miozz mirades

Ens aquests dies que l’expressió pública de la gitanofòbia ha traspassat els límits del políticament correcte i del moralment acceptable fins a un nivell d’escàndol (igual com passa amb l’expressió ciutadana i mediàtica de la catalanofòbia, que es fa sense cap pudor i amb total impunitat)  recupero amb estima la lectura d’aquest dossier de Sàpiens – que per cert, encertadament el Departament d’Educació va fer arribar als centres educatius dins les seva línia d’accions en el marc del Pla Integral pel poble gitano – , repasso totes les propostes lúdic-educatives que s’ofereixen per trencar estereotips (vegeu les accions 21,25,26 i 32 dins les línies d’actuació dels Plans educatius d’entorn), i em faig ressò de l’acte de presentació de llibres a l’Espai Betúlia, que ha fet aquesta setmana  la Fundació Pere Closa, on es va llançar un missatge positiu i d’èxit sobre el poble gitano i un missatge crític amb la campanya gitanofòbica del PP. I finalment medito sobre les fòbies contra procedències i cultures, espantada per com creixen irracionalement i per com s’alimenten irresponsablement.
La GITANOFÒBIA, igual que la CATALANOFÒBIA, són eines electorals dels partits de dreta i extrema dreta espanyola (per dir-ho d’alguna manera, encara que dretes i esquerres ja no sigui la classificació més encertada): Franco també ho va fer. Durant el seu règim dictatorial va perseguir i maltractar especialment al poble gitano i al poble català. I quan coincidien les dues pertinences – gitanos catalans – la repressió es multiplicava. D’aquest petit detall de la història oblidada en parlen els documentals d’ Udol de LLop, les Cartes de l’oncle Àngel.                   (segueix)

Però la persecució al poble gitano no és exclusivament espanyola. Felip II hi va tenir un gran protagonisme, però el pitjor genocidi es produí en l’Almenya nazi (per cert, un altre oblit històric) i cal recordar que els gitanos romanesos fins fa ben poc eren autèntivs esclaus (llegiu aquesta publicació de la Fundació Jaume Bofill, aquí teniu l’arxiu en PDF).
I fa un temps la Itàlia de Berlusconi la la França de Sarcozy apliquen polítiques d’exclusió amb l’excusa del nomadisme, davant el desconcert d’una Europa massa dominada per la ideologia “dretana”.

Quan jo era petita i anava caminant a l’escola, al passar pel peu de Les Guixeres, tocant a la Carretera de Tiana, hi havia coves. Coves on temporalment hi vivien famílies gitanes. I a mi em feien por. De fet jo era una nena força poruga, de petita. Vist ara, crec que segurament em feien la mateixa por que m’hauria fet qualsevol altra família que visqués en una cova en comptes de viure en una casa, o la mateixa que m’haurien fet altres persones d’aspecte diferent a l’habitual; o altres nenes i nens que no anéssin a escola i força desendreçats em miréssin o se m’apropessin. Però per mi aquella por s’expressava amb un mot esparverat: gitanos!!
La meva mare em va ajudar a posar altres paraules aquella por, i em va fer descobrir que la seva pobresa o el seu estil de vida per si sol no els feia ser persones temibles, que d’entrada eren una família com nosaltres, si bé amb altres costums.

Durant la meva vida professional i social, m’ha preocupat molt entendre fins a quina mesura els trets propis de la cultura gitana que cal respectar són o no són incompatibles amb la cultura de la societat no gitana, dubte que han mantingut i reforçat algunes polítiques de les Administracions Públiques, que han navegat amb rumb incert i actuat sovint força erròniament (no oblidem que es van arribar a fer escoles especials per a infants gitanos i que algunes polítiques socials clientelistes no han fet més que consolidar els indicadors i estereotips d’exclusió)
M’ha calgut descobrir que la societat gitana, com totes, és plural i té moltes capes, i que allò que sovint identifiquem com a tret propi de la seva cultura, ho és només d’alguna capa social d’aquesta cultura. És a dir, per molt que algunes persones gitanes de zones estigmatitzades pensin que estudiar, treballar o ser cívic és un costum impropi de la cultura gitana, és “apaïar-se”, en realitat l’essència de ser gitano no priva d’aquestes activitats, al contrari. Una altra cosa seria el debat sobre com encaixa una població nòmada en una estructura social, política i econòmica basada en el sedentarisme, debat que no s’ha abordat mai seriosament.

De fet la població gitana estigmatitzada és una minoria sobre una majoria de població gitana que funciona en completa harmonia amb les normes socials comuns. Pe`ro com sempre, fa més soroll l’arbre que cau que el bosc que creix.
Hi ha una part de la societat gitana, organitzada, (veure Fundació Secretariat Gitano)  que reclama reconeixement i respecte per la seva identitat i oportunitats per combatre l’exclusió. Hi ha una gran implicació de la societat gitana en ajudar a trencar barreres, amb una forta participació de dones motor.

No podem negar que la conivència diària amb una part del poble gitano, marcada per la pobresa i l’estigmatització, i sovint la més enquistada en alguns costums primaris que traspassen la barrera de l’incivisme, sigui complexa i conflictiva Com ho seria amb qualsevol persona, família o grup social que fos incívic o basés la seva economia en la delinqüència. Però això no dóna dret a criminalitzar cap origen, cap cultura, cap ètnia. Tots els comportaments incívics són modificables. O sancionables. Com tots els comportaments incívics de qualsevol col·lectiu: ser incívic no és inherent al poble gitano, per bé que algunes concentracions concretes de població gitana serveixin d’excusa per fer-ho pensar. Hi ha molts exemples d’èxit en la història dels nostres pobles. No deixem que les males arts d’uns polítics sense escrúpuls ens contaminin l’esperança i la confiança en els resultats de la feina ben feta.