De La Ilíada o de l’Anell dels nibelungs, d’on van treure Goscinny i Uderzo la inspiració per la poció màgica que el druida Panoràmix prepara al poblat d’Astèrix? Les llegenda germànica de Sigfrid és gairebé calcada a la grega d’Aquil·les: tots dos eren invencibles en el combat gràcies a un bany màgic. Sigfrid, amb la
Un recurs força habitual de les narracions és començar amb una ubicació d’espai-temps. És un recurs fàcil, però mentre per a la majoria d’escriptors només és una manera de trencar el gel, els grans saben encapsular en aquesta primera frase informació força rellevant sobre l’obra. O sobre ells mateixos. El començament d’el Quixot n’és un
Coppola també va escenificar la mort -les morts de la guerra del Vietnam- en un riu. En aquest cas, però, a mida que els soldats remunten el Mekong, més que la vida, la pèrdua que veiem és moral: la dignitat humana desapareix amb el menyspreu per la vida aliena i la indiferència vers el patiment. “Apocalypse
Ens fa pànic pensar que amb la mort s’acabi tot. Per això mitologies i religions s’esforcen en convertir-la simplement en un punt i a part. El trànsit cap una altra cosa. I la mitologia grega ens regalà una de les imatges més potents d’aquest trànsit: la del vell Caront, el barquer que recull els morts
Recordo haver llegit una ressenya de la pel·lícula que deia alguna cosa del tipus “només a Spielberg se li podia haver ocorregut aquest argument tan genial”. No discutiré el grau de genialitat de l’argument, però en qualsevol cas no és cert que només se li pogués acudir a ell. Perquè no és a ell a
Molta gent considera el Quixot una de les grans obres de la literatura universal. Se’m fa estrany pensar que l’argument o la narració avalin aquesta afirmació; però en canvi em meravella el recurs que Cervantes es va inventar: el del coprotagonista, Sancho Panza. Normalment la trama de les novel·les se centra tant en un dels
Les històries infantils estan plenes de prínceps blaus. Blancaneu, la Ventafocs… noies fràgils i nobles d’esperit sotmeses a injustícies i humiliacions de les que només un cop inesperat del destí –en forma d’un jove, aparegut del no-res- les podrà rescatar. Bona part de l’encant i la força de les històries rau justament en el misteri
El perfeccionisme i l’amor pel treball ben fet són dues virtuts artesanals que acostumen a gaudir de molt bona premsa. ¿Però no les hauríem de considerar una mena de narcisisme? Al cap i a la fi, la imatge de l’artista Pigmalió enamorant-se de la seva escultura recorda sospitosament la de Narcís embadalit amb el reflex
És més, eren germanes i es deien Electra i Crisotemis. Perquè la història del príncep de Dinamarca és, gairebé punt per punt, la revisió d’una tragèdia que ja en temps de Shakespeare tenia més de dos mil anys: Electra, de Sòfocles. El seu pare, el rei, ha estat assassinat per l’amant de la seva mare
La història d’un home a qui van donar per mort fa molt de temps, que és capaç de tornar a la seva terra sense que ningú el reconegui, que emparat en l’anonimat descobreix com va reaccionar tothom a la notícia de la seva mort, i que amb el seu retorn pot fer justícia premiant els
Philip Kindred Dick és un dels exemples més cruels del que se’n solen dir les ironies del destí. Ell, però, mai en va ser conscient, perquè el destí no es va manifestar fins poc després de la seva mort. Aquí rau la ironia. Poca gent reconeixerà ara el nom d’aquest escriptor de ciència ficció. Ni