Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Estic orgullós dels meus pares. L’altre dia ma mare es va queixar de que jo mai no treballe les vuit hores reglamentades i li vaig respondre que a ells tampoc no els havia vist mai fer-ho. Mon pare i ma mare han treballat sempre, sempre. Tots els dies de la seua vida, sense ni tan sols fer la festa setmanal que al cafè de ca Montes era un luxe impossible Jo a ells els he vist fer uns esforços enormes per nosaltres, una esforços que mai no els podrem retornar. Han sacrificat la seua vida perquè nosaltres siguem el que som i per això quan algun dia els puc donar una alegria em sent l’home més feliç del món.

Això és el que em va passar en la Diada.

Ma mare als anys setanta, als duríssims anys setanta de València, em va cosir una estelada a mà. Aleshores no se’n feien o si algú en feia no arribaven a Bétera. Ja he explicat alguna vegada que la primera estelada de la meua vida, un adhesiu, la vaig comprar en una paradeta del PSPV que posaven cada diumenge a l’albereda. Era una estelada roja. Després quan vaig entrar a la universitat vaig contactar la gent del PSAN i aquelles barres amb l’estel van passar a ser la meua bandera per sempre. Parle de finals dels anys setanta un temps en el qual no sabíem encara massa la diferència entre l’autonomia i la independència però on ja havíem aprés a ser això que encara avui som.

Un dia li vaig demanar a ma mare que me’n fera una, d’estelada. Una de gran, per portar a les manifestacions. La mare la va cosir a mà, fent servir una panyoleta per al triangle i retallant dos estels rojos de tela que els va enganxar, cosits, l’un amb l’altre.

Ma mare sempre ha estat una dona de comportaments progressistes però allò que feia jo, les coses que li explicava, no estic gens segur que ella les poguera entendre. Sempre ho he dit: al final del franquisme a València els joves segurament vam voler fer massa revolucions a la vegada, cap d’elles compartides amb els grans. La incomprensió va ser gran. I la violència en contra nostra, emparada per l’estat, enorme. Enorme. S’ha d’haver viscut allò per a entendre-ho.

Durant un temps jo vaig ser alguna cosa així com la bèstia negra de Bétera i ma mare em va defensar sempre amb ungles i dents. Això no ho oblidaré mai. No sé si ella entenia el que estava fent jo però sé que em va defensar com ningú no m’ha defensat en la meua vida. I que en conseqüència el meu deure amb ella, també per això, és enorme.

Han passat els anys, molts anys, i les coses han canviat tant a favor nostre que avui Bétera té alcaldessa de Compromís i una altra part del nostre país, el vell Principat, té la independència a tocar. O siga que està passant això que jo deia als vuitanta que algun dia havia de passar, això que simbolitzava aquella estelada vella que ma mare em va cosir.

Així que aquest estiu vaig tenir la pensada de demanar-li que m’acompanyara a la manifestació de l’onze de setembre i li vaig dir que volia que ella i jo portàrem junts la vella bandera que el meu cosí Paco ha cuidat durant anys.

I així va ser. Divendres mos pares i jo ens vam encaminar cap a la Meridiana amb les meues filles i l’Assumpció. Ma mare s’ho mirava tot amb ulls àvids, amb aquells ulls tan intensos que posa quan vol que no se li escape ni un segon del que veu. I vaig notar que cada persona que em saludava, cada vegada que algú s’acostava a dir-me alguna cosa, ella se sentia millor. Vaig recordar amb molta intensitat que durant aquells terribles setanta anys hi havia gent que la increpava al carrer només per ser ma mare i vaig sentir com que cada salutació, cada abraçada, cada comentari amable reconfortava el seu cor.

A tolmon que em saludava jo li explicava la història de la vella bandera i els presentava, ben orgullós, els meus pares. Però el moment màgic va arribar al final de la manifestació.

Quan ma mare ja estava assedegada de veure tanta i tanta gent portant estelades, vaig veure de sobte el cap de Lluís Llach emergint de la multitud. Llach també em va veure i ens vam abraçar. En aquell moment vaig notar a ma mare gairebé tremolant al meu costat i li vaig explicar a Llach també la història de la senyera i li vaig presentar els pares. I ell, que com tots sabem és una persona d’una sensibilitat extraordinària i d’una humanitat immensa, la va besar i va accedir a fer-se aquesta fotografia, que per mi serà ja sempre un tresor, una fotografia amb ma mare, amb mi i amb mon pare. I també amb la vella senyera cosida als anys setanta a Bétera.

No crec que mai li puga pagar a ma mare tot el que li dec però aquesta foto amb Llach sé que li ha pagat uns quants dels disgustos que hagué d’aguantar per mi. Ella estava emocionada de ser al seu costat. I de seguida, és generosa de mena, se’n va recordar del seu gran amic Juan, que tant admirava a Llach i em va dir que correria a ensenyar-li la foto a Fredi i les amigues: ‘eixa la vull en paper, eh? en paper…’ anava repetint-me amb un somriure tan ample a la boca que només de veure’l el meu cor pegava bots.

Quan va acabar la manifestació la gentada era tan gran que ens vam haver d’aturar en un bar per tal que ells pogueren reposar un poc. El metro estava impossible i caminar tant els esgotava molt. Jo vaig aprofitar per enviar la foto a la meua germana, als amics del poble, a la família d’Arenys. I cada vegada que ho feia ella volia mirar-la una altra vegada i somreia feliç.

Mentre els ulls se’ns omplien d’estelades, li vaig voler fer una promesa que ara ja sé que complirem un dia: ‘tot això ho farem arribar al País Valencià, mare, ja ho veuràs’. Ella va dir que sí amb el cap i es va agafar amb força a l’estelada que les seues mans havien cosit tants anys abans, mentre jo em sentia el fill més feliç de la terra i  segurament el més afortunat de tots.

Viatge llampec també a Bilbao per participar en l’acte de commemoració de la Diada que organitza cada any l’ANC. L’acte era al carrer del Kafe Antxokia, on vam fer una fletxa amb els tres colors de la ikurriña i després dins el Kafe una llarga conversa entre Martxelo i jo en la qual vaig procurar donar les claus del que està passant al Principat però parlar també en algun moment de la resta del país i d’Euskal Herria.

Pel mig de tots això converses, diverses entrevistes radiofòniques i els inevitables potes a les Zazpik Kalea, a l’entrada de les quals per cert hi havia una gran estelada.

De la conversa amb Martxelo i de les converses amb la gent vaig treure la sensació que el seu país està en una cruïlla estranya. Per això tenen un interès immens en el que passa al nostre. De sempre l’han tingut i de sempre l’hem tingut nosaltres, és clar, però ara tot és molt particular. Queden dues setmanes per a les eleccions i l’explicació del full de ruta notaves que feia brivar les files d’espectadors que omplien aquest impressionant cafè teatre al centre de Bilbao.

En acabant l’acte encara vam poder sopar un mos en un restaurant kurd, per completar-ho, amb la fantàstica gent de l’ANC. A Euskal Herria, a diferència del que passa en altres països, no trobes tants catalans que hi han anat per feina com catalans que hi han anat per amor. Però els hi ha i són molt ferms. Treballen una barbaritat i com sempre és fantàstic poder donar-los les gràcies en persona.

Ens vam acomiadar amb un ‘ens veiem a la Meridiana’ que evidentment tots sabíem que difícilment seria veritat.

(Això era dimarts. Dimecres tele i dijous vaig fer Canet de Mar. Veïns del meu Arenys…)

Agafem un vapur per creuar el Bòsfor i anar a la part asiàtica d’Istanbul. Aquesta ciutat és amb Suez l’única del món que està en dos continents alhora. Vint minuts de passeig en un buc local, que quatre lires turques, et porten d’Europa a Àsia. Abans faig un passeig fins l’estació central. Ací acabava el mític Orient Express el seu llarg viatge des de Londres. Avui és un edifici pràcticament buid que no deixa cap espai a la nostàlgia d’un temps que fou i que ja no és.

Per mar anem a Üsküdar, un veïnat especialment vibrant. Som a la part asiàtica però ací Istanbul sembla més europea que enlloc. Ho veus en la forma de passejar de la gent, en l’absència total i molt cridanera de dones que porten l’hijab, el nicab o altres vestimentes islàmiques, en l’aire contracultural d’una part del barri on pots fins i tot veure banderes homosexuals en alguna balconada, coexistint amb  símbols obertament esquerrans.

A la tornada hem pujat al pis superior del vaixell i hem vist l’espectacle inusual de les gavines volant en formació mentre els xiquets els llencen molles de pa que capturen hàbilment amb el bec. Aquest i a la banda esquerra acostant-se conforme travessàvem l’estret, el també majestuós espectacle de la Mesquita Blava, Hagia Sofia i Topatki, les tres joies que senyoregen la part baixa de la ciutat.

El pas dels vaixells pel Bòsfor s’assembla molt a un ballet. Per això m’he assegut a mirar-lo, fascinat, pensant d’on venien i on anaven tots aquells bucs. Parle dels vaixells grossos, dels que passen els dos estrets de la Màrmara bé per entrar o bé per eixir de la mar Negra. Per a Romania, Bulgària, Moldàvia -a través d’Odessa- Ucraïna i Geòrgia aquesta és l’única eixida possible per mar, la que tots els seus vaixells es veuen obligats a transitar. Per Rússia gairebé també. Des de les càrregues de blat fins als submarins nuclears tot es veu obligat a passar per aquest canal minúscul, l’estret més estret del món i un espai privilegiat on pots passar hores i hores veient com els pràctics condueixen uns vaixells canal avall, uns altres canal amunt.

La coordinació del trànsit i les rutes que segueixen han de ser per força metòdiques en extrem. Els vaixells que naveguen cap al Mediterrani s’arrapen al vell Istanbul abans de girar de forma brusca cap a la Màrmara, en un angle de 45 graus. Són vaixells enormes que quan arriben a l’alçada de la mesquita blava i enfilen mar obert deuen respirar tranquils perquè no crec que se senten gens còmodes navegant amb tant poca aigüa. Malgrat això ben sovint veus els mariners a coberta, gaudint de l’espectacle de la ciutat i d’alguna manera supose que també del caos d’aquest braç de mar.

A ‘Istanbul’ Omar Pamuk diu que la gent d’ací s’enorgulleix dels seus vapors -que avui ja no són moguts a vapor però que els turcs segueixen anomenat així: vapur. Aquests són els vaixells més o menys petits que des de la Banya d’Or acosten la gent a la part asiàtica de la ciutat. En són molts, realment mots, i bàsicament són ells els que generen aquesta imatge de caos, difícil d’esquivar, com d’un brunzir permanent sobre l’aigua. En molts moments hi ha cinc d’aquests vapors en cada direcció, passant amb habilitat entre els grans vaixells, com esquivant-los. La diferent velocitat a la qual naveguen els uns i els altres els permet fer maniobres que vistes de lluny posen l’ai al cor però que m’imagine que els seus capitans les tenen més que provades. Només quan algun vaixell és definitivament enorme un buc auxiliar navega un poc al seu davant, com avisant als altres que no es posen pel mig. N’he vist un d’especialment gran i he admirat la manera tan endreçada com els vapors s’han posat obedients en fila esperant pacientment que passarà, per creuer-lo aleshores per darrera, evitant qualsevol perill.

I enmig de tot aquest cafarnaüm i va-i-ve encara es destaquen els petits vaixells dels pescadors, alguns certament de minúsculs i fràgils, que ja no sé ni quina direcció obeeixen. N’he vist alguns que eren tan poca cosa, tant i tant elementals, que semblava que havien de bolcar només de passar l’estela dels grans bucs. Però sorprenentment ha fet el seu camí fins que ha desaparegut de la meua vista, enfilant cap a l’Àsia, que ací només està a l’altra banda del canal.

No sé si és el que volia fer el jugador, Carsten Kammlott, però el gol és increïble…

Entrevista amb Xavier Carmaniu, a Ràdio Barcelona-Cadena SER, sobre on m’agradaria viatjar al passat. He triat els anys vint. Si l’escolteu, en aquesta pàgina, sabreu el perquè…

Presentació la vesprada de dimarts del llibre al bar del Tradicionàrius a Gràcia. Ple de gom a gom. I entusiasmat. Feia unes hores només de l’anunci del pacte i la sensació, les vibracions, eren totes unes altres. No tinc clar encara si això era perquè és Gràcia o si era perquè l’acord, efectivament, ho ha reactivat tot. I això que encara no sabíem la configuració del pòquer de la candidatura per Barcelona, que arribaria unes hores després tot just.

La conversa, la tertúlia, va ser molt animada i efectivament em va semblar que ja s’havien esvaït totes o la majoria de les pors de la gent. A voltes un gest té un efecte balsàmic molt difícil d’avaluar en termes polítics però d’una enorme contundència. És el que ha passat aquesta setmana. Allà on en xerrades anteriors detectaves dubtes en aquesta tot eren certeses i els qui encara expressaven algun dubte la veritat és que es deixaven convèncer molt fàcil.

Després encara vam sopar al voltant d’una taula enorme, amb aquella sensació que queda poc temps però que el més difícil és fet. Tornen els somriures i això és el millor que ens podria passar.

(M’arriba el vídeo, que l’ha fet l’Assemblea. Ací el teniu).

Sembla que estic eixint del túnel. Des del passat febrer he viscut un episodi de salut molt dolorós que m’ha provocat una gran quantitat de problemes. He procurat que la feina i les meues responsabilitats públiques se’n ressentiren el mínim possible però han estat uns mesos molt complicats per a mi. Ara, feliçment, sembla que la cosa comença a encarrilar-se i estic en condicions ja de recuperar una certa normalitat. Això ha estat el fruit de llargs tractaments, de la paciència dels metges començant pel meu cunyat i d’un parell de passos fugaços per aquest gran invent que és la cirurgia ambulatòria. La doctora Ortíz diria que fa miracles allà dins. Ho diria si no fos tan poc científic parlar en aquests termes.

Van haver dies, setmanes llargues, d’un dolor literalment insuportable. Que em paralitzava del tot i em feia impossible el caminar. És una sensació que no desitge a ningú, absolutament a ningú. Quedar-te al mig del carrer amb la sensació que no tens cames i sense saber què fer per a poder donar un simple pas és realment angoixant. I provoca un malestar mental notabílissim que els que viuen més a prop teu, per desgràcia, acaben pagant a vegades de forma innecessària i sempre injusta. La seua paciència i el seu suport et salven, literalment.

El dolor és una de les sensacions més difícils d’explicar. Evidentment perquè cadascú tolera el dolor a un nivell diferent i mesurar-lo no és senzill. Això no és com la temperatura, que la pots mesurar o com les angines que les pots veure. Els doctors que t’atenen depenen molt de tu i del que tu els expliques. I supose que és molt difícil saber de la fiabilitat del que estan escoltant. És clar que hi ha mesures que ells poden valorar, preguntes trampa a les quals has de respondre i que els indiquen fins a quin punt exageres o no. Però resulta admirable l’empatia amb que et tracten, parle de la meua experiència. En les dues ocasions que he requerit les urgències sempre m’ha impressionat la diligència amb la qual intentaven millorar el teu estat físic per damunt de tot. Expeditivament, pensant en treure’t de sobre el malson que estàs patint. He tingut, literalment, la sensació que allò era l’aero transportada de Fort Bragg, la força bruta posada al teu servei. Arribaven a casa amb recursos immediats i no perdien ni un minut en actuar contundentment. Gràcies.

Finalment la setmana passada, per primer cop en mesos, em vaig atrevir a passejar i més enllà de l’emoció de veure que podia caminar durant hores vaig entendre també que tot plegat, el dolor físic, té una afectació notable sobre el cap. Em va fer tant de bé el simple fet de passejar…

Els gal·lens grecs de l’antiguitat ja en parlaven, savis com eren, del binomi cos-ment i de la seua unitat íntima. Quan ho experimentes, però, en la pròpia pell això és tota una altra cosa i la vella teoria pren una transcendència que no sé ni explicar. Tot plegat és una lliçó que promet aprendre ben apresa i retenir; ara que sembla que es veu ja la llum al final del túnel.

Presentació del llibre a Artés. Fa una calor africana però ens encabim en una sala amb aire condicionat que ens deixa un respir per a xerrar de forma animada. Com sempre explique en deu minuts el perquè del llibre i obrim un llarg debat sobre l’actualitat política, que inevitablement gira al voltant de les llistes, o de la llista.

La gent està a mig camí entre emprenyada i il·lusionada. Per una banda es veu una escletxa però per una altra el debat de les darreres hores sobre si amb polítics o no  molts dels assistents ho veuen com el retorn imminent de la batalla. Ho resumeix gràficament una xicota de les darreres files: ‘tant que ha costat que deixaren de dir que per separat sumem més i ja han trobat una altra manera de fer lo mateix…’

Demane calma. Til·la, ioga i tot el que la gent sàpiga fer per a calmar-se. Recorde que hi ha temps per a parlar de sobres i que les negociacions van bé. Crec que l’ANC està fent molt bé la feina, una feina que vol discreció i pocs crits.

Ahir just feia cinc anys de la manifestació contra la sentència de l’estatut, organitzada per Òmnium, el famós 10J del ‘Som una nació, nosaltres decidim’. (Aci teniu tots els vídeos d’aquella dia, el meu editorial d’aleshores i uns quants articles més).

Ho aprofite per a intentar explicar dues obvietats. La primera és que fa cinc anys que vam començar aquesta batalla. Són molts anys, més del que caldria en unes altres circumstàncies, però l’avanç que ha fet aquest país no es pot qüestionar.

I la segona obvietat és que els polítics són com són. I refresque la memòria de la gent amb la polèmica sobre la pancarta. Ja s’ha oblidat però recordeu que fa cinc anys durant setmanes vam estar discutint com havia de ser la pancarta de l’inici de la manifestació, què havia de dir, quines banderes hi hauria… L’aleshores president Montilla va amenaçar amb no acudir-hi si no posava el que ell volia. Van haver estira-i-arronses, fins i tot en un moment determinat Òmnium va amenaçar amb no fer la manifestació per la impossibilitat de posar d’acord els partits. (Si voleu recordar la polèmica punxeu ací i ací)

Evidentment vist des d’ara la polèmica fa riure però aleshores va generar una tensió immensa i efectivament va estar a punt de carregar-se la manifestació. Ara som al mateix lloc, si fa no fa, però amb altres protagonistes i evidentment amb elements molt més substancials sobre la taula.

Els polítics no canviaran. No són tots iguals, això és cert. Però per a tots ells el món és més complicat que per a nosaltres i això cal entendre-ho. Encara que quan observem aquests jocs que fan per a fer-nos creure que estan preocupats per una cosa quan ho estan per una altra és normal que nosaltres ens posem nerviosos, com ahir ho estava la gent d’Artés.

Però també hauríem d’aprendre del passat. La polèmica de la pancarta la vam superar. No sé com superarem aquesta de la llista sense polítics, que evidentment en realitat per als qui insisteixen tant només vol dir, en realitat, la llista sense Mas. Però la superarem, n’estic segur. Segurament al final no hi haurà polítics a la llista perquè és veritat que sempre és més difícil convèncer als intransigents, als qui estan disposats a trencar-ho tot si les coses no es fan com ells volen. I la política amb majúscules consisteix precisament en esquivar les intransigències dels uns i dels altres per a seguir avançant com un tot. Igual d’ací a cinc anys mirarem enrere i somriurem quan recordarem la polèmica d’aquests dies. Espere. Seria el senyal més evident de que no ho hem engegat tot a rodar…

Tour una miqueta diferent la setmana passada. Dimarts vaig ser a Navàs presentant el llibre i dimecres i dijous a Florència, on vaig parlar en la conferència sobre ‘llibertat d’expressió i llenguatge de l’odi’ que organitzava la Unió Europea a la seu de la Fundació Robert Kennedy.

A Navàs el debat encara es va centrar en com fer les llistes. I dic ‘encara’ perquè poques hores després el debat s’ha desfet com el sucre quan tothom ha acceptat la idea de la llista amb independents com a solució al problema. Vist des de dimarts de la setmana passada a la nit semblava molt poc probable però en les revolucions hi ha miracles inexplicables i aquest en va ser un.

Ja he explicat en altres ocasions que gaudisc molt de l’estona del viatge, quan m’acompanya algú. En aquesta ocasió el xofer era un gran expert en mineria i vaig aprendre més sobre mines del que mai no havia sabut fins ara. Un món certament interessant i desconegut, ple de tòpics que jo no parava d’anar-li soltant per a que ells els desmuntara un a un.

L’endemà vaig volar a Florència, on parlava dijous al matí. Per la vesprada vaig tindre la sort de quedar amb la meua menuda que estava de viatge per Itàlia i just aquell dia coincidia a Florència i amb el Jofre Capdevila i la seua nòvia. Ens van portar a una terrassa impressionant i poc coneguda que hi ha al damunt de la Biblioteca Pública, on ens vam fer un gran cafè i vam poder xerrar una bona estona.

Durant la conferència, l’endemà, va eixir el tema dels comentaris als diaris –precisament a mi m’havien convidat perquè a VilaWeb no en publiquem. Vaig insistir en que les empreses tenim una responsabilitat també sobre el que publiquem i que els comentaris a les notícies i la recerca permanent de la confrontació no són bones pel periodisme.

Per cert: la calor impossible. Vaig eixir a passeig una estona i me’n vaig haver de tornar a l’ombra ràpidament…

(Alguns comentaris a mitjans italians:

-Antimafia Duemilla: “Una nuova etica giornalistica inizia dal contrasto all’incitamento all’odio”

-Articolo21: Media e hate speech online: il 2 luglio a Firenze un seminario internazionale )

Finalment l’ANC ha decidit consultar les seues bases sobre si ha d’impulsar o no una candidatura independentista ‘transversal’ per a les eleccions del 27 de setembre.

La consulta es farà el cap de setmana vinent i el redactat aprovat de la pregunta és aquest: ‘Vols que l’ANC busqui les complicitats necessàries amb altres entitats i forces polítiques per impulsar una proposta electoral de la màxima transversalitat, per garantir el caràcter plebiscitari del 27S que ens porti a la independència de Catalunya?’

Certament és una pregunta que podria haver-se formulat d‘una manera més senzilla, gramaticalment fins i tot, i que hi ha alguna gent que la critica per poc concreta. A mi no m’ho sembla pas. Qui vote afirmativament estarà demanant que l’ANC faça un esforç per a intentar aconseguir la formació d’una candidatura transversal. I qui vote que no estarà dient que no vol que l’ANC faça aquest esforç, ja que considera que el panorama electoral està definit i és el correcte. No veig per enlloc la inconcreció.

Hi ha qui diu també que el simple fet de fer aquesta pregunta ja és dividir l’Assemblea. Però també ho era no fer-la. El secretariat ha rebut un allau de comunicacions i missatges els darrers dies reclamant la consulta i quina raó podia oposar-hi? A aquestes alçades pretendre que una decisió d’aquest calat polític, segurament la més important de la història de l’ANC, la prenga només un grup reduït de 75 persones, sense ni consultar a la base, em sembla a mi que generaria una tensió insuportable entre les bases de l’Assemblea. A part que seria molt difícil de conciliar amb l’apel·lació constant a la democràcia interna i a la participació, que està en la gènesi de l’ANC i que n’ha estat sempre bandera.

Entenc que el problema amb la pregunta, el problema per als qui no la voldrien sotmetre a votació, és que arriba després que Artur Mas cridés l’ANC a impulsar una candidatura d’aquest estil. Afirmen alguns, per això, que la pregunta és tramposa perquè ‘amaga’ aquest fet. Estic en desacord.

Entenc que hi ha gent que opina que tot això només és una maniobra de Mas. Però precisament crec que el que el Secretariat vol és evitar quedar encasellats en una maniobra de Mas. Que és el que passaria si incorporara el seu nom a la pregunta.

Si la pregunta fos si s’accepta la crida de Mas a fer aquesta candidatura  ‘les complicitats necessàries’ a que al·ludeix el text de la mateixa, per força quedaria ja del tot limitades a CDC. I no és aquesta la transversalitat que l’ANC cerca. ERC i CUP han deixat ben clar que no volen una llista unitària amb CDC, una llista de partits. Però això no respon a la pregunta de si volen parlar d’una possible llista impulsada per l’Assemblea, al marge dels partits però comptant amb els tres partits.

En aquest sentit és imprescindible recordar el que diu el full de ruta de la pròpia Assemblea, aprovat, com és sabut, mesos abans que Artur Mas fes la seua proposta. (el podeu llegir complet ací i és rellevant en aquest sentit el punt 4)

En aquest punt 4 l’Assemblea deixa ben clar que es reserva ‘la possibilitat d’impulsar, des de la societat civil, una candidatura de país, representativa de totes les sensibilitats polítiques i socials, de manera transversal, que doni prioritat absoluta a l’assoliment de la independència’, en el cas que l’ANC considere que no hi ha les condicions adequades per anar a les eleccions, condicions que expressa en l’escrit.

I també queda clar que ‘si les forces polítiques no han arribat a tancar cap acord en la línia expressada, durant el mes de juny del 2015 (alerta amb això que és rellevant: juny de 2015) l’ANC es plantejarà d’organitzar una consulta interna a tots els seus associats, oberta als simpatitzants que vulguin, a fi de conèixer la seva opinió sobre si l’ANC ha d’impulsar l’esmentada candidatura de país.’ Limitar, doncs, la proposta de consulta només a una demanda d’Artur Mas no és exacte.

Ara bé, també és ben evident, i això no ho pot obviar ningú, que Artur Mas va fer la demanda. En aquest sentit a mi em sembla que hi ha dues coses que caldria aclarir.

1 ) L’ANC ha de deixar més clar encara que aquestes ‘complicitats necessàries’ no es limiten en cap cas només a CDC i abracen, com a mínim, també ERC i CUP, a part d’altres associacions. Dit a l’inrevés: la CUP i ERC han de ser peces clau a l’hora d’estudiar aquesta ‘proposta electoral’, acceptant la seua posició i amb el compromís formal de donar-los també suport públic el 27-S siga quina siga la decisió que prenguen.

En això cal ser molt escrupulosos: l’ANC hauria de consultar CDC, ERC i CUP per igual, escoltar-los per igual i respectar per igual la seua decisió final. I no donar per sabut res d’entrada. Rebutjar fins i tot la possibilitat de parlar i d’explicar-se em semblaria una opció incomprensible, per part de tots. Ja ho veurem què passa quan comencen les converses. Entre altres coses perquè és evident que el resultat de la consulta del pròxim cap de setmana i sobretot la participació seran determinants per a la reacció dels tres partits independentistes. Recordeu que l’impuls dels 40.000 voluntaris va desbloquejar un 9-N fins aquell dia ple d’incerteses.

i 2)  Fóra bo, i ja s’entén que ahir no era el moment de fer-ho, aclarir quins seran els passos posteriors en el cas que la consulta tinga com a resultat un Sí. Si el resultat és un No simplement cal acceptar aquest resultat i posar tota la força i tota l’energia de l’ANC al servei dels partits i les candidatures que s’han configurat. Sense matisos, de totes per igual. Però què passa si el resultat és que Sí?

Crec que en aquest sentit seria molt bo que es fes públic tan aviat com siga possible com es procedirà a partir del vot Sí, si és aquesta l’opció guanyadora. Caldria saber qui negociarà, amb quin calendari i com es ratificarà la decisió final.

Ja ho he dit en una ocasió anterior. Crec que si aquesta candidatura acaba fent-se realitat l’ANC hauria de convocar unes primàries per a elegir tots els membres de la llista. Primàries a les quals, evidentment, s’hi hauria de poder presentar qualsevol persona -Artur Mas inclòs, és clar- però en les quals ningú no hauria de ser tractat diferent de ningú. Ni ningú no hauria de tenir assegurat res, cap lloc.

En aquest sentit, i això ja ho dic per aquells que creuen que tot aquest procés és innecessari perquè distreu, em sembla que no hi hauria una campanya més potent imaginable que unes primàries d’aquest nivell, obertes a la participació de centenars de milers de persones. Entre altres motius perquè a part de mobilitzar de forma efectiva bona part de l’electoral en mig de la campanya, podríem confrontar el projecte polític que l’independentisme representa amb moltes garanties davant del qui pretenen fer veure que ells són els renovadors. Amb unes macro primàries no estaríem fent teoria sinó que estaríem demostrant de forma pràctica i per la via dels fets que en el nou país, en la república, les coses es faran d’una altra manera.

La ronda de presentacions de ‘Desclassificat:9-N’ té l’handicap de la meua presència a L’Illa de Robinson cada dilluns i dimecres, fet que obliga a fer les presentacions els altres dies de la setmana, fins i tot un de ben inusual com és el divendres. Així divendres de la setmana passada vaig ser a Vidreres i divendres d’aquesta a Ulldecona.

No sé si té a veure amb el fet que és divendres i ja d’estiu però en tots dos llocs les presentacions les vam fer a l’aire lliure, l’una a la plaça i l’altra al claustre de l’ajuntament, un indret simplement magnífic, encara que estiga infestat de mosquits 🙂

Parlar així, a l’aire lliure i d’una manera més informal encara, m’agrada molt. Em resulta molt natural i crec que en general crea més proximitat que no xerrar en un lloc tancat. L’únic problema és que el cotxe després, o el tren, es fan molt lents encara que la conversa siga agradable i interessant. És com si estiguérem programats per a que divendres a la vesprada les piles començaren a apagar-se…

L’acte de celebració dels 20 anys de VilaWeb, al CCCB amb la presència d’Artur Mas i David Fernàndez ha estat, per a mi, com un somni. Crec que coincidisc en la majoria dels qui hi van ser si dic que el vam gaudir molt i que va ser important. Les cares de la gent quan va acabar, i pense especialment en les cares d’alguna gent que ha treballat molt per a que aquest país arribe lluny, eren realment emocionants.

Per a la majoria dels assistents aquell va ser, ho dic per tot el que s’ha dit i escrit després, un acte important des del punt de vista nacional i polític. Per a nosaltres, per a la gent de VilaWeb, hi havia, però, un altre component destacat també que vaig intentar destacar en el meu breu parlament inicial: hi havia una concepció del periodisme i del que els periodistes hem de fer.

Vaig dir que estava i estic molt preocupat per la deriva que està agafant el periodisme en internet. Cada dia sembla més evident que la cridòria, el tema fàcil, la violència verbal i la banalitat s’apoderen del periodisme de la xarxa. Parle en general, òbviament, i content de totes les excepcions que segueixen treballant perquè el periodisme a la xarxa, el periodisme, tinga uns principis i unes formes que personalment crec que no hauríem d’oblidar mai.

I en aquest sentit volíem que l’acte fora un acte amarat d’aquests principis i d’aquestes formes. Que els dos convidats pogueren parlar amb plena llibertat, que pogueren discrepar amb força però sense perdre mai les formes, que pogueren explicar-se sense que ningú els obligarà a córrer per buscar el tall de veu cridaner, que se sentiren còmodes i que preferiren per això abordar la dificultat del discurs complex abans de cercar l’aplaudiment fàcil. Tot això i que la conversa tinguera sentit, fora útil i servira a la nostra gent, a aquells que volem servir amb el nostre ofici.

Crec que ho vam aconseguir, però evidentment cal aclarir que si va passar va ser sobretot gràcies a Artur Mas i David Fernàndez. Quan vaig baixar i algú em va felicitar per com havia anat tot ho vaig dir: ‘quan tens dos Messi al camp només cal que els deixes el baló i et quedes mirant com juguen’. Com a periodista, vull dir com a moderador, va ser un dels dies més agradables de la meua vida. I per això, pel privilegi de poder fer aquestes coses, done gràcies.

Alguns enllaços sobre tot això que va passar:

-el gran Lluís Brunet ha penjat aquest fantàstic reportatge fotogràfic i és d’ell també la foto que acompanya aquest apunt, amb l’Assumpció, vigilant-nos des de la cadira…

-el vídeo complet de l’acte

-la crònica de l’acte a El Punt Avui (1 i 2), al Telenotícies de TV3 (que també va fer aquesta connexió en directe amb l’acte, a La Vanguardia, a l’Ara, al NacioDigital, a El País, a Govern.cat…

-la tertúlia de l’endemà als matins de TV3, on em van convidar a anar a comentar l’acte.

-un molt interessant comentari de Ramon Cotarelo sobre l’acte

A Santa Maria de Palautordera, per a ser exacte. Presentació del llibre en la mateixa sala on fa un parell d’anys vaig presentar ‘A un pam de la independència’. M’està passant algunes vegades que faig com una segona ronda i quan passa això és tan fàcil recordar a la gent com i quant hem avançat en aquest temps, quant de camí hem fet i quantes coses hem guanyat ja i no tenen marxa enrere…

Cada vegada m’agrada més l’estona que dedique sempre després de les xerrades a signar llibres, de fet a xerrar amb els qui volen que els signe el llibre. M’agrada molt escoltar les històries que m’expliquen. Sempre hi ha una anècdota que em dona pistes de com es mou el país. A Palau, que al final és més fàcil acurtar el nom, l’estona es reprodueix al sopar, on gairebé signe llibres a tots els qui hi venen. I on m’expliquen anècdotes que fan senzill entendre el que ens està passant. Hi ha des de vells militants independentistes, nacionalistes que mai no s’havien plantejat que això fora possible o socialistes fins l’altre dia. Tots convençuts de que això ja ho estem fent i no es pot aturar.

Sempre que obric la porta de casa pense que és un privilegi poder observar tant de prop aquest país en aquest moment tan únic.

Presentació del llibre a Cardedeu. De les més concorregudes. La fem en una antiga fàbrica i faig la broma abans de començar que per mi podem estar-nos-hi tantes hores com calga. Caram! he d’acabar dient que era una broma que si no encara no ens hauríem mogut.

M’espera una sorpresa: Pere Ribera. Lo Pere és un vell company de lluites independentistes en els moments més difícils. D’aquella generació que va haver d’aguantar no només la incomprensió de bona part del país sinó també una repressió duríssima. Ells mai no ho reivindiquen això però a mi m’agrada recordar la seua generositat. Després de la xerrada tenim un moment, caminant junts cap al restaurant on soparíem, en que recordem junts alguns noms, cares, moments… El que em fa feliç de retrobar-lo és veure que segueix amb la rialla a la cara, feliç de viure en aquest país i aquest moment. No em reca dir que em vaig emocionar.

La xerrada va ser fantàstica i després, com intente fer sempre que puc, vam sopar junts una bona colla. És un moment que em solc reservar per a prendre el pols al país. La conversa en petit comitè explica molt sobre com batega la cosa pública. La taula és prou variada com per a prendre notes mentals importants sobre el present del país, les esperances i les pors que compartirem.

Anècdota divertida. Un dels assistents al sopar és un dels famosos trabucaires de Cardedeu, aquells que van ser denunciats per un exòtic personatge local. Com que el sujeto en qüestió m’ha fet una salutació desafortunada per twiter decidim contestar-lo finament. Em faig una foto amb els trabucaires brindant amb una cervesa precisament trabucaire. Que és aquesta que podeu veure ací baix com l’estem fent (amb el Lopere fent de càmera) gràcies a la paciència infinita de Josep Jallé, el meu amfitrió, un dels membres més actius de la comunitat de subscriptors de VilaWeb.