Las al jaç
El blog de Marcel Campà
En l’etapa ascendent de la vida, les aspiracions personals ens condicionen. Qui busca l’èxit professional, l’obtenció d’un càrrec, escriure en un diari, etc., va amb peus de plom per a no contrariar els qui mouen els fils.
Per això és envejable la llibertat amb què s’expressen aquells a qui la vanitat ja no colla, els qui ja no ansien cap trucada del poder. Barrera, Broggi, Cabré, Margarit han donat exemple últimament d’aquesta llibertat de pensament, i fins i tot a Jordi Pujol se li senten opinions que abans es reservava.
Ara que Joan Solà ha marxat, el discurs que va adreçar al Parlament el juliol de l’any passat brilla com un dels millors exponents de saviesa i independència que ens han regalat els vells de la tribu. Rellegint-lo, em venen al cap les paraules amb què Agamèmnon saluda un discurs del venerable Nèstor:
“Vell! I fins a quin punt superes els fills de l’Acaia a l’assemblea!”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!