olé!
No hem estat els primers, Canàries ho va fer fa gairebé vint anys. Però igualment, OLÉ! per la valentia de la decisió, i per la tenecitat de la campanya.
Sens dubte el ressó que ha tingut el gest a Catalunya té a veure d’una banda amb el potent atractiu turístic de Barcelona (menys) i de l’altra (més) amb la barreja del tema amb els aspectes polítics, identitaris i de relació Catalunya-Espanya, posats sobre la taula de l’interès internacional a partir de la manifestació del 10J. (segueix)
Per als que en dubtin, només cal seguir la campanya dels defensors dels
drets dels animals, dels anti tortures de qualsevol espècie, que abasta moltes ciutats (per cert, que Madrid no se n’escapa!) fora dels Països Catalans: els motius
identitaris i polítics no s’han esgrimit allà, i aquí de forma secundària. Una altra cosa és que
al Parlament s’hagin emès vots en aquest sentit, més que provable. I que per gran part
de la ciutadania que va sumar les signatures per poder arribar a votar
aquesta llei (Iniciativa Legislativa Popular) s’hi barregessin els dos
aspectes o fins i tot només n’hi hagués un: el simbòlic. No en va el
símbol del toro sobre la rojygualda o el monumental d’Osborne han
adquirit aquest significat polític-identitari.
Llanço unes quantes banderilles al vent, sense intenció de fer mal a ningú:
– Com justifiquen i s’expliquen els vots en contra de la prohibició del
PSC, partit al govern – i el propi president!! – de la mateixa Catalunya
que va aprovar una llei de protecció dels animals tan curosa amb els
seus drets que fins i tot té en compte el grau d’estrès que poden patir i
arriba a prohibir l’exhibició de feres en els circs?
– Quin sentit té reivindicar com a bé cultural a protegir una
manifestació antiga evidentment cultural, ritual, amb carisma i que ha
inspirat a molts artistes, – això no ho nega ningú! – però que parteix
d’uns principis que la societat actual ja no admet? Seria com si algú
defensés les batalles de gladiadors tan importants en la cultura romana
que ens precedeix. O les flagelacions públiques, les auto tortures a les processons com a penitència…Era tradició, sí, era cultura, sí… però ja no ho
és!
– Com s’expliquen els Ciudadanos que Canàries ja ho hagués fet fa vint anys, impulsat per un PPero, si segons ells l’únic motiu per fer una cosa així és l’independentisme català?
– Com seguirà aquesta campanya contra la crueltat amb els toros a les terres d’Espanya? Per coherència, els antitaurins no s’haurien d’aturar, al contrari, ara és quan amb més força haurien de seguir fent campanya per aconseguir el mateix a Madrid (on ja hi ha un camí fet) ,a Andalusia, als països americans del sud…
– On i com es posarà el límit, en les lleis de protecció dels animals i les normatives prohibitives, per saber què és tortura i què no ho és? No podem trigar gaire a fer-ho, el debat és al carrer, i no oblidem que ens empaita un tema calent calent, al respecte, un tema que crema… què fem amb els correbous?
Doncs als correobous i afins, si hi ha tortura o sufriment gratuït, se’ls prohibeix i ja està.
Atentament
Estic força d’acord. Com tu dius, en part és una qüestió de símbol identitari. De tota manera, em sembla un text poc autocentrat. I això no ho dic amb ànim de fer la punyeta, sinó perquè pel camí perdem informació.
1. Els primers a prohibir els toros no van ser les Canàries. Van ser: Argentina, Itàlia, Cuba, Dinamarca, Canadà i el Regne Unit. Tots ells, llocs on es practicava la tauromàquia, o bé s’hi volia practicar (i per això ho van prohibir).
2. Fas el comentari de ciutats de fora dels Països Catalans on hi ha mobilitzacions contra la tauromàquia, cosa que és absolutament certa. Però, d’una banda semblaria que això només es fa a ciutats espanyoles (són les úniques que esmentes), quan sense anar més lluny per tot el sud de l’Estat francès (el què entenem per Occitània, bàsicament), per Portugal… aquestes mobilitzacions són una constant. I per altra banda, hi ha d’altres territoris dels Països Catalans on això no s’ha prohibit, i també hi ha mobilitzacions permanents (cada cop que hi ha una ‘corrida’), com per exemple València i Perpinyà.
3. Ja havíem prohibilit els toros, en concret a Calonge, Tossa de Mar, Vilamacòlum i La Vajol.
4. Hi ha una anàlisi que no comparteixo: el fet que aquí s’hagi prohibit no afecta en absolut positivament a què a la resta de l’Estat es prohibeixi. Inclús jo arribari a afirmar el contrari.
5. Als qui defensem els drets dels animals, si equivoquem l’anàlisi, ens passarà com ens va passar als qui defensem l’antimilitarisme, o estem contra les guerres. Que hi hagués un moviment important contra la mili, no volia dir que aquest moviment fos antimilitarista. Que hi hagués una mobilització important contra la guerra d’Iraq, no vol dir que hi hagi un moviment contra la guerra en general igual d’important (no contra les guerres que les nacions unides beneeixen, per exemple l’Afganistan). De la mateixa manera, que hi hagi hagut un èxit de la campanya contra els toros, no significa que hi hagi un moviment animalista igual d’important. I aquestes diferències les expliquen els altres factors: l’objecció de consciència, la defensa de la legalitat internacional, i el fet identitari.