Las al jaç

Anem al Vendrell a veure la Nicole Fenosa. Tot i que ara les sales d’exposicions i els despatxos de la Fundació Apel·les Fenosa ocupen bona part de la vella casa d’estiueig, la Nicole encara troba algun racó on refugiar-se cada estiu. Dinem a la cuina, un espai admirable, frescal, amb vistes a la palmera del jardí. Brindem amb la fórmula Nicole.

Havent dinat, ens mostra un llibre que acaba de publicar i que reflecteix la intel·ligència i sensibilitat d’aquesta dona excepcional. L’obra és un inventari d’objectes que ha anat aplegant al llarg de la vida; des d’una copa que va pertànyer a Victor Hugo fins a una estatueta grega del s. V a C, passant per un porró català o un tanké xinès.

Cada pàgina evoca records a la Nicole. Quan arribes a un àngel que els va regalar Paul Éluard, t’explica que Cécile Éluard (filla del poeta i de Gala Dalí) va ser més d’un estiu en aquesta casa; quan t’atures en unes rajoles medievals, regal de Tristan Tzara, et comenta que ell i l’Apel·les es van passar un estiu jugant a escacs a la galeria.

A la galeria prenem el cafè, com ho van fer Alexandre Cirici, Joan Perucho, els germans Gaspar, Manuel Humbert, Josep Granyer, Alfred Sisquella, Rafael Benet, Tomàs Garcés, Manuel Ibañez Escofet, Joan Cortés, Jordi Maragall, Joan Serra i tants altres amics dels Fenosa. Al vell tocadiscs sona un violinista de nom rus que, segons la Nicole, també va fer estades a la casa. Ara tots són morts. Casar-se amb un home vint-i-set anys més gran que tu té aquesta servitud.

Baixem les escales que condueixen al jardí. La marinada gronxa la vegetació i acaricia els bronzes de Fenosa. A les sales del petit museu hi ha una exposició de Jaume Mercadé, amb treballs d’orfebreria notables.

–Fa uns mesos –explica la Nicole- vaig conèixer el nét de Mercadé, que em va venir a veure a París. Quan el jove ja marxava, li demano que esperi un moment, vaig a la meva habitació i en surto amb uns botons de puny que Jaume Mercadé va regalar a l’Apel·les fa molts anys. Són d’or i, per la forma, recorden dues petites carxofes.

–I els els vas donar?

–És clar! Un senyal d’amistat. Per a mi, l’amistat ho és tot.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!