Sense preveure-ho gens ni poc, el tema de l’homosexualitat ha pres una rellevància inesperada al meu entorn, i aprofito “el dia de” – aquests dies de doble tall que si són necessaris és perquè encara no s’ha assolit la normalitat – per compartir quatre idees. O quatre vivències. (segueix)

Reconec que mai m’he sentit motivada per l’ostentació de la condició d’orientació sexual, més aviat  trobo que l’excessiva ostentació “des normalitza”.  Però com amb tantes altres conquestes de drets, sovint cal cridar-hi l’atenció, per equilibrar la balança, o per evitar vulneracions preocupant ment coexistents. No vull passar per alt que cada any es discuteix en un fórum o altre si el tipus de celebració de “l’orgull gai” – o almenys el que ens n’arriba pels mitjans de comunicació – afavoreix o perjudica la normalització de l’homosexualitat (veure aquest debat, per exemple), i reconec que no tinc prou criteri ni informació per definir-m’hi. I aquesta ha estat d’entrada la primera sorpresa: adonar-me del poc que conec aquest món, que descobreixo de sobte, en mirar-lo des d’una òptica més personalitzada, com a molt menys normalitzat del que havia imaginat fins ara. I segurament, si no fos pels darrers fets viscuts, no hauria estat pendent d’escriure aquest apunt en la data  d’avui.

Tendim – i m’hi incloc – a donar per fetes, sabudes i establertes moltes coses, i l’aparent obertura social que permet casaments entre parelles homosexuals o el fet que aquesta realitat sigui cada vegada més present en el món dels “famosos”, en les produccions cinematogràfiques i televisives, per citar exemples populars, no és més que una pantalla que amaga, en realitat, un abisme ple d’incomprensió, prejudicis, i, en molts casos, tractes discriminatoris.

La nostra ha estat, a casa,  una quinzena monogràfica: descubrir l’homosexualitat d’un amic porta el tema a la sobretaula, i els fills – joves universitaris – comparteixen valoracions viscudes amb les pròpies amistats. Parlar d’aquests temes amb els joves sempre és un aprenentatge, i en tot cas em quedo amb una evidència: encara actualment la descoberta de l’homosexualitat va lligada en molts casos a una vivència de profunda  solitud, por, dilemes morals, incomprensió…a un patiment que em pensava eradicat.

Pocs dies després, a casa hem tingut acollit un jove musulmà, estudiant universitari que fa set anys que viu a Catalunya. Les sobretaules han estat molt animades: discussions filosòfiques, polítiques, ideològiques; reflexions sobre les creences i les obligacions pròpies de les religions, contraposades a la noció de llibertat individual.
Complicitats i desacords, flexibilitats i rigideses. El xicot, ell mateix ho reconeixia, viu una lluita identitària profunda, venint com ve d’una formació familiar i religiosa molt estricte on hi ha poc espai per la discrepància i el lliure pensament. M’ha fet pensar, ho he de reconèixer, amb mi mateixa quan era adolescent. La meva formació moral inicial, estricte sota criteris catòlics conservadors, em posicionava d’entrada a la defensiva enfront algunes idees noves totalment oposades a la “veritat absoluta”. És un mecanisme propi del procés de construcció identitària que fem tots en el creixement, i especialment si s’està educat amb poca flexibilitat moral.

Les converses amb el xicot en qüestió, interessants, han topat amb un grau d’inflexibilitat i obstinació difícils de tolerar, – per mantenir intactes greus i ferms prejudicis -, quan s’ha tractat el tema de l’homosexualitat. La discrepància ens ha absorbit i capficat, ens ha trasbalsat i incomodat. I hem buscat nous espais i arguments per obrir horitzons en uns plantejaments tan tancats. Difícil.
Començàvem a pensar si es tracta d’un dels típics o tòpics exemples del “xoc cultural”, i si serà cert allò que diuen alguns crítics amb la immigració respecte a la involució o el retrocés que ens aportarà l’arribada massiva de persones de creences poc tolerants en qüestions de moral i sexe… i just estàvem en aquest complex debat quan surt a la llum pública la polèmica dels psiquiatres del país que ho tracten com a malaltia, les declaracions del Duran al seu bloc, altre cop els debats generalitzats…i ens fem conscients dels plantejaments de l’església o del PP al respecte…i dels de tanta gent.

La meva percepció, a la lleugera, em feia creure que més enllà dels atacs coneguts i perpetrats per grups homòfogs (al facebook el tema ha estat recurrent), i més enllà dels plantejaments arcaics de la jerarquia catòlica i els guardians de la moral més dretana, l’acceptació social en la normalitat era majoritària. Però ja no ho tinc tan clar.

No sé si les festes d’avui ajudaran o no a avançar en aquesta obertura mental cap a l’acceptació de la diversitat com a normalitat, però el que és segur és que dissortadament, encara queda justificat que existeixi un dia de;
Al marge dels drets reconeguts per escrit – sobre els que encara no està tot dit – hi ha encara una gran feinada per guanyar terreny respecte de la llibertat personal i en la vivència desacomplexada -i respectuosa- de la pròpia sexualitat i la dels altres. Amb l’obertura i els límits que imposa el respecte als drets fonamentals, i a la llibertat dels altres. Of course.

Com si respongués a la pregunta que jo em plantajava fa uns mesos,  de quina crisi parlem?,  Arcadi Oliveras comença la seva conferència descol·locant al públic – sempre molt nombrós, vagi on vagi,  – amb una naturalitat argumental que aclapara. (seguiex)

El conec de fa molts anys, d’ençà de les primeres Objeccions Fiscals. Excel·lent orador, impressiona la capacitat d’emmagatzemar i transmetre informació, sense necessitat de consultar notes, i la didàctica de la seva exposició, que fa entenedores complexes relacions polítiques i econòmiques a escala mundia sigui quin sigui el seu públic. Però, sobretot, commou la proximitat, la serenitat i la fiabilitat que transmet alhora d’exposar anàlisis d’un acurat rigor científic aplicades a un drama humà d’escala mundial: la manca d’equitat bàsica entre els habitants del planeta deguda a la gestió interessada de les esferes del poder: uns quants privilegiats que governen el destí de tota la resta.
De la crisi finançera actual, sí, ja en parlarem, diu, però primer parlem de la crisi de debò, de la pitjor crisi mundial que fa tants anys arrosseguem i no resolem. L’alimentària.  60.000 persones moren de fam CADA DIA. Cada dia. I  els països rics no en van voler saber res de la solució, que proposava la FAO, reunida a Roma fa un parell d’anys. La solució a la crisi alimentària mundial estava xifrada en 50 mil milions de dòlars anuals. La solució de veritat, la perdurable, seria una altra que es pot resumir en el terme decreixement, (ho podeu veure aquí), però ara, sense entrar en revolucions de fons, als països rics només sel’s demanava aquesta quantitat, i la resposta va ser NO. Els països rics no teníem 50 mil milions de dòlars anuals per eradicar la crisi alimentària mundial, (recordem-ho, 60.000 persones moren CADA DIA de gana al món) i en canvi poc temps després els bancs a nivell mundial han rebut, i no han tornat, un total de 2,7 bilions de dòlars en “rescats financers”. 54 vegades el valor del que calia per erradicar la fam al món (i que vam dir que no teníem per donar) i que al cap de poc ho hem tingut en escreix per injectar recursos a les entitats financeres, i seguir el joc.

La conferència de l’Arcadi Oliveras comença així, i això ja ens dóna la mesura del taulell del joc on es juga la partida. A mida que avança, compartint informació novedosa i rellevant, la ràbia i la impotència es van apoderant del públic que omple fins les escales la sala de l’associació de veïns.
Encara que causi estupor, el discurs és creïble. Res és el que ens pensem, i les normes del joc real, la dels qui dominen realment la partida, no són de domini públic.
Per sort acaba amb unes propostes concretes contra la crisi.

Avui, que escolto les notícies sobre la comèdia del G-20, no em puc estar de pensar-hi. Què caldria fer perquè la població, majoritàriament, prengués(sim) consciència d’aquesta situació i plantés(sim) cara a aquest estatus quo? Perquè els sindicats i els partits no es fan ressò, d’una forma més directa, de les denúncies i propostes que fa l’Arcadi Oliveras?
No ho acabo d’entendre.

Ens despertem amb el tràgic accident de Castelledefels al cap i al cor, i costa pensar en res més per molta estona. Tots hem travessat la via indegudament alguna vegada, i tots tenim fills o nebots o alumnes que poden fer-ho en qualsevol moment. Tots ens posem a la pell d’aquests joves que s’encaminaven festius a celebrar la revetlla i que ja no celebraran mai més res. I sobretot ens posem a la pell de les seves famílies i amistats. Però també de tots els altres agents implicats: el maquinista, els responsables del transport, de l’estació, de la seguretat ciutadana… aquests accidents massius sempre trasbalsen massivament. I com sempre, i cada vegada més, després d’un accident i gairebé abans de poder reaccionar emocionalment, ja se’n discuteix la culpa.  (segueix)

La responsabilitat. Encara no se’n coneixen tots els detalls i ja s’especula, amb una insitència que fereix. I és que, a banda de la necessitat de conèixer bé les causes per poder evitar que una desgràcia així es torni a repetir, hi ha en joc una qüestió crematística molt important: els diners que les assegurances poden haver d’arribar a pagar segons si la culpa és d’uns o és dels altres. I també la responsabilitat moral, política, dels qui han permès segons què. En els accidents – seguin del tipus que siguin – actualment ja mai res és aigua clara. I en les declaracions que provoquen els accidents, hi ha molta filosofia de vida, i línia política per analitzar. 

Hi pensava ahir, abans de conèixer la tragèdia, potser perquè d’ençà que m’he capbussat en aquest tema degut a la problemàtica de les festes de foc i la normativa que vol regular-les i restringir-les (i d’ençà que els meus articles al respecte han ferit susceptibilitats) no em puc treure del cap aquest difícil equilibri entre les responsabilitats estructurals i les particulars. Hi pensava especialment després que en fer la proposta que al barri demanem permís per fer una foguera l’any vinent a la placeta, una mare de menuts hi objectés que seria un perill per la canalla… Hi ha ara aquesta cultura de prohibir-ho tot, de preveure tots els perills i eradicar-los, i jo em demano – i crec – no és molt millor educar als infants i joves a saber fer front als perills que no a ignorar-los? No és millor conviure-hi per aprendre a respectar-los i saber-ne els límits? Jo sóc dels qui defenso que als menuts en comptes d’amargar-los els ganivets i les forquilles el que cal és ensanyar-los ben aviat a fer-los servir, a saber-ne el risc. Amb límits, també, d’acord. 
Sobre l’accident de Castelledefels ens posa sobre la pista d’ún límit sobrepassat estructuralment un article que llegeixo en format digital, publicat a El PAíS, sobre les possibles responsabilitats d’ADIF: 
 “Por supuesto, hubiese podido preverse la coincidencia de un tren – (de rodalies) – parado con el paso de un Euromed a la misma hora y valorar al mismo tiempo la tendencia de una parte de la población a no respetar siempre las normas de seguridad, pero la previsión infinita no siempre resulta fácil.”

Aquesta frase que ressalto m’interessa per l’argumentació que plantejo, si bé hi ha una altra pregunta a fer, que em recorda el comentari que m’ha fet oportunament en Pepet i que em fa incloure un matís  al’apunt:

Què hi fa un tren d’alta velocitat circulant per rodalies?

Estic totalment d’acord en què fer conviure el pas de trens d’alta velocitat amb rodalies és un factor de risc que no hauríem d’haver acceptat, que possiblement està poc informat, i que  en general es prenen poques mesures per alertar dels seus perills: avís per megafonia, fer sonar el xiulet per sistema, senyals de perill ben visibles al llarg de l’andana per dissuadir completament del desig de travessar-la…

Però  també em sembla arriscat eximir als joves de qualsevol responsabilitat davant els seus actes. Que el tren mata és una evidència, i mentre no ens puguem refiar 100% que tots els riscos estiguin previstos i controlats, potser cal educar la població per conviure amb aquest monstre necessari. I una forma d’educar-lo és fer-lo conscient que sempre, sempre, sempre, abans de creuar s’ha de MIRAR! I que fins i tot, de vegades, no es pot creuar…

(a banda de la resposta als comentaris, he escrit també una actualització de l’apunt amb les darreres novetats respecte la seguretat o no a l’estació)

Superant la falta d’imaginació i de propostes dels sindicats, el professorat d’una escola treballarà un diumenge, i en comptes de fer vaga han anat a treballar amb l’adhesiu “no volem treballar menys, volem treballar millor”.No sé si aquesta mesura serà més o menys útil, però almenys il·lustra que existeixen altres camins de protesta i pressió. Fins a darrera hora amb alguns companys de la funció pública dedicats temporalment  a temes de gestió en el camp de l’educació encara ens debatíem entre seguir o no seguir la convocatòria de vaga; de raons per fer-la no en falten, però hi ha un gran descontentament amb el paper dels sindicats i una resticència a fer-los el joc secundant propostes gens convincents. Seria molt diferent si parléssim d’una vaga general, però una d’exclusiva per al funcionariat arrossega molts interrogants. (seguieix)

La desobediència civil i totes les seves eines de lluita donen molt de si, són potents: però cal plantejar-les, planificar estratègies amb sentit, involucrar-hi a tothom perquè se senti que es fa alguna cosa amb significat.
Jo no he anat a treballar, finalment he secundat la vaga.

I he dedicat una estona a pensar en això. L’altre dia, tornant d’un acte sindical informatiu, a la feina, el comentari general era: per què els delegats sindicals, que són qui té temps i cobra per fer-ho, no s’esforcen en fer propostes imaginatives, més enllà de la gastada vaga? I en una pluja d’idees en sortien una pila.
De moment he pensat que on primer cal posar odre és en el tema de les entitats financeres. Elles són art i part activa d’aquesta crisi. Treure tots els diners de les entitats bancàries clàssiques i apostar per la BANCA ÈTICA podria ser un bon camí de protesta. L’exploraré!

Indignada per com el govern pensa fer pagar la crisi a les economies mitjanes i baixes sense tocar per res les altes ni les grans fortunes, trobo aquest article:
“…/…els qui més manen a Caixa Catalunya s’apujaren el sou en plena crisi. El director general cobrava oficialment 600.000 euros l’any i, quan tothom ja s’estrenyia el cinturó, va passar a cobrar-ne 800.000. Escolto cada dia a Manuel Fuentes, un ex alumne meu, excel•lent. Divendres passat vaig estar a punt de trucar per dir-li que si volen que la gent es rebaixi el sou cal començar pels qui remenen les cireres en el sistema financer. La seva ineptitud ens ha portat la crisi. Cal que la rebaixa d’ingressos comenci per ells. Segur que serà així perquè aquí i a Madrid hi ha governs socialistes” Josep Maria Casasús (us recomano llegir el seu article sencer)

I aquest altre: que la crisi la paguin els rics

L’Estatut aprovat pel Parlament i refrendat pel poble, en mans del Tribunal Constitucional; la sentència de Companys que no es pot anul·lar; la denúncia de l’extrema dreta falangista prosperant fins encausar el jutge que ha gosat perseguir el franquisme per jutjar-lo; la corrupció política com a normalitat que es generalitza; l’estructura econòmica que segueix protegint i enriquint als més forts i empobrint als més febles, sense prevenir els abusos… 
En una data com la d’avui i en el context polític actual cal, i ve de gust, refrescar la memòria històrica (segueix)

1931 – Proclamació de Macià
El 14 d’abril de 1931, després de les eleccions municipals que donen la majoria al seu partit ERC, Francesc Macià proclama la República Catalana des de la balconada de la Generalitat de Catalunya. Aquesta proclamació preocupa al govern provisional de la República Espanyola, que el 18 d’octubre envia a Barcelona als ministres Fernando de los Rios, Marcelino Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer. Després de tibants converses, s’arriba a l’acord que el consell format a Barcelona havia d’actuar com a Govern de la Generalitat de Catalunya. Això suposa la recuperació d’un nom històric que permet resoldre el conflicte, obrint el camí a una nova forma d’autonomia catalana. Més endavant, quan es fa palesa el fracàs del projecte d’Estat Federal, Macià es veu obligat a acceptar un Estatut d’autonomia per a Catalunya. Segueix com a president de la Generalitat fins a la seva mort en 1933.
1934 – Proclamació de Companys
El 6 d’octubre de 1934, coincidint amb la Revolució d’Astúries, el President de la Generalitat Lluís Companys (ERC) torna a proclamar unilateralment l’Estat Català o República Catalana. L’intent és ràpidament avortat pel govern espanyol, Companys detingut i fet pres i el govern autònom, suspès. Una vegada acabada la Guerra Civil Espanyola a 1939, la Generalitat s’exilia. La dictadura militar instaurada com a nou govern nacional, deroga les institucions catalanes. El president Companys, defensor de la legalitat constitucional republicana, és detingut a França per la Gestapo. Se li aplica l’extradició i torna a Espanya per ser jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i afusellat en el castell de Montjuïc (1940).

(Aquest apunt s’ha entretingut més del compte a la carpeta d’esborranys, i s’ha desajustat força del calendari. Però no vull esperar al 2011 per penjar-lo)

El 23-F que jo vaig viure és un desconcert esglaiat congelat en dos fotogrames: un de nervioses converses telefòniques en gruixuts auriculars – llavors no hi havia internet ni mòbils – ,i l’altre en un mític viatge conduint un camió carregat d’arxius.  (segueix)

Jo tenia vint anys, preparàvem un treball  a casa d’uns companys de facultat, i les primeres trucades les vaig fer des d’allà, als de casa. Vaig saber que em buscàven del Consell de la Joventut de Badalona i també del Casal de la Pau de Barcelona. Del CLJB jo n’era la presidenta, del Casal de la Pau n’era militant, i sovint per a les accions de carrer es comptava amb el “meu” camió. Les gestions amb Badalona les vam enllestir ràpid: als companys de secretariat  i especialment als de partits polítics els neguitejava el tema documentació: calia fer-la desaparèixer per evitar que si es confiscava aportés dades personals. Un Consell Local de Joventut no és que fos molt revolucionari, però era participació democràtica, era construcció política, i amb el compromís de partits fins feia poc clandestins. Calia prendre precaucions, no sabíem contra què ens enfrontàvem. Tot plegat era com un joc dels disbarats. Si la memòria no em falla, en Josep, el secretari – tant o més jove que jo – s’emportà a casa els arxius que contenien informació personal. 
El cas del Casal de la Pau encara era més delicat. Allà hi havia informació de moltes persones compromeses en l’antimilitarisme, tots els arxius dels Objectors de Consciència, documentació d’apologia i acció de desobediència activa contra el servei militar, contra l’exèrcit, accions al límit de la legalitat. Tot plegat material perillós a mans d’uns colpistes militars. Recordo la feinada d’anar carregant dins la caixa del camió un arxivador darrera l’altre, uns arxivadors de cartró dels “típics”. Recordo la por al cos, la rapidesa i la discreció de l’operació, i recordo especialment aquell trajecte cap a un pis “secret” precisament a Badalona. Les hores passaven sense novetat, les marxes militars ja sonaven per les ràdios, tot era confús, i davant nostre el futur s’obria com un precipici. Entre la incredulitat i l’imaginari tràgic, sense conèixer quins podien ser els límits ni la magnitud de la tragèdia.

Em veig encara tremolosa però decidida, conduint aquell camíó per tota la Gran Via cap a Glòries, desitjant no tenir cap contratemps, cap roda punxada ni cap avaria…, i desitjant que tot allò fos un malson. Aquell assaig de democràcia que havia tingut la sort de viure i tastar no podia ser que durés tan poc, ni que tornés de debò la foscor i l’horror d’un règim autoritari. Por, i també certa emoció per l’aventura que estava vivint, secretament.
Una aventura que ara puc mirar-me en clau d’anècdota personal, perquè, aparentment, tot va quedar en un gran ensurt i res més.

M’indigna pensar que els autors del Cop d’Estat del 23-F dormen cada dia a casa seva, que ningú ha estat jutjat pels crims del franquisme, i que, per contra, hi ha empresonades moltes persones per motius de consciència, en el sentit ampli de la definició de pres de consciència.

(la fotografia pertany al mateix camió, aquesta vegada disfressat per  a una “performance” antimilitarista i antinuclear durant la rua del
Carnaval de Barcelona del 198? en què el MOC guanyà un premi!)

“La presunció d’innocència només existeix per a personatges de la talla de Fèlix Millet” Amadeu Casellas (segueix)

(la imatge correspon a la portada del Setmanari Directa del 10 de març 2010)

M’escandalitza i em commou que existeixin encara, en el nostre temps, presos de consciència. I m’escandalitza tant, com el silenci davant aquesta clara vulneració dels drets humans. Sigui quin sigui el signe polític dels estats que empresonen persones per raó de la seva creença, ideologia, color de la pell o orientació sexual sense que l’empresonat hagi practicat violència o n’hagi fet apologia, el delicte que l’estat exerceix sobre aquestes persones és el mateix. Aquí no hi valen dretes ni esquerres, liberals o  conservadors. Ja sigui en règim de dictadura, repúbliqua, monarquia o estat democràtic del signe que sigui, la gravetat dels fets és la mateixa, i l’encobriment igual de còmplice.
La mort per vaga de fam i les mobilitzacions pels presoners de consciència cubans comença a fer-se un lloc, tímidament, com si no es gosés molestar als incondicionals defensors de la revolucionària Cuba. Com si la mirada benavolent i afecte cap a una revolució hagués d’obviar les seves xacres. O ens hagués de posicionar en l’estar a favor o en contra d’una forma incondicional.Igualment es va amb peus de plom, i s’usa una diplomàcia extrema, quan s’ha de tractar amb Xina o el Marroc per posar només uns exemples. Per no parlar dels EEUU.Tothom va amb peus de plom perquè tothom té cua de palla.
Amnistia internacional segueix publicant el seu informe anual, on molts països suposadament immaculats queden ben retratats.

(Amadeu Caselles, pres anarquista que ha estat castigat amb molts més anys de condemna dels que li tocaven pel sol fet de denunciar la vulneració de drets dins les presons catalanes, ha aconseguit sortir-ne amb vida i amb llibertat.)

Amnistia Internacional, amb motiu del dia de la dona, proposa una campanya per demanar al govern sudanès que posi fi a la  barbaritat ,  de  castigar amb  40 fuetades les nenes i dones que gosin vestir pantalons. Es tracta d’una sanció legal per “portar robes obscenes”.  Ser dona i tenir dret a vestir amb llibertat no és un fet universal ni tampoc tradicional. No fa tant, el debat sobre l’ús dels pantalons per part de les dones occidentals era present en moltes de les nostres cases. També a la meva.  (segueix)

L’ús dels pantalons, tradicionalment masculins, per part de les dones de l’estat espanyol, va ser una autèntica revolució entre els 60 i 70, i els arguments i posicionaments a favor i en contra eren motiu de pol·lèmica en molts cercles catòlics, també en els cercles en què es movien les persones de l’edat dels meus pares, quan jo era petita. Els tinc presents. Encara recordo algunes celebracions religioses en què no era ben vist que les dones portessin pantalons, en algunes podien estar fins i tot prohibits: hi havia un pensament estret que  considerava que això anava en contra els preceptes i  moral cristianes, absurdament. 

A la meva mare li va costar força acceptar els pantalons com a vestimenta femenina, però s’hi va haver d’adaptar: la moda dels texans, pana i “pell de préssec” va dominar el vestuari de les seves tres filles adolescents. De tot això ja en fa unes quantes dècades, però ara, a 2010, conec dues joves pakistaneses que viuen a Badalona, que vesteixen habitualment amb pantalons texans i tenen alguns problemes per fer-ho. Malgrat els seus pares ho troben bé, a altres persones de la seva “comunitat” no els agrada, i les titllen de males persones per culpa del vestuari. Hi ha persones de ment estreta que consideren que portar pantalons va en contra els preceptes islàmics, absurdament, i per això han retirat la salutació a les joves, malparlen d’elles i no les deixen relacionar-se amb llurs filles.

El dret a la lliure vestimenta pot semblar un dret menor. Però no ho és. Més enllà de les convencions socials que ens poden condicionar  a certs codis en les formes de vestir, i més enllà de l’acceptació o no – voluntàriament – d’aquestes normes, per sobre de tot la llibertat en l’ús del vestuari i els ornaments personals hauria d’estar totalment garantit. El dret a la llibertat i el dret a no ser jutjat per prejudicis i perjudicis al voltant de la vestimenta, sigui quina sigui: siguin uns texans o un mocador.  Sigui una mini faldilla o una xil·laba.

De tots els Drets Humans, el dret a l’educació és un dels que té més incidència en la construcció del futur, és a dir, és un dret el cumpliment del qual té conseqüències immediates i conseqüències a llarg termini, molt notables i massives. És una de les principals preocupacions de les famílies amb fills en edat escolar i una de les necessitats bàsiques que les administracions no poden passar per alt. (continua)

Una de les eines més potents de què disposa el nostre Sistema Educatiu per garantir la igualtat d’oportunitats i la cohesió social és l’escolaritat obligatòria fins als 16 anys: només garantint que la totalitat dels infants i joves, sense cap exclusió, assisteixin als centres educatius, i procurant una escolarització òptima en què no es reprodueixin mecànicament les desigualtats i les mancances que comporta l’actual estructura econòmica i social, podrem aconseguir que l’escolarització sigui una eina bàsica per a un futur més exitós,més igualitari i amb millor convivència social. En aquest sentit, és clau buscar l’èxit educatiu per a tothom, i és clau oferir contextos plurals, de barreja, evitant escolaritzacions segregades o guetitzades. La barreja és bona perquè ensenya a conviure i a desfer prejudicis entre persones de diferent sexe, procedència, situació socioeconòmica, creença religiosa, ideologia, caràcter, condició de diversitat funcional (física, sensorial, cognitiva, mental, d’atenció…), i amb diferents habilitats, expectatives, interessos…

Relacionem el dret a l’educació amb el dret a l’escolarització, perquè l’escolaritat és un puntal en aquest procés, però la màxima del “tot educa” és cada vegada més evident en la societat actual, i el pes de l’educació no formal i la informal en l’èxit final és una evidència. Cal celebrar, en aquest sentit, que Badalona desenvolupi Plans educatius d’entorn, una proposta innovadora impulsada pel Departament d’Educació en col·laboració amb l’Ajuntament, i que es basa en el treball i l’aprenentatge en xarxa de tots els agents educatius d’una zona per garantir continuïtat i coherència educativa i reduir desigualtats.

Ara que estem en ple periode de preinscripció, voldria remarcar com a tema clau això de la la pluralitat i la inclusivitat dels centres educatius i de les entitats que ofereixen educació no formal: l’oportunitat d’aprendre a conviure i de desfer prejudicis que aporten els espais educatius plurals és una inversió de present i de futur que marca i marcarà la cohesió social i el sentit de pertinença a la nostra ciutat. I al país.

La crisi no afecta a tothom igual, o, si més no, n’hi ha que no la noten: els beneficis de la banca espanyola de gener a setembre de 2009 són exactament de dotze mil set-cents nou milions d’euros… de quina crisi parlem? Per analitzar-ho hi ha “tancades” aquest cap de setmana a Barcelona  persones de més de cent associacions, fundacions i tot tipus d’entitats que treballen en àmbits socials i alternatius.És el Fòrum Social Català.

Aquesta que segueix és la crida i el punt de partida de la trobada. Ja que no hi he pogut participar directament, me’n faig ressò des d’aquí, a mode de supot virtual, i perquè espero amb interès el resultat, les concluisons i les propostes d’aquest fòrum. (continua)

CRIDA FÒRUM SOCIAL CATALÀ 2010

Des del primer Fòrum Social Mundial, celebrat a Porto Alegre el 2001, passant pels Fòrums Socials Europeus i els Fòrums Socials locals, aquestes trobades d’activistes d’arreu del món s’han establert com una cita ineludible per debatre i teixir estratègies pel canvi social. Del darrer FSM que va tenir lloc a Belém el gener del 2009, en sorgeix la crida internacional per a la realització de diferents fòrums locals descentralitzats. S’hi va incidir en la necessitat de desenvolupar un procés de treball col·lectiu en sintonia amb l’evolució dels efectes de la crisi i les diverses respostes emergents. Una constant dels moviments socials catalans ha estat la denúncia i l’acció contra un sistema econòmic que comporta la precarietat i la pobresa, la destrucció i la negació de drets de les persones i dels pobles. La crisi agreuja aquestes agressions, deixant milers de persones al carrer i minvant els drets laborals, però també encarint el cost de la vida, agreujant la destrucció del territori i fomentant les desigualtats i les guerres. Aquesta no és només una crisi econòmica, sinó que ha esdevingut una crisi ecològica, social i ideològica.

La celebració del primer FSCat el 2008 va ser un èxit de participació i un pas endavant per a la confluència de diferents lluites. Com a resposta a la crida del FSM 2009 es proposa la realització d’una setmana de mobilitzacions i accions a casa nostra (25-28 de gener) per visibilitzar i potenciar els moviments i les propostes que existeixen, aquí i ara, arreu del territori. Entre d’altres activitats, el cap de setmana abans, a Girona, Sabadell, Sant Adrià del Besós, Badalona i Horta Guinardó (Barcelona) es realitzaran accions descentralitzades, el dia 26, a Barcelona, tindrà lloc una roda de premsa alternativa amb accions de carrer,  i el 28 de Gener a les 19h, coincidint amb la reunió dels ministres de Treball de la UE, es celebrarà  una manifestació unitària contra l’Europa del Capital que partirà dels Jardinets de Gràcia (sota el lema “Contra l’Europa de l’atur i la precarietat, repartim el treball i la riquesa”). Aquest procés culminarà en una trobada conjunta que tindrà lloc el 30 i 31 de gener de 2010 a la seu central de la Universitat de Barcelona, com la vegada anterior, on treballarem plegats en seminaris, tallers i activitats auto-organitzades per analitzar les causes i conseqüències de la crisi i construir alternatives sostenibles i des de la base. També hi haurà una assemblea de moviments socials i punts de trobada sectorials. Finalment, el diumenge 31 es farà la cloenda amb un dinar popular.

Us animem a participar en aquest procés: a tots els individus, els moviments, les plataformes, els col·lectius, les organitzacions de tot àmbit i tothom que lluiti a nivell local i/o global. Fem especial èmfasi en la importància d’estendre el FSCat als barris, als pobles i a les comarques a partir de processos participatius per aconseguir més visibilitat de les lluites i reivindicacions dels moviments socials catalans. Aquesta és una crida a tothom que vulgui combatre la crisi canviant el sistema i construir un món just, solidari, no violent i respectuós amb el medi ambient i els seus pobles.

El procés és totalment obert i l’organització s’encarregarà de facilitar la realització de les activitats. 

Tot i que el termini per proposar seminaris ja s’ha acabat, encara us podeu adherir al fòrum enviant la corresponent sol·licitud a: adhesions@forumsocialcatala.cat. Així mateix, trobareu més informació i materials en els diferents apartats del lloc web www.forumsocialcatala.cat

Les principals línies temàtiques d’enguanys seran:

1.   Les causes de la crisi global (ecològica i del territori, social i econòmica, democràtica i dels pobles).

2.   Les conseqüències  de la crisi global.

3.   Les alternatives a un món en crisi.

…Contra la seva crisi, les nostres solucions. Combatem la crisi canviant el sistema!

 Avui que se celebra el Dia Escolar de la No Violència i la Pau

dedico el meu petit homenatge personal a IRENA SENDLER, seguint la proposta que em fa arribar una amiga de gran sensibilitat. El text que segueix és una traducció-adaptació del que rebo. Només afegir, i per aclarir-ho si cal, que No Violència NO ÉS passivitat, submissió ni “no meneallo”. El concepte va molt més enllà de la simple violència zero, i comporta resistència, lluita, estratègia, revolució. Sinó que no està basada en la destrucció de l’altre.   (continua)

Contra l’oblit

Irena ha mort, era una senyora de 98 anys. Durant la 2a Guerra Mundial Irena va aconseguir treballar al guetto de Varsòvia com a especialista en clavegueram i instal·lacions. Però els seus plans anaven més enllà. Essent alemanya coneixia quins eren els plans dels nazis per als jueus, i ella treia tants nens com podia , amagats dins la seva gran caixa d’eines o dins els sacs d’arpillera que portava a la part del darrere de la furgoneta. Hi portava també una gossos ensinistrats per bordar als soldats nazis cada cop que entrava i sortia del guetto, i evitar així que s’apropessin massa. Els lladrucs dels gossos també esmorteïen el soroll que puguéssin fer els nens. Mentre ho va poder fer va aconseguir treure i salvar 2.500 infants. Els nazis la van descobrir, la van apallissar brutalment, van trencar-li els braços i les cames.
Irna va tenir cura de fer un registre de totes les criatures que teia del guetto, guardava la informació en un pot enterrat sota un arbre del seu jardí. Acabada la guerra va intentar localitzar als pares supervivents – pocs!. La majoria havien mort a les càmeres de gas. Les nenes i nens a qui va ajudar a salvar-se van ser acollits o adoptats. L’any passat Irena va ser proposada per al Nobel de la Pau, que va ser atorgat a Al Gore per les imatges de l’escalfament global del planeta.

Un record etern per a Irena, un Nobel per la Pau merescut encara que no obtingut. Aquesta iniciativa per rescatar-la de l’oblit s’està fent present a molts blocs (veure aquest). Va morir el maig de 2008 i aquest missatge està corrent pel món des de llavors.

Fa molts anys que a centenars d’immigrants sel’s nega la possibilitat d’empadronar-se: sel’s atura abans que arribin a les oficines per intentar-ho. La Llei d’Estrangeria té com a objectiu evitar l’entrada d’un gran nombre de persones estrangeres, ja sigui amb mesures físiques o legals: retorns, expulsions i internaments en centres, són una de les prioritats del govern de l’Estat Espanyol actual, liderat per un partit suposadament d’esquerres, suposadament progressista. I és la línia de la directiva europea anomanada de la vergonya. I als que sí s’els permet empadronar-se, sel’s posa totes les traves possibles per regularitzar-se: no ho tenen fàcil!

Amb motiu de l’aprovació de la reforma de la Llei d’Estrangeria espanyola, vigent des del 22 de desembre de 2009, vam poder llegir i escoltar sòlids arguments de denúncia per l’enduriment i retrocés que aportava aquesta reforma en referència a alguns drets de les persones estrangeres. Malgrat hi havia també algunes millores importants. Un dels retrocesos, precisament, era  referent a l’empadronament:

(continua)

El 5 de novembre, en aprovar-se al Parlament,  enfocant publicava, entre altres coses:

“Els trets més destacats d’aquesta reforma són: un augment de les traves per al reagrupament familiar, la creació de certificats d’integració (que poden dificultar la renovació del permís de residència), multes de fins a deu mil euros per a les persones que afavoreixin l’entrada d’un immigrant il.legal, s’amplia de 40 a 60 dies l’internament màxim als CIE’s (Centres d’Internament per a Estrangers), i el que sembla més greu: els immigrants il.legals no podran ser empadronats (els funcionaris que ho facin seran sancionats), amb la qual cosa veuran dificultat l’accés a drets bàsics com l’assistència sanitària o l’escolarització dels seus fills.”

Després de llegir el tractament que el diari pro socialista EL PAíS ha fet de la decisió de l’ajuntament de VICen relació a l’empadronament (tenint en compte que el PSOE va ser l’impulsor d’aquesta reforma), i de llegir l’aticle de Ferran Falcó, molt aclaridor – regidor de CIU a Badalona -, al seu bloc, (tenint en compte que aquest partit català, junt amb Coalició Canària, va votar-hi a favor), he posat a tothom (polítics i ONG) sota sospita de demagògia:  En què quedem, la Llei tal com ha quedat aprovada deixa o no deixa empadronar persones estrangeres en situació d’il·legalitat? Qui ho explica malament, les ONG antiracistes o els altres?

A l’article d’avui de Ramoneda, a EL PAÍS s’hi pot llegir textualment: “En una sociedad en que la igualdad se ha convertido en una quimera, al inmigrante ilegal-esta terrible figura que niega la condición humana a una parte de los que habitan entre nosotros- sólo le quedaba una forma de reconocimiento público, un primer esbozo de ciudadanía: figurar en el padrón. Era la única posibilidad de ser algo más que nadie: tener, por lo menos, el nombre reconocido en la lista de los habitantes de la ciudad. Primera y tibia promesa de una futura ciudadanía y puerta de acceso a la más elemental atención: la sanitaria.”

Que, per cert, tampoc és ben bé la veritat. Aquest dret a la sanitat que atorga el padró a una persona no regularitzada només dóna accés a algunes prestacions sanitàries des d’urgències, no pas a les normalitzades de tot el sistema sanitari, per exemple no dón accés a tenir adscrit un CAP.

Des de fa anys Ceuta i Melilla i algun altre municipi del Sud fa el mateix que ara pensa fer VIC, i ningú s’havia escandalitzat. Per què? Crec que el que ens indigna de Vic – no a tots ens indigna pels mateixos motius – podria ser:

– Als promotors i defensors de la nova llei, tal com ha quedat, que han volgut fer veure que no era tan dolenta: aquesta acció posa el dit a la llaga, deixa en evidència la contradicció que arrosseguen la mateixa llei i els qui la defensen. En parla aquest article : no voler papers per tothom però voler tothom amb papers és legalment impossible!

– Als pro Estat Espanyol i la seva política d’immigració centralista: l’indignant gest de VIC destapa la impotència dels municipis per gestionar el que l’Estat enreda. L’Estat és qui decideix, controla i dóna recursos (o no els dóna)

– Als partits democràtics en general, en comprovar el poder que exerceix un partit xenòfog i racista sobre els plantejaments dels que no ho són. Però això no és nou: el PSOE sempre ha ballat al so que tocava el PP, la por a perdre vots populistes fa tornar populistes als que per ideologia no haurien de ser-ho… I, per cert, que el paper d’ERC aquí és també una clara contradicció amb el vot al Parlament.

– I en general, perquè aquesta mena d’accions agreugen actituds i discursos d’intolerència que se senten legitimats (només cal llegir els comentaris a molts dels articles que he citat o entrar a les webs d’entorns xenòfogs) o veure com ha aprofitat l’oportunitat el gran promotor de fractures i provocador de crispacions, el tristament conegut pels seus èxits electorals gracies a la criminalització populista de la immigració, el Sr. Garcia Albiol del PP, partit que comparteix ideologia amb PXC però s’hi disputa els vots.

(La fotografia l’he copiada del bloc EL MONT, MÉS QUE UN INDRET,de l’article a què m’he refertit)

És una bona activitat per començar l’any nou. Un gest de solidaritat i de conscienciació sobre la salut democràtica del món.

“TRENQUEM EL MUR (O SI MÉS NO TRAVESSEM-LO)
Semblen inofensives, tan petites i fràgils. De paper rompible, arrugable, i a sobre reciclat (i reciclable…) Però són màgiques. Les cartes tenen el fantàstic poder de filtrar-se per les escletxes més insignificants i penetrar els murs més aïllants. (continua)
Arriben a tot arreu, i transporten missatges fonamentals. Les cartes tenen el poder de trencar l’aïllament, la incomunicació. Ara com ara no poden tirar a terra materialment els murs de les presons que captiven la llibertat dels nostres companys. Però poden trencar l’aïllament que pretenen. Depèn de tots. De tú i de mi també. No costa res escriure una carta,una postal, quatre ratlles de solidaritat i ànims. I té importants conseqüències. Ja pots començar, avui mateix (la llista no és pas curta…) “  Aquest text i aquesta imatge il·lustraven la secció de la revista EL MOCADOR des d’on promovíem una campanya de cartes als empresonats per la causa de l’objecció-insubmssió al servei militar obligatori i a la llei d’objecció (LOC). Ho he rescatat del número 20 d’aquesta revista de No-violència i desmilitarització, corresponent a la primavera del 1992, en rebre aquests dies el missatge de promoció de la campanya d’Amnistia Internacional a favor d’enviar missatges als presos de consciència del món. Aquest organització mundial ha defensat sempre, des de fa més de 50 anys, a les persones que pateixen presó, persecució o qualsevol vulneració dels seus drets i llibertats per raons de consciència, per les seves idees, opinions… sempre que no hagin actuat emprant la violència.

Tradueixo el text que acompanya la campanya: Les teves paraules poden ajudar molt. `L’època nadalenca per als presos i preses de consciència no es diferencia de les altres , però pot arribar a ser particularment trista. Per això volem inforndre’ls ànims i regalar-los paraules de solidaritat. En rebre aquests missatges, potser en idiomes que no comprenen, sabràn que la injustícia que els empresona és coneguda i això els reportarà un gran suport moral. Aquests missatges, a més, servian per alertar a les autoritats de que les víctimes estan rebent el suport de molta gent de tot el món.Aquest any volem que el pare l vietnamita Nguyen, l’advocat siri Anwar i l’activista iraní Ronak, presos i preses de conciencia, rebin les nostres paraules d’ànim, solidaritat i optimisme. Les teves paraules són molt importants!

Podeu trobar més informació aquí,
Podeu consultar el dossier elaborat pel grup d’educadores i educadors d’Amnistia Internacional Catalunya, sobre els presos de consciència.

Dissabte dins la celebració del CorNadal-Memorial Xesco Boix, la recollida d’aliments per omplir l’olla de la sopa de pedres es va complementar amb la recollida d’aliments per al quart món. Més de 350 Kg i donatius per cobrir les urgències alimentàries del creixent col·lectiu que atén l’entitat Quart Món dels Carmelitas, col·lectiu format per un nombrós grup de ciutadans que no gaudeix dels recursos mínims per assegurar la seva supervivència, a la nostra pròpia ciutat.
Proliferen els actes nadalencs que es vinculen d’una forma directa amb la promoció d’aquest tipus de gest. Una oportunitat per practicar la solidaritat que no deixa de ser, també, una manera de normalitzar perillosament els desequilibris estructurals. Una contradicció complexe en aquests dies on els grans àpats són al centre de les reunions familiars i celebracions vàries; en parlo precisament aquesta setmana a la columna d’El TOT.

(continua)

Quan
arriben les festes de Nadal, menjar i fam comparteixen protagonisme:
tenim els rituals culinaris i la concentració de grans àpats, i les
campanyes i gestos de solidaritat envers els més desafavorits,
especialment envers els qui passen fam. A més, aquest any, coincidint
amb la distribució d’aliments promoguda pel govern per pal·liar els
estralls de la crisi econòmica, el repartiment benèfic és tema
d’actualitat. I ho és  de forma polèmica a
Badalona, on el procediment d’accés als aliments està generant queixes i
molts problemes a les entitats que s’han prestat a col·laborar-hi.

Em sembla important fer notar  com,
anys enrere, els mateixos partits que ara governen o donen suport al
govern, promovien una ideologia totalment contrària als actes caritatius
i benèfics. Segons defensaven, són una forma  de
contribuir i perpetuar un sistema injust, quan el que cal és denunciar
les estructures que provocaven les desigualtats i la pobresa,
canviar-les i aconseguir una distribució de la riquesa realment
equitativa. Jo hi estic totalment d’acord. Però cap d’aquest partits ni
cap sistema polític ha aconseguit aportar models de distribució de la
riquesa que superin els desequilibris actuals. I eradiquin la pobresa i
la fam. Ni en sistemes totalitaris ni en sistemes democràtics. De fet
només cal veure la desproporció que existeix entre la capacitat
d’enriquiment de la classe política i afins, i la del poble ras. Arreu
del món, i en tot tipus de sistemes, però en els democràtics és més
incongruent. Fa poc, a Roma, la FAO no va aconseguir un compromís seriós
dels països rics per combatre la fam mundial i la mortalitat que
provoca, quan en realitat el planeta produeix suficients aliments per
garantir la supervivència de tota la humanitat: el problema està en el
mal repartiment. Segons documenta una campanya actual que  defensa
els salaris ètics dels polítics, només reduint el sou astronòmic d’uns
quants càrrecs públics es guanyarien una pila de llocs de treball. Seria
una mesura molt més eficaç i perdurable que no pas la distribució
directa d’aliments. Els polítics haurien de donar exemple, però caldria
evitar també els sous astronòmics dels banquers i alts càrrecs
relacionats amb les empreses de serveis i consum. Està bé aprofitar  aquestes
dates per promoure la solidaritat directa, però cal acompanyar-la de la
denúncia del sistema actual i de propostes concretes de transformació..
Denunciar i construir per poder gaudir d’un àpat nadalenc coherent amb
l’esperit d’aquestes dates. Que tingueu molt bones festes