miozz mirades

(Aquest apunt s’ha entretingut més del compte a la carpeta d’esborranys, i s’ha desajustat força del calendari. Però no vull esperar al 2011 per penjar-lo)

El 23-F que jo vaig viure és un desconcert esglaiat congelat en dos fotogrames: un de nervioses converses telefòniques en gruixuts auriculars – llavors no hi havia internet ni mòbils – ,i l’altre en un mític viatge conduint un camió carregat d’arxius.  (segueix)

Jo tenia vint anys, preparàvem un treball  a casa d’uns companys de facultat, i les primeres trucades les vaig fer des d’allà, als de casa. Vaig saber que em buscàven del Consell de la Joventut de Badalona i també del Casal de la Pau de Barcelona. Del CLJB jo n’era la presidenta, del Casal de la Pau n’era militant, i sovint per a les accions de carrer es comptava amb el “meu” camió. Les gestions amb Badalona les vam enllestir ràpid: als companys de secretariat  i especialment als de partits polítics els neguitejava el tema documentació: calia fer-la desaparèixer per evitar que si es confiscava aportés dades personals. Un Consell Local de Joventut no és que fos molt revolucionari, però era participació democràtica, era construcció política, i amb el compromís de partits fins feia poc clandestins. Calia prendre precaucions, no sabíem contra què ens enfrontàvem. Tot plegat era com un joc dels disbarats. Si la memòria no em falla, en Josep, el secretari – tant o més jove que jo – s’emportà a casa els arxius que contenien informació personal. 
El cas del Casal de la Pau encara era més delicat. Allà hi havia informació de moltes persones compromeses en l’antimilitarisme, tots els arxius dels Objectors de Consciència, documentació d’apologia i acció de desobediència activa contra el servei militar, contra l’exèrcit, accions al límit de la legalitat. Tot plegat material perillós a mans d’uns colpistes militars. Recordo la feinada d’anar carregant dins la caixa del camió un arxivador darrera l’altre, uns arxivadors de cartró dels “típics”. Recordo la por al cos, la rapidesa i la discreció de l’operació, i recordo especialment aquell trajecte cap a un pis “secret” precisament a Badalona. Les hores passaven sense novetat, les marxes militars ja sonaven per les ràdios, tot era confús, i davant nostre el futur s’obria com un precipici. Entre la incredulitat i l’imaginari tràgic, sense conèixer quins podien ser els límits ni la magnitud de la tragèdia.

Em veig encara tremolosa però decidida, conduint aquell camíó per tota la Gran Via cap a Glòries, desitjant no tenir cap contratemps, cap roda punxada ni cap avaria…, i desitjant que tot allò fos un malson. Aquell assaig de democràcia que havia tingut la sort de viure i tastar no podia ser que durés tan poc, ni que tornés de debò la foscor i l’horror d’un règim autoritari. Por, i també certa emoció per l’aventura que estava vivint, secretament.
Una aventura que ara puc mirar-me en clau d’anècdota personal, perquè, aparentment, tot va quedar en un gran ensurt i res més.

M’indigna pensar que els autors del Cop d’Estat del 23-F dormen cada dia a casa seva, que ningú ha estat jutjat pels crims del franquisme, i que, per contra, hi ha empresonades moltes persones per motius de consciència, en el sentit ampli de la definició de pres de consciència.

(la fotografia pertany al mateix camió, aquesta vegada disfressat per  a una “performance” antimilitarista i antinuclear durant la rua del
Carnaval de Barcelona del 198? en què el MOC guanyà un premi!)