Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

L’estelada de ma mare

Deixa un comentari

Estic orgullós dels meus pares. L’altre dia ma mare es va queixar de que jo mai no treballe les vuit hores reglamentades i li vaig respondre que a ells tampoc no els havia vist mai fer-ho. Mon pare i ma mare han treballat sempre, sempre. Tots els dies de la seua vida, sense ni tan sols fer la festa setmanal que al cafè de ca Montes era un luxe impossible Jo a ells els he vist fer uns esforços enormes per nosaltres, una esforços que mai no els podrem retornar. Han sacrificat la seua vida perquè nosaltres siguem el que som i per això quan algun dia els puc donar una alegria em sent l’home més feliç del món.

Això és el que em va passar en la Diada.

Ma mare als anys setanta, als duríssims anys setanta de València, em va cosir una estelada a mà. Aleshores no se’n feien o si algú en feia no arribaven a Bétera. Ja he explicat alguna vegada que la primera estelada de la meua vida, un adhesiu, la vaig comprar en una paradeta del PSPV que posaven cada diumenge a l’albereda. Era una estelada roja. Després quan vaig entrar a la universitat vaig contactar la gent del PSAN i aquelles barres amb l’estel van passar a ser la meua bandera per sempre. Parle de finals dels anys setanta un temps en el qual no sabíem encara massa la diferència entre l’autonomia i la independència però on ja havíem aprés a ser això que encara avui som.

Un dia li vaig demanar a ma mare que me’n fera una, d’estelada. Una de gran, per portar a les manifestacions. La mare la va cosir a mà, fent servir una panyoleta per al triangle i retallant dos estels rojos de tela que els va enganxar, cosits, l’un amb l’altre.

Ma mare sempre ha estat una dona de comportaments progressistes però allò que feia jo, les coses que li explicava, no estic gens segur que ella les poguera entendre. Sempre ho he dit: al final del franquisme a València els joves segurament vam voler fer massa revolucions a la vegada, cap d’elles compartides amb els grans. La incomprensió va ser gran. I la violència en contra nostra, emparada per l’estat, enorme. Enorme. S’ha d’haver viscut allò per a entendre-ho.

Durant un temps jo vaig ser alguna cosa així com la bèstia negra de Bétera i ma mare em va defensar sempre amb ungles i dents. Això no ho oblidaré mai. No sé si ella entenia el que estava fent jo però sé que em va defensar com ningú no m’ha defensat en la meua vida. I que en conseqüència el meu deure amb ella, també per això, és enorme.

Han passat els anys, molts anys, i les coses han canviat tant a favor nostre que avui Bétera té alcaldessa de Compromís i una altra part del nostre país, el vell Principat, té la independència a tocar. O siga que està passant això que jo deia als vuitanta que algun dia havia de passar, això que simbolitzava aquella estelada vella que ma mare em va cosir.

Així que aquest estiu vaig tenir la pensada de demanar-li que m’acompanyara a la manifestació de l’onze de setembre i li vaig dir que volia que ella i jo portàrem junts la vella bandera que el meu cosí Paco ha cuidat durant anys.

I així va ser. Divendres mos pares i jo ens vam encaminar cap a la Meridiana amb les meues filles i l’Assumpció. Ma mare s’ho mirava tot amb ulls àvids, amb aquells ulls tan intensos que posa quan vol que no se li escape ni un segon del que veu. I vaig notar que cada persona que em saludava, cada vegada que algú s’acostava a dir-me alguna cosa, ella se sentia millor. Vaig recordar amb molta intensitat que durant aquells terribles setanta anys hi havia gent que la increpava al carrer només per ser ma mare i vaig sentir com que cada salutació, cada abraçada, cada comentari amable reconfortava el seu cor.

A tolmon que em saludava jo li explicava la història de la vella bandera i els presentava, ben orgullós, els meus pares. Però el moment màgic va arribar al final de la manifestació.

Quan ma mare ja estava assedegada de veure tanta i tanta gent portant estelades, vaig veure de sobte el cap de Lluís Llach emergint de la multitud. Llach també em va veure i ens vam abraçar. En aquell moment vaig notar a ma mare gairebé tremolant al meu costat i li vaig explicar a Llach també la història de la senyera i li vaig presentar els pares. I ell, que com tots sabem és una persona d’una sensibilitat extraordinària i d’una humanitat immensa, la va besar i va accedir a fer-se aquesta fotografia, que per mi serà ja sempre un tresor, una fotografia amb ma mare, amb mi i amb mon pare. I també amb la vella senyera cosida als anys setanta a Bétera.

IMG_4959

No crec que mai li puga pagar a ma mare tot el que li dec però aquesta foto amb Llach sé que li ha pagat uns quants dels disgustos que hagué d’aguantar per mi. Ella estava emocionada de ser al seu costat. I de seguida, és generosa de mena, se’n va recordar del seu gran amic Juan, que tant admirava a Llach i em va dir que correria a ensenyar-li la foto a Fredi i les amigues: ‘eixa la vull en paper, eh? en paper…’ anava repetint-me amb un somriure tan ample a la boca que només de veure’l el meu cor pegava bots.

Quan va acabar la manifestació la gentada era tan gran que ens vam haver d’aturar en un bar per tal que ells pogueren reposar un poc. El metro estava impossible i caminar tant els esgotava molt. Jo vaig aprofitar per enviar la foto a la meua germana, als amics del poble, a la família d’Arenys. I cada vegada que ho feia ella volia mirar-la una altra vegada i somreia feliç.

Mentre els ulls se’ns omplien d’estelades, li vaig voler fer una promesa que ara ja sé que complirem un dia: ‘tot això ho farem arribar al País Valencià, mare, ja ho veuràs’. Ella va dir que sí amb el cap i es va agafar amb força a l’estelada que les seues mans havien cosit tants anys abans, mentre jo em sentia el fill més feliç de la terra i  segurament el més afortunat de tots.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 15 de setembre de 2015 per vicent

  1. Felicitats!… Per moltes coses: per tenir la mare que tens, per conservar una estelada feta a mà, per una història que m’ha fet plorar d’emoció…

    Gràcies, Vicent!

    Em permetràs afegir l’enllaç al feisbuc, oi que sí? És una bonica història plena d’esperança, que ja va bé pels nervis que estem passant aquests dies.

  2. Es feien ha mà, dono fe la nostra també la va fer la mare d’un col·lega, primers dels vuitanta.
    Ell ja no la veura però sempre la va somiar.
    Per ell i Tans.

  3. Entranyable!!! Aquests tipus de sentiments bi emocions són els que tenim en comú les persones que ho sentim ben bé des de lo més profund dels nostres cors. Serem independents! Visca Catalunya lliure!!!

  4. Sols d’un cor generós i agraït pot venir aquesta història, gràcies per compartir-la amb nosaltres. Una abraçada a la teva mare i a totes les mares valentes del món!

  5. Benvolgut Vicent, es un honor molt gran compartir amb tu el que ens has explicat. Es tot respecte i tendresa cap als teus progenitors. El que expliques m’ha fet plorar en record dels meus pares. Ell ja va morir. Ella es viva però la seva demència senil no li permet disfrutar dels temps que estem vivint.Una abraçada molt gran, amic

  6. Vicenç: La tendresa que dediques a la teva meravellosa mare, és un reflexe de la meravellosa persona que ets tu! Per molts anys la tinguis! Jo també vaig tenir-la extraordinària —com també (com tu) el pare— i t’entenc perfectament. Cuida’ls! És la millor inversió que pots fer en la teva vida. Quan els perdis, te n’adonaràs. Un abraçada i salutacions afectuoses per a l´ Assumpció.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.