La pissarra digital

apunts perduts, idees brillants

Arxiu de la categoria: Life in slow motion

Somriures esquinçats

0
Publicat el 9 d'abril de 2010

Fa dies que no parlem. Tot just algunes mirades i algun somriure esquinçat.
No sabria com interpretar aquesta distància mental que mica en mica s’ha anat imposant entre tu i jo.

Autosuficiència… finalment? O és només un miratge del que voldria ser i no és?
Encara, algun dia, mentre torno cap a casa recordo allò de viure atrapat en el temps.

Altres vegades penso que ets com una metzina contra la que no tinc remei per més que ho vulgui. Vius silenciosament instal·lada dins el meu cor, corres lliurement per les meves venes i et passeges amb elegància pels racons més profunds de la meva ment.

No em desagrada trobar-me amb tu de tant en tant en aquest racó dels apunts perduts… on la vida passa a càmera lenta. Ara mateix aquest és ben bé el meu racó de les idees perdudes. Brillants? De tant en tant. Però en tot cas, perdudes.

The healing game

0

S’enfosqueix lentament el dia.
La boira amaga el perfil de Collserola. L’hivern es resisteix a marxar.
Un parell de mallerengues fa dies que visiten el jardí de casa per menjar cacauets. Potser s’hi troben bé i decideixen fer-hi niu…

La canço de Van Morrison comença així…

Aquí estic, novament, al meu racó
allà on sempre he estat.
Tot està igual,
res no ha canviat.

A mi em toca inventar un nou final per la cançó, escriure un nou desenllaç des d’aquest racó.
Ho faré. Mirant endavant, al costat i tractant de mirar enrera amb un somriure.

La vida secreta de les paraules…

0

Apunts perduts, idees brillants…
paraules que viuen en la comoditat del silenci…
paraules mai dites…
paraules llegides i escrites
en l’anonimat de la pissarra.

Repasso el temps viscut,
enyoro els temps passats i ploro
per tot allò que no he fet
ni faré mai.

Amb una rotunditat absoluta,
l’impossible és ben real.
El rumb de la nau
m’ha portat fins aquí
i ja no sé com puc
desfer el camí recorregut fins ara.

Amargor, tristesa, frustració,
ràbia, impotència.

In the sky (II)

0

Rellegeixo entrades passades i m’emociono. Aviat farà un any d’aquella ventada. Sembla mentida…
Vaig fabricar-me un bot per travessar aquell oceà de tempestes, fred, boira i solitud. La barca va aguantar l’embat duríssim d’aquells dies. Vaig arribar a port i ara sóc aquí rellegint els passatges més tristos de la meva navegació.

He de confessar que encara avui se m’han negat els ulls mentre llegia. Quanta tristesa acumulada en un petit fragment… Em vas fer patir tant! No deixa de sorprendre’m la capacitat que tenim les persones de concentrar passions, despertar admiració, de captivar, d’enamorar…

Així és la vida, així és la condició humana. Fràgil, vulnerable, silenciosa… i alhora forta, persistent i amb una gran capacitat de resistència.
Així és la vida, així sóc jo.

Encara avui et miro i no puc deixar de pensar en aquell mar de tempestes.

Are you home from the sea, my soul balladeer
You’ve been away roaming far away from here
weathered a storm, your heart unafraid
crossed every ocean in the boat that you made
(…)
You’re a light in the dark, a beacon of hope
and strong as a sea boat, strong as a rope
And the vagabond wind, whispers over the bay
and the songs and the laughter, are carried away in the sky
.

Have I told you lately that I love you?

0

Van Morrison té la virtut de fer-me escriure i pensar la vida d’una altra manera. Fa molt de temps algú que sap de les coses de la vida em va dir que no hi res més maco que dir-li a algú que l’estimes.

A vegades aquesta no és una tasca fàcil. El temps corre massa ràpid i les hores que tenim es converteixen en moments compartits sense dir res. Ni tan sols una mirada, una espurna de brillantor als ulls que ens faci entendre o intuir l’amor que guardem per l’altre.
Altres vegades el silenci s’imposa i ens paralitza. No som capaços de dir una paraula amable, de mirar-nos i deixar anar un somriure… Caminem sense mirar allò que ens envolta, només tenim ulls per allò que se’ns posa al davant i oblidem que al nostre costat també hi ha vida, que passen coses, que hi ha altres persones amb qui podem fer camí. Per què tant d’aïllament? Què és allò que ens mena cap a un camí de solitud?

Por, seny o bé impotència?

A vegades ens en sortim

0

L’embat d’aquests dies difícils ens ha mostrat la cara més crua de la vida.
Cadascú fa el seu camí particular i travessa espais de llum i, altres vegades, d’ombres.
Ara em toca ser pacient, saber guardar el meu lloc amb silenci i oferir-te una mà estesa disposada a acompanyar-te en el teu camí dolorós cap a la claredat volguda.

La poesia de’n Joan Margarit pot ser un bon remei per aquests dies difícils. Espero que t’ajudi.
La poesia sempre m’ha ajudat a trobar un punt de claredat en els moments foscos de la meva vida. L’ordre i la forma d’algunes paraules ens pot ajudar a conduir i dominar el dolor fins petits reductes de la nostra ànima.
Espero que aquest recull de poemes t’ajudi a encarar amb forces l’embat d’aquests dies difícils.

Tardor – Hivern 2009

0

Cauen, lentament, les fulles que van brotar amb esforç durant la primavera.
Aquella no va ser una primavera qualsevol.
Massa coses van passar com per abandonar-la en l’oblit de la normalitat.
Aquella no va ser una primavera qualsevol.

Ara, l’arbre es queda nu i haurà d’aguantar l’embat de l’hivern. Arribaran aquelles ventades carregades amb el fred del nord; la rosada i el gebre afebliran la seva estructura aparentment sòlida. Si pugués demanaria una mica d’escalf per aguantar millor la solitud d’un fred que tot just comença.

Quan jo te toc, tu te fons…

0

Li he dit a sa Lluna
que li digui a la mar:
que vagi a cercar-te
i et dugui a es meu portal…

I ja en van 35! Trenta-cinc tardors i moltes més per compartir. Espero seguir poder contemplant la bellesa de tant a la vora durant molts més anys.
Que maca estaves aquesta tarda! Els ulls et brillaven d’una manera especial, la llum que desprenies ha estat el teu regal silenciós. Novament, bellesa en estat pur.
M’agrades tant…
M’agradaria seguir caminant amb el pas ferm. Amb pors i dubtes però ferm.
Aquests peus m’han portat per camins de tota mena. Algun cop han avançat sense tocar gaire a terra… ho sé. Però aquesta és la història de la meva vida. Crec que mai deixaré de ser un somiador. Altres móns són possibles, i tant que sí!

Fonda Xesc

0

Cap de setmana gastronòmic a la Fonda Xesc de Gombrèn per celebrar el desè aniversari d’una gran tempesta a Sant Martí del Montnegre. Hi vam anar amb els nens perquè volíem fer-los partíceps d’aquesta festa; perquè ells també tenien un motiu de celebració: que els seus pares s’estimen des de fa molts anys (molts més que deu…) i fan una parella formidable, en perfecte estat de salut.
Marxem divendres i ens instal·lem a la fonda. Acollida amable. En Xesc és un home de poques paraules.
Sopar a les 9. Menú de la Fonda i menú infantil per la mainada. Una taula molt ben parada. Un servei molt atent i discret; sense generar falses proximitats. La mestressa té molta traça amb els nens i encerta el to i la manera de parlar-los. Un sopar magnífic.
La crema de ceps va ser espectacular, l’amanida de ceps era finíssima. Aquella és terra de bolets i queda ben clar que saben com cuinar-los. L’arròs amb trompetes, carxofes i sepiones sensacional. Per tancar una galta de vedella que es desfeia a la boca. Tot plegat acompanyat amb un vi “Negra” del Penedès que demostra que hi ha cellers que a més de fer bon cava saben fer bons vins.
Sobretaula amb la mainada i cap a dormir.

Els esmorzars a la fonda mereixen un capítol a part. Feia temps que no gaudia tant amb un esmorzar. Amb un esmorzar com aquell sembla que encares el dia de diferent manera. Sense presses i gaudint de la varietat i de la qualitat espectacular dels productes. Suc de taronja natural, pa amb tomàquet, embotits, formatges, mantega, melmelades (totes boníssimes i evidentment artesanes) cereals, iogurs de la Vall de Ribes, croissant i coca. Sensacional.

El segon sopar va ser un Menú de degustació. Qualitat, senzillesa, presentacions honestes, i plats amb pocs ingredients (els necessaris). La cuina de la Fonda és una cuina sense cortines de fum ni grans embolcalls que després deceben per la pobresa del producte. Per sobre de tot honestedat, qualitat i senzillesa. Un trident magnífic. En tot moment saps què menges, reconeixes els sabors i la qualitat de cadascun dels ingredients per separat però també l’harmonia del conjunt. No hi ha res que grinyoli. Una cuina que sap estar lligada al territori (les terres del Comte Arnau) però que sap anar a buscar els productes del mar i servir-los amb tota la qualitat (quin llobarro!).

Sensacional.
Una experiència per repetir.
Per aquests deu anys d’amor i per molts més! T’estimo.

L’etern retorn

0

14 de setembre. Inici de curs.
Amb prou feines recordo les vacances. Aquest ha estat un estiu atípic, amb molts canvis de plans inesperats…
Comença una nova etapa en el llarg camí de la meva vida professional. El meu cinquè curs com a professor.
Estic content i amb ganes d’engegar el nou curs. En el meu calendari particular, l’inici de curs és més rellevant que l’inici d’un nou any. Acostumo a fer els nous proposits quan comença el curs. El final d’estiu és un bon moment per revisar el que s’ha fet i plantejar nous reptes. I així és.
Encaro aquesta temporada amb convicció i fermesa, amb més paraules i menys silencis, amb el ferm propòsit d’aprofitar millor el temps, de seguir gaudint de les coses més petites -dels petits detalls-, d’aprendre coses noves i cultivar encara més les meves aficions.
Que tinguem sort.

Comiat

0

Finals de juny, principis de juliol… el curs s’acaba.
Temia un comiat forçat per les circumstàncies; temia un comiat mal digerit… no em feia cap gràcia tancar el curs sabent que al proper setembre començaria una nova etapa dins el meu itinerari nòmada. Almenys ara sé que podré romandre en aquest assentament dos anys més. Aquest darrer curs ha estat especial. He descobert cares noves, mirades fascinants, nous referents en la meva feina… he tingut moltes ganes d’agradar i d’aprendre.
He passat una primavera especialment difícil. Una sacsejada ben forta que ho ha deixat tot al seu lloc; les ventades han servit per fer dissabte i posar ordre. En alguns moments no ha estat gens fàcil. La comunicació no era especialment fluïda. El silenci era l’únic llenguatge que enteníem.
Introspecció, molta introspecció. La mirada interior ha acabat projectant reptes de portes enfora i això m’agrada.
El proper curs em planteja el repte de la comunicació, de la fluïdesa, dels somriures compartits, de les confidències i del bon veïnatge…
M’agradaria ajudar, més que aquest any, a que la vida ens somrigui i la sort ens vingui de cara.
Tota una declaració de principis.

Biologia

0
Publicat el 3 de juny de 2009

Penelope’s song de fons…

La natura et va donar un aire privilegiat; una bellesa fonamentada en la senzillesa, en l’harmonia i la proporció.
El teu posat silenciós, sec, i, a vegades un punt distant… em captiva. M’agrada veure’t somriure, m’agrada veure com et mous, com passeges discretament la teva bellesa per allà on passes… quanta elegància concentrada… feminitat en estat pur. Quantes vegades he seguit amb la mirada el teu caminar… la imatge es mou a càmera lenta; tot s’atura al teu voltant i tu passes amb tota l’elegància que la mare natura et va donar. No et cal exagerar res, no cal exhibir res… simplicitat, elegància, un caminar suau i ja està.

M’agraden els teus gestos de complicitat (tan escassos, tan preuats…); el teu sentit de l’humor (tan escàs, tan preuat), m’agrada veure’t somriure, m’agrada compartir la vida amb tu… fins l’infinit.

T’estimo.

Química

0
Publicat el 21 de maig de 2009

Reaccions inesperades…
un entorn hostil que no acabo d’entendre ni vull acceptar; imposicions, despropòsits, proteccionisme, solitud i molta incomprensió… Els elements necessaris per provocar una reacció imprevista.
Potser algú creu encara que la vida és un laboratori on pots tenir-ho tot sota control… Potser algú pensa que pot posar-se una bata blanca i dirigir la vida dels altres amb total impunitat…
Jo per aquí no hi passo. La meva vida no transcórre dins una proveta o un tub d’assaig.
Ja fa massa temps que lluito per ser lliure com per que ara algú tracti de convertir-me en un mena de putxinel·li.
Tornant de l’escola cap a casa, sovint penso en tot allò que m’ha passat al llarg del dia. Revisc moments, diàlegs, n’imagino d’altres… I una idea recorrent apareix sempre a l’alçada dels túnels de Vallvidrera.  Estic atrapat en el temps…
L’altre dia parlava de l’espai i el temps… quanta raó!
Les il·lusions es van fonent mica en mica, i les hores marquen feixugament el ritme d’aquests dies. Em costa d’acceptar-ho i d’entendre-ho però sé que és només això… qüestió de temps.
Segurament el meu segrest particular hi té molt a veure però intueixo que hi ha alguna cosa més. Un tren perdut, tal vegada? Una via morta? Una andana amb unes maletes…?

Aquest matí m’he llevat amb música de Coldplay. M’ha alegrat el matí.
Escoltar la mateixa cançó seria una bona manera d’acabar el dia. Atrapa’t en el temps? Potser sí.
Bona nit.

Viva la Vida

One minute I held the key

Next the walls were closed on me


And I discovered that my castles stand


Upon pillars of salt, pillars of sand

I hear Jerusalem bells are ringing

Roman Cavalry choirs are singing


Be my mirror my sword and shield


My missionaries in a foreign field