enganxat als límits que més afermen sense angles rectes ni mots monosíl·labs voltant com els xorics sense desmai cosmonauta de les fonts que no volen expandir-se més enllà de l’alè dels ulls dels ratpenats de les orelles de mosca dels peus de plom de la llengua bruta que neteja les vies làcties seduint les nueses
Sense gra ni roba lliuro les arnes i al cau retorn lluny de la llum la boca en terra enllà de la música lloant la nuesa i l’esclat de cor dels bleixos estèrils
Cap cel no ha estat mai gens benigne ni cap terra magra, promesa. El cel no ha admès mai les mirades dels desitjosos i la terra de sempre ha estat molt mal venuda als pitjors desaprensius. Som terra sense safarejos ni llacs artificials, sense cucs, ni llimacs, ni aranyes, ni mans amb les ungles pintades.
Veure la vida de qui veu, vola i mira com la mirada és far i timó, aire, mar sense port ni Ítaca. Voler la pedra pària de l’estepa freda de vidre defugint el contacte de la sang alçurada.
La nit s’imposa sense cap resistència. La fosca augmenta la feblesa dels xiscles del son armat que no arriba. Cavar trinxeres en els caps dels indòmit i en llurs mirades, no aturarà la lluita ni el pas de la revolta.
Es delia per ocupar els racons dels carrers vellíssims però plens de llum de qualsevol poble de l’illa. El fascinaven, deia, les cases que entraven unes dins les altres sense cap raó aparent als ulls d’avui; o les que, diminutes, xafardegen amb la mar i sembla que no els caigui tirar les xarxes per obtenir
Meandrar més enllà de les mans i de les idees més primàries per poder veure en la foscor del dubte, fita sols a l’abast dels que viuen perquè sí, perquè la vida compromet. Volen corbs sobre els gòlgotes, que acumulen els cadàvers dels que mai no s’han atrevit a viure. I a baix, els gossos
L’alè no aixeca pols ni crida el panteix. La veu es fa ganyota i els ulls s’immolen. La sentor dels anhel incinerats s’escampa en els camps dels mots contrafets reduïts a eres ganivetades per la sequera extrema. La solitud s’estranya. Cap solera per fer peu cap armella per fermar l’ànsia sense far. La llum ensorrada,
Si vols acaronar la bellesa surt del paradís i arrisca’t a fregar la pell escatada de qui viu defensant la vida al ras de cel i terra
La pluja excessiva pertorba el ventre de la terra. L’aigua sense regit no respecta els ponts que ha suportat manta envestides i posa en destret la terra agra, la terra magra que ja no recorda com s’engendren els fruits de la vida honorable. S’engorga, nega els camins i es revenja de l’arrogància de l’asfalt imposat
Vessa la ràbia perquè el dolor s’imposi. El mal s’amaga per fer-ne més encara, per fendir la ferida. El mot s’endinsa per rutes ignorades i és mal d’entendre que digui tan llegible que l’odi mai descansa. La terra magra, com la llengua assecada talment mussola, també fa confidències a la mar anostrada.
Seguim anant més de gambirot que amb decòrum fins a l’infinit de tot plegat amb una caterva de ganxos lligats a la cintura per si trobam auxiliadors en els moments més crítics. Acabarem morts, ningú no ho dubta, i són molts els que flocarien de veure cadàvers dansant com les ombres que s’alliberen dels cossos
La barca es crema lentament sobre l’aigua. El foc imposa el ritme de la dansa I el compàs del capvespre. Les pells cremades que mai no claudicaren fan de llitera Al mar i als seus desitjos de ser tempesta encesa.
De què és temps, ara, si no ho és de quimeres? De les lluernes, podria ser, però no són ambicioses. Perdem paraules i se’n beneficien el gruny i la cridòria. La llum i tot ho nota i es dissol, furoneja. I calla l’arbre asfaltat i tot l’aire de l’avinguda per complaure l’imperi dels motors i
Funestes hores de pau i piuladissa de màquines plenes de gargots i gargalls. Bafs espessos irrespirables amb forta olor d’odi. Reguerols permanents de morques, ball d’ombres d’ombra a la recerca d’un cos que les reposi i redimeixi. Mars d’udols a cau d’orella, feristeles armades d’aerosols i pintures diverses. El sol no es vol pondre i