Durant el Festival de Sitges, aniré penjant al bloc les notes, comentaris i articles que ja tinc fets, de films que he vist anteriorment; així com tinc la intenció d’anar penjant, mal sigui breus comentaris sobre, si més no, algunes de les pel·lícules que vagi veient al certamen. Per començar, Taxidermia, que ja es pot
Digueu-me despistat: vaig al Casablanca Kaplan, per veure 9 lifes, de Rodrigo García (de la qual en penjaré un article aviat) i em trobo amb l’anunci que el 6 d’octubre de 2006 estrenen la pel·lícula Deixa’m en Pau, de Manel Mayol, de la qual no tenia ni idea que existís i encara menys que ja s’estrenés. He
El pianista, de Roman Polanski, Palma d’Or del Festival de Canes i Òscar a la millor direcció, l’ha projectada TV3. Si voleu recuperar la pel·lícula o revisar-la, sapigueu que la trobareu al mercat del DVD, també en versió doblada al català. Si us interessés llegir-ne la meva crítica, la trobareu a: www.totcinema.cat/cs_elpianista.htm
Pel que em diuen els amics que hi entenen, 9 vides / 9 lifes / 9 vidas / 9 vite da donna ha tingut un èxit fulgurant, ran de l’estrena, si més no a Catalunya. Friso per veure-la i parlar-ne. Mentrestant, em sembla que pot ser útil recuperar un film anterior del seu director, Rodrigo García
La pel·lícula Indigènes, del director i productor francoalgerià Rachid Bouchareb s’ha convertit en notícia important aquesta setmana. Coincidint amb l’estrena comercial a França, el consell de ministres de la República va decidir rectificar parcialment la injustícia històrica que han patit els nord-africans excombatents de l’exèrcit francès, a qui es congelà la pensió a començaments dels
La cinta tailandesa Tropical Malady, d’Apichatpong Weerasethakul, és un cas emblemàtic de fragilitat cinematogràfica i de com es pot fer injustícies de signe divers, a l’hora d’atacar-la o sobreprotegir-la. D’una banda i per exemple, no es mereix l?esbroncada que una part de la critica internacional va etzibar-li al final de la projeccio de premsa, al
El títol de l’últim film de Ken Loach ?guanyador de la Palma d’Or, a Canes? ve d’una cançó tradicional irlandesa, amb lletra de Robert Dwyer Joyce, i fa referència als que se n’anaven a la muntanya, armats, per lluitar contra la tirania i la ocupació anglesa: Twas hard for mournful words to frame To break
Ha arribat l’hora d’entrar-hi a fons. Ara que Salvador (Puig Antich) ja s’ha estrenat a Andorra, Catalunya, les Illes i el País Valencià i per tant, que molts de vosaltres ja la podeu veure, em sembla el moment adequat per a desenvolupar algunes notes tot just esbossades fins ara, en aquest bloc, i de passada
Estlitzada fins a la sofisticació, Miami Vice és una pel·lícula d’acció, de cap a cap. Tan sols inspirada en els personatges que Anthony Yerkovich va crear per a la sèrie de televisió dels anys vuintanta ?i que incorporaven Don Johnson i Philip Michael Thomas?,es desentén tant com pot de l’origen televisiu i s’avé a les
Shyamalan assegura que l’origen de Lady in the water rau en un conte infantil que va empescar-se, sobre la marxa, per als seus propis fills i, certament, la pel·lícula és un conte fantàstic, que per moments resulta pueril, ridículament pueril. Recaragoladíssima (rebuscadíssima) argumentalment i amb un guió que fa entrar en calçador tot el que
Una cançó d’amor per a Bobby Long és la traducció literal del títol original de la pel·lícula que, al mercat català del DVD, es distribueix com Una cançó del passat. Shainee Gabel l’ha dirigida i n’ha escrit el guió, basant-se en la novel·la Off Magazine Street, de Ronald Everett Capps. Aparentment, sembla que hauria d’interessar
Breakfast on Pluto, de Neil Jordan, es basa en la novel·la homònima de Patrick McCabe i el guió l’han escrit conjuntament cineasta i escriptor. Convé remarcar-ho, perquè, tot i que el text segueix l’estructura d’un relat autobiogràfic, la pel·lícula respon als interessos artístics de Jordan i recull i recicla molt dels temes que el cineasta
Jiang Wen és un actor xinès que ha protagonitzat films de Zhang Yimou, com Sorgo rojo o Keep Cool. Després de debutar com a director fa una dècada, va presentar a Canes 2000, Dimonis al llindar de la porta; una tragicomèdia antimilitarista, que relata els maldecaps d’un poblet de camperols, a la Xina ocupada pels japonesos,
Després que, en anteriors articles, he reivindicat Three Times, he parlat del seu director (HOU Hsiao-hsien) i n’he reproduït unes declaracions, ha arribat l’hora de penjar en aquest bloc el comentari sobre la pel·lícula. Si teniu interés de llegir-lo, us recomano que ho feu després de veure la pel·lícula; ja que, atès que la conformen tres
Permeteu que reprodueixi unes declaracions que m’agraden molt d’entre les que, ran de Three Times / Tiempos de amor, juventud y libertad, ha fet HOU Hsiao-hsein: Les nostres vides estan plenes de petits records. No els podem anomenar, ni classificar-los i no tenen pas tanta importància. Tanmateix, els tenim al cap, inalterables. Per exemple, quan jo