Tombant pel Mascançà

Algú en maleirà els ossos o dirà que , ja posats, es podia esperar unes hores… amb el temps que l’estem esperant… i potser sí. Però, tal com està el pati (i tal com pinta) qualsevol gota d’aigua hauria de ser benvinguda.

Fet i dit, els més petits (ben tapats) han obert igualment els ulls com a taronges quan se’ls hi han atansat els d’Orient. I més ho faran a l’arribar a casa… i els que ja no escriuen cartes.. enlloc de tortell, caramels i cava,… frenadol o aspirina i una bona infusió… i tot coll avall, que fa baixada. I demà serà un altre dia, esperem que amb més pluja… que ja fa temps que fem bondat i no ens cansem de demanar-ho (tot i que avui, podia esperar).

I avui sí que és el quart dia del projecte 365+1.

Tossuts com són, no accepten ser encerclats per ciment. Per mala consciència, certa idea de l’estètica i el paisatgisme, ves a saber perquè, ens entossudim a encerclar allò que no es pot tancar.

En el seu petit espai vital ens recorden que, malgrat estar clavats a terra, les seves arrels sempre buscaran la llibertat.

Seguim amb el projecte 365 + 1. Avui el segon. Ja tenim molt de guanyat.

Ha estat un moment, fins i tot ens hem posat la caputxa de la jaqueta… la il·lusió, les ganes han pogut més que la realitat… només quatre gotes.

Per si me’n surto, mirarem que aquesta fotografia sigui la primera d’una sèrie de 365, tot i que enguany hauria de ser de 366, tot i que, com que he començat el dia 2, potser ja serà de 365… sempre  que no vulgui acabar el dia 1 del 25… ja ho veurem, encara ha de ploure encara… esperem!