La misèria religiosa.
Contra el fanatisme religiós, des del laïcisme, la crítica racionalment clarificadora no ha de recular davant cap dificultat
«Però aquesta obscuritat en la filosofia profunda i abstracta és criticada, no solament com a dolorosa i feixuga, sinó també com la font inevitable d’incertesa i d’error. […] sorgeix adés dels esforços infructuosos de la vanitat humana, que voldria penetrar en temes completament inaccessibles a la comprensió de l’enteniment, adés de l’habilitat de les supersticions populars que, en ser incapaces de defensar-se en un camp just, cultiven aquests esbarzers inextricables per cobrir i protegir la seva debilitat. Trets del camp obert, aquests lladres volen cap al bosc i són a l’aguait per entrar per la força a cada avinguda desguarnida de la ment, i l’aclaparen amb pors religioses i prejudicis.» D.Hume. Investigació sobre l’enteniment humà. Secció I. 6.
L’existència de la religió és l’expressió d’una realitat miserable que ha de ser canviada. Si es vol realment superar la misèria religiosa, s’ha de canviar la realitat que la produeix.
«La misèria religiosa és, d’una banda, l’expressió de la misèria real, i de l’altra, la protesta contra la misèria real. La religió és el sospir de la criatura aclaparada, l’estat d’ànim d’un món sense cor, perquè és l’esperit dels estats de coses faltats d’esperit. La religió és l’opi del poble. La superació de la religió com la ventura il·lusòria del poble és l’exigència de la seva ventura real. Exigir sobreposar-se a les il·lusions sobre un estat de coses val tant com exigir que s’abandoni un estat de coses que necessita il·lusions.» K.Marx. Critica de la filosofia del dret de Hegel
L’objectiu final ha de ser alliberar l’home de la religió.
[En el pas a la societat burgesa] «Per tant, l’home no va ser alliberat de religió, va rebre llibertat religiosa. No va ser alliberat de la propietat, va rebre llibertat per posseir la pròpia propietat. No va ser alliberat de l’egoisme d’empresarial, va rebre la llibertat per fer negocis» K.Marx. La qüestió jueva, pàg. 23
Una religió, que en molts casos, és una malaltia de l’ànima.
«la religió […] integra certament restriccions obsessives com només pot imposar-les la neurosi obsessiva individual, però conté a més un sistema d’il·lusions optatives contràries a la realitat, únicament comparable al que se’ns ofereix en una amència, en una feliç demència al·lucinatòria.» S.Freud. El pervindre d’una il·lusió. c.VII
Pretendre alliçonar sobre la realitat humana fonamentant-se amb els escrits d’un senyor que en vida fou capdavanter de l’autoritarisme (“proletari” si om vol adjectivar-lo, però autoritarisme al cap i a la fi) [el qual en nom seu s’han produït autèntiques barbaritats limitadores de la llibertat; encara que el sr. Marx no sigui responsable de les barrabassades que molts dels seus acòlits han fet històricament]; i d’un altre senyor malaltís que anava posant etiquetes estigmatitzadores a tothom, mentre ell “tenia molt que desitjar” [si més no, a la seva pròpia mare]; és un acte no massa reixit.
Veritablement és cert que hi ha molta misèria religiosa. Com hi ha molta misèria política, i no per això s’ha d’intentar suprimir tota expressió política. Tothom, sigui o no “religiós”, té aspectes miserables (fruit de la caiguda al pecat [Gènesi 3], segons la cosmologia bíblica), i ningú amb un mínim de seny advoca per l’extermini de l’ésser humà (o per alguns dels seus col·lectius… encara que es generalitza cada cop més l’avortament per qüestions pretesament “eugenèsiques”).
Hi ha una gran diferència entre voler “polir”, foragitar o rebutjar “per a un mateix” certes pràctiques o vivències, i voler “exterminar” la llibertat dels altres.
Què més dóna si jo crec amb Déu i un altre no? Que el meu veí o el meu fill pensin diferent al que jo pensi, m’impedeix la meva llibertat? En “alguns” [no tots] discursos autoanomenats “racionalistes”, “crítics” o “lliurepensadors” veig una gran carrega de voler “alliberar” a qui està equivocat [sic] per grat o per la força; prenent i fent-se seu el discurs de molts religiosos miserables que també han d’alliberar al “pecador” del seu pecat vulgui o no (en aquest darrer cas, molts d’aquests miserables religiosos són partidaris de matar al “pecador” abans del Judici diví [el que és una blasfèmia en tota regla]).
Atentament
“Jehovà, Déu meu,
he clamat a tu, i m’has donat remei”
Salm 30:2