Mails per a Hipàtia

‘The West Wing’ és una sèrie monumental que encara que haja envellit pels anys ningú no ha aconseguit superar mai. En les seues set temporades els espectadors vam aprendre més sobre la política i en concret sobre la política americana del que mai no hauríem après d’una altra manera. I també vam apreciar el treball dels actors, que van lligar els seus noms als noms dels personatges que realitzaven. A Martin Sheen, el president Bartlet es veu que el paren per tot arreu als Estats Units com si fos un president de debò. I avui ha estat C.J. Cregg, és a dir l’actriu Allison Janney la qui per un moment ha tornat. L’han deixat iniciar una roda de premsa a la Casa Blanca, com feia habitualment a la sèrie, i la cosa ha anat així com es veu en el vídeo. No vos perdeu l’Oh! dels periodistes quan la veuen entrar…

Allison Janney takes over White House press briefing as character ‘C. J. Cregg’ from ‘The West Wing.’ https://t.co/jdDgMDQbm5

— ABC News (@ABC) 29 d’abril de 2016

La PAH ha fet concentracions en seus del PP de tot l’estat defensant la llei catalana  sobre habitatge, la coneguda llei 24/2015. Crec que des del nostre país no li hem donat el valor que cal al gest. La PAH ha convocat concentracions solidàries arreu de l’estat amb una llei catalana, actitud per desgràcia poc habitual i que per això mateix hauria de merèixer tot el nostre reconeixement.

Quan tantes vegades diem, i és cert, que és molt difícil obrir una escletxa en el monolític bloc constitucional espanyol la PAH ensenya que el que cal fer primer és actuar bé a casa. Les escletxes es fan possibles així. La llei 24/2015 és una llei impecable, amb una tramitació modèlica i que respon a una necessitat social òbvia. Amb aquestes condicions que la seua defensa siga assumida més enllà del Principat és ben cert que no hauria de ser notícia però ho és. Per això ho destaquem tant avui a VilaWeb i per això crec molt necessari fer també aquest reconeixement personal.

Dissabte va ser una nit molt poderosa, que recordarem durant molt temps. Però també va ser una nit molt llarga. No només perquè va acabar tard sinó perquè va començar molt d’hora. Concretament a migdia.

Quan vaig arribar a l’estació per agafar l’Euromed sabia que em trobaria amb Gemma Pasqual i amb Núria Cadenes que havien pujat totes dues a fer signatures al Sant Jordi. Però és que em vaig trobar també amb Pau Alabajos, que em sembla que venia de Girona i amb el Cris Joanico i la Dolors Boatella.

Vam decidir que aniríem a dinar tots junts al bar del tren, vista l’hora que era i que ningú de nosaltres ho havia fet. I mentre anàvem passant vagons cap allà s’anava apuntant més gent. Un xicot volia que la Cadenes li signara un llibre, un ex-alumne de la Gavina que ara és a Tolosa em va venir a saludar en la meua condició d’ex-mestre…

El cas és que la Boatella va treure un munt d’entrepans que portava, vam comprar un parell d’amanides i vam començar la festa ja només eixir de Barcelona. I les hores que encara quedaven…

Les Halles de París són probablement un dels indrets que més m’he estimat del món. París és molt important per mi, pels rècords, per tantes coses que hi he descobert, pels dies que hi hem passat, sempre interessants i excitants.

Les Halles, quan les vaig descobrir als anys vuitanta del segle passat van ser per a mi una revelació fascinant. Aquell edifici immens ple de botigues interessants, de gent que anava i tornava de tot arreu, els trens que hi arribaven plens, la FNAC on podia passar-me hores i hores. En un temps carregava literalment maletes de llibres cada vegada que anava a París i Les Halles era el lloc on proveir-me. La meitat de la biblioteca de geopolítica que tinc està comprada allà. Allà vaig descobrir els I Muvrini (encara recorde una façana sencera plena de discos d’un grup que cantava en cors i jo no coneixia). Allà vaig somiar amb Macs que no tenia diners per comprar-me però que admirava en silenci…

I quin entorn! El barri m’encanta, allargar-me caminant al Pompidou, veure-hi alguna de les coses sempre tan interessants que fan, dinar en qualsevol racó. Perdrem per aquells carrers estrets que hi ha darrere l’església. Veure carnissers i floristes fent la feina. Fins i tot m’he acostumat a dormir en un hotelet que està allà mateix a la cantonada.

Les Halles, amb els anys però, s’havia fet vell i s’havia degradat molt. Però ahir van inaugurar una renovació espectacular que vull anar a veure tan aviat com puga. Les Halles han renascut com centre comercial, espai de cultura, nus de comunicació i gran parc urbà de París. Amb una arquitectura impressionant i espere que amb tantes i tantes coses interessants a dins com ha tingut sempre.

Per anar fent boca ací hi ha el vídeo

Les Halles, voyage au coeur du Paris de demain per parisleshalles

Gràcies a una de les funcions del Crowdfire he recuperat qui van ser les vint-i-cinc primeres persones que vaig seguir al twitter quan el vaig obrir.

1) Carles Bellver. @carlesbellver Professor de la Universitat Jaume I i una persona per la qual tinc una admiració incondicional. No m’estranya que fos el primer.

2) Saül Gordillo. @saulgordillo Cosa que supose que no sorprèn a ningú…

3) Oriol Ferran. @oriolferran D’Arenys de Mar i company de batalles tecnològiques de de fa molts anys.

4) Màrius Serra. @mariusserra  Cosa que supose que tampoc no sorprèn a ningú

5) Isaac Salvatierra @isalvatierra Periodista de l’Ara amb qui aleshores tenia bastant relació.

6) Política 2.0 @politica2punt0  Un projecte de seguiment de blocs i piulades polítiques, que aleshores estava relativament de moda. Supose que el Saül devia estar al corrent.

7) Oriol Junqueras @junqueras  Un dels primers polítics que s’hi va posar

8) Andrés Iniesta @andresiniesta8 No sé ben bé per què. Supose que em feia gràcia seguir un famós.

9) Cristina Ribas @cristinaribas Una de les persones que més de prop vigila l’evolució del periodisme digital des dels seus inicis.

10) Joan Laporta @JoanLaportaFCB No sé si era president del Barça aleshores…

11)  Francesc Vila @francescvila Company de Gandia sempre inquiet per la comunicació, pel país i per un munt de coses…

12) Roger Buch @Rogerbuch Un cas semblant però no de Gandia 🙂

13) Miquel Iceta @miqueliceta Sempre he apreciat molt el seu tarannà i el seu paper en el partit transversal internauta

14) Voro Gómez @vorovoro Un gran activista de la llengua, l’escola i la xarxa. De Xàbia

15) Vador Casas @salvadorcasas D’Argentona

16) Meius Ferrés @mferres Una altre de les imprescindibles per a entendre què ha passat en aquest país i a internet

17) Ajuntament de Bétera @Aytobetera El poble tira…

18) Josep Maria Martí @periodistes_cat Aleshores president del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Gran president i millor persona

19) Juan Varela @periodistas21 Un gran col·lega, al qual sempre cal escoltar. Amb molta atenció.

20) Karma Peiró @kpeiro L’avui directora de Nació Digital

21) Carles Puigdemont @KRLS El primer en tenir un nom de twitter que sorprenia.

22) Sergi Picazo @sergipicazo Avui a El Crític.

23) Germà Capdevila @gcapdevila Avui a Nació i a Esguard, entre mil coses més.

24) Wayne MacPhail @wmacphail El meu vell amic i admirat col·lega canadenc. Segurament la persona que més ha influït en la meua visió del periodisme a internet

25) Marc Arza @marcarza Reusenc.

Fins ací la llista dels 25 primers, que em sembla significativa i curiosa vista des de la distància. Immediatament després hi ha molts altres noms interessants, el Xavier Mir, la Bel Zaballa, la Neus Pinart, els de VilaWeb Mollerusa, el Vicent Martínez, el Carles Banús, l’Oriol Vadó, la Liz Castro, el Magí Moranta, l’enyorada Sílvia Martínez, el Yuribcn, un dels primers dels quals no sabia el nom real…

Quan es va projectar la pel·lícula ‘El pont dels espies’ la vaig anar a veure amb ganes. És un d’aquells films americans, rotunds, que fan de tant bon veure.

Però jo hi vaig anar amb ganes sobretot perquè recordava haver fet una peça sobre la història d’aquest pont, als anys noranta per a Televisió Espanyola, on jo treballava aleshores.

Com és sabut aquest pont que uneix Potsdam amb Berlín, i que oficialment se’n diu el Pont Glienicke, era l’indret on durant la guerra freda s’intercanviaven els espies, amb aquell ritual que tant bé explica la pel·lícula de trobar-se sobre el pont una mica en terra de ningú.

El vídeo del reportatge supose que deu haver desaparegut o ves a saber per on para. Però l’altra nit em va fer molta il·lusió destapar una caixa de fotos antigues i trobar-me aquesta del moment en que estic gravant en el pont mateix…

Aprofite un viatge de feina a Berlín per a fer una xerrada, organitzada pels amics de l’Assemblea Nacional Catalana a la capital d’Alemanya. En vaig fer una fa dos anys, per Sant Jordi i torne al mateix lloc, la preciosa Literaturhause.

Aquesta vegada acudeix bastant més gent que fa dos anys i el que és més interessant: hi ha molts més alemanys i entre ells periodistes. Això m’obliga a fer la xerrada en anglès, encara que al col·loqui acabarem parlant una mica de tot amb preguntes en català, anglès, alemany i espanyol. Un d’aquells batibulls lingüístics als quals estem tan acostumats en el nostre país.

Entre els assistents la nova representant de Catalunya a Alemanya i una representant de l’ambaixada d’Espanya a Berlín, una catalana amb la qual evidentment no podem estar d’acord però amb qui he pogut xerrar molt en acabar la conferència. Evidentment discrepem en gairebé tot però coincidim en la necessitat de que el diàleg siga seriós i en que cal una solució a la situació creada. Solució que jo opine que no pot ser cap altra que un referèndum acordat. Si no hi haurà la declaració unilateral. Ella se sent ferida per això, considera que són manipulacions nostres i perquè creu que no es pot separar Catalunya d’Espanya. En diverses ocasions m’he trobat representants espanyols en xerrades meues a l’estranger i no sempre ha estat fàcil. Aquesta vegada, però, tinc la sensació que si hi hagués més gent com ella podríem arribar a un acord per a decidir sobre una base democràtica. Llàstima que no siga possible.

Durant l’acte pren moltes notes, es farà molt llarg això perquè les preguntes són inacabables, i suposa que es deu haver preocupat en veure el to amb el qual els alemanys presents a la sala pregunten. El canvi és evident respecte a fa dos anys, i ja ho sé que això no és especialment representatiu. Aquesta vegada hi ha un respecte i un interès sincer pel que estem fent que resulta impressionant. I unes preguntes directes i concretes que indiquen que són conscients de que estem al final del procés.

En acabar sope amb una colla de membres de l’ANC local. Pilar, la persona amb la qual jo tinc el contacte, és una dona fantàstica però molt patidora. I m’alegra veure que cada volta pateix menys i ho comença a veure més clar. Sec una estona amb el ‘sector jove’ i quede impressionat pel seu nivell: professors universitaris, músics, matemàtiques treballant al Deustche Bank… Tenim un grapat de gent a fora, lluitant pel seu futur, que si els sabem aprofitar i si sabem aprofitar a casa el seu talent serà un renàixer esplèndid.

Molt tard ja ens separem i vaig cap a l’hotel. Està a prop de la Ku’damm així que decidisc fer una llarga caminada per recuperar-me del dia i m’acoste fins l’església destruïda que encara hi ha al mig de l’avinguda. La Kaiser Wilhelm va ser pràcticament arrasada per un bombardeig aliat durant la guerra i ara en queden unes restes perfectament integrades al paisatge urbà. A mi m’agrada aturar-me allà i mirar el ric sostre del seu interior a través del vidre que separa les restes del temple del carrer. Alce la vista i veig la torre esventrada. Sempre pense que un símbol de com el temps pot ser diferent i un homenatge a la voluntat de persistir sense oblidar, que a mi m’emociona particularment.

Els caps d’estat quan viatgen pel món tenen molt difícil evitar algun gest populista. Saben que fer alguna cosa inesperada els proporcionarà minuts gratis de televisió i els presentarà amb una imatge amable davant el públic local.

Una mostra clara, aquesta setmana, l’hem tingut amb la visita del president de la república francesa, François Hollande, a l’Argentina. Enmig d’una agenda curulla d’actes encara ha trobat el moment per acostar-se a la Bombonera, el mític estadi del Boca Juniors i fer-hi un gol. L’acompanyaven David Trezeguet i Omar da Fonseca, dos ex jugadors que feien la relació entre els dos països però que curiosament van provocar una certa polèmica.

Trezeguet té les dues nacionalitats, la francesa i l’argentina perquè els seus pares ho eren d’argentins. Però al seu país d’origen només ha jugat amb el River Plate, l’arxi-enemic de Boca. La seua presència a la bombonera no va agradar per això ni als uns ni als altres. Això sí, Trezeguet ja es va cuidar de no agafar la samarreta de Boca que se li va oferir a Hollande amb el seu nom i el número 10 a l’esquena. Ell li va regalar la de la selecció nacional.

La polèmica final, però, va arribar amb el gol. Hollande va demanar de xutar un baló contra una de les porteries però ningú no havia previst la presència d’un porter. I no hi havia ningú vestit de curt. Així que el president francès va fer gol a la porteria buida, fet que ha estat objecte de tot de bromes als dos països. Bromes, he de dir, un pèl injustes. He vist el vídeo i Hollande xuta molt bé. Ho fa des de una mica més enrere del punt de penal i li dóna un efecte al baló que el fa entrar arran el pal de l’esquerra, molt ajustat. Sincerament no sé si un porter normalet hauria aturat aquest xut presidencial però segur que la meua opinió no compta gens contra les ganes de polemitzar d’alguns.

(El meu article d’aquesta setmana a L’Esportiu)

En una decisió que lamentarem profundament d’ací uns anys, el Regne Unit va aconseguir ahir de matinada un estatut especial per part de la Unió Europea, que destrueix bona part de la feina feta al llarg de dècades, especialment pel que fa a la llibertat de circul·lació i treball i a la consideració política i administrativa dels ciutadans d’un estat membre en un altre. Es tracta d’evitar l’anomenat Brexit, és a dir la marxa del Regne Unit de la Unió Europea. Ara al juny els britànics votaran si accepten l’acord o no i amb això veurem si la crisi s’acaba o, com alguns diuen, en realitat comença.

En el món del futbol les alarmes han botat de seguida. Karren Brady, una lord conservadora que és a més el vicepresident del West Ham United, ha advertit que les conseqüències del Brèxit pel futbol anglès seran ‘devastadores’. Segons un estudi que ha ensenyat dues terceres parts dels jugadors europeus que ara mateix estan en equips de la lliga anglesa haurien de marxar perquè no obtindrien el visat de treball, segons els nous criteris que s’aplicaran a partir d’ara. Fins ahir qualsevol jugador de futbol d’un país membre de la Unió Europea podia fitxar per un club anglès sense necessitar cap classe de visat ni de permís de treball. Aquesta és una de les coses que van a canviar a partir d’ara i que preocupen més.

L’informe indica que en la Premier juguen 161 futbolistes de països de la UE que no tindrien dret a visa ni a permís de treball automàtic. Jugadors com De Gea, Mata, Samir Nasri, Schneiderlin, Martial, Bellerin o Azpilicueta es veurien forçats a abandonar els seus clubs, a no ser que es creés una legislació especial per acollir els seus casos, cosa que a la vista de la tensió política regnant no sembla gens fàcil. Tots els clubs britànics quedarien severament afectats perdent com a mínim un jugador. Alguns passarien dificultats notables. Així el  Sunderland es quedaria sense porters o el Newscastle perdria tots sis jugadors de mig camp.

(El meu article dels diumenges a L’Esportiu)

Els joves estudiants de periodisme de la UPF tenen la sort de treballar en el que en diuen la redacció integrada, unes espectaculars instal·lacions on poden fer premsa, ràdio o televisió en condicions semblant o iguals a les que es trobarien en la realitat professional.

Fa uns dies em van convidar a ser entrevista per Andrea Llovera i filmat i realitzat per una colla gran de companys seus. Ho vaig fer encantat. En aquests casos m’agrada col·laborar amb ells i aportar el meu gra de sorra a la seua feina, que la fan amb una il·lusió i unes ganes emocionants.

La conversa, a més, em sembla que va quedar interessant. Ací la podeu veure.

Jo era molt jovenet aleshores i aquell llibre estava de moda: ‘Como se hace una tesis’. Va ser el primer llibre d’Umberto Eco que vaig llegir i el seu impacte ha estat impossible d’esborrar.

Ja ho sé que no és el volum més important dels molts que va escriure. Però em va ensenyar moltíssimes coses, molt de mètode. Com havia de preparar-me per escriure i com havia d’escriure. Quins principis havia de tenir sempre presents, com documentar-me… Encara avui l’he repassat un moment, després de saber la mort del seu autor, i l’he trobat ple d’anotacions al marge. Treballat.

L’autor, com a mínim en aquella edició espanyola que jo vaig comprar, va voler posar un subtítol ben descriptiu: tècniques i procediments d’investigació, estudi i escriptura. I és exactament això el que ensenyava de forma magistral.

Jo no he fet mai cap tesi doctoral ni al pas que vaig la faré mai. Però molta de la meua feina li deu els principis bàsics a Eco i aquest llibret seu, que un dia va dir que era el més humil de tots.

Avui fa deu anys exactes de la manifestació que va anar de la Plaça d’Espanya a la Plaça Catalunya de Barcelona. Aquell acte va ser el primer gran acte independentista de la nova època, el convocava la Plataforma pel Dret a Decidir, i va ser una enorme sorpresa per a tots. Enorme sorpresa per l’èxit de la convocatòria, que superava de molt les xifres habituals de l’època però enorme èxit també per la presència massiva de la reivindicació d’independència quan la manifestació no havia estat convocada com a tal. (Fixeu-vos que la majoria de banderes encara no porten l’estel).

Parlem del 2006. Encara haurien de passar quatre anys fins la manifestació contra la sentència de l’estatut del 2010 i després dos anys més fins l’inici de les grans manifestacions dels onze de setembre de l’ANC. És bo recordar-ho i aquest vídeo d’ERC em sembla una bona manera de fer-ho. Per cert que jo vaig ser una de les persones que va llegir el manifest al final de la manifestació…

PD. En l’acte de comiat a la Muriel Casals m’he trobat la Mònica Sabata, artífex principal d’aquella mobilització. Diu que quan va acabar li vaig ‘tu no ho saps però això és una bomba’. La meua memòria em falla però si ho diu ella segur que és cert.

Preparant un tema sobre les llengües indígenes d’Amèrica he trobat aquest vídeo de 2006, que no havia vist fins ara, del jurament com a diputada al Perú de la congressista Maria Sumire de Conde. El congrés peruà obliga a jurar el càrrec en castellà i la congressista simplement es va negar a fer-ho. És molt interessant observar la llarga escena i com al final el congrés es resigna i accepta el jurament en quítxua.

El diputat de Podemos, Albano-Dante Fachín, ha generat una polèmica per un comentari meu avui a Els Matins de Catalunya Ràdio. Diu que l’he calumniat.

Ací hi ha la seqüència dels fets:

Avui a la tertúlia de Catalunya Ràdio hi havia Francesc Canosa, Salvador Cot, d’El Món, Germà Capdevila de Nació Digital, Maria Ramírez d’El Español i jo mateix. Aquí hi ha l’àudio complet.

Hem parlat evidentment de la situació política a Catalunya i una de les coses en que hem coincidit tots ha estat en que la proposta d’Artur Mas de formar un govern de Junts pel Sí era absurda i no tenia sentit (es pot escoltar l’àudio i comprovar-ho).

Sorprenentment poc després s’han publicat dos tuits d’Albano Dante Fachin que deien el primer que a Catalunya hi ha un problema gravíssim amb els mitjans de comunicació públics i el segon, que feia referència a la mateixa tertúlia.

Aquest segon deia:

La tertúlia de @maticatradio està superant l’entrevista #MasTV3. Repeteixen (tots) les tesis de CDC. Quina vergonya.

La piulada m’ha indignat. O Albano-Dante Fachín no estava escoltant el debat i ha piulat ves a saber per quina raó o si l’estava escoltant no és possible que entengués que tots els tertulians estàvem abonant les tesis de CDC. És tan simple com repassar l’àudio. Tots havíem criticat la posició de CDC i d’Artur Mas.

No és, però, la primer vegada que Albano-Dante Fachín ataca periodistes i mitjans des d’una superioritat moral que no crec que siga correcta. Així que he decidit respondre-li. Transcric la resposta exacta (en l’àudio correspon al minut 48.08):

– ‘En aquest país n’hi ha una cosa molt curiosa: que els fets sembla que no tenen importància. Jo crec que els que estem aquí fa molts anys que treballem de periodistes i ningú de nosaltres ha usat el periodisme per a col·locar-se en la vida, com han fet ell i la seua dona’.

Posteriorment intervé Salvador Cot per a dir que és trist que un periodista (jo li dic que tinc molts dubtes al respecte) diga coses així i Germà Capdevila, que afirma que Dante amb la seua piulada està fent campanya electoral. Aleshores jo explique el que he volgut dir, per si algú ho considerava massa críptic:

-‘El que passa que una mica de respecte, sobretot als fets. En aquest cas em sembla particularment greu [que ens diga que som una vergonya]. Aquest senyor i la seua dona [Marta Sibina] creen una revista [Cafè amb Llet] amb un nivell periodístic discutible com a mínim i això els serveix per a acabar essent ell diputat a Barcelona i ella diputada a Madrid i fer desaparèixer la revista sense ni tan sols preocupar-se de dir quan tornarà a aparèixer o quan la rebran les persones que van pagar diners per tenir una subscripció a aquesta revista…’

Potser les meues paraules les podria malinterpretar algú però afortunadament Germà Capdevila després ho ha aclarit encara més dient que hi havia hagut un Verkami on la revista havia demanat diners per a fer uns números i que el compromís d’aquell Verkami concret s’havia complert.

El meu comentari no anava per aquí sinó que tenia a veure només amb el fet que ells dos havien abandonat el projecte periodístic per a fer de polítics. I per tant l’aclariment del Capdevila era ben pertinent per clarificar-ho. I que conste que a mi no em sembla ni bé ni malament: això és una decisió personal que tenen tot el dret a prendre i que jo no he criticat mai fins ara. Però el que no pense tolerar és que damunt intenten atacar, amb mentides, a periodistes, com jo, que mai no hem fet això. Per ací no passe.

I encara més endavant ho remate dient el que és important per a mi. Que  ‘el que no pot ser és que persones que han fet servir el periodisme per a la promoció personal i política acusen [dient coses falses] a periodistes que portem dècades fent la nostra feina i a mitjans [Catalunya Ràdio] que porten també dècades fent la seua feina ben feta’. ‘En tot cas, dic, qui hauria de tenir vergonya és ell’ per reprendre l’expressió que ha engegat la polèmica.

Aquest comentari, dur però objectiu, ha estat considerat en una piulada potserior com a calúmnia per part d’Albano-Dante Fachín.

I he de dir que ja és ben curiosa la seua doble vara de mesurar. Ell es pot inventar una cosa que no és certa, (dir que tots diem la versió oficial de CDC quan tots havíem criticat a Mas en la tertulia), per a criticar-nos a nosaltres però en canvi quan nosaltres, jo, li recordem uns fets objectius, (ells dos van abandonar el seu projecte periodístic tan bon punt van ser proposats com a diputats), aleshores això va i resulta que és una calúmnia.

Sobre l’Albano-Dante Fachín polític no tinc res a dir i no crec haver fet mai cap comentari que anés més enllà de l’actualitat política. El meu respecte cap a la seua feina, com el tinc cap a tots els membres del parlament. Però lliçons de periodisme d’ell no n’accepte. És tan senzill com això i aquesta és tota la polèmica que hi ha.

El Washington Post ha abandonat el seu històric edifici per a traslladar-se a unes noves instal·lacions, preparades per al món digital. Com fan tantes vegades ho han explicat amb dos vídeos deliciosos, sobretot el primer, imprescindible per a qualsevol amant del bon periodisme. El trobareu ací