Dir la mel que regalima dels llibres que redimeixen, dels somriures que es revolten dels somnis que es fan senyera. Dir els ulls de les pensades que espanten la tirania i desactiven les mines antimots i antibesades. Dir el poema de Cohen que es converteix en tenalla per retenir l’estimera d’un cos nu i declinable.
Togats amb punyets impecables que confonen carrerons que no passen amb la senda de la independència prenen els palaus de justícia per pegar el cop de gràcia a la veu que avia, a la paraula lliure al dret que no vol cap rebaixa. Volen que la llum esporugueixi, que la por no se senti sola,
Rere la llum i la pedra, algú que s’afanya a descriure allò que es podreix en les nits en què no venç el son ni la pregària. Viure pendent de les hores no permet el curs imprescindible del desig, es reprèn, ni veure com l’aigua es fa cos amb la rialla als pits, les mans
Agraeix l’aigua de pluja i la tempesta, la mar quieta, la que miralls infanta, la que la mort deplora. Diuen els peixos que somnien la veu inalterable dels infants que s’acaren a les ombres dels corbs. Per què no callen els serfs de dictadura, els fills de l’odi, els sapadors del règim que persegueix la
Qui volia viure com els ascetes, amb les menjades comptades, ha mort nit closa pensant que dormia fort, com feia una eternitat que no ho feia, somniant a fons que no somniava, veient-ho tot amb claror molt intensa, la lluminositat de la innocència, la que recordava de quan les llàgrimes tenien el valor de la
Et deixo un pont de mar blava / que va del somni fins als teus ulls, / des d’Alcúdia a Amorgos, / del teu ventre al meu cor. Les figueres nues, en la pràctica abandonades a l’atzar i a una sort que mai no troba el camí perquè deploren la producció industrial, es deixen emblauar
Els sorolls mai no acompanyen la solitud forçada, de la mateixa manera que la nit no es descuida de qui beu a glops generosos l’isolament mentre fa créixer la por a un ritme desorbitat. Contra la ignorància que vol ser perdurable, sempre la lluita a favor de la claror i la fulgència que sols és
Juguen les ombres amb tots els que habiten la casa des que l’aixecaren quan la misèria decidí deixar els abocadors de les renúncies, el dictat del fuet i l’esclavatge. De la casa, des que estrenà teulada, ningú que hi hagi denejat la tendresa mai no se n’ha anat per reforçar-ne permanentment les parets mestres i
Mai no som on creim que feim peu ni allà on els altres ens situen. Sempre ens perdem i ens perden i la pèrdua constant ens marca la fita de la trencadissa dels mots i del temps que es desboca. Cada pèrdua traça un camí nou que sembra de cruïlles tots els camps que reclamen
“Ja ets prou madur, fill, per declarar la guerra”, llegí en una plagueta mal conservada que aparentment havia escrit son pare, que mai no es distingí per ser acurat ni amb les paraules ni amb les expressions del que sentia. No la va fer, a la Guerra, son pare, fet que afegia més incomprensió a
L’aigua que raja irresponsablement a l’aigüera, unes tisores per fer net el peix que no tallen, la gana que no té espera, el telèfon que no deixa de sonar sense que ningú no respongui, l’ungla infectada de qui fa el dinar que es deixa sentir fins en el darrer racó del seu cervell, la taula
Un banquet juganer de boira aprofita la primera claror del primer dia feiner després de dues festes sorolloses per veure de prop la contundència de la rosada que compassa la quietud i els seus fruits. Esquitxos de rou encatifen la vall de les meravelles. Les vinyes reposen i es planyen de la seva excessiva fidelitat
Els dies sempre han fugit per no trobar-se amb qui evita tenir veu per no sortir del silenci i dels deserts que dignifiquen. Viure és fer-ho en secret, adverteix Màrius Sempere, i cal que ho sàpiguen les rates que tostemps ens vigilen amb el seu mirar estúpid. Qui retrà les veles per no aprofitar el
No hi ha manera d’enlletrar allò que glateix i respira enllà del sol i de la llum o que cerca amb desesper la ruta cap a l’ou de foc de la terra: les corrues d’estels que no es perceben, les zones mortes de l’univers on s’hi congrien les savieses i la constitució de la tendresa.
Es precipiten tots els blaus per encatifar de groc les rutes de la dignitat i per fer tornar les moles d’alatxa que fugiren per no suportar el domini dels enzes i de les lladelles. S’imposa la llum més densa i s’encén l’escriptura que dels versos n’ha de fer palanca per explorar el jardí de l’inconegut