United 93 sorprèn i, davant de la magnitud tràgica dels fets que s’hi evoca ?l’11-S?, esdevé una lliço d’ètica i de respecte. Goso dir que, per a nosaltres que a distància, televisivament, vam ser testimonis d’aquells esdeveniments, United 93 resulta necessària. Situem-nos. L’11 de setembre de 2001, uns terroristes segresten 4 avions amb l’objectiu
Arran de la notícia publicada a Vilaweb, sobre la reacció contrària a la pel·lícula SALVADOR, que, sobre el cas Puig Antich, ha dirigit Manuel Huerga, amb Guió de Lluís "Cor de la ciutat" Arcarazo, a partir del llibre de Francesc "TV3" Escribano, em sembla éscaient de penjar aquest post en què reprodueixo el que en dic
A Canes 2005 i ran de la projecció del film dels germans Larrieu, vaig escriure: La primera esbroncada sorollosa del Festival se l?ha enduta la comèdia francesa Peindre ou faire l?amour, dels germans Larrieu, en què participa el català Sergi Lopez. Sabine Azema i Daniel Auteuil son una parella madura i feliç que van a viure
Film que denuncia el tràfic d’armes, El senyor de la guerra resulta tan discutible des del punt de vista cinematogràfic com admirable per l’abast i la contundència de l’acusació que llança sobre el negoci armamentístic mundial. Anem a pams. El guionista i director neozelandès Andrew Niccol ha encarat El senyor de la guerra com una
Crida l’atenció que Alejandro Agresti (Buenos Aires, 1961) hagi filmat a Hollywood el drama romàntic The Lake House, amb Keanu Reeves i Sandra Bullock. Tot i que es força desconegut a casa nostra, Agresti dirigeix pel·lícules des de fa més de vint anys, atresora un llarga filmografia i ha estat reconegut en festivals internacionals ?amb
El barceloní Festival de Cinema Asiàtic (BAFF) s’ha inaugurat amb Three Times de Hou Hsiao-hsien. Algun dia m’agradaria poder esplaiar-me a bastament sobre aquest director, potser el que més m’interessa de tots els autors vius i del qual, al BAFF de l’any passat, ja va impactar l’extraordinària Café Lumière. Per ara, però, m’he de conformar
A Free Zone, el cineasta Amos Gitai, tossut missatger de pau respecte al conflicte de l’Orient Mitjà, coincideix amb els Tommy Lee Jones i Guillermo Arriaga de Los tres entierros de Melquíades Estrada en la idea de fer passar algú a l’altre costat de la frontera i constatar la bestiesa de la separació que confronta
El director afroamericà Spike Lee, més que no pas pel·lícules, fa joints. Sempre ho posa als títols de crèdit inicials "A Spike Lee Joint". Els que això de l’anglès no ho dominem gaire, hem de consultar al diccionari què caram és això d’un joint: de les diverses accepcions, em quedo amb les de l’"slang" nord-americà,
Dues hores de tediosa pel·lícula del patètic Vicente Aranda tarda el cavaller Tirant a penetrar Carmesina, la bellíssima i virginal filla de l’emperador. Aquí, no es tracta de parlar de Tirant i tot el que l’envolta, sinó dels esforços, indecisions i patiments d’aquest ben plantat cavaller per arribar a desflorar la donzella, amb l’ajut impagable
Benvingut sigui un thriller progressista nord-americà. Avesats com estem a rebre pel·lícules d’acció i violència amarats d’ideologia reaccionària, celebrem que s’hagi produït, distrubuït i estrenat Syriana. No sé què ens passa, als europeus -i com més presumptament d’esquerres, pitjor- que, davant els escadussers films d’aquesta mena, de seguida correm a assenyalar-ne el "discurs políticament liberal"
Àngel Quintana publica, al PUNT d’avui, diumenge 2 d’abril de 2006, un interessant article informatiu sobre dos films del País Valencià. L’enllaç: http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=1813611
Els clarobscurs de Truman Capote -cinisme i amor, dolor i frivolitat, complexos personals i egolatria, egoisme i sensibilitat…- probablement ja els havia exposat el llibre de Gerald Clarke, que la pel·lícula adapta, i eren coneguts per qui se n’hagués documentat un xic; però això no minva el valor del film. Perquè la clau de Capote
En si mateix, Volver no és un film de tesi; sinó una pel·lícula, amb tota la connotació de proposta per a l’entreteniment que pot comportar el mot, certament oberta a la vida, que s’interessa pel dolor emocional, pel delit de supervivència, l’instint solidari i les ganes de festa de la gent senzilla. Una obra en
Nota: aquest post amplia i matisa el que vaig penjar el 21 de gener de 2006. Wyoming, estiu de 1963. Dos nois, Jack i Ennis, pasturen un ramat a la muntanya Brokeback… Les pel·lícules d’Ang Lee, el director de Brokeback Mountain, tracten d’individus la infelicitat dels quals té a veure amb les actituds personals i
No mataràs, de Krzysztof Kieslowski, constata la tràgica impotència dels principis humanistes davant l’actuació criminal de l’home i, el que n’és una projecció col·lectiva, la pena de mort. Obra visualment riquíssima, narrativament impecable i temàticament prolífica, No mataràs (1988) sobresurt estèticament per damunt de la resta que componen el Decàleg i anuncia la magnificiència artística