Las al jaç

L’Oficina Antifrau (OAC) es va començar a gestar en les dures sessions parlamentàries sobre l’enfonsament del túnel del Carmel. Amb el PSC a la defensiva després de la maragallada del tres per cent, ERC va obtenir l’OAC a canvi d’acceptar que Joaquim Nadal conservés la cadira de conseller de PTOP.

Ja en aquells moments -la primavera de 2005- David Martínez Madero supervisava els treballs de creació de l’OAC des de l’edifici Cuzco de Madrid, en un despatx petit i fosc de la Fiscalia anticorrupció, envoltat de piles inestables de paper. El primer que va demanar va ser que la Generalitat li contractés una col·laboradora, una gris advocada que s’ha passat quatre anys pentinant el gat a càrrec de l’erari i que ara podria ser nomenada directora adjunta de l’Oficina.

En l’elaboració de la Llei de l’OAC, Madero ha demostrat que és un home tossut i, com a negociador, una paret de frontó. No es mou ni un mil·límetre de la seva posició inicial, sense escoltar els arguments de l’altre, impertèrrit, com un robot. Tot i que el nas llarg i afuat denota que és un bon perdiguer, el cert és que n’està cansat i, ara que l’han nomenat director de l’OAC, voldria deixar la investigació i dedicar-se a la pedagogia: organitzar seminaris, publicar llibres sobre bones pràctiques administratives; coses així. La pega és que no l’han triat per a fer sermons: Xavier Vendrell fa anys que sospira per tenir el seu Sherlock Holmes.

La gènesi de l’artefacte ha estat poc lluïda però, malgrat tot, cal donar un marge de confiança a l’OAC. Si destapa una sola corrupció, haurà valgut la pena.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!