A hores d’ara, ja fa temps que estic fins al capdamunt de viure a cop de hashtag. Els catalans fa temps que cada dia ens llevem amb una causa nova. Vivim permanentment a la defensiva, o al contraatac. I ho tenim tan assumit que sovint ni en som conscients, de la mateixa manera que a
La Unió Europea no permetrà que Andorra emeti euros amb la imatge del pantocràtor d’una de les seves esglésies romàniques (Sant Martí de Cortinada). Considera que reproduir aquesta imatge artística del segle XII vulneraria la neutralitat religiosa, una de les tantes neutralitats que caracteritzen la UE. Des d’aquí vull transmetre la meva fervent felicitació “a qui correspongui”, alhora
Tots sabem com es fan els imperis. També sabem que el més extens que hi ha hagut mai ha estat el britànic, i que el seu moment més àlgid el va tenir al segle XIX. És al segle XIX, doncs, on trobarem alguns dels seus comportaments més imperialistes i de menyspreu vers les seves colònies.
Tants anys batallant perquè Catalunya tingués un concert econòmic sense adonar-nos que la solució era ben senzilla! Si del que es tracta és de tenir el mateix règim fiscal que Euskadi i Navarra és tan senzill com retirar-los el concert a ells i embotir-los a la LOFCA. La petició la va fer ahir el líder
“Una de les grans diferències entre França i Espanya és que mentre allà les discussions polítiques solen acabar amb la pregunta ‘què vol la gent?’, a Espanya s’acaben amb un ‘què diu la llei?’”. Aquesta reflexió me la va fer un amic que, per feina, se’n va anar a viure a França. Encara que sembli
Els catalans hem votat un nou Parlament. Ara toca al Parlament gestionar els nostres vots, les nostres voluntats. És un Parlament plural i complex, perquè el Catalunya és plural i complexa. Però les nostres voluntats són diàfanes: és evident que els catalans volem decidir el nostre futur col·lectiu en la propera legislatura, i és evident
“Fa uns anys, tots els independentistes eren filòlegs. Ara són tots economistes”. Fa poc vaig llegir –no recordo a qui- aquesta frase que tan encertadament descriu el reduccionisme a què sovint intentem sotmetre la realitat. Certament el drenatge al que l’Estat espanyol sotmet Catalunya és irritant, especialment enmig d’una profunda crisi econòmica, i motiu suficient
El 26 d’agost del 2007, l’aleshores vicepresident del Govern, Josep Lluís Carod-Rovira, va sorprendre tothom proposant que l’11 de setembre del 2014 es convoqués un referèndum sobre la independència de Catalunya. Si ho recordeu, la proposta va ser rebuda com una sortida de to, una carotada més “per sortir als diaris”. No conec ningú (jo
En pocs dies, la Comissió Europea i el Tribunal Suprem s’han pronunciat sobre la legislació catalana referent a l’ús de la llengua a dos àmbits ben diferents: el cinema i les escoles bressol. Em sembla que tots hem entès què diuen les sentències sobre les persones que les han redactat; però potser no hem reflexionat
Davant del rebuig que ha provocat la seva actuació, el rei Joan Carles I ha demanat perdó i ha assegurat que no tornarà a succeir. Ja s’ha comentat abastament que amb les disculpes presentades no queda clar a què es referia (a la cacera? als elefants? a Botswana? a la seva acompanyant? al secretisme del
L’acció del recurs presentat contra la llei de normalització del català ha produït una reacció en defensa “del nostre model”. Tret de tres famílies i un advocat tothom està d’acord: la immersió lingüística és irrenunciable no només per a la supervivència del català sinó també perquè és indispensable per garantir la cohesió social i evitar
Cada cop se sent més. Així que alguna de les tantes administracions públiques que tenim anuncia una retallada de serveis adduint manca de recursos econòmics sentim alguna veu que es queixa perquè “si es combatés el frau fiscal no caldria retallar”. L’afirmació sovint du implícita una connotació acusatòria, insinuant la complicitat de les administracions públiques
El logopeda i el duc de York tartamut que amb el temps esdevindrà rei d’Anglaterra són personatges històrics. Ignoro si també és real l’afició d’en Lionel, el logopeda, pel teatre; però en qualsevol cas, amb aquesta afició el director de la pel·lícula ens envia un missatge en una botella. A la societat anglesa, el classisme
. .
Jordi Pujol, el pare de la política del peix al cove, acaba de dir que així no anem enlloc i que Catalunya només té dues opcions: la independència o la nostra desaparició com a poble. Verba volant, scripta manent. Ha fet molt més que dir-ho: ho ha deixat escrit a l’editorial d’aquesta setmana (Del Tribunal Constitucional