Las al jaç

Un vell veí que bada al portal de casa seva em demana si vull veure les últimes barques que ha fet. Per unes escales molt dretes, pugem al terrat i entrem en un petit cobert des d’on es domina la mar.

–Perdona el desordre, sóc un garró.

El taller és ple de maquetes de llaguts, bous i algun patí de vela. M’explica que, com a pescador, bona part de la seva vida va treballar en barques de motor però que, de jove, encara va aconseguir la vela llatina.

–Navegar a vela era una delícia. Encara hi somio sovint: tornem a terra després de la feina i jo jec sota el sol, mig entrabaltit en un racó de proa.

Pren una barca d’uns 40 cm d’eslora. És acabada de pintar i les línies delaten un pols inestable. Assenyala la petita xarxa que penja del pal formant una espècie de tenda:

–Veus aquest art? Doncs ja és estrenat. El déu qui el va parir! L’altre dia hi havia hagut tràngol i havien quedat unes grans basses a la platja. Baixo a la sorra, el llenço en una bassa i, quan recullo, hi trobo una sépia petita que devia haver-hi deixat una onada. 

Cofoi, em mostra mig dit índex per indicar la mida de la peça capturada amb la xarxa de joguina.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!