La pissarra digital

Després de navegar a la deriva,
el vaixell va enfonsar-se
irremeiablement.
L’orquestra va seguir tocant
mentre l’aigua
engolia lentament la nau.
Era un vaixell aparentment sòlid,
però aquelles esquerdes,
invisibles,
el van fer vulnerable
davant el temporal.

Ara estic sol
en el silenci d’una illa deserta…
sense saber què dir,
sense saber què fer…
solitud extrema,
això és tot el que em queda
això és tot el que tinc.

Aquest matí, mentre corregia controls d’història, el piano de la Diana Krall m’acompanyava creant un clima perfecte per treballar un diumenge a casa. Havia acabat de fer un xàfec magnífic; el verd de les fulles tendres d’aquesta primavera, que ha arribat tard però amb força, ha quedat net i brillant. El blau del mar lluïa també a l’horitzó i alguna nuvolada blanca contrastava amb el blau del cel. He sortit a la terrassa a fer una seqüència de fotografies per muntar una panoràmica.

He continuat treballant. He fet un munt de feina. I de sobte he descobert una peça deliciosa; la música és el que m’ha cridat l’atenció i m’he afanyat a buscar el llibret del CD per llegir la lletra (d’Elvis Costello, per cert). Una altra delícia.

(…)
Shining hours were brief
Winter is over
Summer is near
Are we stronger than we believe?
(…)
Although deep down I wished it would rain
Washing away all the sadness and tears
That will never fall so heavily again
(…)

Aquestes estones d’introspecció i escriptura m’agraden cada cop més. Entrar al bloc és com pujar dalt d’un turó a buscar una mica de pau, contemplar el mar i deixar que l’aire suau, salat i humit t’acaroni. Aquest és el racó on he trobat la pau necessària per encarar els temps difícils. Quina sort.

Fa dies, la Núria, una companya de feina, em va regalar una ampolla de vi. Mas Collet del Celler Cooperatiu de Capçanes. Un gest d’amabilitat. No em va deixar insistir a dir-li que no calia que em regalés res. Un bon dia es va presentar a l’escola amb l’ampolla sota el braç. No vaig poder-li dir que no. En algun moment vaig pensar que m’hauria agrada compartir-la amb ella i el seu company sopant un capvespre d’estiu a la terrassa. Penso que la Núria és d’aquelles persones amb qui m’agradaria fer una bona amistat. Crec que compartim la mateixa manera d’entendre les coses, una mateixa sensibilitat per les coses petites. Admiro la seva capacitat de treball i penso que en molts aspectes de la feina és un referent a seguir. Fa molta feina i molt poc soroll. M’agrada la seva manera de treballar.

Encara no recordo què ens va portar a parlar de Capçanes un dia mentre dinàvem… ella hi té uns amics que tenen la sort de viure-hi, jo tinc el record d’haver-hi anat de petit a casa d’uns amics… Tots dos en guardem bons records de les nostres estades a Capçanes. Les meves molt llunyanes, les seves més recents.

Feia dies que guardava l’ampolla esperant una bona ocasió per obrir-la. Finalment, ahir, sense gaire excuses, vam obrir-la mentre sopàvem a casa amb l’Arianna. Un vi ben equlibrat. La criança en barriques li dóna els matisos necessaris per contrarestar la força del vi jove. Fantàstic.

Acabo de fer el darrer glop. Salut.
Gràcies pel detall Núria. Bona diada!

El retorn a la feina després de pasqua ha estat trepidant. La feina és tan intensa que al cap de dos dies ja ni pensava en les vacances. La feina a la sala és cada cop més silenciosa. La correcció s’apilona sobre la taula i cal fer-ne via. En dies com aquests trobo a faltar la companyia de’n Manel. Aviat farà un any que va fer el cop de cap i provar una nova vida més tranquil·la. Les converses sobre els nostres horts ens havien apropat força; el fet de compartir assignatura també va ser un bon vincle. No sé què deu ser de la seva vida. Espero que les coses li vagin bé.
Fins fa poc m’havia capficat molt a entendre els meus silencis; allò que pensava però no deia. Darrerament començo a preguntar-me pel silenci dels altres. A vegades tinc la sensació que callem un munt de coses. Tots tenim preguntes, pors, somnis… que queden ofegats en el ressó del nostre món interior. Per què?
No ho sé, però començo a pensar que tot plegat té a veure amb el nostre segrest particular. Segrestem les idees, aconseguim sotmetre-les i dominar-les fins i tot. Nosaltres mateixos ens convertim en els nostre captors. Fins i tot somiem un rescat que dificilment podríem arribar a acceptar. Això explica el nostre silenci.

Demà s’acaba la setmana laboral. Comença un període de descans més que merescut, i necessari.
Trobaré a faltar algunes coses de Barcelona; les meves nits de pissarra digital…
m’emportaré La noia del ball i miraré d’acabar-lo. Inevitablement pensaré en aquests darrers dies de març. Pescant des de l’espigó tindré molt de temps per acabar d’endreçar les idees. Guardaré un raconet del meu cor per aquests dies; espero que la ferida acabi de tancar-se. M’he imposat un silenci tant dur que ara cal temps per fer entrar una alenada d’aire fresc que em renovi.

Marxarem tots cinc cap a les terres del Maestrat. Com cada Setmana Santa, Vinaròs ens enspera. Seran dies de baixa intensitat. Llevar-se sense presses, sortir del llit per anar directe al jardí i sentir el tràfec dels ocells enfeinats mentre el dia es va aixecant amb la seva mandra particular. Vinaròs és sobretot dies de calma i tranquil·litat en família. Em ve molt de gust.

Imagino que la crisi del sector de la construcció estarà fent estralls a Vinaròs. Ja fa temps vaig fer una entrada lamentant la febrada constructiva i l’urbanisme salvatge dels darrers anys a Vinaròs. La construcció de segones residències havia arribat a nivells insostenibles. El paisatge de la costa nord ha patit una transformació espantosa en molt poc temps. És una llàstima; una vergonya pels que estimem el poble. Els responsables polítics en tenen la culpa. Ells són els que han permès aquesta destrossa; han venut el patrimoni paisatgístic a canvi d’unes quantes llicències d’obres per inflar els pressupostos municipals. Urbanitzacions, apartaments, cases aparellades sense cap mena d’ordre ni valor estètic… Si almenys fos una arquitectura de qualitat, integrada i respectuosa amb el paisatge… però és que són lletges de collons!

Algun dia pujarem cap a Catí i d’allà marxarem cap a la Llàcua per trobar-nos amb els nostres amics valencians. Serà una bona descoberta. Caldrà estudiar la ruta per determinar si és ciclable.

Aprofitaré també aquests dies per mantenir-me ocupat en coses diferents. El manteniment del jardí és una de les meves activitats preferides. Reparar alguna cosa, netejar el garatge, pintar, envernissar…
M’agrada també veure com estan els nivells de la cisterna. Les darreres pluges hauran anat de fàbula. L’aigua caiguda del cel… un regal per la terra.

Are you home from the sea, my soul balladeer
You’ve been away roaming far away from here
weathered a storm , your heart unafraid
crossed every ocean in the boat that you made

Been blowing your horn, scaring the spooks
No crotches or quavers in your books
Gone sailing all night, straight in the vein
like a bird on his own flight in his domain in the sky

Running in on the tide with the first of the stars
the moon on the water and the sound of guitars
Glide into the homing as the night falls
to tie up in the haven by the old harbour wall

You’re a light in the dark, a beacon of hope
and strong as a sea boat, strong as a rope
And the vagabond wind, whispers over the bay
and the songs and the laughter, are carried away in the sky

Mark Knopfler (Kill to get crimson)
Avui ha deixat de ploure… després d’uns quants dies de pluja
continuada, núvols grisos, boira i capvespres foscos…. el sol torna a
lluir.
Les arrels d’aquesta terra amarada han sabut trobar les essències d’aquesta pluja per crèixer amb més força. Ens hem fet forts.
Aquest
temps de silenci m’ha ajudat a entendre millor les coses que
m’envolten. La introspecció d’aquests dies ha tingut efectes
renovadors.
Les lliçons que ens depara el nostre camí arriben quan
menys les esperem; cal ser fort, aturar-se si cal, allunyar-se i
enlairar-se en silenci dalt d’un turó per prendre la distància
necessària i saber retrobar el camí, reconèixer les traces i endevinar
un punt a l’horitzó… per sortir-ne victoriós.
Així ho sento. Així ho escric.

Cal
entendre també que aquest no és un camí de solitud. Cal saber compartir
els jorns, aprendre a reconèixer i apropar-te als companys de viatge.
Hi ha un llarg camí per davant…
Em
sento fort per marxar endavant, amb pas ferm i amb generositat. S’han
acabat els silencis, almenys per un temps. N’estic segur.
Gràcies per escoltar-me.
Avui he vist que quan plou, plou per tothom. Cal sortir de la closca després del temporal.

Aquests dies el silenci s’ha apoderat de mi. Vaig vivint les hores pensant amargament aquesta realitat inabastable que m’envolta.
Els nostres camins ja estan traçats; caminem per vies diferents però estem massa a la vora. No podem desfer els camins ja fets perquè desfaríem les nostres vides. Quant dolor! Quantes hores pensant en silenci…
No hi ha res a fer… només tancar els ulls, somiar i alliberar-me d’una llosa massa feixuga però tan certa com la meva vida.

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Garamond;
panose-1:2 2 4 4 3 3 1 1 8 3;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:647 0 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Llegeixo alguns poemes de Joan Vinyoli… escolto Penelope’s Song. Una mescla que em deixa abatut.
Em rellegeixo i dono sentit a cadascuna de les paraules escrites i d’aquelles altres que no han estat mai dites. Els meus silencis no són pas buits…
Busco desesperadament un senyal que em tregui d’aquests paratges de solitud i silenci.
M’agradaria trobar un camí marcat per la certesa, els somriures, la il·lusió per encarar nous reptes. Ara mateix estic força cansat.

No recordo la darrera vegada que el silenci va trucar a la porta…
Fa ja molt temps que això no em passava.
Sé que és qüestió de temps; algun dia tornar a fer-se clar.

Vius immers en la solitud del teu silenci,
has arribat a una cruïlla inesperada,
t’atures, et paralitzes.
Vols creure que hi ha altres camins…
por, seny, impotència…
les sensacions es barregen
i dibuixen, també, la seva cruïlla particular.
Avances molt lentament
mogut per la incertesa,
camines en silenci
buscant un horitzó…
un espai immens s’imposa al teu davant,
no hi ha cruïlles,
ni camins…
un miratge t’ha fet creure
que podies sortir del laberint.

Corren aires difícils… temps de crisi…
Malgrat la primavera, el sol no surt per a tothom.
Avui he volgut començar a llegir una novel·la. La noia del ball, me la va regalar en Toni, un company de feina. Llegir és una manera de poder fer volar la ment tant lluny com la història ho permeti… M’ha enganxat de bon principi. I això que només he anat de Barcelona cap a Menorca per situar l’escena. Després vindrà el rerefons històric; l’anarquisme, la guerra civil, la història d’amor (suposo…).
Una bona història d’amor em ve de gust. Veurem fins on em porta…

M’agradaria organitzar un sopar per donar la benvinguda a la
primavera… un sopar obert a tots els amics i companys de feina. Crec
que seria una bona manera de trencar la rutina d’aquest final d’hivern.
L’altre dia escrivia que una de les coses que més troba a faltar de la Bofill és la relació que hi havia entre els companys. Formàvem un bon equip; ben cohesionat. Crec que compartíem la feina i alguna cosa més; inquietuds, la quotidianitat de les nostres vides…
Ara tot és ben diferent. Amb els companys de sala passem moltes hores junts, esmorzem i dinem junts però costa de trobar aquell punt de proximitat que ens converteixi en alguna cosa més que companys de feina.
També és cert que el ritme de treball és diferent i que a la sala hi coincidim pocs minuts. No passem la jornada treballant de costat i això hi fa molt.
No és fàcil poder conèixer millor els companys. Potser és una qüestió de dimensió, o de temps, o de ritmes… qui ho sap.

Fa dies que em ronda alguna cosa… encara no tinc nom per definir-la.
La vida sempre ens sorprèn. Quan ens sentim forts, valents i, tal vegada, indestructibles… apareix la vulnerabilitat de cop i volta.
Voldria creure que això és passatger; una prova més que cal superar per tal de fer-me encara més fort, menys vulenrable.
La qüestió és que no sóc capaç de conciliar la meva vida, el meu temps.
Si repasso la meva biografia m’adono que els finals d’hivern acostumen a ser així. Són una època de l’any especialment dura. La feina em segresta i m’allunya de la meva realitat extralaboral. Busco desesperadament l’evasió. Imagino móns que ara mateix són impossibles, realitats inabastables, projectes que només prenen força quan tanco els ulls.
Les essències del Fat of the Land recòrren tots els camins i busquen una sortida.
Caldrà prendre paciència, esperar el sol guaridor de la primavera que m’ajudi a trobar la sortida del meu laberint particular.

L’altre dia algú em va preguntar quin motiu tenia per estar tan content. Jo, que sempre m’he considerat una persona optimista de mena, vaig dir-li:
– No calen motius per estar content. En tot cas calen motius per estar trist.
I vaig seguir amb el meu somriure i la meva mirada alegre.
A mi m’agrada entendre així les coses.

És cert que a vegades pensem que la vida és massa complicada i que tot podria ser molt més senzill. La simplicitat de les petites coses és suficient per fer-nos feliç.
Repassant les carpetes de fotografies que tinc a l’ordinador he trobat algunes imatges entranyables. Instants que van quedar fixats per sempre. Què maca que eres, Elna, quan tenies dos anys. Quina mirada més dolça. Sempre has estat tan alegre… tan feliç…
Arribarà un dia que ens farem grans i haurem de recòrrer a l’arxiu fotogràfic per recordar-nos. Què en seria de la nostra memòria sense fotografies?
Ara mateix, quan ja en tens sis, la mirada dolça dels teus dos anys només puc recordar-la a partir de les fotografies.
Fins demà. Descansa molt. Un petó. Bona nit.

19 d’octubre 2008. I ja en van trenta-quatre!
Ja hi torno a ser. Arriben els llargs vespres de correcció al costat de l’ordinador de casa; amb la selecció musical corresponent… un recull de cançons que em relaxa i se m’endú ben lluny de tant en tant. Els records em fan sentir ben viu.
A partir dels records som capaços d’imaginar tantes coses… Aixó sí que són recursos renovables; no és cert que es regeneren a un ritme superior al seu ritme d’explotació? No és aquesta una aposta per la sostenibilitat? Explotar un recurs tot garantint-ne la seva capacitat de regeneració…
Així hauria de ser la vida. Tothom hauria de ser capaç de regenerar els seus propis records, d’alimentar la memòria de manera constant i permanent però a la vegada ser capaç de recuperar-los i projectar-los de nou. Imaginar noves situacions a partir dels pensaments que ens pogués suggerir una melodia.
Això és el que em passa; això és el que faig.
Vells acords per noves sensacions.

A l’escola m’hi trobo més bé que mai. Aquest ha estat el meu millor inici de curs. La relació amb els companys és cada cop més bona. D’alguna manera les afinitats han anat actuant i he anat configurant els meus propis grups de tertúlia. Parlo amb aquells amb qui m’agrada fer-ho…
Crec que jo mateix projecto una altra imatge; una imatge tal vegada més real i ajustada al meu caràcter, a la meva manera de ser.
“Tu sembles molt tranquil” em diuen. Certament ho sóc. M’agrada ser així. M’agrada observar què passa al meu voltant, com són els que m’envolten, observar els seus gestos, la seva bellesa…
i imaginar, sempre imaginar.

Clarament la memòria és selectiva, la meva estada a Lund ja té més de 10 anys.
Voldria tornar-hi. Passar-hi uns dies amb la família i allotjar-me al tren que feia d’alberg al costat de l’estació.
Passats deu anys penso que tal vegada no vaig saber aprofitar aquella oportunitat. I això em causa un cert dolor; tristesa pel temps perdut…
Em va costar molt tancar aquell episodi.
El meu retorn a Barcelona no va ser ben entès pels pares. Crec que ni tan sols jo n’estava prou convençut de portes enfora.
És molt fotut sentir-se sol quan has de prendre una decisió important. Potser les noves tecnologies d’avui dia (només onze o dotze anys més tard) m’haurien ajudat a no sentir-me tan lluny de casa.
La connexió a internet no era un servei a l’abast de qualsevol.
Què diferent hauria estat poder “xatejar” cada dia amb Barcelona…
A vegades voldria rebobinar la cinta i tornar a viure alguns episodis de la meva vida. Aquest n’és un.
Potser algun dia… qui sap?

Tens ganes d’escriure alguna cosa i no saps per on començar. Tens tantes coses a dir… tantes paraules…

Vas fent el teu propi camí, lent però amb un pas ferm. Camines sol; massa sol potser. Voldries tenir més companyia, més temps per aturar-te de tant en tant. Ets conscient que això d’aturar-se et fa adonar de la soledat, del silenci al teu voltant, de la veritable dimensió del camí recorregut (que mai és tant com et penses).
Camines sense veure ni tan sols allò que t’envolta. Passen els dies, els mesos… corre el temps, canvien les estacions. A vegades penses que el camí no és més que un tapís lliscant (com una cinta transportadora), que tu no avances i que allò que es mou és el paisatge, l’entorn; estàs atrapat pel camí i finalment tu ets només el decorat d’aquesta escena que transcorre al teu costat.