Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
En si mateix, Volver no és un film de tesi; sinó una pel·lícula, amb tota la connotació de proposta per a l’entreteniment que pot comportar el mot, certament oberta a la vida, que s’interessa pel dolor emocional, pel delit de supervivència, l’instint solidari i les ganes de festa de la gent senzilla. Una obra en què Almodóvar encara el fet ineludible de la mort, sobretot a través de la figura de la mare, marcat personalment per la mort recent de la seva pròpia mare -cosa que, segons sembla, li ha provocat un tombant irreversible cap a una consciència d’edat adulta, és a dir, d’assumir amb maduresa el caràcter fugisser de la vida-. En parlar de la mort, evoca les maneres d’encaixar-la que ha conegut -en el context rural on va crèixer i a la ciutat, on ha anat a viure- i que, alhora, confegeixen una part important de l’imaginari col·lectiu espanyol -la resada negror de les dones i la blancor dels homes, en el dol feixuc…-. I en tractar de la presència dels absents, planteja el tema del fantasma, amb una mixtificació total entre realitat i fantasia, entre relat naturalista -fins i tot costumista- i ràfegues de surrealisme. Un fantasma que probablement Almodóvar ha hagut de posar en pantalla com un exercici gairebé catàrtic i, alhora li ha permès de seguir la prolífica tradició que aquesta figura té en la història del cinema. Justament aquesta implicació personal, púdorosa, condiciona també la repassada que el cineasta fa de diverses formes de representació del dolor i dels íntims sotracs emocionals -des dels sentiments de debò que traspuen als melodrames desfermats fins a l’obscenitat de la telescombraria, de la tradició de la tragicomèdia al tremend drama lorquià…-. I alguna cosa deu tenir a veure amb el to mesurat, madur, de tota la pel·lícula; fins al punt que Almodóvar gairebé gasta subtilesa en deixar anar les seves inevitables sortides gracioses. I també deu tenir-hi alguna relació, que hi recicli bona part de les seva filmografia -de ¿Qué he hecho yo para mercer esto? a Tacones lejanos-, més enllà de l’autocitació i de la fòrmula apresa.
A Volver, potser li retreuria una certa autocomplaença en el costumisme de bogadera i la irrefrenable propensió d’Almodóvar a fer que els personatges ho expliquin tot. Potser em resulta massa estilitzat el cromatisme en el vestuari de les dones; per bé que així les desenganxa visualment del fons empobrit, dels decorats amb colors apagats per on es mouen, remarcant de manera pertitent la vitalitat i la diversitat de les protagonistes. Potser m’ha convertit en golafre del seu cinema potent i m’hauria agradat trobar-hi més seqüències vigoroses, com aquella en què Penélope Cruz fa net al voltant del cos del seu marit, o aquella altra en què parla amb Carmen Maura, assegudes a un banc, o quan es posa a cantar Volver -tot i que és Estrella Morente qui hi posa la veu-, o el pla final -quin enorme pla final! Ipotser hauria volgut que, tanmateix, la pel·lícula no s’acabés, per seguir fruint de les seves protagonistes, en autèntic estat de gràcia i extraordinàriament ben dirigides. Totes. Des de Carmen Maura, Blanca Portillo, Lola Dueñas i Yohana Cobo -redéu quina presència!-, cadascuna en el seu paper i totes secundàries, acomboiant Penélope Cruz, que té el rol principal. Una Penélope Cruz, de la qual no en sóc gaire admirador habitualment, però que, aquí, gràcies al talent d’Almodóvar, troba el punt just entre el tarannà bast i la presència estilitzada, l’equilibri precís entre les arrels hispàniques i la sofisticació holywoodenca. Resulta creïble, tot i la feina de laboratori amb què s’ha mirat de situar-la entre la jove Sophia Loren i l’Anna Magnani de Bellissima -la inevitable i escaient cita cinèfila d’Almodóvar-. Amb cul ortopèdic i una roba que li remarca emfàticament el pitam als ulls de la càmera, Penélope Cruz posa el cor en el personatge de dona decidida, avesada a esquivar els cops de la vida, el rostre i les llàgrimes de la qual dónen habitualment testimoni d’un cor sensible i paquetejat, encara jove, vigorosament jove.
Al fet que Penélope Cruz sigui ara mateix una actriu en nòmina a Hollywood, cal sumar-hi el toc de moda Giorgio Armani, la fama d’Almodóvar, el presumible èxit de Volver a la taquilla internacional, la desitjable acollida crítica favorable, un possible molt bon paper al Festival de Canes i, no ho descartéssim pas, gens ni mica, una notable carrera cara als Óscar… tot plegat fa pensar que, en veure Volver, estem veient una de les pel·lícules clau de 2006.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’ha agradat molt la pel.lícula d’Almodóvar "VOLVER". Després de la petita decepció de "LA MALA EDUCACIÓN", ara tinc una altra opinió amb aquesta.
Tinc la crítica a la meva secció:
http://www.foxoo.net/article.asp?jour=L&codejournal=00000671&d=26/06/2006%2011:57:07
JULIÁN.