Tombant pel Mascançà

Potser perquè no hi passo gaire (en aquesta direcció) no havia vist el mural. Potser perquè fa pocs dies que tornem a tenir sol, potser pels colors del mural i de les senyals… el significat que s’ha dibuixat al meu cap… una rostre de dona il·luminat i acolorit, però mig cobert per l’ombra, les senyals de prohibit el pas i tirar cap a la dreta… tot plegat.

Un treball mural de la Kamma Marlo.

I el 36 dels 365+1.

Aclariment: per no generar dubtes, he tret lo de “nou” treball mural ja que, com m’han recordat, no és dels darrers treballs de la Kamma Marlo. Només ho havia posat com a indicació que és un altre dels seus treballs. Queda dit.

El cas  és riure i passar una bona estona… quelcom que sembla que no puguem fer sempre… i hauríem de poder.

El 35 del 365+1.

Només per tornar-hi… avui que ha plogut.

I les mobilitzacions pageses, segueixen.

El 34 del 365+1.

Fa temps que el caos de lo manual fou substituït per l’ordre de la tecnologia. Semblava tot perfecte, endreçat, afilerat. No es va oblidar, però, l’esforç, ni la feina i el sacrifici.

Ara, val més tard que mai, s’ha vist, però, que les files no són rectes, que les plantes també surten doblades i es veu que, allò que s’ha construït, trontolla. Què els que van vendre l’ordre, dominen el caos. I alguns s’han adonat que ja es hora de reclamar-lo.

Primer dia de vaga pagesa.

El 33 dels 365+1.

Fa temps que les cases pairals s’omplien de gent per la Festa Major. De fet, es celebrava més la d’estiu que la d’hivern, però sant Blasi, al Pla d’Urgell és ben celebrat.

Per sort, amb el temps, la nostra plana s’ha anat omplint de bons restaurants. en el sentit més ample de la paraula. Un lloc on pots menjar bé, et coneixen i els coneixes, saludes i parles amb altres comensals. Una mica com abans, quan la casa s’omplia de gent i soroll. De Festa Major.

El 32 dels 365+1.

Al Palau es fan per sant Blasi (sí, la majoria ja en dieu Blai, però al poble i amb una certa edat, és Blasi), però en qualsevol festivitat del cor de l’hivern (encara que no ho sembli, som al mig de l’hivern), a la plana d’Urgell, el postre típic són les orelletes.

Es bo veure que encara es manté certa tradició… bé, potser la mantenen més aviat els pastissers, però, en tot cas, encara es pot menjar aquesta gormanderia, que requereix habilitat i ganes. I es que, per molt fred que fes a fora, l’estança on es fan les orelletes és el més semblant a les calderes del Pere Boter, on el tuf del sofre és ocupat pel de l’oli.

I ja en tenim 31 del 365+1.

Fins no fa massa, sempre havia pensat que, els que dissenyaven les cadires de les sales d’espera dels centres sanitaris, tenien una salut de ferro (tant ells com la seva família). De fet, en aquest cas, no serveix allò de que van a la privada. Tot just el contrari. Sempre he trobat més racionals i ergonòmiques (una d’aquelles paraules que et fa pujar punts, si la dius) els seients de la pública.

Amb el temps, els hi haurà tocat esperar visita, i cada vegada més, tot i tenir dissenys originals, un s’hi pot asseure com cal.

Ja es prou fotut haver d’esperar com que, a més a més, et faci mal el cul, l’esquena i tot el que s’hi arropenja.

Ja hem arribar al 30 de 365+1.

Abans que els americans fessin l’espectacle d’emprenyar una marmota per saber si l’hivern seguia viu, a casa nostra una dita feia la mateixa feina, sense tants escarafalls.

Fa la dita que, si la Candelera riu, l’hivern és viu i si plora, l’hivern és fora. Per seguir que, tant si plora com si riu, l’hivern és viu. I es que, amb les temperatures que fa (tret d’on hi ha boira) hem oblidat que som al bell mig de l’hivern.

Per cert, avui s’ha posat una boira ben espessa, amb transparències de sol, per escampar cap al migdia. Es a dir, encara riu.

Ja tenim 29 del 365+1.

Formes geomètriques que les identifiquem amb allò més tancat, invariable, tossut… i, en canvi, tenen un efecte hipnòtic, encisador, fins i tot, un punt marejador. quelcom que t’atreu dins seu.

Una mica desgavellats, el 28 del 365+1.

Hi ha l’hora incerta, en que no saps si dir bon dia o, encara bona nit.

Un moment per aturar-se i decidir si tires endavant o no.

I, sí, 27 del 365+1.

De fet, avui no té massa sentit, però ahir, que és quan es fa fer i tocava publicar, feia dia fred i boirós (tot i que després aixecaria). M’agrada el cromatisme d’unes llenties amb verdures, a la vora de la senzillesa d’una crema de carabassó.

Tampoc penseu que estic tot el dia pensant amb el menjar (el darrer va ser del berenar), però  bé que ho hem de fer, per tirar endavant.

Amb més retard que mai, el 26 dels 365+1.

Més d’hivern que d’estiu. Arribar amb ganes de descansar, treure’t roba… un tros de pa, bo, un punt sec… i la darrera rampoina del Nadal, la punta d’un tros de torró, que ha resistit el pas de les festes.

Una beguda calenta i veure com a fora, la boira, fa que es mantingui l’hivern.

Un quart de cent, el 25 de 365+1.

Potser arribarà el dia en que lamentarem la humitat que patim en aquesta terra, aquests dies grisos. Que si reuma, o qualsevol dolor articular o reumàtic. Ves a saber.

Però avui, sentint les notícies de temperatures altes, que trenquen records mai vistos, un no pot més estar més que content que aquesta capa boirosa ens mantingui en un ambient semblant al que hauria de ser un hivern.

I 24 de 365+1.

Què devia pensar la persona (o persones) que, tallant un pebrot, va(n) veure un follet desdentegat dins seu? El van llençar, pensant que hi habitava un esperit malèfic? Van fer una somriure i van seguir tallant?

Veient dibuixos d’éssers fantàstics, un no pot deixar de pensar en quina gran font d’inspiració és la natura.

El 23 de 365+1.

Com si fossin urpes, que no saps si lluiten per pujar o per no caure. En tot cas, sobreviure, com les canonades de ventilació que renoven l’aire que ens dóna vida.

El 22 del 365+1.