miozz mirades

Ens despertem amb el tràgic accident de Castelledefels al cap i al cor, i costa pensar en res més per molta estona. Tots hem travessat la via indegudament alguna vegada, i tots tenim fills o nebots o alumnes que poden fer-ho en qualsevol moment. Tots ens posem a la pell d’aquests joves que s’encaminaven festius a celebrar la revetlla i que ja no celebraran mai més res. I sobretot ens posem a la pell de les seves famílies i amistats. Però també de tots els altres agents implicats: el maquinista, els responsables del transport, de l’estació, de la seguretat ciutadana… aquests accidents massius sempre trasbalsen massivament. I com sempre, i cada vegada més, després d’un accident i gairebé abans de poder reaccionar emocionalment, ja se’n discuteix la culpa.  (segueix)

La responsabilitat. Encara no se’n coneixen tots els detalls i ja s’especula, amb una insitència que fereix. I és que, a banda de la necessitat de conèixer bé les causes per poder evitar que una desgràcia així es torni a repetir, hi ha en joc una qüestió crematística molt important: els diners que les assegurances poden haver d’arribar a pagar segons si la culpa és d’uns o és dels altres. I també la responsabilitat moral, política, dels qui han permès segons què. En els accidents – seguin del tipus que siguin – actualment ja mai res és aigua clara. I en les declaracions que provoquen els accidents, hi ha molta filosofia de vida, i línia política per analitzar. 

Hi pensava ahir, abans de conèixer la tragèdia, potser perquè d’ençà que m’he capbussat en aquest tema degut a la problemàtica de les festes de foc i la normativa que vol regular-les i restringir-les (i d’ençà que els meus articles al respecte han ferit susceptibilitats) no em puc treure del cap aquest difícil equilibri entre les responsabilitats estructurals i les particulars. Hi pensava especialment després que en fer la proposta que al barri demanem permís per fer una foguera l’any vinent a la placeta, una mare de menuts hi objectés que seria un perill per la canalla… Hi ha ara aquesta cultura de prohibir-ho tot, de preveure tots els perills i eradicar-los, i jo em demano – i crec – no és molt millor educar als infants i joves a saber fer front als perills que no a ignorar-los? No és millor conviure-hi per aprendre a respectar-los i saber-ne els límits? Jo sóc dels qui defenso que als menuts en comptes d’amargar-los els ganivets i les forquilles el que cal és ensanyar-los ben aviat a fer-los servir, a saber-ne el risc. Amb límits, també, d’acord. 
Sobre l’accident de Castelledefels ens posa sobre la pista d’ún límit sobrepassat estructuralment un article que llegeixo en format digital, publicat a El PAíS, sobre les possibles responsabilitats d’ADIF: 
 “Por supuesto, hubiese podido preverse la coincidencia de un tren – (de rodalies) – parado con el paso de un Euromed a la misma hora y valorar al mismo tiempo la tendencia de una parte de la población a no respetar siempre las normas de seguridad, pero la previsión infinita no siempre resulta fácil.”

Aquesta frase que ressalto m’interessa per l’argumentació que plantejo, si bé hi ha una altra pregunta a fer, que em recorda el comentari que m’ha fet oportunament en Pepet i que em fa incloure un matís  al’apunt:

Què hi fa un tren d’alta velocitat circulant per rodalies?

Estic totalment d’acord en què fer conviure el pas de trens d’alta velocitat amb rodalies és un factor de risc que no hauríem d’haver acceptat, que possiblement està poc informat, i que  en general es prenen poques mesures per alertar dels seus perills: avís per megafonia, fer sonar el xiulet per sistema, senyals de perill ben visibles al llarg de l’andana per dissuadir completament del desig de travessar-la…

Però  també em sembla arriscat eximir als joves de qualsevol responsabilitat davant els seus actes. Que el tren mata és una evidència, i mentre no ens puguem refiar 100% que tots els riscos estiguin previstos i controlats, potser cal educar la població per conviure amb aquest monstre necessari. I una forma d’educar-lo és fer-lo conscient que sempre, sempre, sempre, abans de creuar s’ha de MIRAR! I que fins i tot, de vegades, no es pot creuar…

(a banda de la resposta als comentaris, he escrit també una actualització de l’apunt amb les darreres novetats respecte la seguretat o no a l’estació)