del moment. Molt ben escrit.

-Patrick Picouet i Jean-Pierre Renard. “Les frontières Mondiales. Origines et Dynamiques”. Editions du Temps. 2007. Un dels temes que sempre he trobat més interessant: l’estudi del territori de frontera. El llibre és un poc irregular però hi ha una categorització del que és una frontera francament interessant.

-Karen Armstrong. “Breu història de l’Islam”. Edicions 62. 2007. Magnífic. Escrit amb molta cura i explicant el present des del passat amb una gran clarividència. Ara estic acabant-lo.

En reserva:

-Jean Cocteau i Jacques Maritain. “Dues cartes”. Quaderns Crema 2007

-Ferran Soldevila. “Els dietaris retrobats (1939-1943). 3i4. 2007.

-Martin Meredith. “The State of Africa”. FreePress 2005.

-Steven Mithen. “Los neandertales cantaban rap”. Crítica. 2005

i de repàs

-Marc Tul·li Ciceró. “Els somni d’Escipió – L’amistat”. Edicions 62. 2002

-Anna Politkovskaïa. “La Russie selon Poutine”. Gallimard. 2004.

…i un grapat de DVD’s de concerts i de revistes.

Una de les meues ocupacions preferides al mes de juliol, i fins i tot ja al juny, és dedicar-me a seleccionar els llibres que llegiré en les llargues nits de l’estiu, de l’agost. Poques coses m’agraden tant com anar-me’n a dormir quan es fa de dia, després d’haver vist un DVD i llegit un bon llibre. Però això només ho puc fer a l’agost, que la resta de l’any la feina i les obligacions diàries m’ho prohibeixen. I crec que és d’açò, de constantar açò, que em ve la il·lusió per a acumular llibres, preparant-los per al gran mes.
Fa dies ja en vaig deixar uns quants llestos per a ser començats a la tauleta de nit de casa a Bétera. Però en tinc també escampats a Barcelona i a Arenys, preparats per a la maleta i, ai!, em costa molt no llegir-ne ja algun. És una estupidesa, ho sé. Com si els evitarà per a poder-los gaudir tots d’una tirada, llegint-me’ls sencers, una cosa que puc fer a l’agost -llegir-me un llibre en una nit- però que al juliol, al juny i la resta de l’any em resulta impossible i impensable. Però són massa temptadors alguns d’ells i no arriben al mes de descans. De fet ja quasi me n’he un parell dels que m’havia promès que caurien el mes vinent. Supose que tant hi fa però…

Antoni Batista ha escrit un llibre realment bo sobre el conflicte basc prenent com a fil conductor Iulen de Madariaga. Allò que en apariència és un relat biogràfic sobre un dels fundadors d’ETA, allunyat fa temps de la dinàmica d’aquesta organització, es va completant amb tot de documentació i context que acaba composant un retrat de l’esdevenir d’ETA i, molt especialment, de l’esdevenir de l’ideologia d’ETA i dels grans conceptes que justifiquen per a ells la lluita armada primer i el procés de negociació més tard.

El recurs de fer la gran història d’algun grup a través del relat personal d’un dels seus protagonistes sempre implica riscos però generalment, si es pot fer bé, acaba creant una visió molt rica sentimentalment i entenidora. Batista ho aconsegueix i això fa que em pregunte de nou com és que un dels periodistes d’aquest país que sap més d’ETA i el País Basc no pot trobar cap més refugi que els llibres per a escriure d’allò que sap.

Fullege “El cor és un caçador solitari” de Carson McCullers, un llibre de la nova col·lecció La Butxaca d’Edicions 62. Em crida l’atenció una llarga nota afegida allà on normalment et posen els copyrights i qui ha fet la composició i on han relligat el volum i totes aquelles coses. La nota aclara que el llibre va ser publicat en català per primer vegada el 1965 i que ara Rosa Vallverdú l’ha revisat, incorporant-hi 147 línies que havien desaparegut per l’efecte de la censura franquista i el nom de Karl Marx que havia estat esborrat de tot arreu allà on eixia, malgrat tractar-se d’una novel·la.

El rastre de la sang és això: trenta anys després encara cau i ens continua tacant gota a gota.

La meua menuda ha llegit aquest cap de setmana el seu primer llibre en occità. El va agafar sense saber massa bé què era i em va venir a preguntar quin idioma era aquell. Li vaig dir que era occità i que es tractava del germà bessó del català. Ens vam posar a llegir-lo junts i va ser fascinant veure com, gràcies al cap sense contaminar que encara té, trobava de seguida les concordances entre una llengua i altra i retenia immediatament regles i modismes. A la pàgina deu ja llegia gairebé d’una tirada i em sembla que en tot el llibre només va haver quatre paraules que no vam entendre -fos per proximitat o per context.

No vaig poder evitar pensar com de fàcil seria el món si més gent fes com ella i en comptes de fer-se enrera emporugits davant una llengua fàcil d’entendre se n’adonaren que el joc de parlar-la, llegir-la i escoltar-la pot ser tan gratificant com divertit.

Sempre m’ha impressionat aquella frase de Mathesius, amic i deixeble del pare de la Reforma, que Febvre va triar per a obrir l’imponent “Martí Luter”:

“un amic li deia un dia que era l’alliberador de la cristiandat. Ell respongué ‘Sí, ho sóc, ho he estat. Però com un cavall cec que no sap on el porta el seu amo’ “.

La imatge és tan poderosa… L’he trobat rellegint inquiet de matinada. No tinc son i els nervis em porten a tafanejar entre els llibres, com pidolant una miqueta de serenitat, algun pensament que em capture i se m’emporte un poc lluny per un instant. Més enllà de la caboria que em rossega.

Un cavall cec que no sap on el porta el seu amo i que tanmateix canvia el món i la història per sempre… És una gran lliçó, una descripció nítida del que ens passa de vegades. El gran historiador francès, un dels meus més estimats herois intel·lectuals, ho remarca text endins amb una altra frase certera: “Saber no saber, una gran virtut”.

Sempre he pensat que si poguera triar un llibre que m’agradaria haver escrit seria aquest.

Voltaire (quin caràcter!) va ser molt injust amb Leibniz. El saxó havia dit, d’aquella manera però, que vivim el millor dels móns possibles i Leibniz va anar a la foguera del “Candide, ou l’Optimisme”, malgrat que jo el trobe un dels personatges més interessants de l’Europa del seu temps. De llarg.
Però si un Voltaire qualsevol responguera avui a una hipotètica frase en el sentit que vivim en el millor dels països possibles quina una n’armaria!

(PD: Per cert que Leibniz va formular el sistema binari, que és a la base dels nostres ordinadors. Poca broma.)

A Palma. Lliuren a Toni Ibàñez el premi Nadal Batle i aprofiten per a presentar el meu llibre “Periodisme Quàntic”, amb el qual vaig guanyar aquest mateix premi anys fa. A l’acte, com és norma, hi ha una conferència. La fa Juli Peretó i esdevé una extraordinària reflexió sobre els límits actual de la ciència. Després, caminant per Palma, em diu que el segle XXI serà el segle de la biologia i que la física ha quedat enrera. Quina mandra… M’ha promés que penjarà al seu bloc el text i que em recomanarà per on començar a entendre tot això de la biologia.

El llibre l’ha publicat Edicions UIB i supose que es posarà a la venda d’ací a uns dies. És un intent d’explicar com es fa el periodisme per internet, quines són les seues regles i característiques i d’una manera molt especial vol repassar com hem fet VilaWeb tots aquests anys i quines són les peces claus del nostre projecte periodístic.

(PD: Juli Peretó ha penjat al seu bloc el text que va llegir ahir)