Eureka!

Jordi Pujol, el pare de la política del peix al cove, acaba de dir que així no anem enlloc i que Catalunya només té dues opcions: la independència o la nostra desaparició com a poble.

Verba volant, scripta manent. Ha fet molt més que dir-ho: ho ha deixat escrit a l’editorial d’aquesta setmana (Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Québec) de la fundació que du el seu nom.

Jordi Pujol no ha estat només un president de la Generalitat. Ha estat el primer president de l’autonomisme postfranquista, un autonomisme del que n’és tant pare com de la política de peix al cove que ha regulat -i encara regula- les relacions Catalunya-Espanya. Vint-i-tres anys president de la Generalitat, el darrer president del segle XX i el primer del segle XXI. Tot un símbol.

Ell, que del catalanisme en va fer la seva bandera, sempre es va guardar prou que l’associessin amb l’independentisme, del que sempre en va marcar distàncies. Creia en Espanya. Hi creia fins al punt de comprometre’s a donar estabilitat a tots els seus governs, fossin del signe que fossin. Sense excepcions. Fins i tot al govern del Pujol, enano, habla castellano. Fins i tot sabent que aquest suport podria suposar-li un cost electoral, com així va ser. Se li va reconèixer la fe i el diari ABC el va distingir español del año i ell, que creia en Espanya, en va estar orgullós.

Tot això com a president, perquè aquesta setmana, després de set anys d’expresident, el pare de l'”ara no toca” escriu, literalment, que “això ha fracassat”, que el nacionalisme català ja no té arguments per no adherir-se a l’independentisme, i que només hi ha una alternativa a la independència: “rendir-nos”, i acceptar “el nostre final col·lectiu”.

No és el primer expresident que fa aquest camí. Ara fa uns dos l’anys, Pasqual Maragall deixava anar la seva decepció a les seves memòries (Oda inacabada) i ens venia a dir que més enllà del Cinca no hi ha federalistes, que l’Estatut és una enganyifa monumental (i això que encara faltava el cepillao del Tribunal Consitucional), que fer pedagogia no serveix per res, i que la tensió entre Catalunya i Espanya aniria in crescendo els proper anys. Ho va dir com a expresident, perquè com a president es va fer un fart de fer pedagogia, va arribar a dir que amb aquest Estatut se superava –per bé- l’estadi de la conllevancia amb Espanya, que s’havia acabat per sempre el victimisme, i que la presència de l’Estat a Catalunya era residual. Se’n recorden?

No sé si hi ha cap motiu que expliqui el canvi d’opinió que sobre el present i el futur del nostre país experimenten els presidents de la Generalitat quan passen a ser-ne expresidents. No confio gaire en què el 128è expresident de la Generalitat, José Montilla, faci el mateix trànsit; però mai se sap, de més verdes en maduren. En qualsevol cas, tant és; el que sí fóra important és que el 129è expresident no hagués de fer-lo perquè ja l’hagués fet mentre és president.