Vaig tenir la sort de tenir l’Emili Teixidor com a professor de literatura a cinquè i sisè de batxillerat. Ell no feia classe; llegia. I com que triava els seus autors preferits i gaudia molt de la lectura, ens demostrava empíricament que llegir podia ser una activitat plaent. Llegia de pressa, amb veu potent i un fort accent de la Plana (sobretot quan llegia en castellà), i cada dos per tres s’aturava per a riure o fer alguna exclamació d’aprovació. Mai no ens va fer cap examen ni va suspendre ningú. L’únic que volia era que llegíssim, i també que anéssim a veure les pel·lícules i les obres de teatre interessants que feien a Barcelona.
Teixidor coneixia tothom, obria moltes portes. Sovint portava convidats a classe. Recordo especialment Josep Maria Carandell, que va venir diverses vegades a parlar amb passió, sobretot d’autors alemanys. També ens feia anar a visitar escriptors. Tinc present, per exemple, el dia que, després d’haver llegit Els vençuts, un petit grup d’alumnes vam anar a casa de Xavier Benguerel per a comentar l’obra amb l’autor.
A Teixidor li apassionava el teatre. A uns quants que ens hi vam apuntar, ens en va fer un seminari inoblidable. Vam llegir algun clàssic grec, però sobretot autors contemporanis com Miller, Williams, O’Neil, Brecht, Weiss, Buero Vallejo, Lorca, Dürrenmatt, Wesker, Espriu, Pere Quart, Benet i Jornet, etc. Si els Joglars o el TEI feien una obra al Poliorama, ell ens hi portava i, en acabat, entràvem a parlar amb els actors. Només teníem setze anys, però, gràcies a Teixidor, teniem conversa: podiem parlar dels mètodes Grotowski i Stanislavski, de Piscator o dels grups del moment (llavors, Bread and Puppet era el top).
Gràcies, Texes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!