Eureka!

A la societat anglesa, el classisme fa de la forma de parlar la seva màxima expressió. N’hi ha prou amb pensar en Pigmalió, l’obra d’en Bernard Shaw: el repte de fer passar una plebea, venedora ambulant de flors, per una aristòcrata no rau en les formes de vestir, en el caminar, o en els coneixements… la clau és a la formar de parlar (l’accent, l’entonació).

Només així s’entén fins a quin punt els problemes de parla fan mal i condicionen l’exercici del poder al duc de York -possible successor al tron d’Anglaterra, possible cap d’estat de l’imperi més gran que mai hi hagi hagut. Només així s’entén que la vergonya que el seu parlar quec li provoca el condueixi a episodis d’arrogància, de supèrbia, fins i tot l’ira, amb els qui ell considera els seus inferiors, com ara en Lionel, el seu logopeda.

Shakespeare és la gran passió d’en Lionel. Per això, no ens ha d’estranyar que després d’una de les primeres sessions amb el futur rei Jordi VI se’n recordi de l’escena inicial de Ricard III.  En aquells versos Shakespeare ens parla del poder destructiu del ressentiment, i de com és de perillós quan nia a l’interior d’un home poderós: justament un altre duc de York, el futur rei Ricard III. Un home escarnit i acomplexat pels seus defectes físics i envejós del seu germà, el legítim hereu al tron d’Anglaterra. Un home que es desfogarà amb la crueltat i l’ambició de poder. Un home a qui el ressentiment guiarà en les seves conspiracions, i el conduirà al fratricidi i a provocar una guerra civil… el que calgui per assolir el seu objectiu: ser rei d’Anglaterra.

Ara l’hivern de la nostra desplaença,
pel Sol de York s’ha fet estiu de glòria
………
les victorioses garlandes
cenyeixen ara els nostres fronts,
i les nostres armadures abonyegades
pengen com trofeus;
nostres reunions brofegues
han deixat pas a reunions alegres,
i nostres temibles marxes
s’han mudat en cadences delitoses.
El rostre abominable de la guerra
en lloc de muntar a cavall…
ara fa cabrioles en estances femenines
sota les gràcies del lasciu llaüt.
Però jo, que no ha estat cridat a tals plaers,
ni a fer la cort a un amorós mirall;
jo, estampat rudament
………
privat d’encís per la gasiva natura;
deforme, inacabat, enviat a aquest món,
abans d’hora, encara a mig fer;
privat de tot encís, i tan mal girbat
que fins els gossos udolen 
si a prop d’ells goso passar;
jo, que que en aquests moments de pau
només puc trobar goig en espiar-me l’ombra
i en comentar la meva pròpia deformitat,
no podré mai ser amant de cap moment de joia;
per això he decidit portar-me com un neci
i odiar tots els plaers, que em semblen frívols.
Jo, per conxorxes, per induccions perilloses,
per somnis i falòrnies, per ebries profecies
al nostre rei i a Clarence, germà meu,
els he induit a l’odi a mort d’un contra l’altre…