EL FOC DELS GRILLONS
22 de setembre de 2020
0 comentaris
De l’anyell, el bel. De déu, l’adéu. Del reu, la ira. Del botxí, la clemència. No espereu sentència: cauran el vel i els jutges. Dels grillons, el foc del patíbul.
De l’anyell, el bel. De déu, l’adéu. Del reu, la ira. Del botxí, la clemència. No espereu sentència: cauran el vel i els jutges. Dels grillons, el foc del patíbul.
El pit que t’infongué la vida que ha permès que altres la visquessin no pot evitar l’aridesa de l’alè que no és perdurable i ja té a tocar l’estroncada dels colors de la llum, de l’aire.
les mans que enyoren el fred del revòlver la bala dansant al cap de la llengua les pupil·les dilatades teixint teranyines per atrapar memòries i el son reparador dels mediocres l’ull que apunta al viu del vocabulari i a la vulgaritat de qui s’excita amb la castedat del guant que abandona el braç per ser
Un llenç en blanc amb un grapat de taques de colors primaris distribuïdes a l’atzar fa creure que pot distreure la ullada àvida de mirera enterca proveïda de mans esplugadores que no defugen el tacte de cap cos glatent amb voluntat d’alba roja. Grallen quatre corbs que no es deixen veure. Qui sap si esperen
Sovint pensa que té els pensaments ridículs, incapaços de fer seure en terra res amb el pes imprescindible per no ser joguina en mans de l’aire. I dedueix que aquesta ingravidesa d’idees és culpa de la por. Por de no sentir el que cal a cada instant; que el sentir en vetlla no tengui la
La seva mirada en dubte ja no empara, ja no t’hi pots perdre per seguir els peixos. I sense aquesta mar, trescar és martiri. Estranya, cerca el mocador i confia que, en trobar-lo, l’envairà la llum, una fiblada de claror sense boira que retornarà a la pell la memòria necessària per refredar les llàgrimes i
Proclama que el seu tros de terra tacat de garrovers vells i alguns ullastres té tanta set i és tan escarransida que no pot acollir soterraments i encara menys de persones. I tanmateix mai no es cansa de tapar el rocam i les terrasses amb terra manllevada que pentina la primera ventada i esbandeix les
La lluna és plena, però no de llum. Intempestivament el gall fa un crit d’auxili: surten les rates per engrandir el seu mite per espantar flautistes per omplir la lluna.
Des que només sent el crit de l’agombol percaça una terra fecunda per qui no és avar, unes mans aviciadores sense suor ni espores, una mirada esbandida escapada del camí de l’enyor, el sexe que empara l’espera i empaita l’espasme, la lletrada necessària per assaciar temor i recels i un joc de petjades de qui
Diu: m’agraden els paraigües grossos, negres, i caminar sota la pluja d’illa, i hauria de dir: els camps ja fa molt de temps que són basses mortes d’indiferència. Diu: també m’agraden els misteris i posar paraules als somnis, i hauria de dir: la solitud no té ullals de llop ni la pell amb cerres de
La fortalesa mai no serà ben plena si la feblesa s’esvaneix com el somni que no es vol somniar
Visqué la vida que va voler viure, deia sense ni immutar-se mentre visqué, i tanmateix de sempre va saber que vivia la vida que volia que visqués la vida. Només en som manlleus, de vida, repetia com un mantra matí, migdia i vespre. Mai no va trepitjar cap curiositat, se n’ufanava, i aconseguí teixir una
El món és un bar antic a vessar de plàstics amb el fum del tabac i d’altres herbes tòxiques per aire i per sòl els sobrets buits de sucre del cafè, els gargalls putrefactes dels parroquians i el serradís centenari de la desgana. Els somnis fan un salt d’aigua i només ho celebren els llibres,
Ser un mirall a recer del vidre de la finestra que sap viure els horitzons del pensament. Fugir de la solitud que davalla en riu per retenir la pluja d’oxigen. Passar ran de les parets de les ciutats que espien la vida dels que la fan ballar i amaguen els llençols al cel que sempre
Una veu blanca violinada bressola el pa sense llescar. S’enlaira el prec afligit de la mare fendint el verd untat de foc dels penyals. No s’han traçat els camins perquè fruitin ni per fer fretura de la terra. La veritat mai no engendra vida, diuen els penyals de foc untats de verd. Ballen sense gràcia