marginàlies

Des que només sent el crit de l’agombol percaça una terra fecunda per qui no és avar, unes mans aviciadores sense suor ni espores, una mirada esbandida escapada del camí de l’enyor, el sexe que empara l’espera i empaita l’espasme, la lletrada necessària per assaciar temor i recels i un joc de petjades de qui viu al tall de la tendresa perquè facin de niu a les aus negligides.

I també la dalla que encega l’odi i cria bòfegues, la pedra que deleja les lletres de sang amb què es retraten els jorns, les llàgrimes que rebenten els secars i les rossegueres, el puny que mestreja els desitjos més anhelats, el vent que ho porta tot i no arrabassa res, i la paraula que capdavanteja els delits dels amants.