ambFilosofia

Rajoy, Rivera, Sánchez apel·len a l’Estat de dret i a la obediència a la llei per deslegitimar el procés sobiranista català. Afirmo que utilitzen un llenguatge trampós i un raonament fal·laç, agafant conceptes liberals, derivats de Locke, per defensar, en realitat, unes propostes d’absolutisme polític derivades de Hobbes.

Anem a pams. El concepte d’Estat de dret implica una classificació de les lleis (d’allò que es legítim i ha de complir-se) en dos grans tipus: les que deriven dels drets naturals, que són universals i que preexisteixen al pacte que dona lloc a l’Estat, i les que deriven de la marxa històrica d’un determinat Estat (lleis positives) que no són universals.

La discussió és quines són aquestes lleis naturals universals.

L’absolutisme polític (el règim de monarquia absoluta, i no cal que el monarca sigui un individu) nega la possibilitat de la societat sense l’Estat. Per tant, sense l’Estat només hi ha individus. És l’Estat qui constitueix la societat. I això perquè l’ésser humà és essencialment egoista: “homo homini lupus”. L’individu busca expandir el seu poder que ve limitat per poder dels altres, i resulta, així, incapaç de col·laborar en un projecte col·lectiu orientat al bé comú i a la formació de la societat.

D’acord amb aquestes concepcions. Catalunya no preexisteix com a nació, només hi ha individus. Allò que constitueix Catalunya és la Constitució espanyola i la constitueix com a Comunidad autònoma.

Donada aquesta concepció privativa de l’ésser humà (Hobbes) i la seva manca de associabilitat (construcció de grups) i sociabilitat (construcció de xarxes socials), la pau, la convivència i els beneficis de la societat depenen totalment de l’Estat. Llavors l’individu per escapar d’aquest Estat de guerra, renuncia, a condició que tothom ho faci, a TOTS ELS SEUS DRETS NATURALS (la seva llibertat d’usar el propi poder com li plagui) i firma el contracte que engendra l’Estat. En l’absolutisme polític he renunciat a tots els meus dret naturals, no hi ha Estat de dret.

El concepte d’Estat de dret sorgeix del liberalisme amb l’afirmació de l’existència d’una societat civil (societas prima) prèvia a la societat política (civitas). I per tant, l’existència d’uns drets naturals anteriors a l’Estat. D’acord amb aquestes concepcions si el dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret natural i si Catalunya és una nació, aleshores, té el dret natural i universal d’autodeterminació que l’Estat no pot negar.

Negar aquesta mateixa possibilitat per part de l’Estat és negar l’Estat de dret i situar-se com a Estat absolut. Només hi ha Estat de dret si l’Estat es sotmet a les lleis naturals, que són drets naturals dels individus; sinó hi ha Estat absolut. Llavors, presentar l’Estat absolut com un Estat de dret és fer trampa amb el concepte, per obligar a obeir segons la llei natural i universal allò que és només una decisió del monarca absolut (Leviathan) que s’adjudica tot el poder.

I en aquests últims anys, almenys des de la majoria absoluta del PP,  això ho veiem no només amb la negació del dret a l’autodeterminació dels pobles de l’Estat espanyol, sinó d’una manera general en tot el que són els dret bàsics (llibertat i igualtat reals) de les persones sota aquest Estat. Sota la coartada del concepte d’Estat de dret, estem assistint a una negació real de l’Estat de dret i a una deriva cap a l’absolutisme del Reino de España i de l’espanyolisme que l’acompanya.

Em costa veure algun capítol de La riera, perquè quan sento aquest nom em dolen les rieres reals del Maresme. Unes realitats que eren i haurien pogut ser, però que ja no són rieres.

Segles d’intervenció humana i especialment d’aquests últims anys han anat deteriorant i finalment anorreant el paisatge propi d’una riera. Destrucció de la vegetació pròpia, encaixonades o convertides en canyers, amb abocaments incontrolats aquí i allà, finalment convertides en una trista imatge d’elles mateixes fins a portar-les al cobriment i a la desaparició en els trams urbans.

Queda alguna mostra del que hauria pogut ser en el magnífic parc del tram final de la “riera” de Sant Pol o a la part alta d’aquesta mateixa “riera” més enllà de Sant Cebrià. Queda el nom que ja no es refereix a la cosa mateixa, sinó més aviat a canyers, cursos sorrencs sense cap encís o avingudes cobertes de ciment.

Al Maresme no existeix una cultura de les rieres, en el sentit d’entendre-les, respectar-les i procurar-ne el desenvolupament i el gaudi a partir d’aquesta comprensió i respecte.

Partirem de Locke, un dels pares del liberalisme. Primer afirma la llibertat i la igualtat en abstracte de tots els éssers humans:

“[els homes es troben en] un estat de perfecta llibertat per ordenar llurs accions i per disposar de llurs possessions i persones com a ells els sembli més convenient, dins dels límits de la llei natural, sense demanar permís ni dependre de la voluntat de cap altre home.
És també un estat d’igualtat, on tot poder i tota jurisdicció són recíprocs, on ningú té més que un altre.”

Ara bé la invenció del diner ho canvia tot:

“goso afirmar decididament que la mateixa regla de propietat, val a dir, el dret de cadascú a posseir tant com pugui utilitzar, tindria encara validesa sense que ningú es veiés violentat, ja que hi ha a la Terra espai suficient com per satisfer les necessitats del doble de població si no fos perquè la invenció dels diners, i l’acord tàcit dels homes de fixar-li un valor, no hagués introduït (de comú acord) les grans propietats i el dret a adquirir-les.”

D’aquí podem derivar que si els homes són lliures i iguals per naturalesa, en el sentit que són igualment capaços de cuidar d’ells mateixos, els que han fracassat en la consecució de propietats (capital) poden considerar-se que en són els únics culpables. A més , aquesta desigualtat en la propietat queda justificada i consentida, si el nivell de vida és superior que en la situació d’igualtat: “un rei d’aquells fèrtils i immensos territoris americans s’alimenta, s’allotja i es vesteix pitjor que un jornaler a Anglaterra”.

D’aquí enllacem amb el ministre de finances alemany, Dr. Schäuble: “les eleccions no poden canviar res. Si cada vegada que hi ha eleccions les regles canvien, la zona euro no pot funcionar”

Val a dir, aquests europeus fracassats en l’increment de les propietats (la gran majoria de la població) però més ben alimentats que arreu, no poden entendre les exigències i les complexitats dels programes econòmics d’austeritat, tenen un dèficit racional (moguts pel sentimentalisme) per comprendre les condicions per continuar mantenint la ma que els dona menjar. Aquestes decisions econòmiques no es poden deixar en mans dels que no treballen per l’increment de les propietats (del capital). O com diu el Partit comunista xinès: les eleccions són només una complicació perillosa que obstaculitza un govern econòmic eficient.

És el camí que està prenent la UE, un conjunt de tecnòcrates a qui els molesta la democràcia.

Almenys pel que fa a les societats occidentals modernes podem parlar de triomf de l’individualisme, en un sentit cultural com a model de vida. D’una manera molt general, en altres cultures anteriors, l’individu és l’actor de base, però només en tant que intèrpret d’uns papers en l’àmbit de la família, de la corporació, de la ciutat … Avui, almenys als països occidentals, l’individu és cada cop menys un intèrpret, i esdevé font i origen, fons et origo, de tot el contingut social i històric. Si considerem que l’individu ha de triar entre l’àngel o la bèstia, entre les seves passions, pulsions, opinions, gustos … o bé la virtut, la veritat, el bé … avui la tria correspon a l’individu mateix i no a l’educació o al control social. I és tasca personal pròpia esdevenir persona.

El liberalisme ha sabut presentar-se com a garant i impulsor d’aquest procés cultural d’individualització. D’aquí el seu èxit. Però també el seu fracàs en no saber proporcionar les bases materials que permetin realment la realització de l’individu.

Per contra les idees socialistes no han sabut lligar-se plenament a aquest procés cultural i, en certa mesura, han quedat estrangeres. Paradoxalment, per establir les condicions materials d’una llibertat real, algunes propostes socialistes han sacrificat l’individualització.

Sabran les noves propostes de canvi superar aquests dèficits?. A casa nostra, sabrà l’independentisme proposar un projecte superador d’aquests dèficits?. Sabrà la nova República Catalana superar aquests dèficits?. Fins a on ha d’arribar i no ha d’arribar el mercat? Quin és el nucli dur del liberalisme?.

Si els nostres ciutadans entenen el projecte independentista com a impulsor formal i material (les condicions materials que fan possible una major llibertat individual per construir la pròpia persona) d’aquest procés cultural d’individualizació, tindrà a favor tota la pressió de la cultura.

Tal com veig les coses hi ha tres grans línies de pensament crític en la filosofia occidental que apunten als mals de les societats modernes.

El liberalisme critica les cadenes que subjecten l’individu a les pròpies construccions humanes, la subordinació de l’individu a entitats abstractes que impedeixen el desenvolupament individual. Coses com l’Estat, la nació, la cultura, la religió, el matrimoni, la moral, … si les construïm amb un objectiu mes enllà de l’individu. Critica la usurpació de la llibertat individual per les institucions socials.

El marxisme critica les condicions socials que impossibiliten la llibertat, el desenvolupament individual, per més que ens hàgim alliberat de les cadenes que detectava el liberalisme o precisament per les conseqüències de les insuficiències de la llibertat individual proposada pel liberalisme. Hi ha una classe social, que deté el poder a traves del diner funcionant com a capital, que impedeix la llibertat real de la resta d’individus, els situa en realitat com a sense llar (oikos), i aboca la societat a la barbàrie.

Nietzsche a través del concepte de nihilisme critica l’home occidental, un individu ressentit, tancat en ell mateix (l’home del mercat), buscant suports externs per poder viure, que només actua reactivament, abocat a la debilitat de la voluntat i d’aquí a una por a la vida que és incapaç de viure creativament.

Tanmateix quan demanem a aquestes filosofies per propostes en positiu, per solucions, totes elles mostren grans silencis. Detecten les malalties, però els manquen els remeis. Els manca una visió clara del bé de l’individu i del bé social, una visió clara de l’individu i la societat que cal construir. Potser en això cal anar a buscar les línies de sortida en la filosofia clàssica i en el budisme.

El model Previsions de vot pel 9N ha superat la prova. El pronòstic de resultat del 9N, Pronòstic vot 9N, fet amb el model més les dades de l’última enquesta del CEO ha estat encertat, 2.300.000 persones. Aquest model ens ha permès avançar en allò que ens proposàvem ja en l’apunt: Fer prediccions. Podem acceptar, de moment, que aquest model ens permet fer prediccions de futur sobre l’evolució de la consciència sobiranista-unionista a casa nostra.

Ara bé com tot model, és només una construcció mental i simplificada de la realitat, Un joc lògic, i hem de procurar que s’assembli cada vegada més a la realitat mateixa.

I és un model coix, perquè no inclou cap explicació sobre el sistema d’interacció que actua, ara i aquí, sobre l’individu com una coerció més enllà dels seus desitjos i control. I aquest és potser el factor que més s’oblida en les anàlisis que sentim avui sobre el procés sobiranista a Catalunya. Hem parlat d’aquest sistema d’interacció en l’apunt, Crisi de la segona Restauració borbònica, i crec que, més d’un any després, podem mantenir la hipòtesi que allà defensàvem i que caldrà concretar molt més en el moment actual i en l’evolució futura.

Tota manera hi ha una novetat, no en el sistema sinó en l’individu, que en l’esmentat apunt no podíem considerar perquè no s’havia produït, i és la manifestació de la crisi en la consciència de l’individu també en els països castellans, des de la seva cultura, la seva història, la seva nació. És el fenomen de la crisi dels partits de la Segona restauració, el PPSOE, i el sorgiment d’altres opcions polítiques, notòriament, però no solament, Podemos.

L’economicisme o sociologisme afirma que les nostres opinions o iniciatives socials i polítiques es troben determinades pels interessos de classe.

Primer una crítica de Gramsci:

“l’economicisme es pregunta: ¿a qui beneficia immediatament la iniciativa en qüestió? I respon amb un raonament tant simplista com fal·laç. Beneficia immediatament una certa fracció del grup dominant (…) Es tracta d’una infal·libilitat molt barata i que no tant sols no té significat teòric sinó que té un escassíssim abast polític i una mínima eficàcia pràctica: en general no produeix res més que prèdiques moralistes i interminables qüestions personals.” A. Gramsci. El princep modern. Alguns aspectes teòrics i pràctics de l’economicisme. §13

Per altra banda, si les nostres opinions estan determinades pels interessos de classe, resulta que tot són opinions i no hi veritat en les ciències socials: només relativisme i pragmatisme.

Criticant el sociologisme diu Popper:

“Beethoven és de ben segur, fins a un cert punt, un producte de l’educació i la tradició musicals, i els que coneguin la seva música sabran com impressiona aquest aspecte de la seva obra. Però l’aspecte més important és, tanmateix, que a més de producte és productor de música.” La societat oberta i els seus enemics. La teoria moral de l’historicisme. §27

Diria que això implica negar l’aspecte productiu dels individus. Citant Mario Bunge:

“Una cosa és senyalar els estímuls i les inhibicions socials a la investigació, i una altra, molt diferent, sostenir que els individus no importen: que l’ens que realment fa i pensa són les col·lectivitats”. Racionalitat i realisme. Antirrealisme, §56

Diria que l’economicisme, políticament, oblida el que Gramsci anomenava hegemonia ètico-política.

Heus aquí una segona entrega d’un model que intenta examinar com afecten diversos factors la decisió de vot individual entre unionisme i independentisme.
Factors que hi intervenen:
Temor i enuig: determinats a través dels botons lliscants pel propi usuari.
Establim un nivell d’enuig donat per: enuig = greuge-percebut * (1 – legitimitat-constitució)
Establim un nivell de temor donat per: temor = aversió-risc * probabilitat-catàstrofe.
Balanç Costos-Beneficis de la independència segons grups d’edat: determinat per botons lliscants a discreció del propi usuari.
Posicionament català-espanyol dels grups d’edat segons enquesta CEO d’abril 2014
Posicionament dretes-esquerres dels grups d’edat segons enquesta CEO d’abril 2014
Correlació esquerra-sobiranisme: determinat per boto lliscant pel propi usuari

Coses a destacar:

Podem interpretar el vot unionista com a vot que propugna el boicot i que es traduiria en abstenció. La gent apareix progressivament agrupada homogèniament  en zones de territori i arriba un moment que s’estabilitza la intenció de vot. Reflecteix una circumstància real del procés: no està guanyat.

Hi ha dos paràmetres que són més decisius que els altres per determinar el resultat final: un és la correlació esquerres-sobiranisme, ja que la població catalana es declara majoritàriament d’esquerres en les enquestes del CEO;  l’altre la probabilitat de catàstrofe (econòmica, política, internacional,…),  ja que l’aversió al risc de la població és alta (hi ha realment coses a perdre).

Coses a provar:

Moveu els botons lliscants  i examineu els afectes que tenen sobre el territori i els percentatges.

Què passaria si aconseguissin fer veure que la probabilitat de catàstrofe és molt alta? i si aconseguíssim assegurar més beneficis pels pensionistes? I si els majors de 50 anys veiessin tots la independència com un cost sense benefici?.
Podeu anar-vos fent preguntes i traslladar-les al model per veure l’efecte que tenen sobre el vot.

També podem preguntar-nos quins elements de les enquestes del CEO ens permetrien determinar els paràmetres greuge-percebut, legitimitat-constitució, aversió-risc, probabilitat-catàstrofe, d’una manera més objectiva segons els resultats de l’enquesta?.

Per anar al model cliqueu:  anar al model.

Quan aneu al model, fent baixar el cursor,  trobareu al final instruccions per una millor utilització.

Ja dèiem a l’apunt La batalla del 9N (I): sobiranies, que, després de la declaració per part del Parlament que Catalunya era subjecte polític sobirà i de la fixació des d’aquesta sobirania de la data i la pregunta del 9N, la batalla del 9N havia començat. Aquesta batalla podem perdre-la o guanyar-la però no la podem evitar, Sobirania catalana i legalitat espanyola: una contradicció. La guanyarem, i la victòria seria ja guanyar el combat de la independència, si d’una manera o altre el 9N hi hagués més del 50% de sí-sí sobre el cens electoral. Qualsevol resultat inferior no resoldrà el combat, i no sortir a votar seria una derrota en tota regla.

Donades les posicions de l’espanyolisme, aquest combat per la sobirania es resol en últim terme per una qüestió de força, guanyarà la sobirania que tingui més força per imposar-se. El 9N tenim més del 70% de la població a favor, l’opinió internacional a favor, gent espanyolista no disposada a creuar la línia de la violència per impedir el dret a decidir. En l’escenari de les eleccions plebiscitàries la correlació de forces posterior entre sobiranies (castellano-espanyolista i catalana) en una DUI ens seria molt més desfavorable tant en percentatge de població, com en recolzament internacional, com en divisió del contrari. Cal fer el pas de la sobirania real i efectiva cara al 9N. Tots els que, d’una manera o altre, ens debiliten en aquesta batalla del 9N resulta que, en realitat, o bé lluiten en el bàndol de l’espanyolisme, neguen a Catalunya com a nació, o bé, si creuen realment en Catalunya com a nació, cauen en allò que, en una certa interpretació de Nietzsche, podem anomenar nihilisme

El nihilisme és una manera de viure, de referir-se al procés, que construeix ultra-mons superiors (legalitats exteriors, idees, unitats polítiques) per governar la vida, les nostres decisions, els nostres projectes (perquè de fet té por a la vida, a la llibertat). Els valors que proposa signifiquen el no-res, la derrotat personal i col·lectiva, i finalment contrastats amb la realitat del moment resulten insostenibles. Comporta la destrucció de la terra, del país, de Catalunya com a nació i la gregarització de l’home, la pèrdua de la dignitat, i de la ciutadania.

“La pregunta del nihilisme: «per a què?» té la seva arrel en el costum segons el qual la meta semblava establerta, donada, postulada des de fora; és a dir, per alguna autoritat suprahumana. Després d’haver perdut la fe en aquesta autoritat, es camina per costum en cerca d’una altra autoritat susceptible de parlar en termes absoluts i de fixar metes i tasques. Llavors, l’autoritat de la consciència -a mesura que la moral s’emancipa de la teologia, es torna més imperativa- apareix primordialment com a substitut d’una autoritat personal. O l’autoritat de la raó. O l’instint gregari (el ramat). O la Història, amb el seu esperit immanent a ella, que porta en si la seva meta i a la qual hom pot abandonar-se. Voldríem eludir la volició, l’aspiració a una meta, el risc inherent a la tasca de fixar-se un mateix una meta; voldríem eludir la responsabilitat (acceptaríem el fatalisme). Finalment, la felicitat i, amb certa dosi d’hipocresia, la felicitat del nombre més gran possible de persones.
Dintre seu es diu l’individu:
1. No cal una meta determinada.
2. No és possible preveure el futur.
Precisament ara que faria falta la voluntat més poderosa, és quan aquesta es troba més dèbil i apocada. Falta absoluta de fe en el poder d’organització de la voluntat per al tot.” (Nietzsche. La voluntat de poder. llibre I, El nihilisme europeu, §20)

De ben segur que en la decisió de vot sobre la independència de Catalunya hi intervenen diversos factors. Entre altres, el posicionament comunitari o nacional, el posicionament social dreta-esquerra o/i els interessos individuals. Tractarem aquest últim component: l’anàlisi costos-beneficis per a un pensionista.

D’entrada, fixeu-vos que parlem dels costos i beneficis per a un pensionista individual, no per a tota la població de Catalunya. Què preferim, un premi segur de 1 milió € o un premi basat en un 50% de probabilitat de guanyar 3 milions €?. La majoria, en contra dels càlculs més matemàtics, triarem el premi segur. Ja veieu, doncs, que no és només una qüestió matemàtica.

Si el pensionista ha de triar entre un premi segur de 1000 € al mes que li ofereix l’Estat espanyol i la mateixa quantitat que li ofereix l’Estat català, la tria és clara: l’Estat espanyol, ja que pensarà que l’Estat espanyol actualment ofereix una garantia més gran.

Si no volem donar tanta avantatge a l’Estat espanyol, que a Escòcia ha costat als independentistes perdre el referèndum, caldrà fer-hi alguna cosa, no ja jugant amb els altres components del vector que determina la decisió de vot, sinó incidint directament en l’interès del pensionista.

Caldrà insistir en els perills que l’Estat espanyol a mig termini no pugui pagar les pensions, caldrà explicar molt bé, i insistir-hi, que l’Estat català sí que podrà. Però donat que sempre semblarà més alt el risc de l’opció catalana, d’entrada l’única manera de compensar-ho, per equilibrar la decisió, és oferir un augment de les pensions. Un augment basat en l’esperança matemàtica? No n’hi haurà prou. Tal com vèiem en l’exemple de la tria del premi d’un milió €, s’ha de tenir present també l’aversió al risc del pensionista.

Es tractaria que, per pur interès, el pensionista fos indiferent entre triar A1= “paga l’Estat espanyol” i triar A2= “paga l’Estat català”. Suposarem dues situacions: S1= “l’economia va bé” i S2= “l’economia va malament” i construïm la taula següent:

Si R és l’aversió al risc del pensionista i e l’esperança matemàtica de l’entrecreuament de files i columnes, p la probabilitat de rebre la quantitat Q, llavors

A fi que el pensionista fos indiferent respecte a la seva tria s’hauria de complir que els valors de les caselles de l’última columna fossin iguals.

Anem a veure algunes coses interessants. Per exemple, imaginem que tenim una aversió al risc del 70%, és a dir, que entre 1000 € amb incerteses i 301 € segurs triarem els 301 €.  Imaginem  la taula amb els següents números: hom creu que si l’economia va bé, l’Estat espanyol pagarà amb el 90% de probabilitat 1000 € i l’Estat català pagarà x amb el 70% de probabilitat; l’economia global pot anar malament i aleshores es creu que hi ha el 90% de cobrar només 400 € per part de l’Estat espanyol i un el 90% de probabilitat de cobrar 500 € per part de l’Estat català

Tindríem que 0,3*0,9*1000 + 0,7*0,9*400 = 0,3*0,7*x + 0,7*0,9*500 . I ara la sorpresa, el valor de la pensió promesa (x) podria ser de 990 € a fi que el pensionista fos indiferent en la tria. És a dir, quan hi ha una forta aversió al risc el factor que pesa més en la decisió no és l’escenari optimista, sinó el pessimista. Si és cert que, a mig termini, l’economia espanyola no se’n surt i que a Catalunya econòmicament li aniria millor sense Espanya, i això s’explica i s’hi insisteix convenientment, es podria donar la volta a l’estratègia de la por espanyolista.

Podeu pensar altres escenaris més o menys favorables; però penseu que no es tracta de probabilitats i quantitats objectives, sinó d’allò que creu el pensionista i que, per tant, una explicació, àmplia en profunditat i en extensió, capaç de convèncer-lo esdevé fonamental.

Dos textos, l’un de Locke, l’altre d’Aristòtil. L’home del mercat confrontat al ciutadà

La condició en què es troben naturalment els homes és un «Estat de Llibertat perfecte per ordenar els seus actes i disposar dels seus béns i de la seva persona com millor els plagui, dins dels límits de la llei natural, sense necessitat de sol·licitar autorització ni dependre de la voluntat de cap altre home». Locke. Second Treatise. Secc 4.

«Tot home té el dret de propietat sobre la seva pròpia persona. Ningú, a banda d’ell mateix, té cap dret sobre ella. El treball del seu cos i l’obra de les seves mans, ho podem afirmar, són propietat seva.» Locke. Second Treatise. Secc 27.

«La ciutat és la comunitat perfecta […] perquè té l’origen en la urgència de viure, però subsisteix per viure bé. Per tant, tota ciutat existeix per naturalesa, de la mateixa manera que les comunitats originàries. Ella és la finalitat d’aquestes, i la finalitat és naturalesa. Allò que cada ésser és, després de complir-se el seu desenvolupament, això diem que és la seva naturalesa; així d’un home, d’un cavall o d’una casa […].
Per tant, és clar que la ciutat és una de les coses naturals i que l’home és, per naturalesa, un animal cívic [polític]. I l’enemic de la societat ciutadana és, per naturalesa i no per casualitat, o bé un ésser inferior o més que un home. […]
La raó que l’home sigui un ésser social, mes que qualsevol abella i que qualsevol altre animal gregari, és clara. La naturalesa, en efecte, com dèiem, no fa res en va. Només l’home, entre els animals, posseeix la paraula [logos]. La veu és una indicació del dolor i del plaer; per això la tenen també els altres animals. […]. En canvi, la paraula existeix per a manifestar el que és convenient i el que és nociu, així com allò just i allò injust. I això és propi dels humans en oposició als altres animals: posseir, de manera exclusiva, el sentit del bé i el mal, del just i l’injust, i les altres apreciacions. Amb elles la conjunció comunitària funda la casa familiar i la ciutat.
És a dir, per naturalesa, la ciutat és anterior a la casa i a cadascun de nosaltres, ja que el conjunt és necessàriament anterior a les parts. Perquè si es destrueix el conjunt ja no hi haurà ni peu ni mà, llevat que tinguin un nom equívoc, […]. Així, és clar que la ciutat és per naturalesa i és anterior a cadascú. Perquè si cada individu, per separat, no és autosuficient, s’acordarà, com les altres parts, en funció del seu conjunt. I aquell que no pot viure en societat, o no necessita res per a la seva pròpia suficiència, no és membre de la ciutat, sinó com una bèstia o un Déu.
[…]. Perquè així com l’home perfecte és el millor dels animals, així també, apartat de la llei i de la justícia, és el pitjor de tots.» Aristòtil. Política, I, 1, 1252b26-53a33

Els comentarem en el proper apunt. Es dibuixen dues concepcions ben diferents de la relació individu – societat.