miozz mirades

Com si respongués a la pregunta que jo em plantajava fa uns mesos,  de quina crisi parlem?,  Arcadi Oliveras comença la seva conferència descol·locant al públic – sempre molt nombrós, vagi on vagi,  – amb una naturalitat argumental que aclapara. (seguiex)

El conec de fa molts anys, d’ençà de les primeres Objeccions Fiscals. Excel·lent orador, impressiona la capacitat d’emmagatzemar i transmetre informació, sense necessitat de consultar notes, i la didàctica de la seva exposició, que fa entenedores complexes relacions polítiques i econòmiques a escala mundia sigui quin sigui el seu públic. Però, sobretot, commou la proximitat, la serenitat i la fiabilitat que transmet alhora d’exposar anàlisis d’un acurat rigor científic aplicades a un drama humà d’escala mundial: la manca d’equitat bàsica entre els habitants del planeta deguda a la gestió interessada de les esferes del poder: uns quants privilegiats que governen el destí de tota la resta.
De la crisi finançera actual, sí, ja en parlarem, diu, però primer parlem de la crisi de debò, de la pitjor crisi mundial que fa tants anys arrosseguem i no resolem. L’alimentària.  60.000 persones moren de fam CADA DIA. Cada dia. I  els països rics no en van voler saber res de la solució, que proposava la FAO, reunida a Roma fa un parell d’anys. La solució a la crisi alimentària mundial estava xifrada en 50 mil milions de dòlars anuals. La solució de veritat, la perdurable, seria una altra que es pot resumir en el terme decreixement, (ho podeu veure aquí), però ara, sense entrar en revolucions de fons, als països rics només sel’s demanava aquesta quantitat, i la resposta va ser NO. Els països rics no teníem 50 mil milions de dòlars anuals per eradicar la crisi alimentària mundial, (recordem-ho, 60.000 persones moren CADA DIA de gana al món) i en canvi poc temps després els bancs a nivell mundial han rebut, i no han tornat, un total de 2,7 bilions de dòlars en “rescats financers”. 54 vegades el valor del que calia per erradicar la fam al món (i que vam dir que no teníem per donar) i que al cap de poc ho hem tingut en escreix per injectar recursos a les entitats financeres, i seguir el joc.

La conferència de l’Arcadi Oliveras comença així, i això ja ens dóna la mesura del taulell del joc on es juga la partida. A mida que avança, compartint informació novedosa i rellevant, la ràbia i la impotència es van apoderant del públic que omple fins les escales la sala de l’associació de veïns.
Encara que causi estupor, el discurs és creïble. Res és el que ens pensem, i les normes del joc real, la dels qui dominen realment la partida, no són de domini públic.
Per sort acaba amb unes propostes concretes contra la crisi.

Avui, que escolto les notícies sobre la comèdia del G-20, no em puc estar de pensar-hi. Què caldria fer perquè la població, majoritàriament, prengués(sim) consciència d’aquesta situació i plantés(sim) cara a aquest estatus quo? Perquè els sindicats i els partits no es fan ressò, d’una forma més directa, de les denúncies i propostes que fa l’Arcadi Oliveras?
No ho acabo d’entendre.