Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

A Palma. Lliuren a Toni Ibàñez el premi Nadal Batle i aprofiten per a presentar el meu llibre “Periodisme Quàntic”, amb el qual vaig guanyar aquest mateix premi anys fa. A l’acte, com és norma, hi ha una conferència. La fa Juli Peretó i esdevé una extraordinària reflexió sobre els límits actual de la ciència. Després, caminant per Palma, em diu que el segle XXI serà el segle de la biologia i que la física ha quedat enrera. Quina mandra… M’ha promés que penjarà al seu bloc el text i que em recomanarà per on començar a entendre tot això de la biologia.

El llibre l’ha publicat Edicions UIB i supose que es posarà a la venda d’ací a uns dies. És un intent d’explicar com es fa el periodisme per internet, quines són les seues regles i característiques i d’una manera molt especial vol repassar com hem fet VilaWeb tots aquests anys i quines són les peces claus del nostre projecte periodístic.

(PD: Juli Peretó ha penjat al seu bloc el text que va llegir ahir)

Sessió molt agradable ahir al vespre a la biblioteca de Taialà, a Girona. Tenen un cicle de converses que consisteix en que hi vas, seus en una taula amb gent habitual del recinte i durant un parell d’hores parleu de llibres, a partir dels que es considera que són els teus favorits. Realment reconfortant. Vaig portar i remenar Fuster, Pla, Montaigne, Barnils, Eco i Martini, Woodward, Febvre, Bloch…

No es tracta, en absolut de cap conferència, sinó d’una mena de xerrada amb amics que acabes de conèixer i la veritat és que feia anys que no em sentia tan còmode i a gust. Com era d’esperar, per això, vam acabar parlant d’internet i de la poca distància que el separa dels llibres.

La lectura matinal del New York Times em deixa mal sabor de boca. Ha mort a Manhattan Arthur M. Schlesinger Jr, historiador, polemista excepcional, polític en l’ombra, autor d’alguns dels millors discursos llegits per un president dels Estats Units. Vaig gaudir fa mesos del seu darrer llibre “War and the American Presidency”, un exemple cabdal de com el repàs a la història pot servir per a atacar amb la major de les dureses un polític en actiu, en aquest cas Bush.

De Schlesinger circulaven tota mena d’anècdotes i històries que ves a saber si són certes, de l’època sobretot que va treballar al costat dels Kennedy. Va barrejar amistat, política i professionalitat en un còctel molt complicat que ell aparentment feia anar amb una certa lògica. El van atacar molt per això, amb insinuacions malèvoles en alguns casos i injectives directes en altres. Però escrivia tant bé…

Passa a voltes: per casa corre un llibre que, en principi, no et crida. Obres una pàgina a l’atzar i a la que te n’adones ja t’ha enganxat i no pots parar. Em va passar anit amb “Passatges a Amèrica” d’Hèctor Oliva. Cinc relats sobre catalans que van tindre un paper determinant en la vida d’Amèrica. Em va enganxar la història del darrer, Pepe Figueres però sobretot em va enganxar la descripció que l’autor fa de Managua i Nicaragua. Excel·lent. I em vaig trobar un bon llibre que no esperava. La sort, a voltes, juga a favor.

Tot llegint “Dreams from My Father” de Barack Obama trobe una frase que fa referència a la campanya per l’alcaldia de Chicago de Harold Lee Washington, el primer afroamericà que la va guanyar. Diu, parlant de la gran festa que va haver la nit en la qual es va votar, “people weren’t just proud of Harold. They were proud of themselves”.

Tot avui intentava trobar una frase que explicara el sentiment que molta gent m’ha tramés sobre la rèplica a Kelme en defensa de l’Oleguer. I em sembla que és aquesta que descriu l’ara candidat a la presidència dels Estats Units. Molta gent ha reaccionat amb ganes de demostrar que és el país el que està viu i atent. I Oleguer, en aquest sentit, ha estat una excusa magnífica. “Proud of themselves”, doncs, tot i que a mi, personalment, la paraula “Proud” sempre m’ha semblat una mica forta.

Diu un escrivent anònim del Silos Beatus: “Si no saps el que és escriure et pensaràs que és una cosa fàcil. Aleshores m’hauràs de permetre que et diga que, ben al contrari, és un treball que requereix molt esforç. La vista se t’emboira, l’esquena corba et fa mal, et comprimeix el ventre i els ronyons són castigats. Al cap de poca estona d’escriure tot el cos et fa mal […] per això l’escrivent se sent tan feliç, com un mariner quan toca port, en haver arribat a la darrera de les línies. De gratias semper“

El text del codex de Santo Domingo fa referència, és clar, a l’exercici físic dels monjos que copiaven a mà els llibres. Però és la sensació que tinc jo de vegades quan veig que va acostant-se l’hora i el meu article no aconsegueix arrencar.

Marc Bloch troba en una miniatura del Duc de Berry les collites del camp segades amb falç i apunta la comparança amb avui (amb el seu avui, vaja): “tall alt, mentalitat comunitària, rastrolls abandonats a la captura banal”. I en contra: “tall baix, mentalitat moderna, estríctament individualista”. I ho rebla, el gran historiador del camp francès, “Dues tècniques? Sí. Però gràcies a elles podem veure un conflicte no de mecàniques sinó de mentalitats”.

L’agudesa de l’observació a algú li semblarà un excés. Jo sempre he admirat la gent que sap treure tantes conclusions d’una simple mirada.

Fa dies que llisc amb moltes ganes i atenció el llibre “La nació imaginada”, d’Arnau González, un altre dels magnífics volums que l’editorial Afers ja ens ha acostumat a publicar.

El llibre és un relat de la “invenció” dels Països Catalans, assumint que no hi ha cap nació del món que no haja estat inventada per uns nacionalistes primigenis. El mecanisme és ben conegut: a partir d’una realitat i d’una història que es presta a ser interpretada, algú defineix un territori sobre el qual bastir un projecte polític. I normalment aquest algú no fa tants segles que el trobem per bé que puga fer enrere els arguments fins l’edat mitjana o fins la nit del temps, si és que cal. Això ho han fet tots els països i el nostre també (Viriato com ancestre dels portuguesos o els boirosos gals com ancestre dels francesos, per no anar a parar a Covadonga i tota la mística reconquistadora dels espanyols).

El llibre d’Arnau Gonzàlez és bo. Molt bo. Dibuixa els primers pancatalanistes d’ací i d’allà i explica com i de quina manera inventen la tradició, i la nació. I llegint-lo, llegint sobretot els capítols dedicats als pancatalanistes valencians, he anat donant cos a una pregunta que fa temps que em ronda el cap.

La diré de forma ràpida i abrupta. Som tots plegats desconcertats pel fet que cada dia la llengua és menys parlada. S’ha fet un lloc comú invocar com de difícil serà ara construïr el país si cada dia menys gent parla català. Però això és realment tan important? Ep! preferiria que ningú no hi renunciara. Però a la vista de com tenim el corral realment resulta definitiu el fet que menys gent parle català ara que abans. Abans tothom parlava català però ningú sabia que allò volia dir alguna cosa, tenia significat i podia ser projecte. Avui, per exemple a València o a Barcelona, hi ha menys percentatge de població catalanoparlant que mai però també és cert que hi ha més percentatge de població conscient del que significa què és ser català i decidida a treballar en favor de la construcció del país del que hi ha hagut mai. La pregunta és què val més: milions de parlants valencians perfectament espanyols per més unilingües que foren o unes desenes de milers de valencians conscients que cal canviar la situació i disposats a treballar per a fer-ho?

Ja ho sé que l’ideal fora sumar una cosa i una altra però llegint el llibre d’Arnau Gonzàlez és impossible no pensar que durant la república el valencianisme no va ser quasi res i que en canvi durant la transició i fins avui no es pot explicar el país sense el valencianisme. Què deu ser, per a “ells” més perillós? Pregunte.

Diu Bertrand Russell que les matemàtiques són belles perquè són “fredes i austeres com una escultura”. Fuster opinava del pensador anglès que era una “lavativa intel·lectual”.

Entristit per la bomba d’ETA. Entristit per les reaccions dels polítics bascos i espanyols. Només se m’acut rellegir els vells poemes d’Apollinaire:

“Pitié pour nous
Qui combattons tojours aux frontières
de l’illimité et de l’avenir
Pitié pour nos erreurs pitié pour nos péchés
Voici que vient l’été la saison violente
Et ma jeunesse est morte ainsi que le printemps”

(La Jolie Rousse)

Thomas Mann diu allò que el temps no té marques i que només som “els mortals” que en celebrem el pas d’un any a l’altre “fent sonar campanes o disparant trets”. Té raó; és un malcarat però té raó. Davant la dimensió del temps nosaltres som una insignificància. Però, caram, fins i tot la cosa més insignificant del planeta té dret a una miqueta d’expansió. O no?

Així que bon any a tots. I molts més que en veiem passar…

Anit em vaig adormir llegint les cartes de Riba que ha publicat l’IEC. Fa molta impressió comprovar com de magnífica era la seua escriptura fins i tot en les coses més banals -felicitant les festes per exemple. És veritat que en totes les cultures modernes la gent es queixa que “abans” s’escrivia millor, però en la nostra la pregunta rep un to més angoixat. L’empobriment de la llengua sembla ser un fet arreu del món i en qualsevol llengua, tret de grups molt concrets que la mantenen, les mantenen, en tot el seu esplendor. Però el nostre cas és ben particular. L’espanyolització del lèxic és circumstancial i no em preocupa massa però la de les estructures lingüístiques es fa tan concreta i visible tant quan llegeixes un llibre com aquest i veus com era la llengua d’abans… Salvant el fet que Riba era Riba. Que és molt.

He llegit amb goig “Rússia: quatre trossets de guia” d’Enric Casassas i Simó (Edicions 3i4). L’Enric Casassas era un gran home, una magnífica persona. A Prada de Conflent, durant l’UCE, coincidiem sovint i en aquells darrers anys dels vuitanta i primers del noranta Rússia, de fet encara l’URSS, era un tema obligat. A voltes al Pradotel on ens estàvem discutíem tot esmorzant amb ell i la seua dona i ja aleshores m’admirava del seu cabal de coneixements sobre Rússia i les seues ganes enormes d’aprendre més i més. Estudiava rus amb moltes ganes i a mi em causava enveja la seua vitalitat després de tota una vida dedicada a la ciència.

Així que anit i tot avui he llegit amb un plaer enorme aquest volum recent publicat, una crònica d’un llarg viatge per Rússia, en ocasió d’un congrés organitzat per l’Acadèmia de les Ciències de l’URSS i l’Institut d’Estudis Catalans que Casassas sempre va representar amb tanta dignitat.

El llibre va ser escrit en la cabina d’un vaixell que solcava el Volga però s’hi endevina quantes voltes va ser reescrit a la recerca de la perfecció, de la dada incontestable, concreta -ofici de científic. Hi desfila el paisatge, l’enorme conflicte que esclatava per tot arreu en aquella URSS que tant poc trigaria a desaparèixer i els llibres, tanta literatura com acumulava en Cassasas.

Tots els llibres bons, com aquest, són un gran plaer. Però per a mi avui el plaer ha estat doble. La seua veu escrita m’ha recordat aquelles converses, entre croisants i cafès, de bon matí al peu del Canigó. Un regal des de l’ahir que he apreciat en la justa mesura.

En aquest viatge he tingut massa poc temps per a comprar-me llibres. Només a Palerm vaig trobar un moment per a entrar a un parell de llibreries, amb massa pressa, però.

Avui he llegit amb goig un dels llibres que em vaig comprar: un relat colpidor sobre el cas Moro, escrit per Leonardo Sciascia. Quan es diuen tantes i tantes coses del present difícil d’Europa resulta tranquilitzador veure que no qualsevol temps passat va ser millor. El segrestament d’Aldo Moro per les Brigades Roges i el posterior episodi de, diguem-ne, deixar-lo morir protagonitzat pels seus correligonaris de la democràcia cristiana llegit en forma de crònica de Sciacia esdevé un fresc inquietant. Certament inquietant.

Hi ha escenes estremidores com quan recorda que una colla d’amics vells de Moro van arribar a signar un document de suport a la Democràcia Cristiana i al govern negant que l’home que escrivia des de la “presó del poble” aquelles cartes tan punyents i que provocaven tanta polèmica no era el seu vell amic: “Non è l’uomo che conosciamo”. Espere no tindre cap “amic” com aquests.

Passe la vesprada llegint els Assaigs de Montaigne en la traducció de Vicent Alonso que acaba de publicar Proa. És un llibre ple de complicitats extra-literàries. Hi ha el mateix Vicent, a qui conec de fa dècades, el Fuster i la seua coneguda militància, la lectura que en vaig fer de molt jovenet en una estranya edició latinoamericana, tan barata com difícil de seguir…

L’assaborisc, doncs, amb sabors diversos a la boca. En el cas d’aquest volum concret aprecie la decisió de Vicent de traduïr-lo al “valencià”, tot i els meus dubtes al respecte. En qualsevol cas per a la cultura catalana era una obligació tenir a mà aquest text que ara comencen a editar.

Curiosament ara fa uns mesos em vaig comprar una versió en el francès originari, no en el modern, que em va aportar matissos molt agradables i un fum de curiositats. Amb això resultarà doncs que l’hauré llegit en argentí (o era mexicà?), en dues classes diferents de francès i en el català de Godella que Alonso ha anat aplicant com una capa discreta per ací i per allà. En qualsevol cas el fons és el mateix i és dels que no em cansa assaborir una vegada i una altra.