La pissarra digital

El fred fa dies que dura i tinc les ales glaçades… no sóc capaç d’enlairar-me i emprendre el vol per marxar cercant l’escalf de terres llunyanes.
Cada dia, de bon matí, m’apropo a la finestra i sé que tu em mires rera els vidres. No podem parlar, tu em contemples en la distància i jo, temerós, et miro també de lluny.

S’acabarà la nit algun dia?
S’acabarà i no tindré mai mala sang. Només amor, admiració i records dels dies més freds de l’hivern.

T’espero en silenci, de bon matí,
al carrer humit i fred.
Espero veure’t tombar la cantonada
però és fa tard
i no arribes.
El temps, sempre el temps,
és ara mateix la distància
que separa les nostres vides.

Corren els dies
enmig d’un silenci
que ens allunya
cada dia una mica més.
L’escletxa és ara mateix
un abisme insalvable
ple de pensaments,
pors,
mirades,
amor i impotència.

M’agradaria arribar
a la part més secreta
dels teus silencis.
Tal vegada compartiríem el secret
que ara mateix ens distancia
i s’imposa com una gran mola de pedra,
freda, sòlida
i sense escletxes
per on es pugui filtrar
un bri de llum i esperança.

WHY IS IT SO DIFFICULT TO TALK?

El cicle recomença i m’adono que, cada cop més, visc atrapat en les profunditats del silenci que ens envolta.

S’apropen dies de vida reposada… després dels excessos de les taules nadalenques m’agradarà trobar un moment de calma, un racó per pensar i somiar… Recordar i llegir temps passats… evocar imatges, frases, mirades, somriures i plors… Els llums de Nadal sembla que ens convidin a encendre noves esperances i a oblidar els moments foscos, però, com diu la cançó, les llàgrimes que vam vessar tenen una mena de metzina que no ens deixa alliberar-nos de la tristesa. T’atures a pensar, passeges, surts al carrer, mires el paisatge rera els vidres… i enyores tot allò que ha marxat per sempre i s’allunya a cada pas. Els llums de Nadal et fan plorar però encenen una esperança feble i tremolosa que et fa somiar i imaginar que algun dia retrobaràs els passos perduts. Mentre passeges pels carrers de la ciutat no deixes mai de cantar velles cançons d’amor, d’un amor passat… i etern.
Bon Nadal.
T’estimo.

Coldplay – Christmas Lights

La boira dels darrers dies s’ha anat esvaint lentament i ha deixat un paisatge adormit, silenciós i abatut pel fred. Corren lentament les hores. Rera els vidres, també en silenci, contemplo els prats, les hortes, els boscos a l’horitzó… escolto el cant de la merla i em fixo en el perfil de l’arbre nu, solitari i vençut per les glaçades d’aquests dies… Aquest paisatge que m’envolta, esquerp i distant, s’allunya cada dia més de mi i em fa saber que algun dia, encara llunyà, tornarà a començar el cicle. Corre lentament la vida rera els vidres. La veig passar a càmera lenta. Aquest és ara el meu diàleg amb la natura.

Els arbres han quedat ja despullats…
lentament havien anat perdent les fulles i encaraven el fred d’aquests dies entre el silenci i la foscor de l’hivern al jardí. Tornaran a venir les mallerengues a buscar menjar, i el sol dels matins escalfarà l’escorça nua de les seves branques.
Torna a començar un cicle ancestral…

Una altra perla de Loreena McKennit explica els misteris d’aquests camins que mai s’acaben. Aquesta és una cançó d’amor, preciosa i delicada com tota la seva música. I l’amor, en aquests camins sense fi, és el sentiment que ha de perdurar al llarg de tot el trajecte.

Tots els camins em porten a tu,
no hi ha final per aquest viatge.
Aquí tens el meu cor, és tot teu,
deixa’m fer camí amb tu,
aquests són els meus somnis, tan pocs però tan simples…

El camí sempre continua i no sé on em porta, però, sigui on sigui, el cor em diu que sempre hi seràs. I ara, arreu, al meu voltant, sento que encara ets aquí… així és el viatge. No cal témer res…

NEVER-ENDING ROAD (AMHRÁN DUIT)

The road now leads onward
As far as can be
Winding lanes
And hedgerows in threes
By purple mountains
And round every bend
All roads lead to you
There is no journey’s end.

Here is my heart and I give it to you
Take me with you across this land 
These are my dreams, so simple and few
Dreams we hold in the palm of our hands

Deep in the winter
Amidst falling snow
High in the air
Where the bells they all toll
And now all around me
I feel you still here
Such is the journey
No mystery to fear.

Here is my heart and I give it to you
Take me with you across this land 
These are my dreams, so simple and few
Dreams we hold in the palm of our hands

The road now leads onward
And I know not where
I feel in my heart
That you will be there
Whenever a storm comes
Whatever our fears
The journey goes on
As your love ever nears

Here is my heart and I give it to you
Take me with you across this land 
These are my dreams, so simple and few
Dreams we hold in the palm of our hands

Music and lyric: Loreena McKennitt
Loreena McKennitt – Never-Ending Road (Amhrán Duit)

Algunes cançons tenen la màgia de fer-nos estimar els moments que vivim i projectar-nos amb força cap al futur. Aquesta perla, editada per Mike Scott en solitari al 1997 i reinterpretada en directe a “Karma to burn” amb els Waterboys reagrupats, és una joia que cal guardar pels moments de baixa intensitat.

Open to the world…
open to spirit…
open to the changing wind…
open to touch…
open to nature…
open to the world within…
open to change…
open to adventure…
open to the new…
open to love…
open to beauty…
open beloved to you!
open to learn…
open to laughter…
open to being blessed…
open to joy…
open to service…
open to saying “Yes!”…
open to risk…
open to passion…
to peace and silence too…
open to love…
open to beauty…
open beloved to you!

The Waterboys

La vida a vegades és tan dolça com aquesta cançó. Tanques els ulls i et deixes portar ben lluny per les notes de l’acordió diatònic que expliquen un viatge al nord.

Imagines, recordes… composes imatges on la memòria i el somnis es fonen en un paisatge idíl·lic. Alguna llàgrima llisca i es confon amb els plors i la malenconia dels sons de l’acordió. I sempre hi apareixes tu. Ja sigui en els records o en els somnis… tu, sempre tu. M’agrada sentir que ets tan a prop, saber que et tinc al costat en el silenci d’aquests dies enfeinats de tardor…

Tots tenim el nostre viatge al nord… un viatge que, com diu Joan Margarit, es debat entre l’amor i la por. Dues forces que són difícils de dominar i, tanmateix, de separar…

Els acords folk de The Waterboys m’alegren el capvespre…

Ja en van 36… i segueixo voltant pel món amb aquest esperit nòmada… buscant roses… Emocionant-me amb les coses més senzilles.
El temps ha anat modelant la meva vida, perfilant detalls, polint imperfeccions… erosionant l’espontaneïtat, tal vegada superficial, i deixant al descobert una crosta de timidesa que els silencis s’han encarregat d’endurir.

La timidesa amaga, potser, un llenguatge que cal aprendre a desxifrar. Massa temps he estat capficat a interpretar els meus silencis i això no m’ha deixat comprendre els paisatges ni el silenci del meu entorn més proper… A vegades penso que el context pesa massa i imagino un entorn sense silencis, un escenari llunyà i fictici que ens alliberi d’aquesta pressió que ens empeny cap a la solitud del nostre silenci.
Són tan difícils de trencar els murs invisibles… és tan dificil de trobar el camí dins d’aquest laberint…

Però, malgrat tot…
Wherever I’m going, I’ll go in search of a rose.

Treballaré secretament el teu nom amb les paraules justes. Buscaré un camí de llum que em porti fins a tu. Trobaré les dreceres necessàries dins la solitud del meu viatge.
Hi ha tantes coses que no sé fer…
Maldestre, silenciós, avanço lentament, dia rere dia en el llarg camí del meu captiveri. A vegades, però, penso que no hi ha camí, que sóc només un nàufrag en una illa enmig de l’oceà.
Els apunts d’aquesta pissarra no són més que les traces que dibuixo fent camí després del meu naufragi.

Les coses sempre poden acabar millor del que comencen.
Uns acords de Coldplay i una lletra suggerent han tingut la capacitat de fer-me escriure.
L’estiu s’acaba i les pluges d’aquests dies comencen a obrir el pas a la tardor.
Llegeixo la cançó a Mahalta de Màrius Torres i penso en l’ànim que va portar el poeta a escriure una cosa semblant. La força dels seus versos em fa pensar…
Murs, laberints, rius, xiprers i palmes…
tant se val, la vida del poeta és sovint un món de solitud.

Sona el violí d’Alasdair Fraser….
el curs ja ha començat. Comença un nou viatge que acabarà el proper més de juny.
Les valls frondoses del Pirineu bearnès queden ja tan lluny…
La realitat que ara s’imposa em porta també records de temps passats. A
vegades penso que no sóc capaç de desfer el nus del temps que converteix
la meva vida en una mena d’etern retorn. Potser la vida no és més que
un gran nus que ens manté atrapats en el temps. Em fa por reviure un
cicle d’introspecció que no em permeti avançar i mirar endavant. L’ombra
d’alguns records enfosqueix encara l’espai de temps present que em toca
viure.
Algun cop he escrit que tots vivim en una mena de segrest vital que ens ha d’encarar tard o d’hora amb els nostres raptors. I si al final resulta que hi ha segrest però no hi raptors? Qui és doncs que reté el fil de la meva vida en un nus indestriable de silencis i records?
Sóc, tal vegada, presoner d’aquesta pissarra?
Avui, mentre circulava en moto per la ciutat, he tornat a pensar que la millor manera d’avançar és buscar un fil de llum més enllà de les ombres del passat. No puc enfrontar-me al passat ni desfer el camí però puc buscar nous escenaris pel futur. Caminar en el silenci de l’altra banda del mur per arribar, algun dia, a reconciliar-me amb el passat i retrobar-me amb les ombres fetes llum.

Després de molta introspecció cal trobar algun argument que justifiqui un silenci tan llarg… Després de tant de temps no he estat capaç de trobar les paraules, ni el to, ni la manera per trencar el mur invisible que el temps ha anat bastint en el silenci dels dies.
Sovint penso que cal emprendre un nou camí i que un nou viatge serà la manera d’oblidar aquest temps tan ingrat. Em resisteixo a emprendre un camí que em separi de tu i tracto de seguir caminant al teu costat, a l’altra banda del mur, imaginant que algun dia les nostres traces es trobaran sense murs ni silencis. L’espai i el temps, les dues dimensions que ara ens separen, hauran de confluir en algun punt del nostre llarg camí. Aquesta travessa m’està costant més del que esperava però estic segur que això que avui escric és una profecia del nostre temps futur.

Quin és el motiu del teu silenci? Quina és la distància que ens separa? Tracto d’interpretar el significat d’aquest silenci que ens separa i m’allunya, cada cop més, de tu. A vegades imagino que els teus silencis són semblants als meus i que som incapaços  de conciliar el temps que vivim, de trobar les paraules justes i de vèncer la por de mostrar-nos tal com som. Aquest és el miratge, aquesta és la falsa sortida del laberint. La realitat dels teus silencis és infinitament més dura. No hi ha cap por, cap dubte… tot és fermesa, convicció, determinació per trobar una llunyania volguda. T’allunyes de mi amb el silenci més dur… un silenci que em fereix i el trobo injust. Ploro, ploro… i callo per dins.

El temps ens hauria d’ajudar a entendre quin és el nostre lloc en aquest món. A vegades, però, corre el temps i caminem en totes direccions, sense rumb, gairebé a les palpentes. D’un lloc a l’altre sense, sense horitzons ni referències. En aquests moments ens agradaria aturar el temps per recomposar els escenaris de les nostres vides. Les hores, els dies, les nits… passen massa ràpid. Una darrera l’altra i així fins al final. El temps mai no s’atura.
Potser l’alternativa és aturar-se, deixar de caminar i mirar com corre el temps al nostre voltant mentre restem immòbils. Potser així serem capaços de fixar un rumb, una direcció triada, un camí que doni sentit als nostres passos…
Sabem ben bé què volem? Som capaços de triar? A vegades ho dubto.

Vivim atrapats en un temps que ens domina i ens fa córrer més del que nosaltres volem. Vivim a gran velocitat amb el temps cronometrat per fer allò que realment ens agrada. John Seymour va saber trobar la porta secreta i escapar-se d’aquesta vida frenètica contrarellotge. Encara avui aquest és el meu gran somni.

I’ll keep your heart with mine till you come to me.