miozz mirades

Quan arriben les festes de Nadal, menjar i fam comparteixen protagonisme: tenim els rituals culinaris i la concentració de grans àpats, i les campanyes i gestos de solidaritat envers els més desafavorits, especialment envers els qui passen fam. A més, aquest any, coincidint amb la distribució d’aliments promoguda pel govern per pal·liar els estralls de la crisi econòmica, el repartiment benèfic és tema d’actualitat. I ho és  de forma polèmica a Badalona, on el procediment d’accés als aliments està generant queixes i molts problemes a les entitats que s’han prestat a col·laborar-hi.

(continua)

Em sembla important fer notar  com, anys enrere, els mateixos partits que ara governen o donen suport al govern, promovien una ideologia totalment contrària als actes caritatius i benèfics. Segons defensaven, són una forma  de contribuir i perpetuar un sistema injust, quan el que cal és denunciar les estructures que provocaven les desigualtats i la pobresa, canviar-les i aconseguir una distribució de la riquesa realment equitativa. Jo hi estic totalment d’acord. Però cap d’aquest partits ni cap sistema polític ha aconseguit aportar models de distribució de la riquesa que superin els desequilibris actuals. I eradiquin la pobresa i la fam. Ni en sistemes totalitaris ni en sistemes democràtics. De fet només cal veure la desproporció que existeix entre la capacitat d’enriquiment de la classe política i afins, i la del poble ras. Arreu del món, i en tot tipus de sistemes, però en els democràtics és més incongruent. Fa poc, a Roma, la FAO no va aconseguir un compromís seriós dels països rics per combatre la fam mundial i la mortalitat que provoca, quan en realitat el planeta produeix suficients aliments per garantir la supervivència de tota la humanitat: el problema està en el mal repartiment. Segons documenta una campanya actual que  defensa els salaris ètics dels polítics, només reduint el sou astronòmic d’uns quants càrrecs públics es guanyarien una pila de llocs de treball. Seria una mesura molt més eficaç i perdurable que no pas la distribució directa d’aliments. Els polítics haurien de donar exemple, però caldria evitar també els sous astronòmics dels banquers i alts càrrecs relacionats amb les empreses de serveis i consum. Està bé aprofitar  aquestes dates per promoure la solidaritat directa, però cal acompanyar-la de la denúncia del sistema actual i de propostes concretes de transformació.. Denunciar i construir per poder gaudir d’un àpat nadalenc coherent amb l’esperit d’aquestes dates. Que tingueu molt bones festes!

No vaig poder votar-la per pocs dies: l’article 12 establia la majoria d’edat als divuit però s’aprovava unes setmanes després del meu aniversari. No votar-la no em va impedir conèixer-la a fons; i el debat sobre la conveniència o no del text va ser intens.
(continua)
Naixia curta, contradictòria i ambigua. Sortíem d’una dictadura, tenir una Constitució i un sistema parlamentari era un avenç fonamental. Però s’imposava una monarquia parlamentària, s’inventava l’estat de les autonomies per diluir les nacions històriques, i en conjunt el famós consens constitucional de la transició deixava massa coses a lliure interpretació. Ja s’ha vist. Cada cop en paguem més les conseqüències.
La Constitució de 1978 ha tingut el seu paper, la seva funció cabdal en el període de la transició. Punt. Les seves formes responen a aquell moment, a aquella necessitat de conciliar opcions polítiques totalment oposades. Són l’artifici per reconvertir la maquinària de la dictadura en maquinària de la democràcia sense trencar gairebé res. Sense passar comptes. Tot això és història. Han passat més de trenta anys, i els canvis socials i polítics són imparables. Les imprecisions i contradiccions del text él fan inservible per a la governança actual. Les conseqüències de l’invent de les autonomies per camuflar les nacions històriques són demolidores, insostenibles. L’exemple del linxament a Catalunya pel procés estatutari n’és una bona prova.
Avui, dia de la constitució, em sumo al clam per una renovació del text constitucional, i a la denúncia del Tribunal Constitucional, un ens que ha perdut tota credibilitat. Tot ha caducat. Toca canvi!

Gresca al carrer, – garrotins inclosos -,
al compàs d’animades melodies d’arrel tradicional, com a sobretaula d’un dinar col·lectiu al nou local de la cooperativa de consum ecològic El GARROFER.

Cooperativa de consum.
Consum ecològic. Actuar a petita escala per influir en l’equilibri ecològic i alimentari mundial…

(continua)

El bon gust que em va deixar el saludable dinar d’El Garrofer, fa un parell de setmanes,  el va esguerrar fins a la indigestió, – en connectar amb el món -, conèixer el resultat de la primera conferència de la FAO a Roma : la FAM MUNDIAL. La buida i feble declaració d’intencions aconseguida deixà en evidència les poca voluntat dels països podersos de resoldre un problema que, amb xifres damunt la taula, té solució matemàtica: hi ha suficients recursos per alimentar la població mundial. És un tema de repartiment i equilibris. Les elevades xifres de mortalitat infantil diària, per fam, no han commogut als estats del món, i no s’han pres resolucions trascendents per caminar cap a un sistema de distribució dels recursos que no sobrealimenti a pocs per deixar a la majoria sense elements de subsistència. Un sistema de repartiment, l’actual, que pren nova rellevància també dins dels països opulents, on la fam creix, i on les protestes dels productors agrícoles han posat en evidència – en dates gairebé coincidents – els desequilibris en moltes altres de les cares del poliedre. Això em fa rellegir, perquè la tinc a mà, la informació que publica EDUALTER (en un llenguatge didàctic, molt assequible, adreçat a l’alumnat) sobre alimentació (podeu llegir Seguretat alimentària) i encara que hi ha qui em diu que no té res a veure la fam mundial amb l’agricultura ecològica, jo em quedo amb la imatge de l’índex enllaçant les temàtiques:  Alternatives possibles

Agricultura ecològica
Alternatives per a la fam al món: desenvolupament sostenible
Formes de consum responsable  .

Els hàbits de consum mouen el món, canviar-los pot canviar-lo!

Buscant la imatge per penjar al bloc, ara, en encetar el tercer dijous de novembre, dia mundial de la FILOSOFIA (decretat per UNESCO d’ençà de l’any 2002,) hem establert un petit debat familiar. Triar la imatge convida a discutir.

(continua)

La proposta d’il·lustrar l’apunt amb la bellísima escultura “El Pensador” de Rodin, xoca amb la idea de presentar la filosofia com quelcom universal, a l’abast de tothom, no reservat a erudits. Els nens petits són els millors filòsofs, els que més coses es plantegen… i hem recorregut als nostres autors de referència que ens presenten una infància intel·ligent: Frato (Francesco Tonucci) i la perspicaç Mafalda de Quino. Potser un PER QUÈ seria suficient, però ens quedem amb la Mafalda, per la gràfica escena i com a petit homenatge: fer pensar a un públic ampli, divers, des d’un mitjà popular (una tira còmica al diari, recollit en còmics més tard) i amb una nena com a provocadora del pensament actiu no és poca cosa. Em pregunto si els joves actuals coneixen Mafalda, i quins altres personatges els acompanyen i ajuden a fer-se preguntes essencials. 
Entre el brogit i la pressa del dia a dia, la cultura del “zàpping” i la del consum de vida, hi ha moments  per plantejar-se els interrogants vitals? Per pensar-hi? Per buscar explicacions existencials? Per fer judicis de valor? Per generar coneixement i orientar l’actuació personal i col·lectiva? Per debatre, dissertar, filosofar…
Atreveix-te a pensar, aquest títol que és un manlleu del Terricabras i una referència filosòfica a l’ús podria ser l’atractiu eslògan d’una campanya per portar l’essència de la filosofia i la seva oportunitat actual a la vida qüotidiana de les persones, més enllà dels àmbits clàssics i habituals.

Avui 12 d’octubre, obro un correu de la Pilar i en Josep Maria, que han anat a col·laborar en el treball en pro dels drets i la igualtat d’oportunitats a Sucre, a Bolívia, i envien un missatge explicant-nos detalls, impressions, reflexions… avui allà, encara, les persones d’origen indígena pateixen desigualtats respecte la població que no té origen indígena…

(continua)

Cada 12 d’octubre em passa el mateix: voldria no fer festa. No només és pel fet que, essent nacionalement catalana, no em senti convidada a celebrar el dia “nacional” de l’estat espanyol. És, sobretot, perquè celebrem un genocidi. I perquè encara no som conscients de què ha comportat i segueix comportant el genocidi contra els indígenes i l’inici de l’era colonial -i la seva evolució-, en tot l’ordre mundial actual. Ja sé que no podem viure ancorats pels fets històrics dels que no en som responsables, però sí que ens hauríen de servir per fer una lectura en clau global, i evitar perpetuar injustícies.

Fa  517 anys que Cristòfor Colom va arribar al continent americà. Darrere seu, Castella. amb prepotència es va prendre el dret de fer-se seves aquelles terres, ells que eren el nouvinguts! No es van sotmetre a cap llei del país d’acollida, – ni ells ni tots els qui els van seguir – van arribar i van expoliar aquelles terres, van decidir sobre el futur dels seus habitants, practicant assssinats i esclavatge a dojo… Als Estats Units celebren el dia de Colom, és el dia nacional a l’Estat espanyol, o dia de la raça a alguns països de l’Amèrica Llatina. Encara avui els pobles indígenes viuen amb desigualtats de drets i oportunitats. En honor i homenatge a aquests pobles, i fent cas del que ells mateixos demanen, faig en aquesta data un record del genocidi europeu sobre els natius americans, que té com a punt de partida l’arribada de la flota castellana a algun punt de les Bahames, l’any 1492.

Podeu trobar més informació aquí i aquí, i també aquí (lliga dels drets dels pobles

No sé si em repugna més el delicte comès per Millet o el seu patètic intent de fer-se perdonar. Recomano la lectura de L’encaix d’avui a El Punt diari, PENEDIMENT. Crec que  Jaume Oliveras i Costa descriu i expressa amb molta precisió totes les cares del mal ocasionat. En comptes d’escriure res més sobre el tema us convido a llegir-lo.

Columna quinzenal  El Tot.
Avui un tema d’actualitat que ha inquietat Europa (vegeu les declaracions en què el líder dels socialistes alemanys a Europa i els vicepresidents del grups popular i liberal reclamen prohibir les manifestacions de la Falange) (continua)

El tema és, perquè a l’estat espanyol fa por la llibertat d’expressió? Quin mal hi ha en poder donar opinió, dir el què es pensa? Estem en un estat de dret i segons la Constitució hi ha llibertat de pensament i llibertat d’opinió… `

Dit això la pregunta seria: és lícit expressar totes les opinions? Quan el pensament que es vol expressar és contrari als Drets Humans i als fonaments de la democràcia, també hem de donar total llibertat d’expressió?

Pel que havíem vist fins ara la resposta és no. El que hem vist és que a l’estat espanyol hi ha un límit legal en la llibertat d’expressió, no només vinculat a la perillositat de les idees. Un ciutadà o ciutadana pot ser empresonat si expressa opinió contrària al rei o a la bandera espanyola, pot ser empresonat o prohibida la seva expressió de suport a les idees polítiques d’independència basca, per no condemnar el “terrorisme” o expressar suport als “terroristes”. Llavors, el què no es pot entendre és perquè aquest límit no afecta als falangistes i feixistes, que expressen la defensa de la violència per imposar les seves idees totalitàries i no condemnen els crims falangistes ni franquistes del passat . Aquesta tolerància espanyola cap als moviments antidemocràtics amb visió d’ultradreta es contraposa a la contundència amb què es persegueix d’altres opinions siguin o no violentes…  I es contraposa amb el ridícul intent d’aturar  la realització d’un referèndum popular, que és un instrument democràtic que, com ja s’ha vist, ha estat un exercici de democràcia i civisme exemplar.

La petita població d’Arenys d’Amunt ha demostrat molta valentia i un alt sentit de la democràcia, facilitant que els seus veïns expressin estar d’acord o en contra d’un futur estat independent per a Catalunya. En canvi, molts polítics, entre ells el president de la Generalitat, han demostrat una molt baixa talla política en desqualificar barroerament aquesta iniciativa cívica i en defensar, a canvi, la llibertat d’expressió per als falangistes que defensen la violència per imposar l’obligació de ser nació espanyola, i l’aniquilació de les altres nacions de l’estat.

Sigui quin sigui el resultat de la consulta, a Arenys d’Amunt avui s’ha exercit normalitat democràtica en tots els sentits. Felicitats!
No sé quina serà la foto de les portades dels diaris, però per mi la imatge de les cues i l’actitud dels votants, multigeneracionals, positius, il·lusionats…aquesta és la foto!
La normalitat però ha afectat també el % d’absentisme: el referèndum no ha arribat a mobilitzar el 50% dels votants. Un èxit si es compta que s’ha superat el % de vots de les darreres (europees), si es compta que era una votació no oficial, si es compta que amb tant d’enrenou alguns votants poden haver-se inhibit, si es compta que el tema de la indipendència fins fa quatre dies era marginal. Un èxit doncs, -més del 40% de la població ha anat a votar- que no ens pot fer oblidar que la Democràcia està tocada des de fa molts anys pels índex d’absentisme consolidats a l’alça.

Però la democràcia també ha perdut avui, a la mateixa població, quan en nom seu s’ha deixat que un grup de manifestants expressessin legalment i lliurement la seva ideologia totalitària, una ideologia que justifica la violència i que nega una sèrie de drets constitucionals.

Avui, per fi, una bona notícia. No és que confiï gaire en l’equanimitat europea, ja sabem quin equilibri de forces polítiques hi mana, però demostren que fora de l’espiral histèrica, obscecada i curta de mires espanyola, sí que hi ha alguna cosa a dir. Molt a dir.
Com explica Vilaweb,”Weber, Cramer, Rapkay i Rinaldi han reaccionat amb ‘estupor’ a la decisió de la justícia de permetre les protestes de la Falange. ‘Fraga Iribarne, ministre franquista, ha seguit en actiu tres dècades més després de la mort de Franco, no em puc creure que a Europa passin aquestes coses’, lamenta l’eurodiputat verd Cramer” Més informació a Vilaweb.

I sobre la insistència de Montilla en defensar el dret dels “pro feixisme” a manifestar-se, com a mostra de democràcia, algú li hauria de recordar que aquest estat prohibeix qualsevol manifestació i expressió pro la lluita del poble basc, d’una forma generalitzada que inclou molt més que l’expressió explícita d’apologia del terrorisme. Però aquí Europa calla.

(Endreçant la columna transversal per millorar la recerca temàtica d’apunts)

per contextualitzat aquesta lectura llegiu l’article sencer original 

Primer, sobre el propi pla Bolonya, (continua)

la sensació de desinformació sobre el què i el com de les diferents valoracions i posicionaments, i una observació interessant: fa uns anys el professorat universitari català va alertar del greu problema que comportaria que Espanya aprovés un sistema significativament diferent del de la majoria de ciutats europees, però llavors aquest professorat es va quedar sol en la protesta, l’alumnat no va reaccionar, i es va perdre aquesta oportunitat de fer prevaldre el model universitari europeu  sobre l’específic espanyol, que complica les homologacions i la mobilitat. Segon, el fet que tinguem una policia que no té una direcció política transparent ni una formació humana a l’alçada, una policia que amb una temible gran facilitat perd el domini de si i deixa de ser una garantia de seguretat per passar a ser ella mateixa un perill públic. Tercer, que la Universitat hagi deixat de ser terreny “sagrat”, de salvaguarda, i que els propis rectors hagin jugat un paper actiu perquè es produís aquest canvi  històric del paper de la Universitat en relació a l’entrada de cossos policials dins els seus recintes. I quart, les escletxes en l’estratègia de lluita dels estudiants, incapaços de controlar els provocadors violents que tot ho rebenten, incapaços de bastir un discurs i una metodologia de negociació prou convincent i equànime per sumar adhesions de valor i guanyar terreny social i polític. Sens dubte  l’increïble semblança de la càrrega policial de la setmana passada amb les que vivíem fa més de 30 anys, sota els grisos del franquisme, han elevat a heroica una lluita amb matisos i han desenterrat pensaments sobre els totalitarismes i l’ús de les forces de seguretat per reprimir i perseguir idees, per atemorir i fer créixer la desconfiança del poble envers les institucions que l’haurien de defensar. No em puc estar de relacionar això amb els resultats de l’aplicació de la llei de partits, feta expressament per excloure una sèrie d’opcions polítiques al País basc, i em pregunto si no hem passat ja fa temps la frontera entre el legítim control d’un estat democràtic i l’exercici autoritari del poder totalitari. Una frontera amb zones fosques i desdibuixades.

Res, ja us ho deia, un comentari, avui, per provocar debat.

(Endreçant la columna transversal per millorar la recerca temàtica d’apunts)

Accedir al contingut de l’article

(Endreçant la columna transversal per millorar la recerca temàtica d’apunts)

Recomano que mireu els videos d’aquesta web i que per contextualitzat aquesta lectura llegiu l’article original, “Abans de vacances parlem de racisme”.

Tots diem “jo no sóc racista”, perquè associem el racisme a greus crims històrics (holocaust, esclavitud)  i no volem alienar-nos amb aquestes idees inhumanes, o perquè ho considerem un mal de països o personatges molt llunyans a nosaltres. (continua)

Però en canvi, és possible que tinguem prejudicis i creences que ens semblen menys greus, i que no identifiquem com a properes al racisme. Són els prejudicis i creences que algunes vegades ens fan sentir una cosa semblant a “els que són diferents de mi -o els que han arribat de fora-, són inferiors o menys mereixedors de drets que jo o que els que són més semblants a mi”; són sensacions que potser ens impedeixen barrejar-nos i relacionar-nos amb els diferents amb normalitat; o percepcions que ens els fan veure com a usurpadors de drets que diríem que només són nostres. Aquestes sensacions i idees, aquestes percepcions, són un perill potencial. És com una motxilla carregada que  tenim incorporada sense que la reconeguem, i que pot manifestar-se davant una situació conflictiva qüotidiana, davant un moment de tensió. El racisme s’aprèn a través dels discursos dominants a la societat, dia a dia, i hi ha moltes idees que interioritzem sense adonar-nos-en. D’altra banda, com defensa Teun A. van Dijk,  totes i tots podem en un moment concret, tenir actituds racistes, fins i tot quan defensem el contrari. Tots som, en aquest sentit, vulnerables. La principal norma que ens cal aplicar com a prevenció és considerar a l’altre, a qualsevol altre, un ésser mereixedor dels mateixos drets i deures, i de la mateixa dignitat que jo mateix. Ara que el racisme ja no pot esgrimir arguments biològics,  es vol basar i s’aplica a les diferències culturals i ètniques, i consisteix en pràctiques socials discriminadores per aquests motius, privant, als que són diferents, de drets que acceptem per als que són semblants i/o tenen el poder (com la llibertat religiosa i de culte, per exemple). El racisme no té cap justificació científica i és un atemptat a la intel·ligència i dignitat humanes. Però existeix. I dóna vots.  Cal estar alerta.

Fets d’Arenys d’Amunt, en un estat suposadament de dret, suposadament democràtic.

Desenes, centenars d’articles, apunts i comentaris…
Observo en silenci, amb aquell mustisme que provoquen els fets desmesuradament indigeribles, surrealistes en extrem.
M’amaro d’impotència i cansament.
D’indignació continguda. 
Deslegitimitzada democràcia la que deixa milers d’electors d’un país sense representants electes, en nom d’una llei de partits que no pot, en canvi, il·legalitzar les organitzacions feixistes.
Deslegitimitzada i feble democràcia que s’acovardeix i es sotmet a la imposició de la dreta més atroç, justificant l’injustificable.
I trist espectacle els jocs de força i espai polític.
Per dir el què ha dit, Montilla , més valia que callés. O no. De fet, es van posant tots cada cop més en transparent evidència.

Fets d’Arenys d’Amunt, en un estat suposadament de dret, suposadament democràtic.

Res més a dir. Tot a fer.
Cal,
hem,
s’ha.

Columna qionzenal  El Tot.

Enceto columna, després del petit parèntesi d’estiu, (continua)

i hi ha una pila de temes asseguts a la sala d’espera, amb ganes de poder ser visitats. La ja molt propera capitalitat cultural catalana de Badalona, que de ben segur serà tema de la Taula de Cultura de setembre, té tots els números per passar al davant dels altres, especialment per la vigència d’actualitat que li ha inferit, dissortadament, la trista mort del nostre regidor de cultura, Jaume Vives. Però a punt de tancar l’edició, una altra notícia tràgica lligada a Badalona  fa canviar l’ordre de prioritats.

Una altra mort d’una persona jove, aquest cop no pas per malaltia. Una altra mort  violenta  que fa sortir Badalona a les notícies d’actualitat. Una altra dona ha mort assassinada a mans de la seva parella. (enllaça amb el text complet  de l’apunt)