Club 7 Cinema

Crida l’atenció que Alejandro Agresti (Buenos Aires, 1961) hagi filmat a Hollywood el drama romàntic The Lake House, amb Keanu Reeves i Sandra Bullock. Tot i que es força desconegut a casa nostra, Agresti dirigeix pel·lícules des de fa més de vint anys, atresora un llarga filmografia i ha estat reconegut en festivals internacionals ?amb títols com El acto en cuestión (1993), seleccionat a Canes i guardonat per la crítica a Sitges, o El viento se llevó lo que (1998), triomfadora a Sant Sebastià. Agresti practica un cinema força surrealista, en què l’ordre racional de les coses sol quedar ben desgavellat, en benefici d’una certa poètica onírica, gairebé màgica.

D’una banda, a The Lake House,  Agresti s’ha avingut a les convencions més bogadejades d’això que en diuen "comèdies dramàtiques" i a treballar amb les estrelletes que té com a protagonistes. Per altre cantó, manté ferma la seva personalitat cinematogràfica, forçant el joc entre els dos anys de diferència que separa l’existència de cada protagonista. Certament, focalitza les espectatives en la trobada d’aquests enamorats delerosos de conèixer-se físicament i de compartir algun espai i moment de manera conscient. I, des de l’ortodòxia, se li podria retreure les llicències que es pren en els salts temporals, la més sonada de les quals és que els amants arribin a mantenir converses orals en un lloc concret, tot i que no estan junts ni a la vora, perquè els distancia una bona colla de mesos. Precisament és la llibertat amb què es prèn aquests salts temporals, la manera intel·ligent i múrria com els conjuga amb el muntatge, el que ens permet clissar-lo.

A part de regalar-nos un magnífic treball visual, amb una fotografia esplèndida, Agresti ens explica una història d’amor virtual, pur i generós. I, en la realitat que farceix l’existència quotidiana de cada personatge, reflexiona sobre la societat contemporània. Un món ben identificable: el nostre, el de la realitat virtual, en què tanmateix les ferides de la condició humana segueixen fresques i doloroses. Un món sense ànima, d’habitacles que no són llars, en una pel·lícula el títol de la qual fa esment a una casa de vidre construida vora el llac, on  la intimitat queda al descobert i el llac és només per mirar-lo, sense escales ni embarcadors que convidin a viure’l, a gaudir-lo.

Per al guió, Agresti ha comptat amb David Auburn, que ha adaptat el d’ Eun-Jeong Kim  i Ji-na Yeo, per a la film coreà Siworae (Il Mare). Anem a pams. Auburn va guanyar, entre d’altres, el premi Pulitzer amb la peça teatral Proof, que ell mateix, ajudat per Rebecca Miller, va convertir posteriorment en guió del film homònim de John Madden. Fem memòria, allà Anthony Hopkins és un matemàtic ja mort, que es fa present a la filla (Gwyneth Paltrow) que n’ha tingut cura sacrificadament durant els anys de demència. Com a The Lake House, també hi ha un cert joc amb el temps (en aquest cas, entre el present i el passat), sobretot per remarcar els sentiments i el dolor que provoca l’absència, la impossibilitat de comunicar-se amb un hom que tanmateix encara és ben viu al cor, en l’ànima, en la psique de qui en sent la pèrdua. No és estrany, doncs, que David Auburn hagi acceptat d’adaptar el guió coreà. I parem compte que la deriva sentimentalista de la història entre Gwyneth Paltrow i Jake Gyllenhaal, a Proof, lliga força també amb el caire de comèdia romàntica que pren el romanço entre Keanu Reeves i Sandra Bullock a The Lake House.

Desconec la pel·lícula original Siworae (Il Mare) i, per tant, no en puc fer cap anàlisi comparativa. Judith, al seu bloc espaiisidor.blogspot.com, assegura que The Lake House la "reversiona amb més pena que glòria" (us recomano que en llegiu el post complet).

Títol original The Lake House. Director Alejandro Agresti. Intèrprets Sandra Bullock, Keanu Reeves.

Sinopsi Un arquitecte en crisi es carteja amb la metgessa solitària que ha deixat la casa del llac on ell ha anat a viure. Entre ells, neix alguna cosa més que una amistat, però de mica en mica, s’adonen que els separa no tan sols la distància fins a la ciutat, sinó també i de manera estranya, un marge de temps de dos anys.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!