Som-hi? Doncs vinga: colar-se als transports públics; maquillar la declaració d’hisenda; triar l’opció “sense IVA” per les obres de la cuina o la instal·lació de fusteria d’alumini; pagar sense factura el cangur o les classes particulars dels nens; pagar sense factura la dona que els dijous ens ve a planxar les camises; comprar ulleres de sol, bosses o CD al top-manta… tot això és frau fiscal.
Ho dic perquè quan sento a parlar del frau fiscal sovint tinc la sensació que només es pensa en “l’enginyeria comptable” de les grans empreses o en capitalistes que, amb frac i barret de copa, s’enduen maletes cap a un banc de Suïssa. I certament això és frau fiscal. Però també ho són la tirallonga d’actuacions del paràgraf anterior. Perdoneu, però algú ho havia de dir.
La temptació de blasmar “els altres” per tot el que no funciona és molt llaminera, però ser adult consisteix –entre d’altres coses- en ser conscients i assumir tant els nostres actes com les seves conseqüències. En ser amb nosaltres -pel cap baix- tant exigents com som amb els altres, i això val tant per a les persones com per a les societats.
M’agradaria que el meu fos un país plenament adult, amb plenes facultats per decidir les seves accions però també per responsabilitzar-se’n. Per això he escrit aquestes línies.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!