Doble arc de sant Martí (potser no s’aprecia molt, el segon, a l’esquerra).
I la resta ja la sabeu… el que ha de ser bo per tots, és un desastre localitzat per uns quants. La natura fa, com sempre el que vol, i ja ens podem queixar que el temps està boig…
Amb el canvi d’hora, de mes i un temps primaveral (molts dies no saps que t’has de posar, per sortir) sembla que l’hivern s’ha acabat…
Sense posar-nos filosòfics, la gràcia de la vida és saber trobar el rumb que ens marqui el camí… tot i que a vegades està be perdre’s, una estona, per viaranys.
Si enguany no fos de traspàs i un fos més constant, aquest seria l’apunt 61. Ves per on.
Fa temps que vaig decidir ampliar els agraïments més enllà de l’àmbit humà. De fet, vit amb perspectiva, són més aviat comiats. En tot cas és una manera de donar-li les gràcies a quelcom que t’ha acompanyat, t’ha portat, t’ha donat ombra o confort. En aquest cas, qui ha fet bo allò de que “és com una segona casa” i no t’ha deixat mai penjat. Bé ,una vegada vaig tenir pana de pobre, però, això, ja es culpa meva.
En tot cas, per “lo Citroen”, que ens ha acompanyat prop de 30 anys, gràcies.
En un grup de joves (preuniversitaris i universitaris) algú va mostrar la seva estranyesa i, gairebé, indignació, de per quins set sous enguany s’havia decidit afegir, enguany, un dia al febrer. Literalment. I una altra persona de la mateixa colla es va afegir a la seva ignorància.
Abans de que els grans magatzems decideixin que ja és primavera, la natura va al seu aire i marca quan l’hivern afluixa i es barreja amb la bonança primaveral.
Després de tot, les coses tampoc són blanc o negre… o sí?
Fa temps que tinc clar que els meus dibuixos (amb els que passo bones estones fent-los) no traspassaran les tapes de les llibretes o carpetes on són desats. Per això gaudeixo amb el treball de bons professionals. I vol al casualitat que, per diferents camins, avui s’ajuntin el de Marçal Abella (Estacions de Lleida, ja publicat) i el de Carles Roman (Bad Swing, un projecte atramuntanat que busca suport… i també inclou un curtmetratge!).
A vegades la simetria que veus no la transmets a la imatge. O, a l’inrevés, la senzillesa de la forma es fa un garbuig dins teu. Coses d’esperar en una saleta.
Potser perquè no hi passo gaire (en aquesta direcció) no havia vist el mural. Potser perquè fa pocs dies que tornem a tenir sol, potser pels colors del mural i de les senyals… el significat que s’ha dibuixat al meu cap… una rostre de dona il·luminat i acolorit, però mig cobert per l’ombra, les senyals de prohibit el pas i tirar cap a la dreta… tot plegat.
Un treball mural de la Kamma Marlo.
I el 36 dels 365+1.
Aclariment: per no generar dubtes, he tret lo de “nou” treball mural ja que, com m’han recordat, no és dels darrers treballs de la Kamma Marlo. Només ho havia posat com a indicació que és un altre dels seus treballs. Queda dit.
Fa temps que el caos de lo manual fou substituït per l’ordre de la tecnologia. Semblava tot perfecte, endreçat, afilerat. No es va oblidar, però, l’esforç, ni la feina i el sacrifici.
Ara, val més tard que mai, s’ha vist, però, que les files no són rectes, que les plantes també surten doblades i es veu que, allò que s’ha construït, trontolla. Què els que van vendre l’ordre, dominen el caos. I alguns s’han adonat que ja es hora de reclamar-lo.
