Pessoa
M’agrada Pessoa, sempre m’ha agradat molt. Per això aquest cap de setmana em vaig prendre amb ganes el llibre publicat per L’Avenç amb el títol de “Escrits sobre Catalunya i Ibèria”.
Una volta llegit no sé massa bé què pensar-ne. El títol és enganyós. Pessoa hi escriu sobre Ibèria (concepte de nou d’actualitat) però ben poc sobre Catalunya. I després el que hi escriu sobre Ibèria, amb aquell poti-poti intel·lectual pseudo-feixista però anglòfil que ja coneixíem els seus lectors assidus, no acabe de saber si té molt sentit publicar-ho. Algunes coses ja eren conegudes però d’altres només són apunts i notes que m’he preguntat si l’autor voldria veure publicades, ja que semblen més aviat esborranys.
En qualsevol cas llegir Pessoa és bo i s’agraeix la publicació encara que et deixe amb un sabor de boca poc agradable -també, però no només, perquè el seu despreci per Catalunya és un pèl excèntric, francament.
Sense haver llegit aquest text, m’atrevisc a dir que no era esperable una altra cosa: els collonistes esteticistes sempre l’erren en política. Per això, per a nosaltres els catalans, incloent-hi els catalunyesos, la referència ha de ser necessàriament Fuster. És dels pocs autòctons que aguanten el temps, grandíssim escriptor com és, amb el defecte de ser valencià, o siga català de València, horror dels horrors, i que es va atrevir a dir les coses com són, també als sords catalunyesos. I en temps molt més difícils que no pas el d’ara.
Hui s’esdevé justament el contrari del que ell proposava, que és tant com dir que els Països Catalans estan dimitits de manera irreparable, no ja políticament, sinó cívicament i moralment. Els diners, el capital, transiten una altra senda. No ens enganyem: cada segon que passa s’acurta el final. Ara, per reconèixer això en la seua dimensió nacional caldria tenir-lo com a referent (no com a Bíblia, compte!), si més no. És a dir, llegir-lo. Així ens adonaríem per exemple que la independència del Principat és impossible sense la dels Països Catalans o que el regionalisme catalunyès està sent molt més letal que el valencià.
Valorem la gent de casa i no perdem el nord! Llegim Pessoa sí: i després comparem-lo amb en Joan Fuster, de Sueca.
És un altre suggeriment.
Suposo que el fragment de Pessoa que parla de Catalunya i Ibèria és el que apareix al "Retorn dels déus", una obra (obra?) ben confusa i avorrida si la comparem amb el magnífic Llibre del Desassossec. No sé, segurament, això de Catalunya no ho devia escriure ell, sinó un dels seus malvats heterònims. En fi, si disculpem a Pla per les seves malifetes franquistes, amb més raó hauriem de perdonar Pessoa (millor parlar de "Pessoes", oi?) que és, potser, junt amb Proust, l’autor europeu més complet del primer terç del segle XX. I no crec que sigui gaire adient titllar-lo de pseudo-feixista (sobretot perquè va morir als primers anys 30 del segle XX, quan la barbàrie d’aquests règims tan sols es començava a ensumar).
En fi, sabeu si és de recent aparició aquest llibre publicat per l’Avenç?
"No sóc res. Mai no seré res. No puc voler ser res. A part d’això tinc, dins meu, tots els somnis del món" .
Col·lectiu 1707
27 Nov, 2007
El dissabte 1 de desembre hem de sortir al carrer
I els del Col·lectiu 1707, tot i ser de Lleida i no tenir servei de rodalies amb Barcelona, sortirem al carrer i cridarem que "Som una Nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures". O potser és justament per això que sortirem, perquè nosaltres, els lleidatans, som els que patim més la mala situació de les infraestructures a Catalunya. Nosaltres, des de Ponent, no tenim problemes amb la connexió de proximitat amb la capital, senzillament no tenim connexió de proximitat. Som perifèria perquè Catalunya, en aquests anys de pseudodemocràcia, no ha estat capaç d’establir l’entramat d’infraestructures que uneix, enforteix i modernitza el territori.
I la raó? La incapacitat política dels nostres representants de no veure-hi més enllà de la legislatura i de les fronteres de l’Estat i de la subordinació econòmica d’un empresariat narcotitzat en els salons ministerials de la Villa y Corte. Ara sembla que s’han adonat, polítics i empresaris, que el país ha perdut pistonada en el concert europeu, i fins i tot en l’Estatal, i que el procés de regionalització i subordinació autonòmica és fruit justament de la innocència del nacionalisme regeneracionista i del no menys il·lús progressisme federalista.
I ara, gràcies a la capacitat negociadora dels catalans i de les polítiques de regat curt i peix al cove, les inversions en infraestructures depenen de la bona voluntat de Estat, no pas de les necessitats del territori i de la lliure decisió dels ciutadans. I aquest Estat ja ha pres una decisió per nosaltres: un desenvolupament centralista que inverteix on i quan convé per els interessos d’aquesta concepció centralitzada. Madrid és el centre i ha esdevingut una capital europea de primer ordre, en part gràcies a les aportacions i a les renuncies de "comunidades" com la nostra.
Si ens integrem a l’Estat perdem el dret a decidir sobre aeroports, autopistes, xarxa ferroviària, telefònica… sobre sobirania. Espanya té el seu projecte de nació més o menys definit, i en aquest projecte compten amb nosaltres com a combustible que cal cremar per enlairar-lo. Hem de decidir si volem ser un part d’aquesta idea o un tot amb projecte propi.
Hem de decidir si volem continuar trucant a la casa de l’amo sempre que vulguem alguna cosa. Hem de decidir si hem de perdre totes les energies explicant-nos una i mil vegades per poder aconseguir un rosegó d’inversions.
Hem de decidir si volem decidir.
Nosaltres serem a Barcelona el dia 1, i cridarem que som una nació… O no! Cridarem que volem la independència perquè el dret a decidir ja ens l’han furtat quatre llestos de Madrid, que ens van endossar un Estatut de fireta, i uns quants, bastant, il·lusos de Catalunya, que hi votar que sí.
Nosaltres serem a Barcelona, i tu… Tu que faràs, continuaràs criticant des del sofà la política en general i la catalana en particular? No critiquis els polítics perquè no fan res que tu no facis, ells tan sols són el reflex de la societat que els vota, i tu des del sofà el seu millor exemple. Dissabte no proclamarem la independència, però, no en dubteu, n’estarem marcant el camí.
Ja ho hem decidit: DISSABTE A BARCELONA.
http://www.decideixodecidir.cat/