Mails per a Hipàtia

Vinc de participar en l’acte organitzat pel Pen Club i el Col·legi de Periodistes en record de l’Anna Politkòvskaia. Això és el que he dit:

“Fa molts anys que per les redaccions dels diaris circula una frase, una miqueta tòpica però en el fons certa, segons la qual “una bona pregunta ja és mitja resposta”. La frase la va dir en el seu origen Sir Francis Bacon, fa un grapat de segles doncs, i entre nosaltres la va popularitzar encara més Raimon amb aquell famós “qui pregunta ja respon”.

És cert: preguntar bé ja és respondre. Saber quina és la pregunta que has de formular vol dir començar bé la feina. Però hi ha un pas previ, implícit en la reflexió del filòsof anglès, que molts periodistes, de forma conscient o no, tendeixen a ignorar. És saber si estàs preguntant-te a tu mateix allò que és correcte preguntar. Saber si t’interrogues tu mateix i a tu mateix amb la força, la convicció i l’agressivitat amb la qual un bon entrevistador pregunta al seu entrevistat. Això és el que Anna Politkòvskaia feia millor. L’Anna es podria haver preguntat, per exemple, “com és que els txetxens ens tenen tanta mania als russos”, o “com és que són tan patològicament violents”, o “quina és la connexió entre els txetxens i Bin Laden”. I estic segur que tot això, vaja, sé que tot això, en un moment o en un altre s’ho va preguntar. Però aquesta no era la pregunta essencial. La pregunta clau, aquella que l’Anna es va fer i que els seus col·legues majoritàriament eviten, era, és, “què estem fent, nosaltres, allà i per quin motiu?” Aquesta, la que no és senzilla i ja incomoda només de formular-la, és aquella pregunta que és ja la mitja resposta.

Sent russa com ho era, la principal de les valenties admirables d’Anna era interrogar-se sobre allò que els russos, els seus, fan al Caucas. I sobre les connexions entre això i la creixent deriva autoritària del seu país i dels seus dirigents. No és fàcil i encara menys en aquests temps. Tots tenim al cap exemples molt pròxims de diaris o televisions que de sobte i moguts per un esdeveniment impressionant obliden la seua obligació de preguntar bé i es deixen arrossegar per la massa emocionada que a la seua vegada, no sempre però massa sovint, pot ser un recurs fàcil i manipulable en el nom dels interessos del govern de torn. En aquest sentit cal dir avui i ací que l’anomenada “lluita contra el terrorisme” en qualsevol de les seues múltiples formes i colors és avui un dels arguments més senzills i barats per a ofegar la consciència crítica del periodisme.

Ahir en aquesta mateixa sala Joaquim Maria Puyal, un altre periodista de proporcions enormes, rebia el nostre homenatge, el dels seus companys de professió. I Puyal ens reclamava exercir la responsabilitat de l’ofici. Estic d’acord amb ell però he de dir, i estic segur que ell també ho pensa així, que la responsabilitat no és necessàriament fer cas del que la majoria pensa. Que en qualsevol cas mai aquesta responsabilitat no pot violentar la pròpia consciència. I que no és responsabilitat evitar les preguntes que et fan mal i deixar-se dur. D’això se’n diu covardia o indecència.

Un dia com avui mateix, fa quatre anys, les persones que avui som en aquesta taula seiem amb l’Anna en aquestes mateixes cadires per a parlar precisament de responsabilitat, per a escoltar-la sabent que ella havia assumit una responsabilitat enorme sobre el seu treball i sobre el seu país. L’Anna afirmava tenir una missió, una obligació amb la seua consciència que era la d’escriure, escriure i escriure fins que fos impossible tapar les seues paraules ni amb la mort, ni amb l’assassinat. I ho feia amb la pulsió envers la veritat que li donava haver estat capaç de superar, a base de fer-se a ella mateixa les preguntes correctes, l’ambient prefabricat pel Kremlin sobre Txetxènia i els txetxens. L’Anna es preguntava “què fam mal nosaltres” en comptes de sumar-se acríticament al cor de les lamentacions interessades i fàcils, a l’exercici senzill de dir allò que diuen que diu el poble sencer. I abans de preguntar-se què fan mal també ells.

I aleshores agafava l’avió i trepitjava els carrers i les places cercant la veritat. I escrivia, escrivia i escrivia.

Assumir tant de pes sobre les seues espatlles converteix Anna Politkóvskaia en un dels millors exemples que podrem explicar mai del que és una gran periodista. Però també del que és una gran ciutadana i del que és una patriota de veritat. Per això la van assassinar. I per això l’honorem avui i l’honorarem sempre.”

Sobretaula lenta de diumenge. Per la finestra veig que els núvols comencen a donar al dia l’aire del novembre que és. La llum és poca mentre prenc el cafè sense cap pressa i la música omple la casa. Bob Marley fa de Raimon i diu allò de “in this bright future you can’t forget your past”. Intente trobar on diu Montaigne que cal ser escolar d’un mateix; és un paper que recorde vagament i m’entra com una mena de son mentre regire els llibres tombat al sofà. Els diaris, escampats pel terra, parlen de coses banals. Ara diuen que reinventaran el nacionalisme. Caram. Pla solia dir que per a entendre com funciona el món i alguna gent no cal llegir cap tractat de psicologia o filosofia i que és molt millor tirar mà dels francesos: Montaigne, Pascal, Rousseau i un grapat més. Em tem que les explicacions en aquest cas són més senzilles i banals i que no cal gastar tanta lletra. O potser és que la meua mandra inventa arguments una vesprada de diumenge.

L’editor em fa arribar el llibre “Dietari 2003” de Joaquim Nadal. M’agrada devorar dietaris així que m’hi atanse amb ganes. A en Nadal no el conec personalment però per altra gent sé que no és un polític tradicional i d’haver-lo llegit en articles deduïsc que té un bon gruix d’escriptor. Obric a l’atzar i comence a quedar sorprés. Més que un dietari és la trascripció de l’agenda, si és que en gasta. Frases curtes, alguns adjectius excel·lents però molta palla. Hi ha uns pocs detalls polítics curiósos però em deixa pensarós la tranquil·litat amb la qual ell desvetlla fets i opinions d’altres -que supose que els altres esperaven que guardara com a comentaris privats. Hi ha algunes anècdotes que pense que crearan problemes als protagonistes. Els hi fa dir coses que en una xerrada relaxada i tot sopant s’entenen i no tenen cap importància però que posades en negre sobre blanc adquireixen la dimensió d’un excés.

Per exemple trobe l’apunt d’un dinar amb els periodistes Albert Saez i Pere Martí, gent coneguda meua de molts anys, on sembla ser que ells opinen que jo sóc massa radical -parlant al voltant del tema Egunkaria. Més enllà del fet que de radical no se’n pot ser “massa” o “massa poc” (com si estiguérem parlant d’extremista) em sobta que a mi ells no m’han dit mai que em consideren radical. ni són l’estil de gent que crec que vagen dient això alegrement. L’hi van dir de debò? Ho va entendre ell? Se sentiran molestos per la indiscrecció, ara que la veuen publicada en paper? Tant li fa a Quim Nadal que a ells els puga sobtar veure en paper paraules pronunciades en una taula de dinar?

El comentari em deixa fred. Tant m’és. El que em sembla sorprenent és la indiscreció. La de Quim Nadal.

Rellisc accidentalment “In cosa crede chi non crede”, l’interessant debat entre Carlo Maria Martini i Umberto Eco, publicat originalment a Liberal. Me’l trobe de cara a la biblioteca i obric una pàgina arreu, sense pensar-hi ni esperar cap cosa concreta. Aquests dies em preocupa, m’inquieta, veure la incapacitat de tanta gent per a dialogar i crear en comú -de les religions al món als partits valencians, dels nacionalistes catalans als usuaris d’internet. I l’encerte.

Diu Martini “Non é dunque ancora il momento di lasciarsi ubriacare dalla televisione aspettando la fine. C’è ancora molto de fare insieme”. Això mateix. Insieme.

La Montse Serra m’avisa que la Universitat de València ha decidit reeditar un llibret de Joan Reglà introbable des de fa anys: “Comprendre el món”. La notícia em sembla magnífica. És un dels meus llibres de capçalera i sempre he pensat que era injust que els lectors d’avui no pogueren tenir-lo a l’abast. A casa tinc una estanteria amb els llibres que m’agrada fullejar de forma continua. Hi pose els volums que he llegit amb més plaer i que de tant en tant m’agrada repassar, llegir unes pàgines i tornar-los a deixar allà, ben a prop i controlats. Hi tinc una edició de 1967 d’aquest llibre de Joan Reglà, editat a Andorra i que em sembla que és la darrera que es va publicar.

Evidentment el món ha canviat molt des de que Reglà va escriure aquest llibre i per tant els seus aspectes més de batalla immediata sonen desfasats -pertanyen en realitat a un món que ja no existeix. Però allò que resulta fascinant encara avui és el mètode, el desplegament erudit al servei d’una idea complexa de la societat i la història i l’entusiasme intel·lectual que acumula en la lluita per a entendre el món que l’envolta. Tot això és una magnífica lliçó que m’alegra saber que torna a ser a l’abast de qualsevol lector.

“Impossibile est naturale desiderium esse inane”. Que més o menys vol dir que no es pot pensar que un desig natural no tinga fonament.

Assegut al pati de casa intente trobar un bri d’aire enmig aquesta calor africana, pense que fa hores que el sol ha marxat i que Tomàs d’Aquino hi ha voltes que sembla molt innocent.

La poesia és tant text com música. Tant el que dius com de quina manera sona. Potser per això he quedat tan corprés i commocionat en llegir en anglès l’Ausiàs March, gràcies a l’edició magnífica que n’ha fet Barcino i Tamesis. I evidentment gràcies a la molt intel·ligent traducció que n’ha fet Robert Archer. És com si escoltara la veu d’un altre poeta dient una cosa que em sona molt endins i no sé per quin motiu.

How to define you? Let’s say a game of dice / A joc de daus vos acompararé

Llisc d’una tirada el llibre de Fèlix Martí “Diplomàtic sense estat” (Proa).

Disfressades sota la forma d’una més que estimable memòria s’hi troben un grapat de punyents anàlisis sobre el món que ens envolta que Martí desgrana amb rigor, mesurant les paraules però sense mossegar-se mai el llavi. Malgrat les seues formes suaus, o precisament per això, la crítica al Fòrum de les Cultures resulta simplement demolidora. Com ho és el desencís respecte a les estructures de la política internacional (en realitat entre estats) o la crítica des de la construcció nacional al temps de govern de Jordi Pujol, fet que no li impedeix mostrar-li també un remarcable afecte. I no hi veig cap contradicció, ans al contrari. És sa saber criticar la gent que aprecies perquè reclama combinar el coratge amb el respecte.

Llegint el llibre m’ha cridat l’atenció la quantitat notable de calbots que Fèlix Martí i la gent de la seua generació han hagut d’aguantar. Ja ho sabíem però llegit capítol rere capítol fa que pensar. De la repressió franquista a la mort de Pallach, d’haver de ser triat representat en la UNESCO per Islàndia -ja que Espanya s’hi negava- a aguantar els mètodes estalinistes del Vaticà. I tanmateix el llibre, la seua vida, vessa optimisme. Confessa obertament que se sent segur sobre el nostre futur i hi manifesta que “m’estimo el temps que m’ha tocat viure”. Segurament és la clau del relat que hi desenvolupa amb tanta senzillesa com profunditat: Fèlix Martí sap creure i fer alhora; sap construir i fer realitat del discurs.

Una trajectòria vital molt poc fàcil que quan la veus així posada en negre sobre blanc al llarg de quatre-centes pàgines resulta d’una consistència i un rigor molt més que remarcable. (Per cert: Fèlix Martí també té el seu bloc)

Discrepe del meu amic Sanchis que en el seu article de l’Avui es mostra decebut pel contingut de l’anomenat evangeli de Judes.

Tot el que he vist i llegit fins avui d’aquest evangeli a mi em sembla molt interessant. No esperava que diguera res de l’altre món des del punt de vista literari. M’hauria sorprés molt i força. La seua importància rau en el que consolida i confirma, no tant en el que descobreix. La meua aficció per la teologia em ve de fa anys. Sé que pot resultar xocant que un ateu com jo diga que gaudeix aprenent de teologia i especialment escarbant en els primers anys del cristianisme. Però crec, i l’evangeli de Judes m’ho ha refermat, que la comprensió de com el cristianisme va esdevenir el que és avui resulta un exercici de mètode científic apassionant. Jo vaig deixar de ser cristià molt jovenet. Crec que el dia de la primera comunió a causa d’una anècdota que algun dia explicaré. Ben aviat la institució de la confesió em va provocar tant de malestar que vaig deixar d’anar i tot a l’Església, dissimulant a casa tant com calia. I un oncle meu rector ho va reblar quan un dia em va dir que això de que el món va ser fet en set dies era un conte per a bobos. M’ho va dir a la taula de billar que hi havia al cafè dels meus pares i em va provocar un desencant monumental. No m’agrada que em tracten de bobo.

Potser per això al llarg dels anys he llegit i he conversat tant com he pogut intentant entendre els origens del cristianisme. I m’he fet amb els anys una composició de lloc que l’evangeli de Judes reaferma. Que en els orígens, fora quina fora la vida de Jesús, els cristians eren uns jueus més. Amb fortes tendències místiques (gnòstiques pures en el cas de Judes) i amb un matís sorprenent que el marcaria per sempre: amb ganes d’obrir els seus ensenyaments al gentils.

Aquell primitiu cristianisme jueu va quedar completament alterat en passar a Grècia, on es va despullar dels seus elements més privatius i va abraçar allò que ara en diríem la globalitat. I és allà on es va iniciar la construcció històrica de Jesús. Es van fixar quins evangelis valien i quins no. Es va decidir quina era la vida de Jesús -si era fill de verge o no, si tenia germans o no, si va morir en una creu romana o no, si era això o allò… Vist des d’aquesta perspectiva l’evangeli de Judes té dos aspectes interessants. Un que confirma els dubtes i les vacil·lacions propis de l’època sobre la figura de Jesús, qui en aquell temps no se sabia massa bé ni tan sols si havia pres forma humana o no. I dos que enriqueix de forma contundent la descripció dels sectors més místics amb el pàrraf ja famós segons el qual Jesús li demana que el lliure als romans per a que el seu cos físic deixe escapar la “flama interior” que és el déu.

(Un aspecte menor també: és interessant veure com la condemna de Judes alimenta l’antisemitisme quan el cristianisme intenta separar-se de la seua identitat jueva).

M’he llegit el llibre de cròniques de Tomàs Alcoverro des de Beirut. (“El decano. De Beirut a Bagdad: 30 años de crónicas” Planeta).

Sempre he sentit una enorme admiració per Alcoverro. De fet per aquella fornada de corresponsals de La Vanguardia que ell encapçalava amb gent com Rafa Ramos i Quim Ibarz, una colla de tanta qualitat que sembla impossible que mai no es puga repetir.

Alcoverro és un periodista enorme però té el valor afegit d’haver viscut tota la seua vida professional a Beirut, aguantant guerres, bombes i segrestaments tal i com ell mateix relata tan bé en el volum. Ser un bon periodista en un indret comfortable és molt. Ser-ho al mig de l’infern només és a l’abast d’uns pocs. Ell n’és un.

Del llibre hi ha un parell de detalls que m’han cridat l’atenció. Un és la voluntat implícita de reconstruir les relacions entre ells i nosaltres. Qualsevol petit detall de la presència catalana a El Líban hi apareix en un moment o un altre, recopilat amb paciència. Però el que m’ha agradat més és la declaració d’amor oberta a El Líban que Alcoverro fa pública.

En moltes redaccions (quan jo estava a La Vanguardia se’n parlava molt…) hi ha el debat sobre si un corresponsal s’ha d’estar molt temps en un mateix lloc o és millor fer-los girar de país en país. La tendència moderna és fer-los girar per tal que “no s’acomoden”. El llibre d’Alcoverro és el millor argument que puc imaginar contra aquesta idea, de la qual sempre he discrepat. Ningú no podria fer d’Alcoverro sense haver viscut fins el moll dels ossos com un llevantí més. Hi ha una foto de casa seua amb una xil·laba que supose que de forma inconscient deixa clar com Alcoverro és part de Beirut. Una foto que aclareix que és precisament per això, pel seu compromís personal amb la ciutat de la qual fa de corresponsal, que un home com Alcoverro pot fer una feina tan impressionant i admirable com la que ha fet al llarg d’aquest dècades.

Ahir vaig anar a la presentació del nou llibre de Biel Mesquida “Els detalls del món”, a la Central del Raval. Biel és exhuberant, tropical, i xerra com un predicador inflamat -brama. Com un predicador inflamat però dels nostres, que no n’hi ha. Va aconseguir que aplaudirem com a bojos a base de colps directes i paraules sense xarxa.Quan fan una presentació en una llibreria com aquesta, que me la compraria poc menys que sencera, la gràcia és que pots anar tafanejant mentre escoltes. Vaig arribar una miqueta tard i ja no cabia. Em va tocar usar l’ascensor per pujar a l’altell, que és precisament una de les meues àrees favorites. Allà hi ha els llibres de ciència i filosofia. Vaig estar triant i remenant i al final, del pis de dalt, encara vaig eixir amb el llibre de Robert Fisk, que el presentava a la mateixa hora a Barcelona. El problema és que en arribar a casa vaig començar a llegir-lo amb tant de gust que se’m van fer les cinquanta. I ara tinc son…

Ray Kurzweil, un dels escriptors que més excita les meues neurones acaba de publicar “The Singularity is Near: When Humans Transcend Biology”. (Ja me l’he demanat a Amazon).La tesi que hi defensa, si he entès les crítiques i comentaris, és que l’espècie humana és ja només a un pas de la “singularitat” que significarà la creació d’éssers artificials (no crec que ell use eixa paraula) amb una intel·ligència, duració, resistència, capacitat física i tot el que puguem dir inimaginable. Singularitat que tindrà com és fàcil d’imaginar conseqüències enormes sobre la nostra vida i sobre la del planeta sencer. És a dir que segueix i concreta la línia que ja va desenvolupar fa anys amb “L’era de les màquines espirituals”.De Kurzweil es poden dir moltes coses -segurament algú criticarà el seu optimisme, amb el qual jo, tanmateix, em sent còmode. Però no fa xerrameca ni improvisa ni fabula. El llegiré amb molt d’interés, doncs. Perquè l’argument promet.PS. Navegant per Amazon me n’adone que Joel Garreau ha escrit un llibre pròxim al de Kurzweil que es diu “Radical Evolution”. Garreau és autor de “The Nine Nations of North America”, un dels llibres que m’emportaria a una illa deserta si només me’n deixaren dur deu. Així que torna a passar la visa… ai!

Acabe de llegir el llibre de Joan Cavaller “Teoria de les nacions” (Prohom edicions). El volum és un treball molt documentat, molt ben organitzat, que porta a una tesi central sorprenent: els catalans som íbers. Continuem éssent ibers per a dir-ho com cal. I els íbers som grecs, o per a ser concrets iguals als grecs que és el que vindria a significar l’expressió Kath’Hel·lens, que hauria derivat en catalans, segons la tesi de Cavaller.Confesse que el llibre m’ha sorprés. El trobe estimulant però em costa entendre el seu plantejament. Diguem que para massa lluny pel que fa al meu imaginari i al coneixement que en tinc de les dades que l’autor presenta, molt centrades en la filosofia clàssica. Algunes d’aquestes dades o tesis em semblen molt agafades pels pèls (la catarata de canvis que portaria al nom, per exemple) però d’altres les trobe brillants (com ara quan explica que el problema no és la independència nostra tant com que Espanya i França continuen creguent que han de ser independents, elles).En qualsevol cas ja fa temps que vaig aprendre a distingir entre la meua ignorància i la sorpresa que em provoquen determinades tesis. Per tant seré prudent i en recomanaré una lectura sense prevencions, per estranya que em resulte a mi -que em resulta en aquest cas.

Vos recomane un llibre que m’he llegit com un bufit: “Un matemático lee el periódico” de John Allen Paulos, publicat per Tusquets. Divertidíssim.Fa una lectura dels errors i les incoherències que solem cometre els periodistes, des del punt de vista, sobretot, de la lògica i la coherència. Cou en algun moment, però això és sa.

He llegit amb calma el llibre sobre els ex-valencians que tant d’enrenou sembla que ha motivat.

La tesi és divertida i conec de sobres una bona part dels autors com per saber que la seua capacitat intel·lectual és més que important. Així que intentaré afinar els comentaris.

Alguna de les coses que diuen ja han estat dites i redites abans, en els contexts de revisió de Fuster. Especialment que “Nosaltres els valencians” és una obra escrita a contracor i amb presses. Que no és precisament la que ell estimava més de la seua producció, etcètera. Això és indubtable. La citació de Montaigne inicial ja ho deixa clar. Però crec que la insinuació que es vol fer va més enllà de l’obra. Usar la (relativa, amb tot) fragilitat de “Nosaltres els valencians” per a insinuar que Fuster no era tan catalanista com aparenta és estirar com un xiclet l’argument fins a un punt on ja no li queda sucre.

El que em sorprèn més de tot és que posen d’argument central la caricatura valenciana. Venen a dir que al Principat només interessem els valencians que servim per a una caricatura concreta: o blaveros iracunds o catalanistes de colònia. I ells cauen en el mateix. Poques coses venen més avui al Principat que un valencià que ho qüestiona tot, que els diu a ells que possiblement no hi ha remei i que no cal que es preocupen més i que ataca l’Eliseu Climent i la seua paradeta. Simplement em desconcerta que no se n’adonen fins a quin punt fan això que denuncien.

I queda, encara. el retret permanent als valencians que hem fet carrera i vivim a Barcelona. És com si fórem culpables, com si abandonarem el país a la seua sort per salvar la nostra sort individual. No dic que no hi haja casos així. jo no en conec però supose que els hi ha. Però conec massa casos de gent que ha marxat de València i han seguit treballant com a bojos dia i nit pel país. No em sembla just generalitzar.

Finalment hi ha la quarta via. Sóc molt escèptic. Seguisc pensant que els valencians només tenim dues vies. O l’ofrenda permanent a Espanya o el catalanisme, en el grau que siga. Una tercera via ja la van intentar l’Eliseu, el Quico Mira, mig Bloc i aquell parell d’indocumentats que van guanyar l’Octubre. I va acabar on podia acabar: ofegada de contradiccions. Què hem de pactar i amb qui? Ara parlen d’una quarta via, que no pot pactar amb els cerrils. Bé. Que li diguen com vulguen. Si ho aconsegueixen estaré content -poques coses m’agraden més en aquesta vida que em facen canviar d’opinió. Però no crec que ho aconseguisquen. No dic, ep, que el catalanisme a seques i fort siga la resposta. No dic que moderar el llenguatge i la simbologia no puga aportar beneficis -dubtosos, de tota manera a la vista dels trenta anys darrers. El que dic és que, al final, o cantes la sarsuela del mestre Serrano o lliges Joan Fuster.