Et deixo un pont de mar blava / que va del somni fins als teus ulls, / des d’Alcúdia a Amorgos, / del teu ventre al meu cor.
Les figueres nues, en la pràctica abandonades a l’atzar i a una sort que mai no troba el camí perquè deploren la producció industrial, es deixen emblauar pel cel d’hivern en beceroles després d’una tramuntanada que ha glaçat els campanars tan negligits com elles. Figuera, de ton avi; vinya, de tu mateix.
Un pont que ajudi a solcar / la pell antiga del mar.
El raiguer reté la humitat i l’entolla ací i allà, com si jugant amb l’aigua de pluja la mar s’apropàs a les caramuixes que comencen a florir i somnien navegar i fer-se xanguet encaterinades per les històries de mariners cantaires que conten sens parar els frares cugots.
Que desvetlli la remor de tots els temps / i ens ensenyi l’oblidat gest dels rebels, / amb la força del cant, / amb la ràbia del cos, / amb el goig de l’amor…
Qui volia viure com els ascetes amb les menjades comptades ha mort nit closa pensant que dormia fort, com feia anys que no ho feia, somniant que no somniava, veient-ho tot amb una claror intensa, la lluminositat de la innocència, la que recordava de quan les llàgrimes tenien el do de la paraula.
El blau del nostre silenci / d’on sempre neix la cançó.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!