ambFilosofia

¿Quina impassibilitat hem de tenir cap aquells que ens insulten i colpegen per defensar pacíficament i democràtica que el divorci és la millor solució per Catalunya i per Espanya?

“Recorda que aquell qui t’ultratja no és pas la persona que t’insulta o que et colpeja, sinó el teu judici sobre aquestes persones que t’ultratgen. Per consegüent, quan algú t’irriti, has de saber que és el teu judici sobreimposat allò que t’irrita. Malda, doncs, per no deixar-te endur de bell antuvi per la impressió, car un cop hagi transcorregut un temps i una dilació et serà més fàcil de dominar-te tu mateix.” Epictet. Enquiridó, §20

No hi ha encara una definició científica precisa del terme «emoció». En el llenguatge col·loquial utilitzem el terme per referir-nos tant als nostres sentiments i estats d’ànim com a la manera com aquests es manifesten en la nostra conducta i en les reaccions del nostre cos.

Sabem que en les emocions s’hi troba implicat tant el còrtex cerebral com regions subcorticals (amígdala, hipotàlem, tronc cerebral). Per tant, l’emoció és producte de la interacció entre factors perifèrics i centrals. Però en aquesta interacció és el còrtex qui realment construeix l’emoció (en gran part com ho fa amb la visió).

Per tant, els estoics ens proposen de mirar en la direcció correcta: la raó no és esclava de les passions (o emocions), sinó que intervé activament en la seva construcció.

Però els estoics arriben a proposar que la passió (la por, la ràbia, l’enamorament) no només no és una força (demoníaca o divina) que s’apodera de l’home, sinó que és una cosa que està totalment en poder de l’home perquè és l’home mateix qui l’engendra: la passió és, d’antuvi, un error de l’enteniment i neix d’una falsa opinió. El savi aconsegueix l’apátheia, l’autodomini com a impassibilitat.

«Heus aquí alguns indicis del qui progressa en l’estudi de la saviesa: no censura ningú, no lloa ningú, no es queixa de ningú i no acusa ningú, no parla de si com si ell fóra o sabés alguna cosa. Quan troba un obstacle o algú li impedeix el que ell desitja, s’examina ell mateix. Si algú el lloa, ell es burla en secret del seu devot, i, si el blasmen, no busca mai justificar-se; sinó que, com els convalescents, s’explora i s’examina, per temor de torbar que està impedint qualsevol cosa en començament de curació, abans que la seva salut estigui enterament fortificada.
Ha suprimit d’ell tot desig exterior, i ha bolcat la seva aversió només sobre les coses que, depenent de nosaltres, estan en contra de la naturalesa. Té, cap a totes les coses, moviments amables i continguts. Si se’l tracta de simple i ignorant, no se’n preocupa. En una paraula, està sempre en guàrdia contra si mateix com d’un enemic que li tendeix contínuament paranys.» Epictet. Enquiridó, §48

¿Quina impassibilitat hem de tenir cap aquells que ens insulten i colpegen per defensar pacíficament i democràtica que el divorci és la millor solució per Catalunya i per Espanya?

Primer un exemple: “Menteixo”. Menteixo, per tant no és cert que menteixo, és a dir, no menteixo, per tant, menteixo, per tant, no menteixo, per tant, …. (i fins a l’infinit)

És el mateix per: “No decideixo”. No decideixo, per tant, decideixo que no decideixo, és a dir, decideixo, per tant, no decideixo, per tant, decideixo, per tant, …. (i fins a l’infinit).

Ja que si voluntàriament DECIDEIXO no decidir, estic decidint. Per tant, decideixo i no decideixo alhora. D’això en lògica se’n diu una paradoxa, que inclou en ella mateixa una contradicció. I això és ja una complicació lògica. Perquè d’una contradicció se’n deriva vàlidament qualsevol cosa. Anem a veure-ho:

Tenim dues proposicions vertaderes: P = “decideixo”, ¬P = “no decideixo”

Una disjunció tipus P o Q és certa si almenys un dels components és vertader. “Aniré al cine o al teatre”, serà certa si vaig al cine, també serà certa si vaig al teatre. I si afirmant la disjunció nego un dels components, puc deduir que l’altre és cert (tollendo ponens)

Suposem una proposició falsa qualsevol, Q = “2+2=7”, que és evidentment falsa. Representem la disjunció pel símbol “∨” i construïm la proposició ¬P ∨ Q: “no decideixo o (2+2=7)”. Aquesta disjunció és certa perquè la proposició “no decideixo” és certa; però també és certa P, la negació de ¬P. D’aquí es deriva (tollendo ponens) que és cert que “2+2=7”, és a dir resulta vertadera qualsevol cosa que jo vulgui, per més falsa que sigui.

El problema és que a partir d’una contradicció es pot demostrar qualsevol cosa. És a dir, d’acceptar que decideixo no decidir és deriva qualsevol cosa i per tant destrueix la credibilitat de qualsevol conclusió i el pensament racional mateix. Una persona, en tant que ésser racional, no pot decidir no decidir

Puc negar a una persona el dret a decidir?

Ja hem vist que una persona, en tant que ésser racional, és lògicament impossible que decideixi no decidir. Aquesta persona no pot realitzar un impossible. Per tant, negar el dret a decidir a una persona només és possible si nego, a aquesta persona, la seva existència com a persona. He d’afirmar que “ha perdut la raó”, que no està en plena possessió de les seves facultats mentals. També puc enviar a fer punyetes tots els arguments i preguntar: “volen que la guàrdia civil entri desfilant o amb tanquetes?”. Els Ciudadanos i el PP (però no pas aquells que votarien NO) han de negar o bé la meva condició de persona o bé la meva llibertat (per la força).

Penso que la Constitució espanyola no defineix un sistema polític democràtic, sinó un sistema polític de mercat amb el reconeixement d’una sèrie important de llibertats individuals. Aquest sistema es realitza com una oligarquia, el govern d’uns pocs, d’una minoria, còmplices i amb favors mutus entre ells (portes giratòries).

Dèiem, Lluny del cinisme, que «L’actitud d’esquerra la caracteritzarem com de confiança en l’ésser humà, pensen que “l’ésser humà és bo, és la societat que introdueix la maldat”. L’actitud de dretes la caracteritzarem com de desconfiança en l’ésser humà, pensen que “L’ésser humà és dolent, és la societat que ha de contenir aquesta maldat”. Ara bé, tant dretes com esquerres estan disposades a veure què passa, a resoldre el seu conflicte pacíficament, amb raons.»

Seguint  Plató.

Com es produeix el pas de l’oligarquia a la democràcia?. Doncs perquè les classes populars comencen a veure la riquesa d’aquesta oligarquia com a il·legítima i aquests oligarques com uns idiotes. No els suporten. Estem en transició cap a la democràcia.

Al règim democràtic correspon l’home democràtic. Què és primer l’home o el sistema?. L’ou o la gallina?. La gallina incipient. Els sistemes no són persones, són els individus que realitzen el sistema. Per tant, l’home democràtic incipient ha de ser primer. Com és l’home democràtic?.

En un article anterior, Ser de dretes i liberal, avui, no és gaire racional, dèiem que podem entendre la democràcia com un sistema que resol el conflicte entre el pensament de dretes i d’esquerres, el conflicte entre individu i societat, entre bondat i maldat de l’ésser humà. I aquesta superació del conflicte ideològic permet separar ideologia i poder, i així aïllar la dreta oligàrquica i antidemocràtica. En tenim força evidència empírica, per exemple a casa nostra amb la introducció de la democràcia municipal a través dels sistema d’insaculació. És alliçonador veure, segons explica Sobrequés en el seu llibre «Societat i estructura política de la Girona medieval», com a Girona les classes populars cedeixen a les classes superiors (en el món medieval) la implementació del nou sistema. Les classes populars fan les parts dels pastís, però donen a triar primer les classes superiors. Pura saviesa.

L’home demòcrata supera l’oposició ideològica dretes-esquerres, pensa que l’individu és responsable, no només el sistema. El que s’ha dit i escrit aquí a VilaWeb al voltant del tancament de Canal 9 il·lustra força bé la nova manera de pensar. Hi ha responsabilitat individual, i això ens porta a preguntar-nos per l’ànima humana, per la maldat de l’ésser humà i la seva superació, per la construcció de la llibertat interior de la persona. Ser de dretes avui dia és molt racional, imprescindible. La democràcia contempla i busca superar la feblesa humana. Tornem a Sòcrates i a la filosofia clàssica.

L’argumentació que ara pot fer efecte és la de la pèrdua de drets individuals.

En un institut de secundària un pare va a queixar-se al professor-tutor del seu fill perquè aquest ha tingut un conflicte amb un company d’origen marroquí. En el transcurs de la discussió, el senyor amb un to agressiu matisa la seva queixa amb la següent expressió: “estos moros nos quitan el trabajo y encima tenemos que aguantar que hijos, que no tienen educación, molesten a los nuestros. Yo soy enyesador, de los que hay pocos, y ahora me he quedado sin trabajo porque esos moros, que no saben del oficio, trabajan por una miseria y sin contrato.”

En una classe de 4t d’ESO, un alumne es dirigeix espontàniament als companys que té al voltant i els explica què comportarà, segons ell, la independència de Catalunya. Comença per dir que aquells que estan a favor diuen moltes mentides, perquè s’inventen la història i el que passarà seran coses com aquesta:”ahora si mi abuelo, que vive en Andalucia se pone muy enfermo, o se muere, mi padre puede coger el coche y marcharse corriendo, en cambio si dan la independència, como habrán fronteras, no podrá”.

Ens semblin bé o malament, totes les actituds tenen el seu raonament darrera. L’actitud racista del primer exemple, no li semblarà racista al protagonista, sinó simplement basada en fets objectius i comprovables. Combatre aquesta actitud exigirà discutir els seus arguments, fer-li veure que efectivament té tot al dret a tenir feina, però que erra el tret de qui són els culpables del fet que ell no tingui feina.

Perquè l’espanyolisme posa i posarà tant l’accent en les fronteres?.

Desmuntada la fal·làcia de la fi del món, de la por pels efectes econòmicament catastròfics de la independència de Catalunya, l’argumentació que ara pot fer efecte és la de la pèrdua individual de drets, provocada, entre altres coses, per la dificultat de relació amb familiars i amics que quedaran a l’altra banda de la «frontera», quan a més ells, en tant que treballadors immigrants que se senten espanyols, han contribuït tant com el que més, amb el seu treball, a la riquesa de Catalunya. Combatre aquesta actitud exigirà discutir els seus arguments d’una manera comprensible i convincent.

Una interpretació personal del mite de la caverna de Plató. Identifiquem la caverna amb el jo individual, i aleshores la seva proposta és de sortir d’aquest jo.

La caverna que ens embolcalla és el jo, però nosaltres no som el jo, cadascú de nosaltres som el conjunt dels empresonats, no som una cosa, un jo, sinó una relació, som els empresonats pel jo de la caverna.

Els empresonats són els nostres desitjos, els nostres sentiments, els nostres raonaments. I nosaltres som el resultat de la relació, guerra o convivència, pactes entre aquest elements, no hi ha jo.

La caverna és la visió de la realitat interna i externa que ens han, i ens hem, construït des del naixement. Aquest jo no és del tot fals, es troba entre la falsedat i la veritat, no és la realitat mateixa, és una ombra de la realitat, però finalment és alguna cosa, una ombra. És opinió, però no saber.

Determinar la relació entre aquestes ombres i la realitat mateixa és una tasca fonamental, i difícil, per poder canviar les coses, per poder sortir de la caverna. Caldrà explicar des de la realitat de les ombres cap a la realitat de les coses, ascendir des de les ombres a la llum del sol, ascendir des de l’opinió al saber.

Aquest jo d’ombres està construït sobre la base de confondre les paraules amb les coses, de fer mals raonaments, d’abraçar veritats absolutes que en realitat són simples suposicions, d’acontentar-se amb teories que com xarxes estripades no recullen res quan les llancem al mar de la realitat. Aquest jo és també el resultat d’una lluita sagnant entre desig, sentiment i raó que aquesta, la raó, no ha sabut conduir adequadament.

Com sortir del jo, de la caverna, com aconseguir la llibertat interior?

No pas amb el sentiment i el desig, sinó amb la raó. La raó és l’única capaç, tota sola, de sortir de la caverna a la llum del sol, només el saber pot iniciar el camí de sortida de la caverna; però un cop assolida la consciència de la ignorància, de les ombres, i assolida alguna veritat, l’empresonat-raó ha de tornar amb els seus companys, els desitjos i els sentiments, i trobar la manera de convèncer-los i guiar-los fora de la caverna, tasca realment molt complicada i difícil.

No oblidem que una raó famolenca i raquítica, tal com era abans de sortir a la llum, no pot res a la caverna. Cal que la raó s’alimenti apropiadament, i l’aliment de la raó són les veritats, i en última instància l’univers mateix (imatge del bé) del qual som simple pols d’estrelles.

Empresonats dins la caverna (també mental de la Catalunya dependent) estem indefensos i incapaços de afrontar la realitat: res no resulta possible, sinó la resignació i la lenta destrucció de totes les esperances.

Bon Nadal

Salut

Un mite intenta superar algunes limitacions del llenguatge, i per això Plató utilitza el mite, però, per contra, ha de renunciar a una significació precisa, i agafa la seva significació plena en el lector i diversament segons les vivències de cada lector. Per tant, no em diu el mateix a mi que a l’altre.

Per posar un exemple: podem explicar el conte de “la caputxeta vermella” a un infant, acceptant el què diu Bruno Bettelheim, que el conte parla dels problemes de l’inici de la pubertat. Si féssim una conferència teòrica a un infant sobre aquests problemes, aquest no entendria res, en canvi a través del conte es podrà establir una comunicació i una comprensió, que esdevindrà diversa segons el receptor, ja que tindrà a veure amb les vivències i expectatives de l’infant receptor, que són úniques. Contes i mites, crec, comparteixen aquesta situació.

Dit d’una manera una mica més tècnica (que no compartirien els empiristes), en tot concepte podem distingir la referència, l’extensió i la intensió. Si agafem el concepte de “fantasma”, entendrem per referència el constructe mental (la cosa construïda per la ment), el fantasma mental; entendrem per intensió les propietats del fantasma mental; entendrem per extensió els fantasmes fora de la ment. El concepte fantasma té referència, té una intensió difícil d’expressar, i no té extensió (no hi ha fantasmes). Quan jo vull arribar al referent dins la ment, sense passar per la intensió, puc recórrer al mite o al conte.

– Què em diu a mi el mite de la caverna de Plató?

Us ho diré amb una analogia.

– Què diríeu? , – Què pensaríeu d’algú que us digués coses com ara les següents?:

El cotxe privat s’ha de prohibir dins de les ciutats. Les autopistes, gran error de planificació, cal substituir-les per vies de tren i l’espai que sobra aprofitar-lo per posar plaques solars i molins en els trams de vent. A la ciutat cal donar prioritat absoluta a la bicicleta, sobre vianants, cotxes, busos i taxis. Cal construir a Barcelona una gran zona de vianants amb carril bici que abraci Plaça Francesc Macià, tota la Diagonal fins el Passeig de Gràcia i continuar per les Rambles fins al Mar.

Cal un pla per a la total reconversió a les energies renovables i la prohibició de les energies brutes responsables del canvi climàtic en un període de 20 anys.

L’eina bàsica de la democràcia són les votacions per referèndums de totes les qüestions que un nombre raonable de ciutadans ho demani i l’elecció a l’atzar dels càrrecs públics, no renovables, que han de portar a terme les decisions ciutadanes.

Sense democràcia econòmica, la humanitat es dirigeix cap a una dictadura mundial.

-S’ha tornat boig!, – No hi toca!.

És la resposta dels empresonats que Plató preveu cap a tot aquell que és capaç de sortir de la caverna.

El mite de Plató continua:

«I si hagués de tornar a discernir aquelles ombres i a discutir amb aquells encadenats de per vida, quan encara tingués els ulls ofuscats i no pogués fixar la mirada, per a la qual cosa necessitaria un cert temps, no faria riure i es diria d’ell que ara torna amb els ulls malalts per haver pujat a dalt, i que no s’ho val ni tan sols provar de pujar-hi? I que aquell que provés de deslligar-los i de portar-los amunt, si poguessin enxampar-lo amb les mans i matar-lo, el matarien?» La República. Llibre VII, 515e

És a dir, era pessimista cap a l’ésser humà però no renunciava al bé.

Feia la hipòtesi que els éssers humans majoritàriament eren incapaços d’abraçar el bé, i calia, per tant, una organització social que reconduís els individus cap al bé. Plató intenta dissenyar detalladament aquesta organització social en el seu llibre “La república”. La seva solució no es basa en mecanismes de mercat, sinó en mecanismes d’educació.

“«Mira, després d’això» -vaig dir-li- «compara la nostra naturalesa, pel que fa a l’educació o a la manca d’ella, amb el cas següent. Contempla uns homes en un habitacle sota terra, com en una caverna, que té un accés obert a contrallum al llarg de tota la cova. I al seu dedins aquells homes hi viuen, des d’infants, encadenats de cames i de braços, de manera que romanen en el mateix lloc i només veuen el que tenen davant, perquè la cadena no els permet de girar el cap. Tanmateix tenen la llum d’un foc que crema darrere d’ells, a certa distància i des de dalt. Entre el foc i els empresonats s’enfila un camí, i paral·lel a ell, imagina-t’hi una bastida arran d’una paret com els abrandats que els prestidigitadors posen davant del públic quan exhibeixen els seus jocs de mans.»
«Tot m’ho imagino així» -va dir.
«Doncs ara afigura’t uns homes que per darrere la paret porten atuells de tota mena, i que depassen el mur, i imatges i representacions d’animals, unes de ferro i altres de fusta, i tota llei d’objectes: com és natural, dels qui porten tot això, uns callaran i uns altres aniran parlant.»
«Esmentes una imatge ben estranya» -va dir- «i uns empresonats no gens corrents.»
«Si són com nosaltres!» -jo vaig fer-li-. «Perquè, primer de tot, creus que, de si mateixos i d’ells entre ells aquests homes han vist mai res que no siguin les ombres que el foc projecta a la paret de la cova que ells tenen al davant?»
«Com haurien vist res més, forçats com estan a tenir el cap immòbil de per vida?»
«I què dels objectes transportats? No hi hauran vist el mateix?»
«Sí. Què si no?»
«Doncs si tinguessin la capacitat de dialogar entre ells no penses que es creurien referir-se als objectes reals en si mateixos quan anomenen les ombres que veuen?»
«Indubtablement.»
«I què, si la presó tingués un ressò que vingués de dalt, et creus que si algú dels qui passen parlava, ells no es pensarien que el qui parla és l’ombra que els passa pel davant?»
«Sí, s’ho pensarien, per Zeus!» -va dir.
«Vet aquí, doncs» -vaig fer jo- «que uns homes així es creurien que la veritat no és altra cosa que les ombres d’aquelles obres l’artifici.»
«No se’n pot dubtar gens» -va dir.
«Considerà, en conseqüència-vaig proposar-li-, «que els guareixen de la seva demència i que me’ls deslliguen de les cadenes. Si aquestes coses passaven naturalment, tal com poden ser, sempre que un fos deslligat i de cop i volta me’l fessin redreçar i girar-se d’esquena, i caminar, i mirar la llum, quan fes tot això; es trobaria malament, els ulls li farien pampallugues i no podria contemplar les coses de les quals abans veia les ombres… Què et creus que diria quan algú li expliqués que fins aleshores havia mirat coses inexistents, però que ara veia quelcom més proper al ser, i que hi veia més correctament perquè s’havia girat cap a ell, principalment si li anava mostrant el que passava i el forcés fent-li preguntes a respondre què és? No veus que ell es trobaria en destret i que es pensaria que el que veia abans és més veritable que el que li ensenyen ara?»
«Sí, i molt» -va dir.” Plató. La República. Llibre VII, 514a

Sentia una profunda desconfiança cap a la democràcia com a incapaç d’aconseguir la justícia social i de portar els individus cap al bé.

“Fixa’t també, va dir, en l’esperit indulgent de la democràcia, i el ‘no us preocupeu’ per l’esforç, i la indiferència que mostra per tots els bons principis que solemnement establíem en la fundació de la ciutat –com quan dèiem que, excepte en el cas d’algunes natures rarament ben dotades, mai no hi haurà un home bo que no hagi estat des de la seva infantesa habituat a moure’s enmig de coses belles i a fer-ne objecte d’alegria i d’estudi — de quina manera tant gran la democràcia trepitja totes aquestes bones nocions nostres sota els seus peus, mai no dedicant un sol pensament a les activitats que creen un estadista, i promovent als honors a qualsevol que afirmi ser l’amic del poble.
Sí, és d’un esperit poc noble.
Aquestes i altres característiques similars són pròpies de la democràcia, que és una forma encantadora de govern, plena de varietat i desordre, i repartint una mena d’igualtat tant als iguals com als desiguals.” República. 558B

Desconfiança que, tot sigui dit, també trobem a Mill.

“Avui dia, veiem els individus perduts entre la multitud. En política, és gairebé un lloc comú dir que és l’opinió qui, avui, dirigeix el món. L’únic poder digne d’aquest nom és el de les masses i el dels governs en tant que es fan els òrgans de les tendències i dels instints de les masses. I això val tant per a les relacions morals i socials de la vida privada com per els assumptes públics. Aquells les opinions dels quals passen per l’opinió pública difereixen segons els països: a Amèrica, és tota la població blanca; a Anglaterra, és principalment la classe mitjana. Però sempre formen una massa: una mediocritat col·lectiva. I, novetat més gran encara, la gent de la massa ja no pren les seves opinions dels dignataris de l’Església o de l’Estat, sinó d’alguns caps notoris i dels llibres. Les seves opinions resulten formades per homes molt semblants a ells que, per l’intermediari dels diaris, se’ls adrecen o parlen en el seu nom segons la inspiració del moment. No em queixo d’aquest estat de coses. No afirmo que res de millor sigui compatible per regla general amb la mediocritat actual de l’esperit humà. Però això no impedeix el govern de la mediocritat de ser un govern mediocre. Mai el govern d’una democràcia o d’una aristocràcia nombrosa no s’ha elevat, ni s’hauria pogut elevar, per sobre la mediocritat, ja sigui en els seus actes polítics o en les opinions, els talents o la mentalitat que produeix, si la multitud sobirana no s’hagués deixat guiar (com sempre ho ha fet en els seus millors moments) pels consells i la influència d’un home o d’una minoria més dotada i més instruïda.” J.S. Mill. On Liberty. C. III, §13

Ara bé, tot això no desqualifica la línia de solució de l’equació socràtica proposada per Plató. Dir que no tenia raó perquè era de dretes seria caure en les fal·làcies ad hominem (atacar la persona) i ad populum (adjudicar adjectius negatius al fet de ser de dretes). Dir que la solució de l’equació ha d’incorporar la condició que tothom la sàpiga resoldre és una fal·làcia de petició de principi sobre el concepte de solució; resulta clar que això no es demana de cap equació matemàtica.

Penso que la línia de solució proposada per Plató és troba en el centre del debat dels amants del saber (filosofia), i no del saber escolàstic sinó del compromès amb els problemes humans.