Es delia per ocupar els racons dels carrers vellíssims però plens de llum de qualsevol poble de l’illa. El fascinaven, deia, les cases que entraven unes dins les altres sense cap raó aparent als ulls d’avui; o les que, diminutes, xafardegen amb la mar i sembla que no els caigui tirar les xarxes per obtenir recapte. Deia amb posat solemne que volia escriure sense parar; escriure amb lletra clara i catalana que volia ser illenc de ple dret i de paret seca; de terra magre, capaç, així i tot, de donar fruits primigenis. Illenc d’aljub, insistia, i de menjar elemental, germinal, només per matar la gana com s’espanta l’avorriment i seguir enfilant pedres atalaiadores com feien els vells per defensar el tros, el lloc, l’indret, ben colrat, amb una cançó-crit a la gola, la falç sempre a mà, la cintura plena de vencills, els cabells suats, el peus enterrossats; així, vinclat com un ullastre, aixecant amb freqüència la mirada per assaciar-se de blau i estroncar les llàgrimes que neixen eixorques; llàgrimes de pobre que ni llacor fan. L’illa en cria massa, de pobres, diu amb un punt de desencís. Cria mísers, deia aixecant la veu, perquè de les seves suors convertides en objectes se’n facin records per a visitants i turistes o imants de gelera.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!