El setè cel
Tens ganes d’escriure alguna cosa i no saps per on començar. Tens tantes coses a dir… tantes paraules…
Vas fent el teu propi camí, lent però amb un pas ferm. Camines sol; massa sol potser. Voldries tenir més companyia, més temps per aturar-te de tant en tant. Ets conscient que això d’aturar-se et fa adonar de la soledat, del silenci al teu voltant, de la veritable dimensió del camí recorregut (que mai és tant com et penses).
Camines sense veure ni tan sols allò que t’envolta. Passen els dies, els mesos… corre el temps, canvien les estacions. A vegades penses que el camí no és més que un tapís lliscant (com una cinta transportadora), que tu no avances i que allò que es mou és el paisatge, l’entorn; estàs atrapat pel camí i finalment tu ets només el decorat d’aquesta escena que transcorre al teu costat.