Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

La meua menuda ha fet 18 anys. I com que la seua germana en fa 26, oficialment l’Assumpció i jo hem deixat de ser responsables de les nostres xiquetes. Oficialment només.

L’efemèride em resulta estranya, supose que com els passa a tots els pares. Quan naix una criatura la vida dels pares canvia per a sempre, no només d’una manera metafòrica sinó també pràctica. Vius absort per elles, constantment pensant en elles, dependent a cada minut del que elles fan. Però passen els anys i arriba aquest dia en que es fan majors d’edat i aleshores tot torna a canviar de nou, deixant un regust estrany, dolç, molt dolç, però com melancòlic a la vegada. Una espècie de buit interioritzat que supose que deu venir de les èpoques més antigues.

Jo sempre faig la broma de la nevera per explicar com funciona això. Abans de l’embaràs nosaltres vivíem una vida relativament desordenada, com supose que viu més o menys qualsevol parella a aquella edat. Menjàvem improvisant els menús, segon els que hi havia, o simplement baixàvem a fer un mos si no trobaven res. Quan tens fills, però, això canvia completament i l’ordre es torna una obsessió en qüestió de pocs dies. Perquè a la nevera ha d’haver llet, simplement np et pots permetre que no la hi haja, han d’haver iougurts, ha d’haver verdura o el que siga necessari per a fer els menús que ara sí que són rigorosos i pensats. Amb elles no pots improvisar ni disgredir. I a una hora toca banyar-les, quina cosa més fantàstica que era aquella estona! i a una hora han d’anar a dormir vulguen o no i a una hora toca despertar-les per anar a l’escola. I quan cal has d’anar al metge els dies que toca. I tens les reunions de pares amb el mestre, sempre més preocupats del que fora necessari. O les festes d’aniversari, que les socialitzen a elles però també a tu. I les portes a cantar o a nadar. I prepares les vacances pensant sobretot amb elles. I et planteges si t’hauries de tirar del Shambala avall per fer-les companyia. I lliges llibres tombat al seu costat amb aquell cap que se’t posa prop i et calma qualsevol tensió només de ser-hi.

És com si la vida de sobte passés a ser sobretot ordre i resposabilitat. I tot durant unes dècades gira al voltant de fer créixer com cal i com tu creu aquelles criatures fràgils per les quals faries qualsevol cosa, qualsevol.

Però de sobte, amb els divuit anys ja fets per totes dues, va i resulta que has de tornar a aprendre. Com tractar-les, com respectar el seu espai d’adultes, com demostrar-lis la teua estima sense ser pesat ni carrincló, com entendre la seua vergonyeta quan les abraces entusiasmat al mig del carrer, com i on les pots agafar de la mà i com i on ni se t’hauria d’ocórrer! Has de descobrir de quines coses no es pot parlar si elles no t’indiquen que pots, com respectar el seu món independent ja i quines coses pots preguntar quan posen mala cara i quines millor evitar-les. Has de saber de sobte que elles són elles més que no les teues filles. I amb això és un altre món el que s’obre al teu davant. Un món en el qual l’ordre de la casa torna a ser relatiu, com si volguera començar a anunciar un adéu que inevitablement acabarà per tenir lloc i com si volguera evidenciar que ara ja no sou els pares amb dues filles sinó quatre adults compartint casa. I més coses que no només la casa…

Tanmateix tot i l’eforç d’entendre-ho el cap inevitablement se te’n va. ‘Mira: ja no tinc xiquetes’, li vaig dir l’altre dia a l’Albert. Era una forma d’expressar la sensació que em passa pel cap aquests dies. I això que sempre, per molts anys que passen, seran les meues xiquetes i mai no podré deixar-les de mirar amb aquests ulls una mica cristal·lins que se’m posen. Que se’m posen quan les mire i pense com de content que estic de que siguen dues persones tan fantàstiques com són, o quan encara em sobten els seus comentaris de gent gran, les seues opinions tan documentades. O quan les mire i me n’adone que són lliures finalment elles dues, encara que jo les veja de vegades, sense voler-ho però sense poder-ho evitar, com aquesta preciositat de la fotografia, com allò que foren, com les criatures que em van regalar alguns dels moments més inoblidables i emocionants de la meua vida.

Avui La Gavina celebra els quaranta anys de vida a Picanya. Em feia molta il·lusió retrobar-me amb els companys i amics en l’acte que faran aquesta vesprada però últimament sembla que estic de pega amb el meu cos. Porte una temporada que no pare d’enganxar coses, petites però molestes i els metges em tenen lligat a la cadira. Així que em perdré la festa d’aquesta nit. Quina malícsia que em fa…

La Gavina és moltes coses. Un dels centres de referència de la renovació pedagògica al País Valencià. Un dels primers centres que va fer servir el català com a llengua vehicular. Un centre sempre obert, permanentment a la excel·lència en l’educació, a la innovació, al cosmopolitisme. Però per a mi, simplement, és la meua escola.

Jo sóc mestre, vull dir que tinc el títol de magisteri, però l’ofici només l’he exercit a la Gavina. Va ser entre el 1980 i el 1983 si no ho recorde malament, en el trànsit entre el vell xalet de L’Eliana on va començar i aquestes instal·lacions cada dia més fantàstiques que tenen ara a Picanya.

En aquella època jo havia acabat la carrera i a través de Sari i Rosa Serrano em van contractar per a fer d’autobuser. L’escola rebia xiquets d’una àrea geogràfica molt diversa, de manera que necessitava rutes importants d’autobusos que anaren replegant els xiquets al matí i tornant-los per la vesprada. Aquesta va ser la meua feina bàsica aquells tres anys, una feina divertidíssima per la relació amb les companyes que també feien d’autobuseres -jo era l’únic xic- i que solíem acabar amb un bon esmorzar, rient com a bajoques de tot el que ens havia passat en el trajecte matinal –i vos puc assegurar que d’anècdotes i coses no en paraven de passar en un autobús ple de xiquets…

Com que jo tenia el títol de mestre, a més de fer d’autobuser m’encarregava de substituir els mestres que es posaven malalts, sobretot els de primària. I la veritat és que vaig arribar a fer llargues temporades dins l’aula també. Després va arribar aquell punt en que em va tocar decidir si volia ser periodista i no m’ho vaig pensar gens. Sempre m’ha quedat la recança de si vaig fer bé, perquè la veritat és que m’agradava molt ser a l’aula amb els xiquets, però ara ja no treu cap pensar-hi. Si un dia encara em volen, quan passen alguns anys, potser em faria molt feliç treure la pols al títol i tornar a fer de mestre un parell d’anys abans de jubilar-me. No se si me’n recordaria massa de res ni si m’acceptarien, a la vista de com de rollevada deu estar la meua pràctica pedagògica. Però, en fi, sempre podria intentar-ho.

Sovint quan em pregunten perquè vaig deixar de fer de mestre faig un comentari que l’interlocutor sol prendre’s a broma: sempre dic que era massa difícil. La veritat és que per a mi ho era. La responsabilitat d’agafar aquells xiquets i ajudar a fer créixer el seu cap i el seu cervell sempre em va obsedir. Un mestre, un mestre de veritat, marca profundament els seus alumnes i la responsabilitat que significa això és tan impressionant… A la Gavina, per sort, hi ha una tradició de grans i magnífics mestres que em fa sentir-me molt orgullós d’haver format part, una miqueta ni que siga, del seu passat. És una d’aquelles escoles que reconcilia amb l’educació i amb la societat, que demostra que podem ser un país fantàstic.

Ara hi vaig algunes vegades, sobretot acompanyant l’Albert algun dia de l’estiu quan estic més ociós a Bétera. L’Albert sempre té feina a l’escola i ni que siga al mes d’agost cap allà que va un matí o un altre i a mi m’agrada molt acompanyar-lo. L’escola, per això, l’he vist créixer molt lentament al cap dels anys però amb una força que esborrona. L’estiu passat quan vaig veure el nou Pavelló multiusos em vaig quedar amb la boca oberta. Què lluny para tot això del vell xalet de l’Eliana on alguna vegada feia entrar els meus alumnes a l’aula per la finestra –un detall que un d’ells, ara conegut politòleg, em va recordar amb tant d’entusiasme fa uns anys que em va emocionar i tot.

A banda d’això alguna vegada m’han convidat a participar en un acte i sempre ho he fet amb molt goig i amb una gran il·lusió. Hi vaig parlar en la festa dels trenta anys, ara en fa deu i hi vaig fer un parlament també en la Nit de les Cooperatives d’Ensenyament, que podeu trobar ací.

En aquell parlament vaig recordar una frase del meu estimat Freinet que diu que ‘no podem preparar els nostres alumnes per a que construisquen demà el seu somni si nosaltres no creguem ja en cap somni, ni podrem preparar-los per a la vida si no creiem en la vida i no podrem ensenyar cap camí si ens limitem a seure, per més cansats que estiguem, en la vora del camí’.

Només puc dir que això és el que ha fet l’Escola Gavina durant quaranta anys i haver aconseguit fer això és el que espere que avui celebren amb tantes ganes com li puguen posar. Perquè s’ho han guanyat a pols fent de meravella el paper que una bona escola ha de fer en qualsevol país decent del món. Un paper que en el nostre País Valencià tots hem de reconèixer que va encara molt més enllà i té, i ha tingut sobretot en els anys foscos, molt més mèrit del que hauria d’haver tingut.

Aquestes setmanes la feina ha estat excepcional i no he pogut actualitzar com m’agrada fer el recompte de xerrades. Només per a que quede constància algunes de les darreres.

A Sants un debat espectacular, pleníssim de gent el Casinet d’Hostafrancs, amb Ramon Cotarelo. Hi ha vídeo ací.

A la Fundació CatDem vaig participar en un debat sobre el procés sobiranista vist des de fora, en companyia del secretari d’Afers Exteriors, Roger Albinyana. Hi ha més informació i vídeo ací.

A Sabadell també una interessant xerrada amb l’ANC local. Ací trobareu també el vídeo amb la xerrada completa.

A Castelló d’Empúries, finalment, una xerrada extraordinària, el sopar posterior a la qual va ser interromput dramàticament pels atemptats de París. Durant la xerrada va haver un debat molt intens amb Marta Ball-llosera número dos de la CUP a Girona en les eleccions, que va aguantar amb una enorme serenitat l’allau de crítiques que li va fer la gent. Li ho vaig agrair molt sincerament perquè només des del debat es pot fer el país nou. I vaig agrair molt a la gent la capacitat crítica i el respecte que va demostrar. Va ser realment apassionant i ací hi ha un bon tros en vídeo.

La setmana passada vaig participar a Barcelona en una sessió sobre l’impacte del TTIP en el món, de la cultura.

Si vos interessa, en aquest vídeo trobareu la meua intervenció.

[vimeo 145853536 w=500 h=281]

Jornada TTIP i Cultura. Tercer bloc (V.O) from SDE ICEC on Vimeo.

Fa molt temps que vaig ajuntant documentació amb la intenció d’estudiar algun dia les fronteres dels Països Catalans, que no estan tan clares com sembla. Ara a la Viquipèdia he trobat aquest fantàstic mapa de la conformació de la Corona d’Aragó que aporta traços molt precisos sobre algunes de les zones més poroses de les nostres fronteres, especialment la zona de contacte amb l’Aragó i amb Múrcia.

Avui una persona m’ha preguntat com m’eixien els editorials, com els faig. Li ho he explicat i ha quedat molt sorpresa, cosa que m’ha sorprès encara més a mi. He pensat, per això, que potser algun lector tindria interès en que explicara com funciona eixa part del meu dia a dia que és escriure l’editorial de VilaWeb.

Abans d’explicar la rutina, però, crec que hauria d’aclarir una cosa, que és que en realitat cada editorial són molts editorials. No recorde, en aquest sentit, la darrera vegada en la qual en vaig escriure un de sol. Normalment cada dia faig dues o tres versions del text abans de plantejar-me fer-lo públic. I en casos excepcionals pot ser de bojos. L’editorial de l’endemà de les eleccions catalanes va costar set articles a presentar-se. Vull dir que el que vaig fer públic era en realitat el setè text que escrivia –i en aquest cas per la campana ja que el vaig acabar quan quedaven deu minuts per les set del matí.

Les versions, els canvis, serveixen per a aclarir-me jo mateix el que pense. Normalment el text final és bàsicament un dels diversos que he escrit però amb afegits dels altres. Això m’obliga a repassar diverses vegades els enllaços, la forma de relligar el debat. I supose que això crea un estil. Els punts i seguit, per exemple. D’alguna manera això que tinc al davant és un puzzle i resulta tot un repte que en ser llegit quede ben lligat. I és cert: llisc en veu alta el text a veure com sona. És una vella argúcia d’estudiant que m’ajuda a fixar-me en els signes de puntuació, que per mi són una obsessió, fruit sens dubte de la meua admiració per Joan Fuster. Ningú en la cultura catalana ha puntuat mai tant bé com ell…

L’altra obsessió que tinc és que l’inici i el final siguen perfectes. No vull dir que el que hi ha pel mig siga negligible, en absolut. Però el tall estan al principi i el final. I per això puc polir-los tantes vegades com siga necessari.

El títol ‘editorial’, en aquest sentit, pot cridar a algun engany. En la tradició d’aquest país un editorial és una opinió, és un text més o menys lliure sobre qualsevol cosa i no crec que aquest siga el cas dels meus textos. Més aviat són anàlisis el que jo faig. Tracte de desenvolupar una tesi, com si diguérem portant de la maneta el lector. No tant amb la intenció que estiga d’acord amb mi com de què faça ell el seu propi camí lògic.

En aquest context el recurs a aquella dada, aquella frase d’algú o aquella anècdota que posa llum al tema que tracte és molt important. I en això he de dir que sóc un maniàtic i sempre intente la fidelitat màxima a l’original. M’obsessiona, per exemple, trobar el llibre aquell on recorde que hi ha la dada. Cosa que m’obliga constantment a remenar la biblioteca de casa o la de VilaWeb, a voltes de forma inútil. Sobretot perquè la de casa té una notable tendència al caos i els volums s’acumulen sense que jo tinga mai temps d’endreçar-los. Sovint em frustra molt no trobar a temps aquesta dada i reconec que hi ha hagut vegades que dies després d’escriure l’editorial l’obsessió em pot i encara l’estic cercant. (Petit secret: hi ha editorials que els he canviat dies després, quan ja no els llegirà pràcticament ningú, per incloure aquestes petites dades que per mi són vitals).

No m’agrada tanmateix abusar del recurs a la citació. Entenc que per al lector pot ser pesat i que a mi em faria aparèixer com un pedant si no em controle. Així que sovint em reprimisc les ganes de remarcar això i allò que ha dit aquest o aquell. Hi ha, però, una raó secundària en aquest tema. Crec que al final no cal que m’amague rere ningú per a dir el que pense i que com més clara siga la meua veu més honrat serà el meu discurs. Així que procure assumir la direcció de l’argumentari de forma nítida. El que dic és el que pense jo.

Ho tinc de lema al twitter i es veu que hi ha gent que li fa gràcia: ‘sempre dic el que pense i n’assumisc les conseqüències’. I això és així. No recorde mai haver dit una cosa que no la pensava o la creia. Mai. Un altre tema és que jo estiga encertat en l’anàlisi i acabe passant o no el que opine. Però el que puc assegurar del cert és que, efectivament sempre dic el que pense. En això no transigiré mai, especialment quan he d’escriure editorials dolorosos o que em costa sang i suor de fer. Que els hi ha.

Aquests són els editorials dels dies que pense: ‘avui faràs patir als lectors’. I bon un exemple podria ser el d’aquesta setmana dient que els independentistes no tenim la majoria en el parlament de Catalunya. Són textos que voldria no haver d’escriure però que no tinc més remei que escriure. Per què? Doncs per què això és el que pense. Hi ha gent que alguna vegada m’ha preguntat si mai em plantege dir el que convé o si alguna vegada crec que convé dir una cosa i per això la dic. I la meua resposta sempre és que no. No entenc de conveniències.

Això em provoca algun que altre problema, és clar. Els caps de premsa dels polítics són francament insistents quan una cosa no els agrada i tinc la sensació a voltes que sóc jo que no els agrade. La meua manera de fer. Però entenem-nos per tal que quede clar: a mi ningú no m’ha apretat mai ni m’han pressionat. Jo aquesta cosa de les pressions no l’he notat mai en la meua vida. Que hi ha gent que s’enfada amb tu, sí. Però no m’he sentit mai pressionat i no puc dir que mai ningú m’haja pressionat directament perquè diga i deixe de dir res perquè això no ha passat. VilaWeb en aquest sentit és un cas bastant original, certament. Després de vint anys la cosa que em fa més feliç és constatar que hem aconseguit fer un diari ple de llibertat on crec que cap dels periodistes que hi treballen o escriuen tenen mai, tenim mai, la pressió del políticament correcte i encara menys de la censura.

Ara bé d’enfadar-se s’enfaden i molt. Però jo això ho assumisc amb molta normalitat. En aquest món cadascú ha de fer la seua feina i entenc que la d’ells és enfadar-se i fer-m’ho veure si la meua posició els incomoda. De fet a mi em resulten sempre interessants les seues opinions i intente netejar la palla del gra. Jo pense que sempre que algú et fa una crítica és possible trobar en aquesta crítica una millora per a la teua posició i això em resulta estimulant. Reconec, però, que els molt cridaners o aquests que es fan els ofesos més enllà del que es raonable em resulten personatges poc interessants, amb els quals de vegades em fa molta mandra parlar. Procure, però, empassar-m’ho, ni que siga per la responsabilitat institucional que com a director tinc.

I ara, per acabar, la rutina. Fer l’editorial per a mi és un procés permanent. Des de que m’alce al matí ja estic pensant en quin seria el tema adequat per l’endemà, encara que com és fàcil de suposar és molt rar que un tema de primera hora del matí acabe sent l’editorial.

Normalment les primeres versions les escric després de dinar. Des de fa mesos els subscriptors reben cada dia cap allà les vuit de la vesprada l’editorial de l’endemà per a poder fer els comentaris que s’adjunten al mateix. Això m’obliga per tant a tancar una primera versió publicable com a molt tard a eixa hora. Que no sol ser la definitiva. Perquè els comentaris dels lectors els llisc jo mateix i els entre a l’article original, normalment a les dotze de la nit, des de casa. I quan ho faig tinc una tendència irrefrenable a retocar encara algun detall, a partir del que ells diuen. Retoc, però, que no pot ser substancial perquè si no estaria alterant precisament el pacte amb ells i la raó de ser del seu comentari.

Aquesta funció nova de compartir l’editorial amb els subscriptors he de dir que m’està fent especialment feliç. Normalment els seus comentaris contenen sempre aportacions molt interessants que em fan reflexionar a mi i que espere que facen també reflexionar als lectors.

I un últim detall, que a la gent li crida molt l’atenció: no me’n recorde del que he escrit. El ritme de fer l’editorial és tan trepidant i tens que em costa molt saber què vaig dir el dilluns, fa dues setmanes o fa sis mesos. Ho lamente però és així. I entenc que sorprenga a gent que em ve a comentar un editorial concret que li va cridar l’atenció en un moment determinat però jo sóc incapaç de recordar-los. Els reconec de seguida, això sí, però mantenir dins el meu cap la literalitat del que vaig dir sobre açò o allò per mi és un impossible.

Havia dit que aquest era l’últim detall però em queda una cosa a dir encara, aquesta sí final. Crec que és un autèntic privilegi poder estar escrivint aquest editorial cada dia i saber que tants de vosaltres us feu amb ell el cafè del matí –o almenys això és el que molta gent m’explica. Personalment ho visc com un regal que la vida m’ha donat i per tant no només no em cansa aquesta feina que he descrit avui en els seus detalls sinó que és un estímul formidable per a treballar. Cada dia.

Aquesta setmana TV3 ha emès el capítol de la sèrie ‘Els dies clau’ que a partir dels atemptats de l’11-M fa un recorregut per l’impacte de la tecnologia en la nostra societat. Un dels que hi participa sóc jo.

Per alguna raó (per mi incomprensible tractant-se d’un servei públic) TV3 cada volta és més difícil d’embedar així que si voleu veure el capítol haureu de punxar en aquest enllaç.

Aquest cap de setmana s’ha reunit a Girona el Parlament Europeu de la Cultura. Em van demanar de participar-hi amb aquesta ponència que ara publique traduïda al català –la  intervenció original va ser en anglès ja que aquesta és la llengua de les deliberacions.

‘Identitat, democràcia i sobirania’

Jo sóc un periodista. No sóc un antropòleg, ni un sociòleg, ni tan sols un historiador. I som a Catalunya, a Girona, només uns dies després que el nou parlament d’aquest país s’haja constituït i haja anunciat, en fer-ho, la voluntat de proclamar una república independent en pocs mesos.

La meua feina actual és dirigir un diari. Poden imaginar per tant que el meu cap és ara mateix ple d’actualitat. Ahir quan va acabar la recepció que el batlle de la ciutat ens va oferir jo me’n vaig anar a l’hotel a treballar i aquest matí abans de venir a aquesta sessió he hagut de treballar una estona encara. L’actualitat a Catalunya ara mateix és trepidant i per tant simplement m’és impossible desconnectar d’ella. Dins aquesta mateixa sala tota l’estona tinc el twitter i el whatsapp oberts, rep alertes, avisos…

I és en aquest context que vostès em demanen que els parle d’identitat, de la renovació de les identitats culturals, del paper que la identitat ha de jugar en l’Europa d’avui.

La veritat és que la proposta gairebé sona a provocació intel·lectual. Ja m’explicaran vostès com podria parlar jo d’un tema com aquest despullant-me de la realitat que m’envolta, intentant una aproximació més o menys freda a la qüestió la mateixa setmana que els meus conciutadans estan fent titulars en tots els diaris del món. Provaré de fer-ho però ja els avise que no esperen de mi el dictamen fred d’un acadèmic imparcial.

El concepte d’identitat és un dels més elusius en les ciències socials. La identitat és una cosa que tots sabem què és però que ningú no acaba de trobar la manera de definir perfectament. Com que és un cosa virtual resulta bastant impossible de definir empíricament.

Els propose per això una definició pràctica: per a mi la identitat és un proxy. Seria alguna cosa així com la interfície entre tu, com a individu o com a grup i la societat que gira al teu voltant.

Per tant la meua idea és que la identitat és sobretot i abans que tot una eina. Una eina per a la interacció. Una eina que tots nosaltres fem servir per a saber millor qui som, per a conèixer millor els altres i per a entendre quina és la millor manera de relacionar-nos.

En aquest sentit l’aproximació a la identitat que els propose avui diu que tot seria molt més senzill si en comptes d’intentar explicar què és la identitat ens limitarem a descriure cada identitat concreta. Descriure-la com una cosa que reconeixes, com una percepció que adquireixes a partir de l’observació d’un individu o d’un grup. Propose per tant que esquivem aquest pràctica massa habitual consistent en definir primer quina és la identitat d’algú i després obligar-lo a encabir-s’hi.

Per suposat que hi ha molta gent que prefereix veure les identitats com a caixes tancades.  Que intenten fer-nos creure que hi ha identitats de per vida que compartim amb molta gent. Ets dona? Té la teua caixa. Ets musulmà? Aquesta és la teua. Ets jove, urbà i contestatari? Ací tens la teua caixeta…

Que aquesta siga una actitud més o menys generalitzada no vol dir, però, que siga real ni que molt menys encara que valga per a entendre el món on vivim. Fer caixetes on la gent ha d’encaixar era un exercici que segurament fa cinquanta o cent anys tenia algun sentit, entomològic i tot si m’ho permeten. Però avui?

Jo vaig néixer l’any 1960 a Bétera, un poble menudet de l’interior, rural aleshores. Durant la meua infància tots érem blancs, tots parlàvem la mateixa llengua, tots érem catòlics, etcètera. Les diferències visibles entre qualsevol membre de la comunitat i jo mateix eren purament marginals.

És clar que tot era més complicat. Vivíem sota una dictadura i per tant la llibertat d’expressió era simplement inexistent. I aquells que no encaixaven en el patró no és que no existiren però no existien de forma pública. Els homosexuals, per exemple. És clar que n’hi havia d’homosexuals. Però s’havien d’amagar, patir i dedicar-se, en definitiva, a matar en silenci la seua identitat personal.

Què ha canviat entre aquell poble de la meua infantesa i ara? Bàsicament el nombre de connexions i ja em perdonaran si la definició els resulta estranya.

És això: amb quanta gent diferent interactues avui en dia? I com de diferents són respecte al, diguem-ne, estandar local? La resposta crec que és evident. Com més connexions tingues una imatge més plural del món tindràs i com més constates aquesta pluralitat, aquesta complexitat, més obert estaràs a acceptar la diferència i a fer servir el teu proxy, la teua identitat, com una manera de situar-te al món. I d’articular,e definitiva, les regles de la democràcia per a poder construir qualsevol cosa en comú amb els altres.

La nostra habilitat, com a europeus, de generar una societat més complexa i adaptar-nos-hi ha estat meravellosa els darrers cinquanta anys. Avui, per exemple, un home pot casar-se amb un home amb tota tranquil·litat i una dona amb una dona. I una home amb una dona. I no passa res ni la societat es trenca per això. Vist amb els ulls del xiquets que vaig ser el progrés és extraordinari.

Descriure com hi hem arribat reclamaria un temps d’exposició que simplement no tinc. Però crec que tots vostès m’entendran si els dic que la conseqüència d’això és que el poble on jo vaig néixer fa cinquanta-cinc anys se sembla més al mateix poble de dos cents anys enrere que no al poble que és avui. Sóc un estranger per a la meua infantesa, d’alguna manera tots ho som.

El resultat de tot plegat és que avui gairebé qualsevol cosa és admesa com a identitat personal i respectada. Per a mi això és un petit i emocionant miracle i a l’hora d’explicar com ha passat crec que cal retre homenatge a alguns grans herois intel·lectuals que en el seu moment van saber enfrontar-se a tots i tothom per obrir la porta. I em permetran que ho ressumisca tot en Claude Levi-Strauss, l’home que ens va demostrar i ens va ensenyar, quan no era fàcil fer-ho, que ser diferent no equival a ser inferior. La seua enorme llum intel·lectual va assenyalar el camí d’aquesta Europa on vivim avui i on les identitats individuals no només són respectades sinó que són promogudes.

Certament promogudes a extrems fins i tot divertits. Perquè dit tot això que he dit també he de reconèixer que de tant en tant em quede confús intentant entendre de què em parlen. Constantment hi ha gent que va un pas més enllà excavant més i més dins la seua ànima per a intentar entendre qui és i així fa dies llegia un article al The New York Times sobre una dona que es reclama trans-racial. No he entès encara avui el debat. Però superada l’anècdota és indiscutible que vivim en un món on tot va camí de ser bi-alguna cosa, omni-alguna cosa, ambi-alguna cosa, trans-alguna cosa. Que jo estiga confús i entusiasmat alhora sobre els detalls no canvia res. El que és important és que això està passant i només puc dir que estic molt orgullós de viure un moment de la història on la societat respecta la diferència i entén com d’important és la diferència, i no només la diversitat, per a la vida.

Però què passa quan en comptes de parlar d’identitats personals parlem d’identitats col·lectives?

Ah! aleshores el que passa és que estem molt lluny d’arribar a una posició semblant i de fet, caminem, perillosament, en la via contrària.

Perquè les mateixes societats que es troben còmodes vivint cada dia amb més nivell de llibertat i respecte a la diferència si parlem dels individus es tanquen més i més i es tornen agres quan el mateix debat el planteges en termes col·lectius. I reaccionen de la pitjor manera imaginable als envits que presenten les identitats col·lectives.

En la meua opinió això no passa perquè si ni és una tendència aïllada sinó que passa pel progressiu deteriorament autoritari i anti-democràtic de la institució que coneguem amb el nom d’estat. Els estats, com Edward Snowend ha demostrat, han pres consciència del seu poder immens en la societat de la informació però ho han fet per a imposar normes antidemocràtiques que acaben amb la tradició de segles, en nom generalment d’una seguretat sobre la qual hi hauria molt a discutir.

Una de les conseqüències absurdes de l’obsessió autoritària dels estats democràtics és que cada dia se separen més els camins entre el respecte a les formes de vida individuals i el respecte als debats i les aspiracions col·lectives. Avui pots ser infinitament més lliure en tot el que fa referència a tu i al mateix temps perdre llibertat com a individu dins la societat.

És una paradoxa impressionant: com més obertes esdevenen les societats europees al respecte de la identitat individual més tancats es tornen els estats europeus al respecte de les llibertats col·lectives.

I hi ha, en aquest sentit, una tendència visible a ‘tancar el club’. A prevenir l’emergència de nous actors. A mantenir totes les cartes en les mans dels jugadors que ara són a la taula.

Quan dic tot això no parle només de cultures, nacions i aspirants a estats. La cosa és molt més complicada  però crec que la reticència absurda dels actuals estats a imaginar una societat internacional amb cap característica ambi, trans, omni o bi és un exemple magnífic de com els estats europeus estan quedant atrapats en una actitud reaccionària i incomprensible que només anuncia problemes greus.

Avui, per exemple, és més difícil formar part de la societat internacional que mai. I això que la mateixa definició de què és la societat internacional no està gens clara. Hi ha 215 estats declarats al món, 193 formen part de les Nacions Unides però només 187 tenen reconeixement universal. De qui parlem? dels 215? dels 193?

Els estats, en comptes de facilitar un entorn on les diferències puguen trobar una eixida raonable cada dia tanquen més el terreny de joc, obligant de fet als qui no som estats a ser-ho o a desaparèixer. Fa pocs anys, per exemple, el Comitè Internacional Olímpic va canviar les seues pròpies regles per a decidir que només podien participar en els Jocs Olímpics els estats reconeguts per l’ONU. Quina bajanada! Què tindrà a veure tenir una cadira a l’ONU amb ser capaç de córrer més que ningú? Fa trenta anys, fa vint, era més fàcil tenir alguna presència internacional que avui i no em negaran que això és absurd si acceptem que el món avui és molt més complex que fa vint anys. La raó? Només n’hi ha una: que els estats estan reduint i intentant ofegar el concepte d’identitat al mateix temps que les societats l’eixamplen i l’encoratgen.

És cert que hi ha exemples recents que provoquen un cert interès en la línia contrària, com seria la creació i plasmació internacional del nou Regne dels Països Baixos. Però són excepcions admirables i prou. En general podem dir que els estats han entrat en una cursa esbojarrada per a evitar les conseqüències globals de l’afirmació de la identitat, contradient d’aquesta manera el que ells mateixos fan a l’interior amb els seus ciutadans.

I això, lamentablement, afecta d’una forma molt particular la Unió Europea. La Unió Europea era l’exemple perfecte de com la societat internacional podia integrar i adoptar fórmules de representació internacional bi, omni, trans o ambi. No era un estat però tenia poders d’estat. No era una nació però tenia un paper real en la societat internacional superant els estats-nació que la composen. La UE, per exemple, té un estatus d’observadora a les Nacions Unides que va resultar extraordinàriament complex d’acordar.

A nivell intern, malgrat la manca de procediments democràtics que és el seu principal problema, la Unió Europea havia assajat una fórmula de govern innovadora on els tres poders habituals eren substituïts per quatre, dos d’ells representant la ciutadania, el parlament i la Comissió.

Tot això, però, avui ja és paper mullat. La Comissió Europea va caure en mans d’uns covards, intel·lectualment ineptes que l’han convertit simplement en una secretaria del Consell, és a dir dels governs. El paper de balança que la Comissió podia fer ha quedat completament esquerdat i el resultat és que avui a la Unió Europea només manen els 28 estats, un pas enrere catastròfic que ens portarà a la ruïna moral i política en pocs anys. Perquè, de fet, més que manar 28 estats el que manen són 28 governs, cadascú amb els seus interessos privatius i cap d’ells preocupat pel conjunt. La deplorable seqüència de fets que han portat a l’actual crisi dels refugiats m’estalvia de fer descripcions. Som, efectivament, aquesta vergonya que és veu.

I cap a on ens dirigim? La ruta cal dir que és catastròfica. I fins a un cert punt ridícula i tot. Només cal observar com la societat internacional fa mans i mànigues per a evitar donar presència formal als governs del Kurdistan o Somaliland malgrat que a l’Irac i Síria i a la banya d’Àfrica aquests dos actors són els únics, els únics, que aporten estabilitat. Els kurds estan frenant l’ISIS, han bastit una societat democràtica, han consolidat l’únic estat de la zona on les dones són tractades com iguals i fins i tot en les condicions més difícils han estat capaços de generar prosperitat. Però com que no són un estat reconegut aleshores la societat internacional és incapaç de treure profit del seu brillant treball i fins i tot es permet que els turcs aprofiten la indignació amb la barbàrie perpetrada per  l’anomenant ‘estat islàmic’ per a bombardejar …els kurds que estan en la primera línia de combat!

A Somaliland la situació és encara pitjor. La comunitat internacional prefereix seguir reconeixent l’existència d’un estat, Somàlia, que no existeix des de fa dècades mentre ignora de forma voluntària l’existència de l’únic estat de la zona on es fan eleccions democràtiques, on hi ha un sistema relativament acceptable de govern i on l’economia prospera. Perquè que no va tenir més remei que declarar unilateralment la independència. Hi ha poques coses més ridícules avui que veure Hargeisa, la capital de Somaliland, plena de diplomàtics de tots de països maldant per influir en l’únic país raonable de la zona, el qual tots els estats volen que continue sent un far d’estabilitat per a la regió. Veure’ls i comprovar que ho han de fer d’amagat i sense donar la cara mai perquè el formalisme de la comunitat internacional així ho imposa és simplement ridícul. Ridícul i penós: aquella imatge per sort superada dels homosexuals amagats del meu poble a l’any seixanta hi encaixaria perfectament, perquè aquests diplomàtics, al final, es comporten com ells eren obligats a comportar-se.

En definitiva el que passa, el que està passant, és que la societat internacional en comptes d’anar cap endavant va cap enrere. I ens trobem amb que als seus efectes és més important el títol que ostentes que no pas qui ets de veritat. Un autèntic i tenebrós retorn a la societat anterior als ensenyaments de Levi Strauss. Una renúncia voluntària a tot el que ens ha fet més lliures en el darrer mig segle.

En aquest context i sense ànim de barallar-me amb ningú em permetran abans d’acabar que diga un parell de coses respecte a algunes intervencions que s’han escoltat aquest matí sobre la situació catalana. Crec que és la meua obligació respondre amb claredat als interrogants que alguns membres d’aquest parlament han plantejat.

En primer lloc això que està passant a Catalunya precisament és rellevant perquè és una rebel·lió oberta contra aquesta ruta catastròfica que ens plantegen des d’Europa. La rebel·lió catalana és una rebel·lió europea també. I el que els catalans estem fent és fer servir la nostra identitat, canviant, com una eina per a recuperar la sobirania i la democràcia de les mans dels qui l’estan usurpant. A tots els europeus, no només a nosaltres.

I no sé si vostès, per això, poden ser conscients de fins a quin punt resulta insultant que vinguen ací i pretenguen marcar-nos els límits del que podem i del que no podem fer. Especialment com d’insultant arriba a ser que algú de vostès, que té avui un estat perquè un dia els seus exèrcits van massacrar mitja Europa, es permeta explicar-nos amb aires de superioritat intel·lectual que no és gens modern això de tenir un estat i que hauríem de pensar en coses més innovadores.

Em permetran ser fins i tot poc amable: primer dissolguen vostès els seus estats i després vinguen a donar-nos lliçons si volen. Si ho fan jo estaré molt més que content de poder discutir de veritat si tenir un estat, tal i com el món d’avui entén la idea d’estat, és la millor manera de funcionar com una societat moderna. Tinc moltes idees al respecte i estic segur que la discussió seria fantàstica i molt enriquidora. Però mentre vostès tinguen un estat i el facen servir no es pensen que jo seré tan babau de no reclamar ser igual a vostès.

He descobert ara que el Diplocat penja a Vimeo els actes que fa i que per tant hi ha vídeos de dues de les activitats en les quals jo he participat, concretament una conferència i debat Oslo i una altra a Vílnius. Encara que són de fa temps les deixe ací per si algú té interès en escoltar-les.

 A Oslo

La xerrada:
https://vimeo.com/100426225

I el debat:
https://vimeo.com/100426249

A Vílnius

https://vimeo.com/139364915

Avui és el darrer diumenge d’octubre. Durant molts anys de la meua vida a aquesta hora jo estaria baixant de la Munyaneta de la Patà del Puig, camí de Bétera. Segurament acompanyat de l’Albert i els meus amics, molt probablement aturant-me per fer una última xerradeta amb gent que cada any, des de que jo no en tenia ni vint, ens hi hem anat trobant. Gent unida bàsicament al PSAN i al que aquest partit representava i representa.

Avui, però, per primer vegada, no hi haurà aplec a dalt la Muntanyeta perquè aquesta setmana mateix el PSAN, supose que esgotat, ha anunciat l’aturada de les seues activitats. No es dissolen però deixen d’imposar-se la presència pública. El fet que els pins de la Muntanyeta hagen estat talats per una malaltia supose que ja va ser massa per a ells. En aquestes condicions és evident que l’Aplec no es podia fer.

Em va estranyar molt descobrir-ho fa uns dies. Passava amb el tren quan vaig veure de sobte la creu aquella on cada any, orgullosament, hissàvem l’estelada. Ho vaig fer amb un cert desconcert perquè normalment els arbres la tapaven. Va ser aleshores que vaig descobrir el problema dels pins i ja em vaig pensar que això seria un problema. Espere que, malgrat tot, algú la hisse. L’estelada. Ni que siga en record de tants anys que ho hem fet. No sempre en condicions fàcils.

L’Aplec es feia a baix, a l’esplanada del monestir, allà on encara avui ho fan el Bloc i Compromís. En els primers anys de la transició era una cita unitària, un pèl festiva també, a la qual acudíem caminant des de València envoltats de senyeres. Enmig de la fragor de la Batalla de València l’Aplec va estar a punt de desaparèixer i el PSAN, del qual jo en formava part en aquella època, va decidir que això no podia ser. La reacció de l’estat va ser furiosa. En diverses ocasions, sobretot arran l’aparició de Terra Lliure, ens van impedir de concentrar-nos-hi. I allà que anàvem nosaltres, tan tossuts com irritants per a ells, a intentar arribar dalt la muntanyeta. Un any, particularment violent, vaig intentar pujar pel mig dels camps que envoltaven l’indret fins que em van aturar metralleta en mà un parell de guàrdies civils que em van robar la bandera que duia. Sempre recordaré que mentre ells m’insultaven i es burlaven jo veia companys que ells no veien com anaven atansant-se al cim per diverses vies amb molta prudència. Els que em retenien a mi es van emprenyar molt quan durant uns segons els vaig indicar que mentre ells perdien el temps interrogant-me l’estelada ja onejava al cim…

Em vaig fer del PSAN quan vaig entrar a la universitat, al 1978 si no em falla la memòria. Abans, al poble, havia participat de les activitats de la CNT, omnipresent i fantàstica al final del franquisme però incapaç d’adaptar-se després, i en el que eren les múltiples cares del nacionalisme. Cultural, festiva (sí, sóc jo qui va fundar les falles a Bétera!), política…

Per a tots els joves entrar a la universitat és un canvi de vida determinant. També ho va ser per a mi. La curiositat va voler que jo portara enganxada a la carpeta dels apunts una bandera estelada que havia comprat en una paradeta del PSPV de Bétera. Sense ser molt conscient del que significava, tot s’ha de dir. Aquella enganxina va cridar l’atenció d’una professora que era militant del partit i que em va ‘captar’ que es deia aleshores.

Al PSAN hi vaig ser, militant vull dir, durant uns anys. Va arribar un punt que no sabria definir bé quan va ser però a meitat dels anys vuitanta, que ho vaig deixar córrer, per moltes raons però sobretot perquè em va semblar que jo no servia per a fer aquelles coses i que seria molt més útil a la societat i al país fent-ne altres que em reclamaven sobretot tota la llibertat que un partit mai no et pot donar sense deixar de ser-ho.

Aquell període de la meua vida, però, m’ha marcat per sempre. És cert que no he tornat a militar enlloc ni que crec que ho torne a fer ja mai més. També ho és que jo no m’he considerat ni militant ni simpatitzant del PSAN des de que me’n vaig desentendre però he de dir que ells sempre han estat molt benevolents amb mi i m’han tractat amb molt respecte, com si gairebé ho fora. Cosa que agraïsc profundament tenint en compte que de vegades jo era conscient que algunes de les coses que deia o escrivia a ells els podien molestar profundament, d’una manera especial.

Del PSAN vaig aprendre alguns components bàsics de la meua personalitat. De fet segurament tots em venien ja d’abans però no tinc cap dubte que el PSAN me’ls va afermar. i de quina manera! El meu país són els Països Catalans sencers i a tot arreu sóc igual i em comporte igual perquè tot el país és el meu país, no hi ha ciutats o regions de segona i de primera, més importants que les altres. Espanya i França no són, ni ho seran mai, el meu estat sinó un estat que m’oprimeix a mi i a la meua gent –i les accions del qual mai per tant, ni una sola vegada, puc desvincular d’aquest fet. Crec que la justícia social, la igualtat d’oportunitats per a tothom, és l’aspiració màxima per la qual som tots en la terra. Que cadascú aprofite o balafie el que té dret a tenir ja és una altra cosa però d’entrada la societat ha d’oferir a tothom les mateixes oportunitats. Crec que no es pot tolerar cap injustícia o que en fer-ho esdevens un còmplice de totes. Crec que tothom té dret a viure amb dignitat els anys que ens dóna la natura i a ser respectat pel que és i sobretot pel que vol ser. Crec en la pluralitat i en la llibertat fins a l’esgotament. Sobretot en la llibertat de pensament. Situe les eines polítiques en el lloc que correspon: no tot és política però tot pot ser polític. I sobretot: res del que passa al món m’és aliè. Sóc molt més internacionalista que nacionalista i és precisament per això que sé que la meua responsabilitat és arreglar el meu país. Abans que els dels altres i amb una responsabilitat infinitament superior a la dels altres.

Vistes des d’avui crec que no caldria ni explicar que algunes de les posicions del PSAN d’aleshores no les compartisc. Entenc molt bé, a la perfecció, perquè les compartia en aquell moment aquell Vicent jovenet que jo era i assumisc amb molta calma i tranquil·litat totes les meues contradiccions. De fet sóc molt feliç de poder-me-les explicar a mi mateix. Especialment perquè m’ajuden ara que ja no sóc jove a no repetir tants errors i a mirar amb menys urgència aquelles coses que no són fonamentals i que la vida petita dels partits, i de les organitzacions socials, a voltes, converteix en massa importants, quan no ho són tant en realitat.

Però reivindique amb força aquells anys de plom i por, aquells anys insurgents en que vaig militar en el PSAN. Perquè sense ells tampoc no sé explicar qui sóc jo ni perquè sóc com sóc. I perquè sense l’exemple humà d’aquells que eren els meus companys jo no seria el que sóc. Els seus errors polítics o personals fins i tot avui per mi no tenen cap importància, ni una, al costat de tot el que em van ensenyar humanament.

Perquè a mi el PSAN em va ensenyar a ser lliure com a persona, a ser jo qui decideix el que vull ser, encara que estiga més sol que les rates i completament aïllat per una societat que no m’entén. I també em va ensenyar una cosa molt important: que ser lliure té sempre un preu. Sempre. Sempre. Un preu pel qual has de pagar sempre i del qual no escaparàs mai per més il·lusions que te’n vulgues fer. De cap manera.

I parle d’un preu real, concret, físic, palpable, constatable en la pràctica diària i que no pots deixar que et paralitze si vols ser lliure. Simplement has de triar: o no fas el que la teua consciència et defineix com a ser lliure o pagues el preu. Però no hi ha manera de ser lliure sense pagar. Jo ho vaig entendre això i ho vaig assumir. Crec que ho he assumit fins avui mateix i em sembla que puc dir que gràcies a això entenc molt millor la vida i el seu sentit. Toni és enterrat allà al cementiri de Quart de Poblet. Jordi no té cames. I jo sé que hi ha un grapat de gent, pocs, escampats per tots els Països Catalans, que encara que avui pensen distint de mi i que no ens veiem més que de tant en tant estaríem disposats a fer el que fos per l’altre. Sense dubtar ni un sol segon, sense posar cap càlcul personal pel mig. Bevent-nos la vida a glops. No tots els del PSAN eren així però els que ho eren ho seran sempre, els porte la vida on els porte.

El final del franquisme va ser molt trist. Vam veure molta gent acovardir-se davant el que ens queia a sobre. Molta. I va ser aleshores quan alguns companys del PSAN em van encendre llums mentre jo més perdut estava.

Recorde perfectament, per exemple, el cop d’estat de Tejero a València. Allà hi havia tancs a davant de ma casa. No era cap broma. Quan es va acabar la pantomima, els partits valencians van agafar per primer vegada la bandera espanyola i ens van enviar a nosaltres al final de la manifestació, amb una senyera contra la qual va carregar la policia. Aquell dia va acabar la transició i va començar una altra cosa. L’endemà es van convocar minuts de silenci multitudinaris davant els ajuntaments per a donar suport al rei que ja sabíem aleshores que era el colpista. A Massanassa va aparèixer Miquel Alonso amb una corneta i una senyera i es va plantar davant dels que fins la nit abans eren els seus companys i col·legues, embolicats des d’aquell dia en aquella bandera que ells mateixos tant havien menystingut. Quan es va donar la veu de silenci Miquel es va posar a bufar la corneta deixant en ridícul a tots aquells que la nit abans pensaven una cosa i l’endemà eren capaços d’aclamar aquest Juan Carlos que avui tots sabem qui és. Tant com ja ho sabíem aleshores, tant com ells tots ja ho sabien aleshores.

La pasta d’aquella gent del PSAN era molt sòlida. I a aquells pocs la nova Espanya de Felipe González no els podia enganyar fàcilment. Mentre per la tele ens intentaven fer veure que hi havia una nova Espanya, un nou govern, una nova democràcia, els mateixos guàrdies civils d’abans em seguien interrogant a mi i als meus, els mateixos policies nacionals em posaven una cosa a l’esquena en una cantonada d’Alzira i em deien a cau d’orella el meu nom (de fet em deien ‘Vicente’) mentre m’explicaven amb un inquietant olor a conyac a la boca que aquell dia ‘no te toca a ti’. I passàvem matins als jutjats veient això que ara tot el país veu ja. Recorde la primer vegada, als jutjats de la plaça Amèrica, en que un jutge es va inventar completament una acusació contra mi. Lletra a lletra i ratlla a ratlla. Jo estava estupefacte. Em podria haver acusat, com a mínim, d’alguna cosa que jo hagués fet. Però per a què? Si podia inventar-se les proves, els testimonis i els fets i tot? Gustau es va aixecar la camisa davant Garzón quan aquell fill de la gran puta li va preguntar si volia denunciar maltractaments. L’informe mèdic posterior no s’explicava com era que no l’havien mort en aquell calabós on va passar les pitjors hores que es poden imaginar però Garzón simplement es va burlar i es va negar a recollir la denúncia del que li havien fet. Mai no ha estat cursada.

Alerta: nosaltres no érem més bons ni més llestos que els que van optar per altres camins. Ni de bon tros. Mai no ho vam ser i seria ridícul posar-nos ara medalles. La realitat era molt més complexa del que es pot descriure des d’avui i l’anàlisi de com hem arribat ací on som reclama una distància intel·lectual que jo simplement no puc aportar. Però sí que puc explicar una cosa: que nosaltres vam tenir sort.  Vam tenir la sort de veure amb uns quants anys de distància que Espanya ni podia canviar ni anava a canviar ni canviarà mai. Que tot allò era un enorme engany. Que Espanya podia dissimular davant la gran majoria de la població i convèncer-la durant uns anys, durant unes dècades, de que era una altra cosa. Però quan nosaltres ens la trobàvem cara a cara, quan baixàvem a les clavegueres que volien mantenir fora de la llum pública, cada vegada que la miràvem a un pam de distància només, el seu rostre era el mateix. I no tenia res a veure ni amb el que esperes d’un país democràtic ni d’un estat eficaç ni tan sols d’un tarannà disposat a cap diàleg. Podíem dubtar, i ho vam fer, sobre si aquells socialistes serien capaços de canviar una cosa tan massissa i dura com era aquell estat nascut de la derrota militar dels nostres avis i que és el mateix que tenim avui encara. Reconec que el dubte era raonable però va passar el que era previsible: que l’estat els va canviar a ells. Després del GAL ja no quedava res de què parlar. Només era qüestió de temps que la serp embogida tornés a fer-se visible i fes impossible la continuïtat de l’engany, com així ha estat i com així ha passat. I per això mateix, conscients d’això, resistir i denunciar no era una tasca sense sentit. No sabíem quant de temps tardaria a passar però sabíem que passaria.

El PSAN, i altra gent com ells, va tenir aquest valor, aquesta utilitat. En realitat érem quatre indigents mal comptats i acorralats. I segurament per la mateixa tensió en que vivíem cada dia i cada hora no érem capaços d’entendre el país on vivíem ni de fer-nos entendre massa bé per la gent. La duresa de les condicions en les que has de moure’t també deixa preus i tendíem a tancar-nos en nosaltres mateixos per a protegir-nos. No era sensat però era eficaç. Ara bé, netejar-me tot el dogmatisme que vam beure en aquells anys de guerra m’ha costat anys i encara avui vigile constantment perquè no queden restes amagades que no sé distingir dins meu.

Tots això és veritat. Però la contrapartida és precisament que perquè a nosaltres ens va tocar posar la pell i el cos en joc, vam entendre com ningú qui era aquell monstre que teníem al davant i què hi havia rere la disfressa. La ideologia, els conceptes, les maneres d’expressar-los, segurament no eren ni els millors ni els més adequats però l’actitud que em van ensenyar a adoptar davant la vida aquella gent m’ha fet el que sóc. I també crec, sincerament, que ha ajudat molt a salvar aquest país.

Acabaré aquest llarg text dient que tot això que he explicat no dona dret a cap medalla. Si algú llegeix aquest paper pensant que reivindique res va molt equivocat. Reivindique la gent de la qual parle i la manera en que es van portar com a éssers humans. I reivindique que van plantar quatre idees fèrtils que han donat fruits esplèndids perquè l’anàlisi sobre elles no es feia en un laboratori on podies apartar la cara sinó en un ring on podies pegar però on cada dia et pegaven amb una força inaudita. Però, dit això, si l’independentisme guanya avui és precisament perquè ha sabut desfer-se del PSAN i evolucionar. Si avui Espanya està derrotada és perquè ella no ha canviat al ritme que canvia la vida i nosaltres en canvi sí, com a país, com a moviment.

No seré jo, doncs, qui reivindique ara la heroïcitat com a argument social. L’heroïcitat és sempre darwiniana i per tant el seu pes en la història és molt relatiu. Però si que reivindique i vull reivindicar, sense fer cap escena, que hi ha valors que aquella gent tenia i que no permetré mai que siguen menystinguts per alguns que es pensen que poden riure de tot: tenien la valentia, la coherència, una força interna volcànica i sobretot la fabulosa determinació de dormir cada nit tranquils amb la seua consciència. I igual que m’irrita que alguns veterans pretenguen aprofitar avui el que van ser per a posar-se galons i viure millor també m’irrita que alguns facen burla o escarni del que va passar, de l’epopeia que van protagonitzar aquella gent del PSAN.

Per si de cas, però, posem-ho en el seu lloc tot. Tot el que vam fer ho vam fer perquè ho volíem fer cadascú de nosaltres, ningú no ens obligava ni hi havia veus interiors al·lucinògenes que ens cridaren a l’acció. No hi ha deutes per tant, cap ni un, a reclamar. Jo, com a mínim, estic en pau amb mi mateix. Però això no treu que avui vulga explicar-me, també en l’exercici de la meua llibertat. He pensat que des del que jo sóc com a persona i també des de la posició pública que ocupe simplement era correcte contar tot això per si podria interessar a algú qualsevol dia, per disculpar-me davant ells per no haver estat el que ells haurien volgut que jo fora però sobretot per a expressar-los el meu reconeixement i el meu agraïment.

Durant l’acte de lliurament del premi ‘Valencià de l’Any’ a l’ajuntament de Castelló (vídeo) vaig tindre l’honor que Ferran Sanchis llegira en públic una ‘laudatio’ dedicada a mi i escrita per Vicent Pitarch, un referent per a la gent com jo des de fa moltes dècades.

Ara he aconseguit el text original i el penge, amb el meu agraïment emocionat a tots dos.

————-

Vicent Partal, Valencià de l’Any 2014

Autoritats municipals, patronat de la Fundació Huguet, Valencians de l’Any, Vicent Partal i Els Llauradors, castellonenques i castellonencs que ens acompanyeu:

El paper que ara mateix em toca fer –en realitat, llegir– el teníem encarregat al company Vicent Pitarch, el qual ens segueix en esperit, des de l’extrem nord del nostre espai nacional. Poques raons tan fortes com l’Institut d’Estudis Catalans –que avui em té reunit a Ceret, la capital del Vallespir– haurien estat capaces d’impedir-me de participar (reconeix Pitarch) en l’acte d’exaltació com a Valencià de l’Any de Vicent Partal, sens dubte una de les aportacions més lúcides i més fermes a la reconstrucció del modern edifici de la catalanitat que hom basteix ara mateix.

Partal és un valencià de Bétera, el municipi del Camp de Túria que és identificat dissortadament més pel seu component militar que no pas per l’esplendor de les seues alfàbegues. El nostre valencià, d’horitzons decididament internacionals, resulta avui familiar per la seua condició de director de Vilaweb, alhora que és reconegut com a un líder del periodisme digital a Europa. La seua personalitat, en qualsevol cas, és força més polièdrica.

En la biografia del nostre Valencià de l’Any tot va començar com a mestre, la professió que potser més ha contribuït –i a fe que manté aquesta prerrogativa– a la regeneració del País Valencià dels nostres dies. Aquesta faceta d’ensenyant no li és gaire reconeguda, i això que Partal va formar part exactament d’un dels claustres gloriosos que han passat per la Gavina. Sens dubte, no s’és en va mestre de l’Escola la Gavina, com tampoc no va ser irrellevant en cap cas el fet d’haver ensenyat al nostre mític el Rotgle.

De tota manera, el seu pas per l’escola va ser més aviat curt, per bé que el component didàctic de la seua formació acadèmica va dotar-lo d’un estil directe i exquisidament entenedor, al capdavall d’unes competències notòries per fer-se entendre, les quals continuen manifestant-se ben actives en la seua pràctica periodística. De fet, aviat el flamant mestre de la Gavina cedia el pas al nou Partal que ingressava en el  periodisme especialitzat en política internacional. I va ser així com va iniciar una formidable carrera en el món de la comunicació, al servei de la qual du acumulats trenta anys llargs, rics en aventures i èxits. En efecte, l’any 1983 Partal participava en la fundació del setmanari El Temps; també treballaria al Diari de Barcelona i a Televisió Espanyola, una dedicació que va obrir-li les nacionals) s’emmarquen dins d’uns plans universals de nacions sobiranes, respectuoses, creatives i solidàries. Heus ací la gran lliçó que va aprendre de la seua experiència com a reporter i corresponsal arreu del món, immers en avatars tan diversos com la caiguda del mur de Berlkín, el colp d’estat a l’antiga URSS i les aventures independentistes dels països bàltics, la guerra dels Balcans i la revolta dels estudiants de Pequín, la fi de l’apartheid a Sud-àfrica i el començament de l’autonomia palestina, el conflicte del Kurdistan, etc.etc. «Jo era –i sóc– periodista d’internacional», ha declarat en alguna ocasió.

D’aquesta experiència enriquidora en els processos convulsos arreu del planeta, Partal va extraure la gran lliçó que una de les forces que mouen la conducta humana arreu del món és precisament l’aspiració a organitzar-se el propi espai nacional. I a fe que hi ha pocs experts com ell en els processos d’alliberament nacional europeus.

Ara mateix Partal es caracteritza per ser un periodista que posa el seu bagatge civil, professional i cultural al servei de la causa de l’alliberament nacional. Ningú no ignora el gran paper que fa, especialment des del diari digital Vilaweb, a favor de l’independentisme català. Decididament, és un nacionalista de pedra picada, una condició que faríem bé de no barrejar-la amb cap mena de mentalitat obtusa o propensa a la contemplació retrospectiva. Ben al contrari, les seues conviccions nacionalistes (Fuster preferia dir-ne simplement nacionals) l’han dut a conrear les opcions per l’independentisme des de coordenades internacionalistes i de progrés de la humanitat.

Sempre en la direcció que indiquem i considerat un expert en processos d’independència, ha publicat diverses monografies sobre l’OTAN i sobre els problemes nacionals de l’antiga URSS (Els nacionalistes a l’URSS o La revolta nacionalista a l’URSS), així com Catalunya en l’estratègia militar d’Occident, L’atles de l’Europa futura, A un pam de la independència i Desclassificat 9-N.

Periodista sincer i contundent («Sempre dic el que pense i n’assumisc les conseqüències»), escriptor compulsiu, la producció d’articles que genera cada dia Partal et pot deixar atordit: en ràdio, en mitjans escrits o en televisió, tant si són en suport papel com digitals, a  través de blogs (el seu Mails per a Hipàtia ha esdevingut un blog de referència), d’editorials o en textos que polsen el pas dels dies. Amb el seu amic i director de Berria, Martxelo Otamendi, va publicar 11-M: el periodisme en crisi.  Posteriorment ha publicat Periodisme quàntic i Llibreta de Pequín, el primer llibre electrònic comercial en català sense edició impresa. Per a Catalunya Ràdio va crear L’Internauta (juntament amb Jordi Vendrell); va ser guionista del polèmic programa de TVE Camaleó i és autor de la sèrie televisiva Hem fet el sud. Naturalment, no podíem passar per alt que Partal va ser el guionista del documental premiat per la Fundació Huguet l’any 2012, Una llengua que camina, la pel·lícula insígnia d’Escola Valenciana.

Des de la seua condició d’explorador impenitent en les noves tecnologies de la comunicació, l’any 1995 fundava, juntament amb Assumpció Maresma, Infopista, el primer directori web en llengua catalana, que aviat va transformar-se en Vilaweb, el primer diari digital català, el qual avui ha esdevingut el diari digital degà d’Europa. Convé remarcar ací que, a més de la seua edició general, Vilaweb ja té en xarxa nou edicions “locals”, que van des de la d’Austràlia a la de Castelló de la Plana, a Ontinyent o Meliana. Ara mateix, mitjançant el lliurament de Valencià de l’Any a Vicent Partal, la Fundació Huguet vol retre un homenatge incondicional a Vilaweb, en el seu vintè aniversari. Per molts anys! Al mateix temps no podem estar-nos de remarcar que Vilaweb naixia també enmig d’aquell clima d’avantguarda amb què la nostra societat avançava a través del ciberespai; una mostra rellevant d’aquella cultura pionera la teníem, posem per cas, en el grupet de professors de la Universitat Jaume I (Jordi Adell, Toni Bellver, Carles Bellver, Suso Monforte…), que acabarien integrant el Centre d’Educació i Noves Tecnologies i que havien creat, l’any 1993, el primer servidor web de l’estat espanyol, reconegut internacionalment.

Ben mirat, l’obra de Vicent Partal ha assolit, tot i la seua joventut, una dimensió i una consistència impressionants. No solament això; ara mateix ha esdevingut una de les opinions més respectades i influents en el panorama polític català. Autoritat inqüestionada en el periodisme, una part de la seua obra ha estat objecte d’una tesi doctoral a la Universitat de Barcelona, «Un model de periodisme per a la sarxa: el cas de Vilaweb», de la qual és autora Mar Iglesias. Notem, d’altra banda, que va ser vocal constitucional de la Fundació .cat i que és vicepresident de l’European Journalism Center.

Davant els reptes nacionals que ens presenta la conjuntura actual i que el nostre Valencià de l’Any viu amb passió, ell s’hi capté amb entusiasme i optimisme, fins i tot amb una punta de gosadia (la qual, tanmateix, no ha evitat que intitule un dels seus editorials «No us embaleu»). Per damunt de tot, Partal és un ciutadà de militància incansable (mai no fallarà allà on el reclamen les nobles causes nacionals), analista crític («Voldrà ser Catalunya el meu ‘kin state’?») i esperit pioner en ebullició constant. Ara mateix s’engresca amb el projecte de fundar un diari en paper al País Valencià, atès que, de cara a la situació política que tenim a tocar «caldrà apuntalar el país», assegura ell mateix.

En definitiva, heus ací el Valencià de l’Any, no sols digníssim sinó d’allò més escaient al moment transcendental que vivim. Felicitats i per molts anys!

VP

Castelló de la Plana, 9 d’octubre de 2015

Un parell d’entrevistes en vídeo.

Aquesta forma part de l’especial que la televisió pública basca va fer el 27-S. En aquest fragment parlem des del periodisme Mònica Terribas, Eli Zunzunegi i jo mateix.

I aquesta, en anglès, forma part del programa en anglès que fa a El Punt Avui TV, The English Hour.

Em va fer una especial il·lusió aquests dies veure entre la llarga llista de diaris del món que van parlar de la victòria independentista una densa pàgina del Hamilton Spectator. Explicaré el perquè.

Al 1995, coincidint amb els inicis de VilaWeb el meu bon amic Wayne McPhail em va convidar a passar unes setmanes treballant amb ell en el laboratori que havia organitzat al Hamilton Spectator, el diari local d’aquesta ciutat al sud de Toronto. En aquell temps l’Spectator era part de la cadena Hollinger i aquesta, amb grans diaris arreu del món, havia decidit fer servir l’Spec per a provar com anava això d’internet i mirar d’inventar projectes i posar en pràctica idees que pogueren després aplicar-se a tots els diaris. Van crear una espècie de gàbia de cristall al fons la redacció rere la qual una colla de periodistes de diversa procedència ens divertíem sota la mirada d’incomprensió dels col·legues que feien la feina rutinària de treure cada matí el paper als quioscos.

Van ser unes setmanes fantàstiques per a mi. Cada dia anava a treballar unes hores al diari i amb el Wayne i els altres col·legues de l’InfoLab ens dedicàvem a inventar qualsevol cosa que ens passava pel cap —literalment. No cal dir que allà vaig aprendre moltes coses i que la vida en aquella ciutat va ser una experiència inoblidable. Habitàvem una casa a Queen Street i els col·legues es desvivien per ensenyar-nos el seu país, començant per les cascades del Niàgara que estaven allà mateix i el brogit de les quals podíem escoltar a la nit quan hi havia silenci.

A l’hora de fer el meu currículum mai no he inclòs el meu pas per l’Spectator perquè en realitat no hi vaig treballar, allò era una col·laboració en la qual jo aprenia i ells no em pagaven un sou, tot i que sí que em pagaven la casa on vivia. En qualsevol cas a voltes, quan veig que la Viquipèdia i coses d’eixes, afirmen que he treballat a Catalunya Ràdio o El Punt —llocs on no he treballat mai però on he col·laborat i col·labore des de fa molts anys— em pregunte si no tindria més sentit dir que he ‘treballat’ en l’Spec, en aquest Spec que ara parla també de nosaltres i en el qual segueixen treballant amics i coneguts als quals ràpidament vaig escriure un mail, recordant-los que allò que aleshores els sorprenia tant de que no em definís com espanyol i em barallés amb ells cada vegada que m’ho deien és això que està passant ara.

Per cert, que ja posats a explicar incidències biogràfiques curioses n’afegiré una altra: la CNN. Quan jo era a Beijing treballant per a TVE, la cadena pública espanyola tenia un acord amb la CNN en funció del qual acord podíem treballar també per ells si ens necessitaven. I això va passar quan em va tocar fer alguns temes, crec recordar que cinc o sis notícies, per a la que va ser la primera gran cadena global de notícies. De fet guarde a casa un paper que em van enviar des d’Atlanta on posa que jo era ‘our correspondent in Beijing’, una definició notablement exagerada i que evidentment no té cap sentit que jo reivindique. Ara bé, he de dir que m’ho vaig passar molt bé veient-los treballar de prop. El seu desplegament tècnic i humà era tan espectacular ja aleshores…

Xerrada divendres a Sant Cugat. Davant una autèntica gentada. La gent de l’ANC local es van posar les piles de valent i l’assistència va ser d’aquelles que impressionen: totes les cadires plenes i gent dempeus en les parets del final, que sempre em fan patir.

M’hi vaig trobar molt a gust. Com sempre xerrar poc jo i debat ràpid, amb tantes paraules, preguntes i qüestions com fos possible. En l’ambient flotava l’alegria pel resultat de divendres però també una certa inquietud per de quina manera es posaran d’acord dos grups tan diferents com són la CUP i Junts pel Sí. Com sempre dic el que pense: que no ho sé, que no tinc cap bola de cristall però que espere que trobaran la manera de no aturar el procés.

Sant Cugat és en aquest sentit un poble, pel que m’expliquen, ben especial. Les dues llistes han tret uns resultats excel·lents. Junts pel Sí ha guanyat de molt però la CUP ha quedat tercera, deixant enrere el PSC, el PP i Catalunya Sí que es Pot. Un senyor afirma que la divisòria és generacional: els pares són de Junts pel Sí però els fills són de la CUP, afirma. Seria una explicació, és clar.

Sopant la gent de l’ANC m’explica les jornades llarguíssimes que van dedicar en campanya a intentar fer presència en les zones més castellano parlants de la comarca. Hi van fer cap una vegada i una altra, conscients de que era allà on es rascaven els vots essencials. I jo pense que la capacitat de treball d’aquest país és poc menys que infinita i me n’alegre de formar part d’aquest moviment mentre em tornen en cotxe cap a casa. Una nit més.

Dia llarg i extraordinari ahir. A les 5.58 del matí vaig acabar, publicant aquest editorial: I ara que ningú no us robe ni l’alegria ni el triomf.

Dues curiositats sobre el fantàstic dia d’ahir. Per una banda una espècie de poema visual que vaig fer servir en una piulada i per una altra un vídeo que em van fer els amics de Berria per al seu diari en el moment de votar.