el miratge d’europa
Hi ha miratges tan creïbles que perviuen anys i panys en la retina del nostre cervell confosos amb la realitat. I calen moltes dosis de nítida realitat per desemmascarar-los. (segueix)
Hi ha un imaginari col·lectiu on Europa és culte i progressista,
avançada i democràtica, amable i acollidora. Paradigma de les llibertats
i els Drets Fonamentals de la humanitat. Un miratge on els vestigis
històrics de la seva pluralitat nacional reten homenatge a una manifesta
voluntat d’entesa respectuosa, pacífica i pacificadora. On les
pinzellades de paisatges de conte de fades, de belles ciutats
monumentals i de modernes infraestructures amb salvaguarda ecològica
decoren una estampa tipus de ciutats sostenibles, curoses del seu
patrimoni i zeloses del l’estat del benestar universal. Un miratge
refermat per les sòlides institucions promotores i guardianes de les
llibertats fonamentals, els Drets Humans, la igualtat d’oportunitats i
un reguitzell de bones causes paradogmàtiques del model polític,
econòmic i social ideal, lliure de dictadures, de feixismes i de
qualsevol domini lesiu amb els altres. És també el miratge d’una
societat que ha sabut revisar críticament el seu passat imperialista i
colonitzador, i el seu passat bel·licista no tan remot. Però només és un
miratge. Un prejudici positiu que es manté en la nostra retina neuronal
malgrat les envestides d’una realitat política i social que cada vegada
mostren amb més cruesa les febleses i contradiccions d’aquest vell
continent.
L’augment del poder polític i econòmic de les ideologies
menys progressistes, la consolidació de la corrupció i la incapacitat
per preservar i garantir els principis fonamentals de la pròpia Unió
Europea són el pa de cada dia.
No sé que m’espanta més, si les sortides de to o la passivitat en castigar-les.
Europa
ens va fallar i abandonar a la nostra sort després del cop d’estat
franquista, reconeguent finalment al dictador que havia provocat i
guanyat la Guerra Civil. No teníem l’estructura actual, d’acord. Però
tampoc no va fer res per evitar la massacre als Balcans. I va callar amb
Txetxènia. I ara, quan es vulneren clarament drets civils, ens fa veure que es renya
Sarcozy, però l’expulsió de gitanos no s’atura: i sota l’aparent
esbroncada, la mirada de complicitat sobre aquesta vulneració és
creixent. Berlusconi també va fer-ho. I el PP a Badalona se n’aprofita. Hi ha protestes, però ningú sanciona eficaçment. Ningú ho atura. L’Europa dels estats de dret no és res més que un miratge. O el miratge d’una utopia que suposadement ens ha de fer avançar cap a ell; pe`ro en aquest cas, hi som ben lluny!
(la fotografia l’he trobat escrivint Europa al google, i m’ha portat a aquest article, que crec que us pot interessar llegir)