Eureka!
El bloc d'en Quim Bosch
Urruti, t’estimo!
Quinze anys abans, un altre dia de maig jo era a Sevilla amb 25.000 culers més acompanyant el Barça a una de les finals de la Copa d’Europa menys igualada que s’hagi jugat mai. Per la poca entitat del rival, l’Steaua de Bucarest, i perquè jugàvem pràcticament a casa. El Sánchez Pizjuán era una festa. Era la nostra festa. Érem a la Copa d’Europa perquè l’any anterior havíem guanyat la Lliga espanyola: la lliga que en Puyal va immortalitzar amb aquell “Urruti, t’estimo!”
El partit que havia de ser poc més d’un tràmit va ser dels pitjors que recordo. 0-0. Ni gols ni ocasions. Ni en 90 minuts ni en els 30 de pròrroga. Van arribar els penals. I a Sevilla, Urruti, en vas parar el primer. Ja ho teníem!
Llavors el Barça va fallar el seu primer penal. Ens vam quedar glaçats! Però el segon de l’Steaua tampoc va entrar. Endavant que no ha estat res: ho tornem a tenir a les mans! Però el Barça també va fallar el seu segon llençament… i el tercer… i el quart! Tots pel mateix cantó, a l’esquerra del porter.
No recordo cap altra final on un equip hagi llençat quatre penals i els hagi fallat tots quatre. Suposo que si per perdre aquell partit haguessin hagut de fallar-ne deu també els haurien fallat. Un desengany, una ràbia de la que només se n’escapava l’Urruti. Havia estat l’únic que havia complert. Amb el temps vaig ser conscient que tal i com van anar les coses, a ningú li havien fet tan de mal com a ell, que va fer la seva feina però no va poder ser campió d’Europa perquè els seus companys no el van acompanyar.
Quinze anys després, el 23 de maig del 2001, València i Bayer de Munic van jugar una altra d’aquelles finals que no passaran a la història pel joc que s’hi va veure. Com el Barça i l’Steaua també ells van acabar jugant-se el títol a la tanda de penals. Com al seu dia va fer l’Urruti, també el porter del València va aturar el primer penal de la tanda. Com al seu dia els del Barça, també els seguidors del València van tenir el títol a l’abast. I com al seu dia tampoc va fer el del Barça, al final el porter del València tampoc va acabar aixecant la copa dels campions.
Mentre ho veia me’n vaig recordar de la final de Sevilla i de l’Urruti, i vaig pensar que si havia vist el partit ho hauria passat molt malament. “Aquesta nit no podrà dormir”, vaig pensar.
L’endemà al matí, mentre em vestia vaig sentir la notícia per la ràdio: aquella matinada l’exporter del Barça dels anys vuitanta, Urruti, havia patit un accident de tràfic a la Ronda de Dalt i havia mort a l’acte. Una combinació d’excés de velocitat i distracció, van dir. Distracció… on tenies el cap, Urruti? On tenies el cap?
Et va matar aquell 7 de maig de 1986 a Sevilla, que se’t va ficar a dins amb un temporitzador de 15 anys. Vas tenir quinze anys de pròrroga, Urruti. Quinze anys!
Descansa en pau. Jo encara t’estimo.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tens els números malament. L’Urruti es va morir el 2001. Sí que va ser després d’una final de la Champions decidida als penals, però no la del Liverpool-Milan, sinó Bayern-València. http://en.wikipedia.org/wiki/2001_UEFA_Champions_League_Final
Això sí, tots el continuem estimant.